Els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki es produïren el 6 (Hiroshima) i el 9 d'agost de 1945 (Nagasaki), efectuats pels Estats Units segons l'ordre del president Harry S. Truman, després que els dirigents japonesos ignoressin la Declaració de Potsdam. Aquests actes de guerra representen els únics bombardejos nuclears fins ara. El bombardeig atòmic va ser precedit per un període de sis mesos d'intens bombardeig estratègic amb bombes convencionals sobre 67 ciutats japoneses. La fi de les hostilitats va ser efectiva sis dies després. La Segona Guerra Mundial va acabar oficialment gairebé un mes més tard amb la signatura de l'acta de capitulació del Japó portada a terme el 2 de setembre de 1945. Aquests són els únics bombardejos nuclears que han tingut lloc en temps de guerra.
El nombre de morts és difícil de precisar i només se n'han pogut fer estimacions. El Departament d'Energia dels Estats Units (DOE) avançà la xifra de 70.000 persones a Hiroshima i de 40.000 persones a Nagasaki que van morir instantàniament. A elles, s'han d'afegir les morts a conseqüència de diversos tipus de càncers i altres patologies. Segons una altra font, les bombes mataren 160.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki cap al final de 1945, aproximadament la meitat de morts es produïren els dies del bombardeig. Al llarg dels anys següents molts milers de persones més van morir per malalties provocades per l'exposició a la radiació. A les dues ciutats, la majoria dels morts van ser civils.Trinity and Beyond: The atomic bomb movie.Dir. Kuran, P., Nar. Shatner, W. 1997. VHS. Goldhil Video, 1997.
Les justificacions dels bombardejos han estat tema de nombrosos debats i controvèrsies. Pels qui s'hi oposen, aquests bombardejos, que van matar sobretot civils, van ser inútils i són crims de guerra. Mentre, per als partidaris de la decisió, l'acció va servir per escurçar la guerra en molts mesos, ja que provocà la rendició del Japó i, per tant, se salvaren les vides de centenars de milers de soldats americans, així com de civils presoners en el territori que ocupaven els japonesos, conegut com la Gran Àsia oriental.
Els supervivents de les explosions, els hibakusha, han esdevingut el símbol d'una lluita contra la guerra i les armes atòmiques a tot el món, tot i que al seu país natal no sempre han rebut tot el suport que volien per ser el tema dels bombardejos un tema tabú.
En acabar la guerra, el Japó va ser ocupat per forces aliades liderades pels Estats Units amb contribucions d'Austràlia, l'Índia britànica, el Regne Unit i Nova Zelanda; a més, va adoptar els «Tres principis no nuclears», acord que prohibia al Japó tenir armament nuclear.
Context
Després de la Primera Guerra Mundial no semblava probable un enfrontament entre el Japó, els Estats Units i les nacions colonials europees –potències aliades en el passat–, contra el colonialisme expansionista alemany al Pacífic. No obstant això, l'any 1922 els japonesos es van sentir ofesos per la imposició del Tractat Naval de Washington, que limitava el nombre de vaixells que ells podien posseir, i que assegurava la primacia naval de les flotes nord-americanes i britàniques. A més, el Japó se sentia agreujat pel fet que les potències europees ocupessin uns territoris dins la seva esfera d'influència. En aquest context, el 1937 el Japó va prendre la decisió d'envair la Xina, iniciant un conflicte que duraria 8 anys. El príncep Fumimaro Konoe va ser nomenat Primer Ministre el 1940 i va integrar en el seu gabinet a Hideki Tojo i Yosuke Matsuoka, defensors acèrrims de l'expansió del Japó mitjançant l'ús de la força militar. Cap a la fi d'aquell mateix any, el Japó va signar el Pacte Tripartit amb Alemanya i Itàlia, que alineava el Japó amb les «Potències de l'Eix».
Amb la clara intenció d'establir l'anomenada «Gran Esfera de Coprosperitat de l'Àsia Oriental», el juliol del 1941 Japó va enviar tropes al sud d'Indoxina, territori controlat per França, de manera que els Estats Units va decidir prendre represàlies, en forma d'embargaments comercials i la reducció del subministrament de petroli fins a un 90%. A causa d'aquestes sancions, així com d'altres imposades pels britànics i neerlandesos, el comerç exterior del Japó va disminuir en un 75%.
El 5 de novembre l'emperador Hirohito i el govern japonès van decidir que declararien la guerra als Estats Units si no s'aixecava l'embargament petrolier abans de final de mes. El 7 de desembre la primera flota japonesa va llançar un atac aeri massiu sobre Pearl Harbor, per la qual cosa l'endemà, el 8 de desembre, el Congrés dels Estats Units va declarar la guerra al Japó com a resposta a la sol·licitud del president després del famós discurs:
Curiosament, l'atac a Pearl Harbor es va dur a terme tan sols un dia després que el president Roosevelt autoritzés un projecte secret conegut com a Manhattan Engineering District, que finalment es va denominar el Projecte Manhattan.
El Projecte Manhattan
El 2 d'agost del 1939, Albert Einstein va dirigir una carta al president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, reclamant la seva atenció sobre les investigacions dels científics Enrico Fermi i Leó Szilárd, mitjançant les quals l'urani podria convertir-se en una nova i important font d'energia. En aquesta carta a més, va explicar al president la possibilitat de fabricar bombes summament potents:
Els Estats Units, amb l'ajuda del Regne Unit i el Canadà en els seus respectius projectes secrets «Tube Alloys» i «Chalk River Laboratories», van dissenyar i fabricar les primeres bombes atòmiques, en l'anomenat «Projecte Manhattan». La investigació científica va ser dirigida pel físic nord-americà Robert Oppenheimer. La bomba atòmica va ser provada el 16 de juliol de 1945, prop d'Alamogordo, Nou Mèxic, en el que es va conèixer com la «Prova Trinity». La bomba utilitzada en la prova, anomenada «gadget», va causar una explosió propera a la que ocasionarien 20.000 tones de trinitrotoluè, molt més gran de l'esperada.
Les bombes utilitzades
El projecte Manhattan va produir dos models diferents de bombes atòmiques. La bomba llançada sobre Hiroshima, anomenada Little Boy, va ser construïda amb urani 235, un rar isòtop de l'urani. El disseny de la bomba era més senzill que el de la utilitzada durant el bombardeig de Nagasaki i el principi operacional consistia a disparar peces d'urani una contra l'altra. En ajuntar certa quantitat de U235 succeïa una reacció de fissió en cadena que produïa una explosió nuclear. No obstant això, una massa mínima necessària per produir aquesta reacció havia d'unir-se molt ràpidament, ja que en cas contrari, la calor emesa al començament de la reacció expulsaria el combustible abans que la major part d'ell es consumís. Per evitar aquest problema, la bomba va utilitzar un canó per disparar una part de l'urani 235 dins de l'altra. Com que es creia que el seu disseny era molt fiable, no es va considerar la necessitat de provar-la abans de ser utilitzada.
Tant l'arma de prova, anomenada «gadget», com la bomba que es va deixar anar a Nagasaki, anomenada Fat Man, van ser dissenyades per a fer implosió i van ser fabricades bàsicament de plutoni 239, un element sintètic. Els científics de Los Álamos no estaven totalment segurs de la seva eficiència, de manera que aquest tipus de bomba va haver de ser provada abans de l'atac, motiu pel qual es va dissenyar la "Prova Trinity".
Selecció dels objectius miniatura|Mapa que mostra les ubicacions d'Hiroshima i Nagasaki al Japó, llocs on es van usar les bombes atòmiques. Els dies 10 i 11 de maig el comitè per a l'elecció dels objectius en el Laboratori Nacional de Los Alamos, amb Robert Oppenheimer com a membre principal, recomanà com a objectius possibles les localitats de Kyoto, Hiroshima, Yokohama, així com l'arsenal en Kokura. La selecció d'aquestes ubicacions es va basar en els criteris següents: Tenien més de 3 milles de diàmetre i eren blancs importants en grans àrees urbanes. L'explosió causaria dany efectiu. Era improbable que fossin atacades l'agost del 1945. «Qualsevol objectiu militar petit i estrictament militar havia d'estar ubicat en una àrea molt més gran que fos susceptible al dany per la mateixa explosió, per evitar riscos innecessaris que l'arma es perdés a causa d'una mala col·locació de la bomba».
Aquestes ciutats es van mantenir pràcticament intactes durant els bombardejos nocturns duts a terme per les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units. Hiroshima va ser descrita com:
L'objectiu de llançar la bomba era obligar el Japó a rendir-se incondicionalment, d'acord amb els termes de la Declaració de Potsdam. El comitè va assegurar que els factors psicològics en la selecció de l'objectiu eren de gran importància, especificant com a prioritats: Obtenir el major efecte psicològic en contra del Japó. Aconseguir que fos prou espectacular l'ús inicial de l'arma de manera que fos reconeguda internacionalment en termes publicitaris quan fos llançada. Hiroshima tenia l'avantatge de ser un objectiu de grandària important, i amb les muntanyes properes enfocant l'explosió, es preveia que la major part de la ciutat seria destruïda. El palau de l'emperador a Tòquio era més famós que qualsevol altre objectiu però tenia un valor estratègic menor.
Durant la Segona Guerra Mundial, Edwin O. Reischauer era l'expert per al Cos d'Intel·ligència Militar, de manera que, erròniament, se li va atribuir la decisió de no llançar la bomba sobre Kyoto. En la seva autobiografia, Reischauer va refutar aquesta asseveració i va assegurar que qui mereixia el crèdit d'haver salvat aquesta ciutat era en realitat Henry L. Stimson, Secretari de Guerra, de qui es diu que admirava Kyoto per haver passat allà la lluna de mel, unes dècades enrere.
L'ultimàtum de Potsdam
miniatura|Winston Churchill, Harry S. Truman i Ióssif Stalin, líders dels països vencedors presents a la Conferència de Potsdam. El 26 de juliol, Truman i altres líders aliats van emetre la Declaració de Potsdam, la qual descriu els termes de la rendició del Japó. Va ser presentada com un ultimàtum i s'assegurava que, sense la deguda rendició, els aliats atacarien Japó amb el resultat de «la inevitable i completa destrucció de les forces armades japoneses i inevitablement la devastació del sòl japonès», encara que no es va esmentar res sobre l'arma atòmica. El 28 de juliol es va fer oficial el rebuig per part del govern japonès i el primer ministre Kantarō Suzuki va oferir una conferència de premsa en què va assegurar que la Declaració era tan sols una còpia (yakinaoshi) de la Declaració del Caire i que el govern intentava ignorar (mokusatsu). Aquesta asseveració va ser presa tant en sòl japonès com a l'estranger com un clar rebuig a la declaració. L'emperador, que estava pendent de notícies dels emissaris de pau enviats a l'URSS, va preferir no intervenir en la posició governamental. A més, el 31 de juliol va deixar clar al seu conseller Koichi Kido que la regalia Imperial del Japó havia de ser defensada a qualsevol preu.
Al començament de juliol, de camí a Potsdam, Truman reexaminà la decisió d'utilitzar la bomba. Al final, Truman va decidir llançar les bombes atòmiques al Japó amb l'objectiu d'acabar ràpidament la guerra, ja que podien causar una gran destrucció, i generar una por a més destrucció, la qual cosa obligaria el Japó a rendir-se.
Bombardeig d'Hiroshima Hiroshima durant la Segona Guerra Mundial