Genguiskànides

Genguiskànides són els descendents de Genguis Kan i de la seva esposa Börte. S'aplica també en general a:

Tots els descendents de Genguis Kan Les dinasties originades en Genguis Kan

Djocides

1) El fill gran Jotxi (de paternitat dubtosa) va originar els djocides o jocides que van governar la plana de Kiptxak i Sibèria occidental (incloent-hi Coràsmia), i a partir del seu fill Batu Khan el kanat conegut com a Horda d'Or. Van governar fins al 1360, després de quina data el kanat va passar al descendents d'Orda (germà de Batu) establerts a la Sibèria occidental, a l'anomenada Horda Blanca; aquesta branca no apareix clarament a la historia fins a la setena generació amb Urus Khan i el seu fill Toktamish, que foren dominats el 1395 per Tamerlà, però va recuperar el poder efectiu el 1412 quan sota el cap de palau Edigü (Yedigey), que va actuar com a verdader sobirà, van exercir el poder fins a la mort d'aquest el 1419. Entre 1395 i 1412 i de 1419 en endavant, van governar tanmateix a l'Horda d'Or, fins al 1438, en què el kanat es va fraccionar: Gran Horda, dels descendents d'Urus Khan, fins al 1502. Kanat d'Astrakhan, dels descendents de Kuchuk Mehmed, fins al 1557. Un descendent d'aquesta branca va assolir el poder a Bukharà el 1598 per matrimoni del príncep Djan ibn Yar Muhammad amb la filla del kan Iskander (1560-1583); el primer kan fou Baki Muhammad fill de Djan i va fundar la dinastia astrakhànida o ashtarkhànida o djànida a la mort del darrer kan Abd Allah II, dinastia que va existir fins a la presa del poder per la dinastia Mangit el 1785. Una altra línia djocida, iniciada per Togha Temur (Tuqa Timur), germà de Batu i Orda, va existir obscurament fins que vers 1440, sota Ulugh Mehmed (assassinat el 1446) es van apoderar de Kazan i van fundar el Kanat de Kazan que van mantenir fins al 1552. Una branca va originar els prínceps de Kassímov (Kanat de Qasim, 1552-1681) on van governar també kans de la branca de Crimea i dels shaybànides de Sibèria. Una altra branca iniciada per un nebot d'Ulugh Mehmed de nom Hadjdji Giray (mort el 1446) es va establir a Crimea on va establir el kanat el 1449, que va durar fins al 1783.

Un altre fill de Jotxi, Moghol o Tewal, fou l'avi de Nogai ("gos"), que va fer de mestre de palau per diversos kans de l'Horda d'Or fins a la seva mort el 1299 durant una guerra civil i va originar els moderns nogais.

Finalment el fill més petit de Jotxi, Shiban o Shayban, va iniciar una branca al sud-est de l'Ural entre les fonts del Tobol i (a l'oest) i l'Irtix superior (a l'est) al Kazakhstan. Quan sota Toktamish l'Horda Blanca va emigrar cap a territori de l'Horda d'Or, els shaybànides siberians es van apoderar dels seus territoris i van esdevenir els ozbäks (uzbeks), el cap principal dels quals fou Abu l-Khayr, que va expulsar els timúrides de Coràsmia vers el 1447 i després de la regió al nord del Sirdarià; les lluites amb els oirats o calmucs i amb els kazakhs el van afeblir abans de la seva mort el 1468; el seu net Muhammad Shaybani va conquerir Transoxiana als timúrides el 1500 i va penetrar al modern Afganistan i al Khurasan fins que fou derrotat pel primer safàvida Ismail I el 1510 a Merv on Muhammad Shaybani va morir i els shaybànides van haver de restar al nord de l'Amudarià. Els shaybànides van formar diverses branques: A Transoxiana la branca de Bukharà que va existir fins al 1598 quan fou substituïda pels astrakhànides. a Coràsmia (després Khivà) conquerida el 1505/1506, va sorgir la branca dels arabshàhides amb Ilbars (1512-1525) i la dinastia va existir fins al 1694/1695 en què van agafar el poder els Inak o kungrats, tot i que nominalment aquestos no van agafar el títol de kan fins al 1804. A Vall de Ferganà, amb Xah Rukh I, es va establir una branca el 1710 que va fundar el kanat de Kokand que va durar fins a l'annexió russa del 1876. Ibak, un shaybànida, va conquerir Tiumén al kan de Sibir (que no era genguiskànida) el 1481 i el seu net Kuchum va expulsar al darrer kan de Sibir el 1565 i va agafar el relleu, però a partir del 1579 va començar a perdre terreny davant els russos fins que va haver de fugir amb els nogais on va morir el 1600 després de ser derrotat a l'Obi (1598). El seu fill Ishim Khan va resistir a l'alt Tobol fins al 1625.

Txagataïdes

2) Txagatai, un altre fill de Genguis Kan va governar l'anomenat kanat de Txagatai i després del 1309 va ampliar el seu territori amb els dominis de la branca d'Ogedei. El kanat es va dividir en occidental (Txagatai) i oriental (Mogulistan). El primer va passar als timúrides el 1370 si bé kans titelles van existir almenys fins al 1402 i de fet fins a la meitat del i els darrers kans (que eren de la branca d'Ogedei i no de Txagatai) van governar com a poder local fins al 1508/1509. Reunificats els dos kanats efímerament per Tughluk Timur, el 1363 es van tornar a fraccionar. El Mogulistan va subsistir enfrontat als timúrides que finalment foren aniquilats pels shaybànides; Yunus (1469-1486) va ocupar Taixkent el 1484 i tot seguit Sayram. Els seus descendents es van mantenir en lluita amb la Xina van compartir el poder amb el clan dels Dughlat que governava a Kashghar, conquerint junts Ha-mi i Turfan als xinesos. Al final del una branca dels txagataïdes es va instal·lar definitivament a Turfan, branca que el 1647 i el 1657 va enviar ambaixades a la cort imperial xinesa. Les particions entre els txagataïdes els van debilitar i dos clans Khodjas van agafar el poder efectiu mitjançant poders locals teocràtics; el kan Ismail de Kashghar es va aixecar contra els khodjas el 1678 però no va acabar amb aquestos sinó amb els txagatais.

Ogedeïdes

3) Ogedei (1229-1241) va ser gran kan i el va succeir el seu fill Guyuk (1246-1248). Però després un virtual cop d'estat organitzat per Batu Khan va portar al gran kanat a la branca de Tului. Els seus territoris o ulus al Iemil, les muntanyes Tarbagatai i l'Afganistan, van ser conservats llavors per Qaidu Khan, nebot de Ogedei. Va rivalitzar amb Kubilai Khan, el gran kan i emperador de la Xina, i va morir probablement el 1301 a la tornada d'una campanya contra Karakorum; el va succeir el seu fill Txapar que va lluitar contra els txagataïdes i la dinastia Yuan de la Xina però fou expulsat per Kebek de Txagatai el 1307 i es va haver de refugiar a Pequín. Els dominis ogedeïdes van passar a Txagatai.

Tuluïdes

Tului, el fill més jove, va rebre l'ulús de la Mongòlia pròpia. El seu fill Mongke, i després el germà d'aquest, Kubilai Khan, foren grans kans i el 1280 van dominar tota la Xina, unificant Mongòlia (capital Karakorum) i Xina, sota l'anomenada dinastia Yuan. Un tercer fill Ariq Boke va intentar ocupar el poder a Mongòlia, però després d'uns anys de guerra va haver d'abdicar el 1264 i va morir el 1266 presoner de Kubilai. Un besnet de nom Apa Khan, fou Il-kan de Pèrsia breument del 1335 al 1336.

Un altre germà Hulagu, va formar el domini mongol a Pèrsia, dinastia coneguda com a Il-kan, que va durar efectivament fins al 1353 passant després als timúrides.

Kubilai Khan va fundar la dinastia Yuan. Va morir el 1284. La dinastia va existir fins al 1368 i després va conservar el poder a Mongòlia fins que segles després van quedar sotmesos a la Xina quan encara existien diverses branques de la família gengiskànida.

Bibliografia R. Grousset, L'empire des steppes, París 1939 A. C. M. d'Ohsson, Histoire des Mongols, Amsterdam 1852 H. Howorth, History of the Mongols, Londres 1876-1888 E. de Zambaur, Manuel de généalogie, Hannover 1955, taules 241-276 incloent llista de sobirans. A. Hermann, Atlas of China, Cambridge (Mass.), 1935

Vegeu també Khatun.

Categoria:Dinasties mongoles