Els Banu l-Jarrah, els jarràhides o la dinastia jarràhida fou una nissaga sorgida la tribu iemenita de Tayy, establerta a diverses regions desèrtiques del nord d'Aràbia i a Palestina.
El primer xeic de la tribu que apareix esmentat és Dàghfal ibn al-Jarrah.
El personatge principal de la família fou al-Mufàrrij ibn Dàghfal que va dominar Palestina en diversos moments. El va seguir el seu fill Hassan ibn al-Mufàrrij. El seu fill Al·laf ibn Hassan fou fet patrici romà d'Orient.
Apareixen més tard els nebots de Mufàrrij, Humayd ibn Mahmud i Hàzim ibn Alí a Damasc vers 1065/1066 al costat de l'alida Ibn Abi-l-Jann que volia ocupar la ciutat; foren capturats i portats al Caire i tancats al magatzem de banderes.
El darrer jarràhida que és esmentat fou Abu-Imran Fadl ibn Rabia ibn Hàzim ibn al-Jarrah que era a Bagdad i es va posar al servei del sultà seljúcida. L'atabeg Dhàhir-ad-Din Tughtikín de Damasc el va expulsar de Síria perquè jugava entre seljúcides i romans d'Orient. Retornat a Bagdad va oferir els seus serveis per lluitar contra el mazyàdida d'Hilla, Sadaka, però després desapareix de les cròniques.
Bibliografia Encyclopaedia of Islam. Second Edition, Brill Publishers, Leiden, s.v. «arrāḥids or Banu 'l-arrāḥ».
Categoria:Dinasties musulmanes del Llevant *