Sistan () fou una regió de Pèrsia. Una part de la regió històrica forma avui dia part de la província iraniana de Sistan i Balutxistan, una altra part està inclosa a l'Afganistan (formant la província de Nimruz) i encara una tercera part pertany a la província iraniana de Khorasan del Sud. Anteriorment es deia Avestan, una de les regions del Haetumand (País del Helmand); a les fonts gregues antigues apareix com Erymandos i a les perses aquemènides com Zaranka o Zranka (inscripció de Behistun, de Darios el Gran, i inscripció de Persèpolis, de Xerxes I) que Heròdot converteix en Sarangai i va derivar en Drangiana en temps d'Alexandre el Gran i Zarangiana segons Isidor de Carax al segle I aC. La capital del país fou coneguda per Zarang, derivada de Zarangiana. El nom Sakastan (o Sagastan) no apareix fins a la inscripció de Naksh-i Rustam (de Sapor I vers 239/241 a 270/273), nom que fou temporal i simultani a Zarangiana, i vol dir país dels saces (saces, saces) o escites) que s'hi van establir a la part final del primer mil·lenni abans de Crist i fins al segle I dC. Després de l'època musulmana Sakastan va evolucionar a Sidjistan o Sistan, però se l'anomena a vegades Nimruz (migdia o sud) perquè estava al migdia del Gran Khorasan. Els gaznèvides l'anomenaven País de l'Est (al-Sharkia) al . Posteriorment el nom de Sistan s'imposà encara que Nimruz es va mantenir i modernament fou readoptat per a una província de l'Afganistan.
Història pre-musulmana A la prehistòria la civilització de Jiroft va cobrir part de la regió del Sistan i el Kirman vers el III mil·lenni. Després d'això el territori fou ocupat per tribus àries o indoàries anomenades iranians. Es creu que es va formar un regne anomenat Aracòsia, que almenys en part fou dominat per l'Imperi Mede vers el 600 aC. El 550 aC els medes foren suplantats per la dinastia persa aquemènida i tota l'Aracòsia fou incorporada. Al final del , Alexandre el Gran va conquerir l'Imperi Persa. Va fundar Alexandria d'Aracòsia, moderna Kandahar, a l'est de la regió històrica de Sistan; a la mort d'Alexandre, i després del període de lluites entre els diàdocs, va quedar en mans dels selèucides, però vers el 180 aC estava en mans del regne grec de Bactriana. A la segona meitat del les tribus indo-escites o saces van assolar el regne de Bactriana; foren derrotats pels parts però a la regió es va formar un regne Indopart dirigit pels Suren, vassalls dels parts, fins vers el 20 dC quan els kushan o kushana van dominar la regió i van governar fins que al foren derrotats pels sassànides. Sapor I (240-270) va formar la província (shahr) de Sakastan o Sakastana, Turestan (o Turan) i Hind que abraçava el Sistan, nord del Balutxistan i sud del Balutxistan (fins a la mar). La província fou sovint un feu dels fills del rei. Un quart districte (kust) de la província a la part oriental el formaven la Zranka o Drangiana i la Haraxwat o Aracòsia amb capital a Zarang (Zaranj). A la meitat del segle V fou assolat pels huns heftalites; els sassànides van recuperar la regió vers 565 però abans d'un segle després la van perdre davant els àrabs.
Penetració dels musulmans Els musulmans van arribar des de Kirman el 644 i, dirigits per Asim ibn Amr i Abdullah ibn Umar, van ocupar Zarang; els habitants van fer un tractat amb el califat pel qual van pagar el kharadj, però el domini no va tenir continuïtat. El comandant de l'exèrcit musulmà (acampat al Kirman) Abd Allah ibn Amir (governador del Khorasan) va enviar (652) al-Rabi ibn Ziyad al-Hinthi al Sistan; al-Rabi va creuar el desert entre Kirman i Sistan i va arribar a Zaliq, una fortalesa propera a la frontera de la província; el dihaqan (dikan) local es va rendir; al-Rabi va sotmetre altres dues poblacions i el temple de Karkuya ple del foc i un mobadh mobadhan i un herbadh (els rangs més alts del clergat en el zoroastrisme); al-Rabi va projectar la conquesta de Zaranj que, encara que anteriorment sotmesa, tornava a ser rebel. Entre Zaliq i Zaranj foren ocupades diverses poblacions com Zught, Nasrudh i Sherwadh, sense gairebé lluita. El marzban de Zaranj, Aparwez, va fer front als enemics però finalment fou derrotat i es va haver de rendir; es diu que quan Aparwez es va presentar a al-Rabi per negociar els termes de la rendició, el general àrab estava assegut al cos d'un soldat mort. Se sap que també hi havia nestorians i un bisbe de la regió és esmentat al Sínode de Dadisho del 1033. Se sap que hi havia comunitats a Bust i Aracòsia i sens dubte a llocs del Sistan. El darrer bisbe cristià del Sistan és esmentat el 1366.
Des de Sistan els àrabs van fer incursions a l'est: Abd al-Rahman ibn Samura va atacar Rukhkhadj (Aracòsia) i Zamindawar on regnaven els zunbils; i Kabulistan o Zabulistan on regnaven els shahis. Les incursions van seguir durant anys però les dues dinasties foren persistents i van resistir fins a l'època safàrida (861-1003). La resistència de les poblacions locals iranianes als impostos recaptats pels àrabs va contribuir al suport de què van gaudir a la regió els kharigites que s'hi havien refugiat procedents del Kirman i abans de més a l'oest; els kharigites azarika van gaudir també del suport dels àrabs Bakr ibn Wail; per tot això el Sistan (junt al Khorasan) fou el centre de la llarga revolta kharigita d'Hamza ibn Adharak o Abd Allah originari de Run u Djul al sud del modern Afganistan. Durant trenta anys Hamza va lluitar amb l'exèrcit del califa abbàsida i fou per lluitar contra ell que Harun al-Rashid va marxar al Khorasan i va morir a Tus el 809. Després el Khorasan fou per al-Mamun que va enviar contra Hamza al seu general Tahir, i altres, que no van aconseguir res decisiu. Hamza va morir el 828 i el kharigisme va seguir actiu i en desenvolupament a la regió fins al temps dels safàrides.
Els voluntaris sunnites al Sistan i Bust, els ayyars i mutatawwis, sense rebre ajut dels governadors tahírides del Khorasan, es van organitzar. Entre ells van sorgir caps com Salih ibn al-Nadr (o al-Nasr) i el seu fill Dirham ibn al-Nasr. Però el comandant més destacat fou Yaqub ibn al-Layth, que va acabar prenent el poder a Zaranj el 861 amb el títol d'emir de Sistan. Junt amb el seu germà Amr ibn al-Layth van construir un estat considerable que va subsistir tot el segle X i fins al començament del XI. A partir d'aquesta època els geògrafs àrabs comencen a donar descripcions més detallades del país.
Període safàrida
El 1033 fou conquerit pels gaznàvides (Mahmud de Gazni); hi foren nomenats diversos governadors entre els quals Tahir II ibn Khalaf (1009-1029) i Tadj al-Din I Abu l-Fadl Nasr (1029-1073) que va fundar una dinastia (Nàsrida) de maliks que depenia dels gaznèvides fins que el 1048 va passar a ser vassalla dels seljúcides. El llarg regnat de Tadj al-Din II Abu l-Fadl Nasr (1106-1164), que es va casar amb una germana del sultà seljúcida Sandjar, anomenada Safiyya Khatun, els va permetre consolidar el seu poder i prosperar; sovint van col·laborar amb els seljúcides amb tropes destacant per l'expedició a Gazni del 1116/1117 quan va ser instal·lat Bahram Shah, i a la batalla de Katwan (o batalla de l'estepa de Katwan) contra els kara-khitai al Turquestan, el 1141; a l'interior van defensar el país principalment contra atacs o ràtzies periòdiques dels ismaïlites del Kuhistan. Els maliks van prendre part a la lluita entre gúrides i els xas de Coràsmia i des de 1194 foren vassalls d'aquestos. La situació va durar fins al 1221 quan van arribar els mongols; Zaranj fou aquejada (1222). La dinastia se'n va declarar vassalls i va poder subsistir però el 1225 fou enderrocada per Djalal al-Din Manguberti i el amir corasmi Tadj al-Din Inal Tegin (Inaltigin) va ocupar el poder segons sembla durant uns deu anys (altres fonts diuen uns sis anys).
Període mongols i Mihrabànida
Llavors la província fou atacada per segona vegada pels mongols i va pujar al tron una nova dinastia: els mihrabànides. Aquestos van competir amb la dinastia Kart d'Herat. Els ismaïlites havien estat eliminats però el seu lloc el van ocupar en les ràtzies unes bandes turco-mongoles entre les quals destacaven els karaunes (karawnas) i un dels seus grups els negüders o nikudaris.
El 1363 Tamerlà i Amir Husayn eren al Gurmsir i van rebre un ambaixador del wali de Sistan Jalal al-Din Mahmud, que enviava valuosos regals. Durant l'any 1362 el wali de Sistan havia enfrontat una rebel·lió i havia patit algunes derrotes perdent diverses fortaleses de la muntanya i els dipòsits foren saquejats. Per això demanava la assistència de Timur i Husayn; en una segona carta li oferia aprovisionament pel seu miler de soldats. Timur i Husayn van discutir. Husayn hi volia anar sol i quedar-se les fortaleses per a ell, i Timur hi va estar d'acord; va nomenar a Bahram Jalayir cap de l'avantguarda però com que aquest no tenia confiança amb Husayn, va desertar.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. Francesa de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec, I, 7” situa aquest fet dient que va passar a la regió del Helmand però sense indicar en quin moment, però ho explica abans d'esmentar del contacte amb el wali de Sistan Husayn aleshores va demanar a Timur de participar. El wali va rebre als dos homes amb regals que Timur va cedir a Husayn. El wali va entregar les provisions pel miler d'homes i els cavalls i va prometre fidelitat als mercenaris. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
En els dies següents es van començar a sotmetre les fortaleses del Sistan en poder dels rebels, en total set; la primera es va ocupar en una nit i un dia escalant les muralles i torres i entrant a la ciutadella; hi havia força provisions que Husayn es va quedar i va nomenar governador a un home seu. El segon fort fou atacat i la guarnició es va defensar i lluitar; Timur va ordenar fer unes fogueres i el vent va portar el fum a la fortalesa que va haver de demanar un acord per la rendició; també aquí Husayn va nomenar al seu propi governador i va dividir el saqueig entre la seva gent; Timur es queixà de que no li foren donades ni les gràcies. Al tercer fort van arribar de nit i estava situada en una plana arenosa; es van preparar arcs i fletxes i van avançar cap a la muralla; els sentinelles estaven dormint excepte un; es van llençar escales i es va poder assaltar el fort i conservar-lo abans que arribessin els soldats de Husayn.An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
Els rebel del Sistan es van alarmar i van oferir entregar els altres quatre castells al wali sempre que Husayn o Timur no se'ls quedessin per a ells. El wali efectivament estava d'acord en això i va abandonar el campament dels mercenaris en secret, es va reunir amb les seves tropes i les dels rebels i va atacar als mercenaris. En aquest combat Timur fou ferit a la ma i a la cama per fletxes enemigues, i aquesta darrera ferida (que el va tenir un cert temps al llit) el va deixar coix, d'on se li va dir Timur Lenk, Timur el Coix, europeïtzat com Tamerlà, Tamerlan, Tamerlane.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. Francesa de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec, I, 8, indica aquests combats com a fets contra els seghzians o habitants del país de Seghze. Després d'això s'haurien retirat al kichlak al campament de Tumen, l'amir de la tribu dels Neguderis o Mikuzeris Després d'això es va decidir retirar-se a Gurmsir i guarir les ferides de Timur mentre Husayn anava a conquerir Bakelan (amb la condició d'evitar combats amb els jats).
Conquesta de Sistan per Tamerlà