miniatura|Dominis de Felip II de Castella el 1598 especificant l'àmbit administratiu i jurisdiccional de cada Consell territorial en el Règim polisinodial propi de la Monarquia d'Espanya. Els Consells de la Monarquia d'Espanya foren els òrgans d'administració i de justícia amb què es governà la Monarquia d'Espanya durant els regnats de la Casa d'Àustria des del al , configurant una superestructura jurisdiccional definida en politologia com a règim polisinodial, és a dir, règim administrat amb Consells. Els antecedents del Consells de la Monarquia d'Espanya foren els consilium o curia regis que aconsellaven els monarques medievals en la gestió del seu govern; amb la unió dinàstica creada pel matrimoni dels Reis Catòlics i la configuració de la Monarquia Catòlica com una entitat política estructurada en la unió personal dels monarques però no jurisdiccional dels respectius estats -la Corona de Castella i la Corona d'Aragó- s'assentaren les bases que conformaren el model de monarquia composta que caracteritzà la Monarquia d'Espanya durant el regnat de la Casa d'Àustria (1516-1700). Es formaren consells territorials encarregats d'aconsellar el sobirà sobre els temes específics de cadascun dels seus estats, així com els consells temàtics que gestionaven els temes comuns del conjunt de la monarquia. L'entronització de la Casa de Borbó portà a la Guerra de Successió Espanyola i l'abolició dels sistemes constitucionals propis dels estats de la Corona d'Aragó. En aquest nou context els monarques borbònics endegaren la implantació de l'absolutisme per mitjà dels Decrets de Nova Planta que suposaren una ruptura amb el tradicional sistema de consells i imposaren la uniformització política i la centralització administrativa durant la Monarquia Absoluta Borbònica (1700-1833). Amb els decrets de Nova Planta diversos consells foren abolits i els supervivents foren progressivament marginats, posant fi al règim polisinodial de govern per consells -col·legiat i deliberatiu-. Les competències dels consells foren transferides les secretaries d'Estat, imposant un sistema de govern jeràrquic i executiu en què tota la sobirania residia en el monarca borbònic. Els consells remanents, ja sense competències, continuaren subsistint fins que foren abolits conjuntament amb l'ordenament absolutista ja principis del amb la implantació dels principis liberals que configuraren el Regne constitucional d'Espanya (1833-1874).
Gestació del sistema El model de la Monarquia Catòlica
El 1469 es va produir Valladolid la unió dinàstica entre les cases reials d'Aragó i Castella pel matrimoni entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. Els límits d'aquesta unió dinàstica quedaren configurats el 15 de gener de 1475 quan ambdós monarques signaren la Concòrdia de Segòvia o Acuerdo de gobernación del Reino que delimitava les competències dels dos Reis Catòlics respecte del govern dels seus propis estats i donava naixement a una monarquia comuna, la Monarquia Catòlica.Bernal, Antonio-Miguel (2005), España, proyecto inacabado: Los costes/beneficios del imperio, Marcial Pons Historia, pág.45Fernández Álvarez, Manuel (1979), España y los españoles en los tiempos modernos, Universidad de Salamanca, pág.128 En virtut de la Concòrdia de Segòvia no es produí una unió jurídica dels territoris sinó només la unió de les persones reials, que continuaren actuant com a sobirans en els seus respectius seus regnes, reservant-se els impostos del cada corona a per als seus assumptes interns quedant el saldo restant per a finançar els costos comuns de la monarquia, i no podent-se aplicar les lleis d'un territori en l'altre. Malgrat aquesta separació de jurisdiccions i que mai els Reis Catòlics usaren oficialment el títol de Reis d'Espanya (geografia), des de la resta d'Europa se'ls començà a identificar d'aquesta maneraSánchez Prieto, Ana Belén (2004), La intitulación diplomática de los Reyes Católicos: un programa político y una lección de historia, III Jornadas Científicas sobre Documentación en época de los Reyes Católicos, pág.299 en tant que actuaren amb una sola veu en política i projecció exterior.de Francisco Olmos, José María (2007), La moneda castellana de los Países Bajos a nombre de doña Juana (1505-1506)(1517). Medio de reivindicación de soberanía y propaganda de un golpe de Estado, Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, págs.136-137 Però el matrimoni no reeixí a engendrar un successor masculí comú pels seus estats, perquè a la Corona d'Aragó la successió per via femenina no estava permesa. La mort d'Isabel I el 1504 i la subsegüent expulsió de Ferran II d'Aragó dels territoris de la Corona de Castella impulsaren a aquest darrer a engendrar un successor pels estats de la Corona d'Aragó. La mort de l'infant Joan d'Aragó i de Foix tot just acabat de néixer i la declaració d'incapacitat mental de la reina Joana I de Castella «la Boja» dugueren a la successió en la figura del futur emperador Carles V, net dels Reis Catòlics. D'aquesta manera la Casa d'Àustria -o dinastia Habsburg- es feu amb el domini tant de la Corona de Castella -i els regnes castellans d'Índies-, com de la Corona d'Aragó -amb els territoris italians-, com de diversos territoris centrals a Europa coneguts amb el nom d'Herència borgonyona.
La Monarquia Universal de l'emperador Carles V El monarca de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó també ho era de Flandes, de Borgonya i de la major part d'ItàliaBernal, Antonio-Miguel (2005), España, proyecto inacabado: Los costes/beneficios del imperio, Marcial Pons Historia, pág.69 de manera que la monarquia de l'emperador Carles V es constituí com una unió de diverses entitats polítiques territorials no radicades tan sols a Espanya (geografia), sinó també a Europa i a Amèrica, caracteritzant-se per la seva dimensió supranacional i en la que no s'establí unitat jurisdiccional pel conjunt de territoris patrimonials heretats. Cada estat mantingué la seva pròpia administració en absència del sobirà i aquesta respectava les distintes jurisdiccions dels respectius territoris.Lee, Stephen J. (1990), Aspects of European history, 1494-1789, Routledge, pág.50 A aquesta dimensió cal afegir-hi l'elecció imperial de Carles V, que suposà la implementació d'una política dirigida a liderar un imperi d'abast universalFloristán Imízcoz, Alfredo (2004), Historia de España en la Edad Moderna, Editorial Ariel, pág.168 i defensor de la fe catòlicaFernández Albaladejo, Pablo (2001), Los Borbones: dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Marcial Pons Historia, pág.49 basat a establir relacions pacífiques a la Cristiandat per tal de combatre contra els infidels.Floristán Samanes, Alfredo (2005), Historia moderna universal, edición 3, editorial Ariel, pág.183Lynch, John (2007), Los Austrias (1516-1700), Editorial Critica, pág.87 Aquest dimensió territorial i direcció política feren que la monarquia de l'emperador Carles V fos coneguda amb el nom de Monarquia Universal, per bé que les guerres contra la reforma protestant dugueren a l'extenuació del monarca que el 1556 abdicà els seus territoris en el seu fill Felip II de Castella.Martínez Ruiz, Enrique (1992), La España moderna, Ediciones AKAL, pág.166 A partir del regnat de Felip II de Castella la política es feu des dels interessos castellans,Lynch, John (2007), Los Austrias (1516-1700), Editorial Critica, pág.220 estant obligat a saber parlar en castellà i a residir a la Corona de Castella, que era la corona amb la base econòmica i humana més nombrosa del conjunt de la seva monarquia.Batista González, Juan (2007), España estratégica: guerra y diplomacia en la historia de España, Silex Ediciones, pág.270 Aquest anclatge en la perspectiva espanyola es veié reforçada per la incorporació del regne de Portugal als dominis de Felip II de Castella, esdevenint aquest per tant l'únic rei de tot Espanya (geografia), moment a partir del qual la seva monarquia passà a ser definitivament anomenada Monarquia Espanyola o Monarquia d'Espanya.Hurtado Bautista, Mariano (1992), Funciones y fines del derecho: estudios en homenaje al profesor Mariano Hurtado Bautista, EDITUM, págs.575-576
La consolidació del sistema de Consells de la Monarquia d'Espanya
La Monarquia d'Espanya quedà fonamentada pel seu caràcter supranacional i confessional, bastint la defensa a ultrança del catolicisme com a patró comú de tots els seus estats, i tenint Espanya (geografia) com a eix central i lloc d'ubicació de la cort.Galindo Martín, Miguel Ángel (2007), Cervantes y la economía, Universidad de Castilla-La Mancha, pág.95 Així mateix el govern del monarca s'implementaven des d'una perspectiva espanyola,Ruiz Martín, Felipe (1996), La proyección europea de la monarquía hispánica, Editorial Complutense, pág.473 amb unes directrius úniques en política exteriorPérez, Joseph (2003), Historia de España, Editorial Critica, págs.213-214 i en les que la Corona de Castella ocupà una posició com a eix central sobre la resta dels estats de la monarquia.Echevarría Bacigalupe, Miguel Ángel (1998), Flandes y la monarquía hispánica, 1500-1713, Silex Ediciones, pág.123 La Monarquia d'Espanya la formaven la Corona de Castella -inclòs el Regne de Navarra-, els regnes d'Índies que des del 1522 havien esdevingut una possessió patrimonial de la Corona però que jurídicament estaven lligats a Castella, la Corona d'Aragó, els territoris italians del Regne de Sicília, Regne de Nàpols i Regne de Sardenya i Còrsega -que havien estat segregats de la Corona d'Aragó- el Regne de Portugal i les seves possessions colonials a Amèrica, Àfrica i Àsia, els territoris de l'Herència borgonyona formats pel Franc Comtat i els Flandes, el Ducat de Milà, el Marquesat de Finale i els Presidis de Toscana.Alcalá-Zamora y Queipo de LLano, José (1976), Razón de Estado y Geostrategia en la política italiana de Carlos II: Florencia y los presidios (1677-81), Real Academia de la Historia, pág.306Alcalá-Zamora y Queipo de LLano, José (2005), La España y el Cervantes del primer Quijote, Real Academia de la Historia, pág.14 D'aquesta manera la Monarquia d'EspanyaSalazar de Mendoza, Pedro (1770), Monarquía de España, volumen 1, ed. Joachin Ibarra, págs. i-iii quedà configurada com un conjunt de territoris que amb les seves estructures polítiques, ordenaments jurídics i institucions pròpies estaven governats pel mateix monarca de la Casa d'ÀustriaRuiz Rodríguez, José Ignacio (2006), Apuntes de historia del derecho y de las instituciones españolas, Librería-Editorial Dykinson, pág.195 segons el principi aeque principaliter:Echevarría Bacigalupe, Miguel Ángel (1998), Flandes y la monarquía hispánica, 1500-1713, Silex Ediciones, pág.121 idiomes, lleis, costums i sistemes polítics i socials seguiren intactes en cada territori. El monarca actuava com a sobirà de cada territori ostentant el seu títol nobiliari corresponent -ja fos rei, duc, marquès o comte- i es regia per la constitució política de cadascun dels seus estats, de manera que el seu poder variava d'un estat a un altre. Per a la governació de tota aquesta pluralitat d'estats que formaven la monarquia, anomenada per aquesta raó en politologia monarquia composta, es bastí un sistema de Consells -règim polisinodial- temàtics i territorials. Els Consells estaven constituïts per una reunió de notables que donaven consells al monarca sobre la presa de decisions polítiques.
Els Consells Funcionament i composició