El Iemen és un dels més antics centres de civilització a l'Orient Pròxim.Península Aràbiga, 1000 aC–1 AD|Cronologia de la Història de l'Art | The Metropolitan Museum of Art. Les seves terres relativament fèrtils i precipitacions adequades en un clima més humit contribuïren a mantenir una població estable, una característica reconeguda pel geògraf grec antic Claudi Ptolemeu, el qual va descriure el Iemen com a Eudaimon Aràbia (més coneguda en la seva traducció llatina, Arabia Felix), que significa 'Aràbia afortunada' o també 'Aràbia feliç'.
El nòmades semites procedents de les regions del desert del Iemen (Rub al Kali i Sayhad) emigraren cap al nord, s'assentaren a Accad, i posteriorment penetraren a Mesopotàmia;Els accadis finalment conqueriren Sumèria l'any 2300 aC, i assimilaren els amorrites de Síria.
Alguns estudiosos creuen que el Iemen continua sent l'única zona del món que és exclusivament semita, cosa que significa que el Iemen històricament no tenia cap altre poble que no fos de parla semita. Els semites iemenites fan remuntar el seu Musnad al període comprès entre els segles XII i VIII aC, fet que explica per què la majoria dels historiadors daten tots els antics regnes del Iemen entre els segles XII i VIII aC.
Entre el i el , va ser dominat per sis civilitzacions successives, que rivalitzaven entre si, o s'aliaven l'una amb l'altra, i que van controlar el lucratiu comerç d'espècies: Ma'in, Qataban, Hadramaut, Awsan, Sabà i els himiarites.Península Aràbiga, 2000–1000 aC | Cronologia de la Història de l'Art | The Metropolitan Museum of Art.<ref name="Küng">Hans Küng: 2006 «… les gents de Ma'in, Saba', Qatabān i Hadramut, a qui, en general, se'ls donava el nom de sabeus; després es denominaren himyaries (homerites) i avui se'l coneix com iemenites. Durant llargs segles, l'Aràbia meridional tingué un paper preponderant gràcies al seu favorable clima (prop de la zona dels monsons), al seu lucratiu monopoli de l'encens i, sobretot, a la seva extraordinària situació geogràfica de cara al comerç antic entre Orient (Índia) i Occident (Egipte, països mediterranis, Mesopotàmia). No debades es denominava aquesta part d'Aràbia, amb els ports d'Adén i Qana', lArabia felix.» (pàg. 47)</ref> L'Islam hi arribà l'any 630 i el Iemen va passar a formar part del reialme musulmà i fou fortament arabitzat.
Prehistòria Les primeres restes de poblament homínid daten del 700000 aC, a la regió d'Hadramaut. Les pintures rupestres més antigues daten del 7000 aC i serien obra de pobles nòmades,Chelhod, Joseph, Arabie du Sud : histoire et civilisation : le peuple yéménite et ses racines, volum 1, édition Maisonneuve & Larose, Paris, 1995 ja que els primers assentaments regulars daten del 5000 aC. Tanmateix, la domesticació animal va arribar a la regió abans que la sedentarització i els encarregats dels ramats es movien a la cerca de pastures.
No es pot calcular la data exacta de la transició a l'edat del bronze, però va ser anterior al 3000 aC, com proven els ídols trobats a les viles.
Període 3000 a 1000 aC
Segons la tradició àrab, els semites del sud d'Aràbia del Sud es van integrar al llinatge de Qahtan 40 generacions abans que la tribu iemenita qahtanita de Júrhum adoptés Ismael i 80 generacions abans del naixement d'Adnan al . Després de la caiguda de les cultures semites del nord, Qahtan va reviure la influència semítica al nord amb les famoses migracions de Kahlan (Azd i Lakhm) i altres tribus iemenites al nord durant el abans de la primera destrucció de la presa de Marib.The Arab History Enyclopedia. La primera nació semita de la Banya d'Àfrica, els D'mt, va ser un assentament del Iemen.
Els semites qahtanites es van mantenir com a dominants al Iemen del 2300 aC al 800 aC, però poc se sap sobre aquesta època, perquè els semites del sud es van separar pel vast desert d'Aràbia dels semites de Mesopotàmia i mancaven de qualsevol tipus d'escriptura per deixar constància de la seva història. No obstant això, se sap que negociaven activament al llarg de les costes del mar Roig. Això els portà a posar-se en contacte amb els fenicis i, gràcies a ells, els semites del sud van adoptar l'escriptura i començaren a deixar constància escrita de la seva història.
La cultura semita de Tihama va durar des del 1500-1200 aC. Durant el final de segon mil·lenni aC, un complex cultural semita va sorgir a la regió de Tihama del Iemen, i es va estendre fins al nord d'Etiòpia i Eritrea (concretament a la regió etíop de Tigre, al centre d'Eritrea, i a les zones costaneres, com Adulis). Els semites del Iemen van començar a assentar-se a les terres altes d'Etiòpia. Aquests assentaments assoleixen el punt culminant al , i amb el temps donaran lloc al sorgiment dels regnes de D'mt i Aksum.Fattovich, Rodolfo "The Near East and eastern Africa: their interaction", a Vogel, J.O. ed., "Encyclopedia of precolonial Africa." AltaMira Press, Walnut Creek, 1997, pps.479–484.
Regnes
miniatura|Cremaperfums iemenita del miniatura|Antiga inscripció iemenita El Regne de Sabà, la capital del qual es creu que era Marib, va assolir un gran poder per la seva situació estratègica, entre l'Índia i el Mediterrani, la qual li va permetre monopolitzar el trànsit d'espècies. Segons l'Antic Testament, Salomó va rebre al la visita de l'opulenta reina de Sabà; l'esplendor del seu seguici pot ser un eco de la fascinació que les riqueses del Regne sabeu van produir en l'època. Cap al va ser construït un dic de grans dimensions, del qual encara hi ha vestigis, per millorar els regadius. Sembla que va estar en funcionament fins a l'any 57, és a dir, durant més d'un mil·lenni. Encara poden veure's les restes d'un gran temple a Marib, que va romandre dempeus durant gairebé catorze segles.
A partir del , el Regne de Sabà passa a ser dominat per una nova dinastia, els himiarites, per la qual cosa d'ara endavant es parla del Regne d'Himyar. La capital del nou regne es trasllada al a Zafar (ara un petit poble, a la regió d'Ibb). També comerciants, els himyarites van ser, tanmateix, culturalment inferiors als sabeus. Dhu-Nuwàs, rei d'Himyar, va adoptar el judaisme com a religió d'estat, i va perseguir els cristians, la qual cosa ocasionà una guerra amb el cristià Regne d'Axum, a l'actual Etiòpia. Himyar va ser envaït i conquerit per Aksum l'any 533. Quaranta anys després (572), el regne va ser annexionat per la Pèrsia sassànida.
Regne de Ma'in
Durant el govern mineu, la capital es trobava a Qarnaw (ara coneguda com a Ma'in). La seva altra ciutat important era Yathill (ara coneguda com a Baraqix). Altres parts del modern Iemen inclouen Qataban i la cadena costanera d'estacions de rec conegudes com l'Hadhramaut. Per bé que Sabà dominà en el primer període de la història del sud d'Aràbia, les inscripcions minees són del mateix període cronològic, així com les primeres inscripcions sabees. Predaten l'aparició dels mateixos mineus i, per això, s'anomenen ara més apropiadament madhàbiques més que minees. El Regne mineu se centrava al Iemen nord-occidental, amb la majoria de les seves ciutats situades al llarg del Wadi Madhab. Les inscripcions minees s'han trobat molt enfora del Regne de Ma'in, tan lluny com a al-Ula a Aràbia Saudita nord-occidental i fins i tot a l'illa de Delos i a Egipte. Fou el primer dels regnes àrabs del sud que s'extingí, i la llengua minea desaparegué al voltant de l'any 100.Nebes, Norbert. "Epigraphic South Arabian", Encyclopaedia: D-Ha p. 334.
Regne dels himiarites miniatura|Estàtua d'Ammaalay, , Iemen
El primer estat himiarita va sorgir el 115 aC a Dhu-Raydan (el títol era senyors de Dhu-Raydan), que després va esdevenir el Regne d'Himiar (Himyar).
Els himiarites havien unit el sud-oest d'Aràbia, controlaven la mar Roja, així com les costes del golf d'Aden. Des de la seva capital, els reis himiarites llançaven reeixides campanyes militars, i havien estès el seu domini de vegades tan lluny com al golf Pèrsic a l'est i tan lluny com al desert àrab, al nord.
Durant el , els regnes àrabs del sud estaven en continu conflicte l'un amb l'altre. Gadarat d'Axum començava a interferir en els afers dels àrabs del sud, signant una aliança amb Sabà, i un text himiarita assenyala que Hadramaut i Qataban estaven també aliats contra el regne. Com a resultat d'això, el Regne d'Axum pogué capturar la capital himiarita de Zafar en el primer quart del . Tanmateix, les aliances no duraven, i Xa'ir Awtar de Sabà inesperadament es girà vers Hadramaut, s'alià altre cop amb Aksum i prengué la seva capital el 225. Himyar llavors s'alià amb Sabà i envaí els territoris aksumites novament presos, reconquerí Zafar, que havia estat sota el control del fill de Gadarat, Bygt, i feu retrocedir Aksum cap a la Tihama.Sima, Alexander. "Gdr(T)" Encyclopaedia: D-Ha, pàg. 718-9.Fenc de Munro, Aksum, pàg. 72.
Establiren la seva capital a Zafar (ara només un poble petit a la regió d'Ibb) i gradualment absorbiren el Regne sabeu. Comerciaven des del port de Mawza'a a la mar Roja. Dhu-Nuwàs, un rei himiarita, convertí el judaisme en religió estatal al començament del VI segle i començà a massacrar els cristians. Indignat, Caleb, rei cristià d'Aksum, amb l'encoratjament de l'emperador romà d'Orient Justí, envaí i s'annexionà el Iemen. Aproximadament cinquanta anys més tard, el Iemen queia en mans de Pèrsia.
Expedició romana Eli Gal, prefecte d'Egipte, va dirigir una expedició al país (25 aC-24 aC) sota el govern d'August, amb l'objecte de concertar tractats d'amistat amb els pobles de la zona o per sotmetre'ls si s'hi oposaven. L'expedició va sortir de Cleopatris (l'antiga Arsinoe) i als 15 dies va arribar a Leuce Come (Λευκὴ κώμη), encara al país dels nabateus, on van haver de passar l'estiu i l'hivern per una epidèmia. A la primavera següent van passar pel territori d'Aretes, un vassall o aliat d'Obodes, rei dels nabateus a l'època, país que van travessar a camell en 30 dies. El primer guia de l'expedició fou el romà nabateu Sil·leu (Syllaeus) qui procurava obstaculitzar l'avanç. Estrabó fa un relat de l'expedició. La calor i la manca d'aigua potable van provocar una malaltia desconeguda entre la tropa i bona part de l'exèrcit quedà aniquilat i els àrabs no solament els van rebutjar sinó que encara es van apoderar d'algunes zones que els romans controlaven fins llavors.
Van arribar aleshores a un país anomenat Ararena (Ἀραρηνή), governat pel xeic Sabus. Aquest país, el van travessar en 50 dies, ja que no tenien guia, i van arribar a la ciutat d'Agrani (Ἀγρανοί), cap d'un país pacífic i comerciant que van travessar en sis dies i arribaren a un riu on van lliurar una batalla en què van matar deu mil àrabs i només van perdre dos soldats; conqueriren la ciutat d'Asca (Ἄσκα) i després la d'Athrulla (Ἄθρουλλα), i entraren al país dels marsyabae (marsiabes, la capital es deia igual) i dels rhamanitae (ramanites), governat per Ilasarus. D'allí es van haver de retirar per manca d'aigua i retornaren per una ruta més curta cap a Anagrama (on van arribar en nou dies), després a un lloc anomenat Set Pous (Ἑπτὰ φρέατα), on van arribar en 11 dies, seguint cap a Chaalla (Χάαλλα) i Malotha (Μαλόθα), aquesta a la riba d'un riu, i després a un desert i a Nera o Negra Come (Νερὰ κώμη), a la vora del mar, al país d'Obodas, rei nabateu.
Gal va utilitzar sis mesos en l'expedició per la traïció del seu guia, mentre que va efectuar la retirada en només seixanta dies. A Nera van embarcar cap a Myos Hormus (Μυὸς ὅρμος), on van arribar als 11 dies. Plini, més breument, esmenta que Gal va destruir ciutats com Negra, Amnestrum, Nesca, Magusa, Tammacum, Labecia, Mariaba (Marib?) i Caripeta, el punt més llunyà.
L'expedició, se suposa que va passar per Medina, la Meca, Taizz i va arribar fins a Nadjran (on va guanyar una batalla) i Marib, on després de sis dies de setge es va haver de retirar.
Conquestes himiarites