La batalla dels Penya-segats Rojos, coneguda també com la batalla de Chibi, () fou una batalla decisiva del final de la dinastia Han (汉朝), immediatament abans del període dels Tres Regnes de la Xina (中国).
La batalla va ser lliurada a l'hivern del 208 al 209 entre les forces aliades del sud dels senyors de la guerra Liu Bei (刘备) i Sun Quan (孙权), i les forces molt superiors en nombre del senyor de la guerra del nord Cao Cao (曹操). Liu Bei i Sun Quan frustraren amb èxit l'esforç de Cao Cao per conquerir les terres al sud del riu Iang-Tsé (扬子江) i reunificar el territori de la Dinastia Han Oriental. La victòria aliada en els Penya-segats Rojos va garantir la supervivència de Liu Bei i Sun Quan, i els va donar el control del riu Iang-Tsé i una línia de defensa que va ser la base per a la posterior creació dels dos regnes del sud: Shu Han (蜀漢) i Wu Oriental (吳).
Les descripcions de la batalla difereixen àmpliament en els seus detalls i de la localització exacta del lloc en què es va produir, i és intensament debatuda. Tot i que la seva ubicació exacta segueix sent incerta, la majoria de les conjectures acadèmiques la situen a la riba sud del riu Iang-Tsé, al sud-oest de l'actual Wuhan (武汉) i al nord-est de Baqiu (actual Yueyang (岳阳市), província de Hunan (湖南)). El relat més detallat de la batalla es troba en la biografia de Zhou Yu (周瑜) recollida en els textos històrics del («Registres dels Tres Regnes», de Chen Shou (陳壽)). Un relat exagerat i romàntic de la batalla és l'esdeveniment central del «Romanç dels Tres Regnes» de Luo Guanzhong (罗贯中), una de les quatre novel·les clàssiques de la literatura de la Xina.
Antecedents A finals del dC, la Dinastia Han, que havia governat la Xina durant gairebé quatre segles (encara que amb una interrupció de 16 anys en què el regne va estar dividit entre est i oest), s'estava enfonsant. Han Xian Di (漢獻帝) havia estat un governant sense poder efectiu des del 189, ja que no controlava els territoris de diversos senyors de la guerra. Un dels senyors de la guerra més poderosos era Cao Cao, qui l'any 207 havia unificat el nord de la Xina i controlava tota la plana septentrional del regne. A l'hivern d'aquest any va completar una reeixida campanya contra els wu-huan (乌桓), un poble nòmada mongol, i va assegurar així la seva frontera nord. A la seva tornada al 208 va ser proclamat Canceller Imperial de Han, una posició que li va garantir autoritat absoluta sobre tot el govern imperial.de Crespigny, 1996, p. 253 i 465. Poc després, a la tardor del 208, el seu exèrcit va començar una campanya cap al sud.Eikenberry.de Crespigny, 2003.
Controlar el riu Iang-Tsé al seu pas per la província de Jing (les actuals províncies de Hubei (湖北) i Hunan (湖南)) era clau per a l'èxit de la seva estratègia, ja que si Cao Cao tenia alguna esperança de reunificar l'escindit Imperi Han havia d'assegurar el curs mitjà del riu i l'estratègica base naval de Jiangling (江陵) com a forma d'accés a les regions del sud. Dos senyors de la guerra controlaven les regions del Iang-Tsé que eren claus per a l'èxit de Cao Cao: Liu Biao (刘表), governador de la província de Jing que dominava la zona oest de la desembocadura del riu Han (漢水), al voltant de la ciutat de Xiakou (夏口) i tots els territoris al sud d'aquesta. Sun Quan (孙权), governant de la riba est del riu Han i de tots els territoris al sud-est del riu.de Crespigny, 2007, p. 773.
Un tercer aliat, Liu Bei (刘备), estava vivint refugiat amb Liu Biao a la caserna de Fancheng (l'actual Xiangyang (襄阳)) després d'haver fugit des del nord-est a la província de Jing a causa d'un fallit complot per assassinar Cao Cao i restaurar el poder de la dinastia imperial.de Crespigny, 2007, p. 480.de Crespigny, 1996, p. 258. miniatura|esquerra|Mapa del territori de la Dinastia Han Les etapes inicials de la campanya van ser un èxit rotund de Cao Cao, ja que el govern de la província de Jing s'havia afeblit considerablement i els seus exèrcits estaven esgotats pel conflicte amb Sun Quan al sud.de Crespigny, 2007, p. 486. A més, s'havien creat diverses faccions en suport dels dos fills de Liu Biao. Una vegada que es va imposar el seu fill menor, Liu Biao va desposseir al major Liu Qi (刘琦), que va partir per assumir la Comandància de Jiangxia (l'actual comtat Yunmeng (云梦县)). Liu Biao va morir de malaltia només unes setmanes després, quan Cao Cao avançava des del nord, i davant d'aquestes circumstàncies el seu fill menor i successor Liu Cong (刘琮) es va rendir ràpidament. Amb això, Cao Cao va assegurar Jiangling i es va fer amb una gran flota, una base militar molt important i un port avançat pels seus vaixells.
Quan la província Jing va caure, Liu Bei va fugir ràpidament al sud en companyia d'una població refugiada de civils i soldats. Aquest èxode desorganitzat va ser perseguit per la cavalleria d'elit de Cao Cao, que li va donar abast, el va envoltar i va derrotar en la batalla de Changban (长坂之战), prop de l'actual Dangyang (当阳). No obstant això, Liu Bei va poder escapar i va fugir cap a l'est, a Xiakou, on es va posar en contacte amb Lu Su (魯肅), assessor i general militar de Sun Quan. En aquest punt els relats històrics són inconsistents; Lu Su va poder animar a Liu Bei a marxar més a l'est, fins a Fankou (樊口). En qualsevol cas, a Liu Bei se li van unir més tard Liu Qi i les lleves de la comanderia de Jiangxia, mentre que el principal assessor de Liu Bei, Zhuge Liang (诸葛亮), va ser enviat a Chaisang (柴桑) a negociar la formació d'un front comú amb l'estat de Wu (吳) contra Cao Cao.de Crespigny, 1996, p. 263.
Per quan va arribar Zhuge Liang, Cao Cao ja havia enviat a Sun Quan una carta presumint de comandar un exèrcit de 800.000 homes i demanant la seva rendició. La facció liderada per l'oficial en cap de Sun Quan, Zhang Zhao (张昭), va advocar per la rendició en vista de l'aclaparadora superioritat numèrica de l'exèrcit de Cao Cao. No obstant això, en diverses ocasions Lu Su, Zhuge Liang i el comandant en cap de Sun Quan, Zhou Yu (周瑜), van presentar arguments per convèncer Sun Quan d'unir-se a l'aliança contra els del nord. Sun Quan va decidir finalment anar a la guerra, arrencant un tros de la seva taula durant una reunió i deixant clar que «qualsevol que encara s'atrevís a advocar per la rendició seria tractat igual que aquesta taula», i va encomanar a Zhou Yu, Cheng Pu (程普) i Lu Su a marxar amb 30.000 homes per ajudar a Liu Bei contra Cao Cao.de Crespigny, 1996.
Tot i que Cao Cao s'havia vanat en la seva carta d'estar al comandament de 800.000 homes, Zhou Yu va estimar que el nombre real dels seus efectius estava més a prop de 220.000. D'altra banda, aquest total incloïa 70.000 soldats procedents de l'exèrcit del recentment mort Liu Biao, de manera que la moral i lleialtat de moltes de les forces de Cao Cao no era clara.Eikenberry, p. 60. Amb els 20.000 soldats que Liu Bei havia reunit, l'aliança comptava amb uns 50.000 homes que van ser entrenats i preparats per a la batalla.
Batalla miniatura|esquerra|upright=2|Mapa de la Batalla dels Penya-segats, amb els moviments de les forces implicades i la retirada de Cao Cao (també es mostra la batalla de Changban).
La batalla dels Penya-segats Rojos es va desenvolupar en tres etapes: una escaramussa inicial en els penya-segats seguida d'una retirada cap als camps de batalla Wulin (乌林), a la riba nord-oest del riu Iang-Tsé. una batalla naval decisiva. la desastrosa retirada de Cao Cao al llarg del camí de Huarong (华容).
La força combinada de Sun Quan i Liu Biao va navegar aigües amunt des Xiakou o Fankou fins als Penya-segats Vermells, on es van trobar amb la força d'avantguarda de Cao Cao. Delmats per les malalties i la baixa moral a causa de les marxes forçades que havien emprès per la seva llarga campanya cap al sud,de Crespigny, 2003. els homes de Cao Cao no van poder obtenir avantatge en la petita escaramussa en els penya-segats i es van haver de retirar a Wulin, al nord del riu Iang-Tsé, mentre que els aliats van fer el mateix cap al sud.
Cao Cao havia amarrat els seus vaixells de proa a popa, possiblement amb l'objectiu de reduir el mareig dels homes de la seva marina de guerra, procedents del nord i poc acostumats a navegar. En observar això, el comandant de divisió Huang Gai (黄盖) va enviar una carta a Cao Cao simulant rendir-se i va preparar un esquadró de «vaixells de guerra d'assalt coberts» (mengchong doujian, 蒙衝鬥艦). Els vaixells havien estat convertits en naus incendiàries omplint-los amb feixos de llenya, canyes seques i oli. Quan el «rendit» esquadró de Huang Gai va arribar a la meitat del riu, els mariners van calar foc als vaixells abans de fugir en petits bots. Les naus incendiades sense tripulants, empeses pel vent del sud-est, es van dirigir fins a la flota de Cao Cao i la van incendiar. En molt poc temps les flames es van estendre i molts homes i cavalls van morir cremats o ofegats.Chen, p. 54, 1262 i 1263.
Després de la commoció inicial, Zhou Yu i els aliats van conduir l'assalt amb una força lleugerament armada. L'exèrcit nord va caure en la confusió i va ser totalment derrotat. En veure la desesperada situació, Cao Cao va emetre l'ordre de retirada general i va destruir els vaixells que li restaven abans de replegar-se.Chen.
L'exèrcit de Cao Cao va intentar una retirada pel camí de Huarong, amb un llarg tram que travessava les terres pantanoses del nord del llac Dongting (洞庭湖). Les fortes pluges havien convertit el camí en un espès fangar, molt traïdor per als soldats malalts, que havien de portar fardells d'herba a l'esquena amb la finalitat d'estendre'ls sobre el fang i permetre el pas dels genets. Molts d'aquests soldats es van ofegar en el fang o van ser trepitjats fins a la mort en l'esforç. Per a més desgràcia de l'exèrcit de Cao Cao, els aliats liderats per Zhou Yu i Liu Bei els van perseguir per terra i aigua fins que van arribar a la Comanderia de Nan (南郡), que junt a la fam i a les malalties, van delmar les forces restants de Cao Cao. Aquest es va retirar al nord, a la seva base de Ye, deixant a Cao Ren (曹仁) i a Xu Huang (徐晃) per protegir Jiangling, a Yue Jin (乐进) estacionat en Xiangyang i a Man Chong (满宠) en Dangyang.
El contraatac dels aliats podia haver vençut a Cao Cao i a les seves forces per complet, però el seu creuament del riu Iang-Tsé es va produir en el caos i els exèrcits aliats que van convergir en les seves ribes van lluitar amb un nombre limitat de transbordadors. Per restablir l'ordre, un destacament dirigit pel general aliat Gan Ning (甘宁) va crear un cap de pont al nord, a Yiling (夷陵), mentre que només amb una ferma direcció de Cao Ren va prevenir noves catàstrofes en la rereguarda.de Crespigny, 2007, p. 239.
Anàlisi miniatura|Un tipus de vaixell usat en la batalla, els mengchong (蒙衝): vaixell de guerra cobert de cuir i dissenyat per a trencar les línies enemigues.
Una combinació dels errors estratègics de Cao Cao i l'efectivitat de l'ardit de Huang Gai havien donat com a resultat la victòria aliada en els Penya-segats Rojos. Zhou Yu havia observat prèviament que els generals i als soldats de Cao Cao, que comprenien majorment cavalleria i infanteria, tenien poca o cap experiència en guerra naval. Cao Cao també va tenir poc suport entre el poble de la Província de Jing i, per tant, no tenia una base d'operacions avançades segura.Eikenberry, p. 60. Tot i la visió estratègica que Cao Cao havia mostrat en anteriors campanyes i batalles, en aquest cas havia assumit que simplement la superioritat numèrica podria derrotar a la flota de Sun Quan i Liu Biao.
El primer error tàctic de Cao Cao va ser convertir el seu enorme exèrcit d'infanteria i cavalleria en un cos de marina i armada: amb tan sols uns dies d'exercicis abans de la batalla, les tropes de Cao Cao van ser devastades pel mareig i per falta d'experiència en l'aigua.