, nom complet amb patronímic Serguei Vassílievitx Rakhmàninov (), fou un compositor, pianista i director d'orquestra rus. Mentre va viure a Occident, al llarg de l'última meitat de la seva vida, es va fer anomenar Sergei Rachmaninoff (signava amb aquest format).No obstant això, hi ha transliteracions alternatives del seu nom, com ara Sergey o Serge, i Rachmaninov, Rachmaninow, Rakhmàninov o Rajmáninov.

Rakhmàninov és àmpliament considerat un dels millors pianistes de la seva època i, com a compositor, un dels últims grans representants del romanticisme a la música clàssica russa. Les primeres influències de Txaikovski, Rimski-Kórsakov i altres compositors russos van donar pas a un idioma completament personal, destacat pel seu melodisme, expressivitat, denses textures contrapuntístiques i rics colors orquestrals. El piano ocupa un lloc destacat en la producció compositiva de Rakhmàninov i va utilitzar les seves habilitats com a intèrpret per explorar plenament les possibilitats expressives i tècniques de l'instrument.

Nascut en una família de músics, Rakhmàninov va començar a aprendre el piano a quatre anys. Va estudiar piano i composició al Conservatori de Moscou, del qual es va graduar el 1892, havent escrit ja diverses composicions. El 1897, després de la desastrosa estrena de la seva Simfonia núm. 1, Rakhmàninov va entrar en una depressió de quatre anys i va compondre poc, fins que la teràpia de suport li va permetre completar el seu ben rebut Concert per a piano núm. 2 el 1901. Rakhmàninov va passar a ser director del Teatre Bolxoi entre 1904 – 1906, i es va traslladar a Dresden, Alemanya, el 1906. Més tard es va embarcar en la seva primera gira pels Estats Units com a pianista el 1909.

Després de la Revolució Russa, Rakhmàninov i la seva família van abandonar Rússia definitivament i es van establir a Nova York el 1918. Després d'això, va passar la major part del seu temps de gira com a pianista pels Estats Units i Europa, a partir de 1932 va passar els estius a la seva vila de Suïssa. Durant aquest temps, l'ocupació principal de Rakhmàninov va ser la interpretació, i la seva producció compositiva va disminuir significativament, i va completar només sis obres després d'abandonar Rússia. El 1942, la seva salut deteriorada el va portar a traslladar-se a Beverly Hills, Califòrnia, on va morir de melanoma el 1943.

Biografia i carrera Ascendència i primers anys: 1873–1885 miniatura|Rakhmàninov als 10 anys a Sant Petersburg, Rússia Rakhmàninov va néixer l'1 d'abril de 1873 en una família de l'⁣aristocràcia russa a l'⁣Imperi Rus. La tradició familiar afirma la descendència d'un llegendari Vasili, sobrenomenat "Rakhman", un suposat net d'⁣Esteve III de Moldàvia. La família de Rakhmàninov tenia una forta inclinació musical i militar. El seu avi patern, Arkadi Aleksandrovitx, era un músic que havia pres lliçons del compositor irlandès John Field. El seu pare, Vasili Arkadievitx Rakhmàninov (1841–1916), va ser un oficial de l'exèrcit i un pianista aficionat que es va casar amb Liubov Petrovna (nascuda Butakova, 1853–1929), filla d'un ric general de l'exèrcit que li va donar cinc propietats com a part del seu dot. La parella va tenir tres fills i tres filles, sent Serguei el seu tercer fill.

Rakhmàninov va néixer a la finca familiar del poble de Semionovo, prop de Staraia Russa, governació de Novgorod. El seu naixement es va registrar al llibre de l'església de Semionovo. Després que Serguei va complir quatre anys, la família es va traslladar a una altra casa a la finca de Oneg, a uns 180 km al nord de Semionovo, i la finca de Semionovo va ser venuda el 1879 pel pare de Rakhmàninov. El jove Serguei Rakhmàninov es va criar a la finca d'Oneg des dels quatre anys fins als nou anys, i el va citar erròniament com el seu lloc de naixement en la seva vida adulta. Rakhmàninov va començar les classes de piano i música organitzades per la seva mare a quatre anys. Va notar la seva capacitat per reproduir passatges de memòria sense una nota equivocada. En saber la notícia del regal del nen, Arkadi li va suggerir que contractés Anna Ornatskaia, mestra i acabada de graduar del Conservatori de Sant Petersburg, per viure amb la família i començar l'ensenyament formal. Rakhmàninov va dedicar el seu famós romanç per a veu i piano Spring Waters de 12 Romances, op. 14, a Ornatskaia.

El pare de Rakhmàninov, que volia que fos entrenat per l'acadèmia militar Page Corps i després s'incorporés a l'exèrcit, va haver de vendre les cinc finques una per una per pagar els seus deutes a causa de la seva incompetència financera i, per tant, no es podia permetre una carrera militar cara per a ell. L'última finca d'Oneg es va subhastar el 1882, i la família es va traslladar a un petit pis a Sant Petersburg. El 1883, Ornatskaia va organitzar que Rakhmàninov, que ara tenia 10 anys, estudiés música al Conservatori de Sant Petersburg. Més tard aquell any, la seva germana Sofia va morir de diftèria, i el seu pare va abandonar la família per anar-se'n a Moscou. La seva àvia materna va intervenir per ajudar a criar els nens amb un enfocament particular en la seva vida religiosa, portant regularment a Rakhmàninov als serveis de l'Església ortodoxa russa on va trobar per primera vegada càntics litúrgics i campanes de l'església, dues característiques que incorporaria a les seves composicions. esquerra|miniatura|Aleksandr Ziloti i Rakhmàninov El 1885, Rakhmàninov va patir una altra pèrdua quan la seva germana Ielena va morir als 18 anys d'⁣anèmia perniciosa. Va tenir una influència musical important en Rakhmàninov i l'havia introduït a les obres de Piotr Ilitx Txaikovski. Com a respir, la seva àvia el va portar a una granja al costat del riu Volkhov. Al Conservatori, però, havia adoptat una actitud relaxada, va jugar a l'absentisme escolar, va suspendre les classes d'educació general i havia alterat intencionadament les seves butlletes de notes. Rakhmàninov va actuar en esdeveniments celebrats al Conservatori de Moscou durant aquest temps, inclosos els que van assistir el Gran Duc Konstantí i altres personatges notables. No obstant això, quan va suspendre els exàmens de primavera, Ornatskaia va notificar a la seva mare que la seva admissió a estudis superiors podria ser revocada. Aleshores, la seva mare va consultar amb Aleksandr Ziloti, el seu nebot i un excel·lent pianista i alumne de Franz Liszt. Va recomanar transferir Rakhmàninov al Conservatori de Moscou per rebre lliçons del seu antic mestre, el més estricte Nikolai Zvérev, que va durar fins a 1888.

Conservatori de Moscou i primeres composicions: 1885–1894 A la tardor de 1885, Rakhmàninov es va traslladar a viure amb Zvérev i es va quedar durant gairebé quatre anys, durant els quals es va fer amic del seu company Aleksandr Skriabin. Després de dos anys de matrícula, Rakhmàninov, de quinze anys, va rebre una beca Rubinstein, i es va graduar a la divisió inferior del Conservatori per convertir-se en alumne de Ziloti en piano avançat, Serguei Tanéiev en contrapunt i Anton Arenski en composició lliure. El 1889, es va formar una fractura entre Rakhmàninov i Zvérev, ara el seu assessor, després que Zvérev rebutgés la sol·licitud d'ajuda del compositor per llogar un piano i una major intimitat per compondre. Zvérev, que creia que la composició era un malbaratament per als pianistes talentosos, es va negar a parlar amb Rakhmàninov durant un temps i es va organitzar perquè visqués amb el seu oncle i la seva tia Satin i la seva família a Moscou. Aleshores, Rakhmàninov va trobar el seu primer romanç amb Vera, la filla petita de la veïna família Skalon, però la seva mare s'hi va oposar i li va prohibir que li escrigués, deixant-lo tenit correspondència amb la seva germana gran Natalia. És a partir d'aquestes cartes on es poden rastrejar moltes de les primeres composicions de Rakhmàninov. miniatura|Ivanovka era el lloc ideal perquè Rakhmàninov pogués compondre. Rakhmàninov va passar les seves vacances d'estiu el 1890 amb els Satins a Ivanovka, la seva finca privada prop de Tambov, a la qual el compositor tornaria moltes vegades fins al 1917. L'entorn pacífic i bucòlic es va convertir en una font d'inspiració per al compositor que va completar moltes composicions mentre estava a la finca, inclosa l'op. 1, Concert per a piano , que acabà el juliol de 1891, i dedicà a Ziloti. També aquell any, Rakhmàninov va completar la Simfonia Juvenil en un sol moviment i el poema simfònic Prince Rostislav. Ziloti va abandonar el Conservatori de Moscou després d'acabar l'any acadèmic el 1891 i Rakhmàninov va demanar fer els seus exàmens finals de piano un any abans per evitar que li assignessin un professor diferent. Malgrat la poca fe de Ziloti i del director del Conservatori Vassili Safónov, ja que només tenia tres setmanes de preparació, Rakhmàninov va rebre l'ajuda d'un graduat recent que estava familiaritzat amb les proves i les va aprovar amb honors el juliol de 1891. Tres dies després, va aprovar els exàmens anuals de teoria i composició. El seu progrés es va aturar inesperadament a la segona meitat de 1891 quan va contreure un cas greu de malària durant les seves vacances d'estiu a Ivanovka.

Durant el seu darrer any al Conservatori, Rakhmàninov va fer el seu primer concert independent, on va estrenar el Trio élégiaque el gener de 1892, seguit de la interpretació del primer moviment del seu Concert per a piano dos mesos més tard. També li va concedir la seva sol·licitud de presentar-se als exàmens finals de teoria i composició un any abans, per la qual cosa va escriure Aleko, una òpera en un acte basada en el poema narratiu Els gitanos d'⁣Alexandre Puixkin, en disset dies. Es va estrenar el maig de 1892 al Teatre Bolxoi⁣; Txaikovski va assistir i va elogiar Rakhmàninov pel seu treball. Rakhmàninov creia que "segur que fracassaria", però la producció va tenir tant d'èxit que el teatre va acceptar produir-la protagonitzada pel cantant Fiódor Xaliapin, que es convertiria en un amic de tota la vida. Amb Aleko, va la nota més alta al Conservatori i una Gran Medalla d'Or, una distinció que només s'havia atorgat anteriorment a Tanéiev i Arseni Koresxenko. Zvérev, membre del comitè d'exàmens, va regalar al compositor el seu rellotge d'or, posant així fi a anys d'allunyament. El 29 de maig de 1892, el Conservatori va emetre a Rakhmàninov un diploma que li va permetre definir-se oficialment com a "Artista Lliure".

Quan es va graduar, Rakhmàninov va continuar component i va signar un contracte editorial de 500 rubles amb Gutheil, en virtut del qual Aleko, dues peces (op. 2) i Sis cançons (op. 4) van ser dels primers publicats. El compositor abans havia guanyat 15 rubles al mes donant classes de piano. Va passar l'estiu de 1892 a la finca d'Ivan Konavalov, un ric terratinent a l'⁣oblast de Kostroma, i es va traslladar amb els Satins al districte d'Arbat. Els retards en rebre el pagament de Gutheil van fer que Rakhmàninov cerqués altres fonts d'ingressos, cosa que va portar a un compromís a l'Exposició Elèctrica de Moscou el setembre de 1892, el seu debut públic com a pianista, on va estrenar el seu emblemàtic Preludi en do sostingut menor de la seva peça per a piano de cinc parts Morceaux de fantaisie (op. 3). Li van pagar 50 rubles per la seva aparició. Va tenir una bona acollida i es va convertir en una de les seves peces més populars i perdurables. El 1893, va completar el seu poema simfònic La roca, que va dedicar a Rimski-Kórsakov.