miniatura|Mistos de seguretat domèstics. Un misto, llumí o cerilla i més rarament lluquet o palleta/pallola és una eina per encendre foc. Un llumí és un bastonet curt de fusta o cartó rígid encerat amb un cap de productes químics inflamables que serveix per a produir foc en circumstàncies controlades per la fricció generada en rascar-lo contra una superfície adequada.
Principalment, hi ha dues menes de mistos: integral i de seguretat. Un misto integral és aquell que s'encén per fricció en qualsevol lloc, i un misto de seguretat és aquell que només encén al seu propi rascador; també es poden classificar pel tipus de material del plançó (fusta, paper o paper amb cera).
Els llumins de fusta s'envasen en capses de mistos, i els llumins de cartró es grapen als llibrets de mistos. L'extrem recobert d'un llumí, conegut com el "cap", consisteix en una mena de perla formada per ingredients actius i aglutinant, sovint de colors vius per localitzar-ho a simple vista.
Història Primers mistos Un predecessor del misto, el lluquet o palleta/pallola, consistia en bastonets petits de pineda o de canya de bambú impregnats amb sofre. Va ser desenvolupat a la Xina el 577. Ho sabem per una nota del text Cho Keng Lu, escrita el 1366, que els descriu, i afirma que les utilitzaven "dames de la cort" l'any 577 durant la conquesta del Qi del Nord.
Durant les Cinc Dinasties i els Deu Regnes (907–960), un llibre anomenat Records of the Unworldly and the Strange escrit per l'autor xinès Tao Gu cap al 950 deia això: "Si es produeix una emergència a la nit, pot trigar una mica a aconseguir fer llum de la manera tradicional. Però un home enginyós va idear el sistema d'impregnar amb sofre les branques de pi i emmagatzemar-les a punt per al seu ús. Al menor toc de foc, esclaten en flames. Fàcilment s'obté una petita flama com una espiga de blat de moro. Aquesta meravellosa cosa antigament s'anomenava "esclau portador de llum", però després, quan es va convertir en un article de comerç, el seu nom es va canviar per "pal de polzades de foc".
Un altre text, Wu Lin Chiu Shih, datat de 1270, enumera els llumins de sofre com una cosa que es venia als mercats de Hangzhou, al voltant de l'època de la visita de Marco Polo. Els llumins es coneixien com fa chu o tshui erh.
Mistos químics Abans de l'ús de llumins, de vegades s'encenia el foc amb un vidre ardent (una lent) per enfocar el sol a l'esca, un mètode que només podia funcionar els dies assolellats. Un altre mètode comú era encendre l'esca amb espurnes produïdes en colpejar sílex i acer, o augmentant bruscament la pressió de l'aire en un pistó de foc. Els primers treballs els havia fet l'alquimista Hennig Brand, que va descobrir la naturalesa inflamable del fòsfor el 1669. Altres, inclòs Robert Boyle i el seu assistent, Ambrose Godfrey, van continuar aquests experiments a la dècada de 1680 amb fòsfor i sofre, però els seus esforços no van produir mètodes pràctics i econòmics per generar foc.
Es van utilitzar diverses maneres diferents per encendre el tabac de fumar: una era l'ús d'un objecte prim com una espelma prima, un paper enrotllat o una palla, encesa des d'una flama propera i ja existent i després utilitzada per encendre el cigar o la pipa, que sovint es guardava a prop de la llar de foc en un gerro. Un altre mètode utilitzava un percutor, una eina que semblava unes tisores, però amb sílex en una "fulla" i acer a l'altra. A continuació, es fregaven junts, produint en última instància espurnes. També es podien utilitzar pinces de brasa per recollir un carbó d'un foc i encendre el tabac directament.
El primer misto modern l'inventà el 1805 Jean Chancel, ajudant el Professor Louis Jacques Thénard de París. El cap del misto era fet d'una mescla de clorat de potassi, sofre, sucre, i goma. S'encenien submergint la punta del misto en una ampolla d'amiant petita plena d'àcid sulfúric. Aquesta classe de misto era prou car i el seu ús era perillós, així els mistos de Chancel mai no varen ser gaire populars.
Aquesta manera de fer mistos es va perfeccionar encara més en les dècades següents, culminant amb el 'Promethean match' que va ser patentat per Samuel Jones de Londres el 1828. El seu misto consistia en una petita càpsula de vidre que contenia una composició química d'àcid sulfúric acolorit amb indigo i recoberta a l'exterior amb clorat de potassi, tot embolicat en rotllos de paper. L'encesa immediata d'aquesta forma particular de llumins s'aconseguia triturant la càpsula amb un parell d'alicates, barrejant i alliberant els ingredients per tal que s'encengués.
A Londres, Heurtner va introduir llumins similars destinats a encendre cigars el 1849, que tenia una botiga anomenada Lighthouse in the Strand. Una versió que va vendre es deia "Euperion" (de vegades "Empyrion") que era popular per a ús de la cuina i sobrenomenada com "Hugh Perry", mentre que una altra destinada a ús a l'aire lliure es deia "Vesuvian" o "flamer". El cap era gran i contenia nitre, carbó vegetal i pols de fusta, i tenia una punta de fòsfor. El mànec era gran i de fusta dura per cremar amb força i durar una estona. Alguns fins i tot tenien tiges de vidre. Tant els Vesuvians com els Prometeus tenien un bulb d'àcid sulfúric a la punta que s'havia de trencar per iniciar la reacció.
Samuel Jones va introduir les bengales per encendre cigars i pipes el 1832. Una invenció similar va ser patentada el 1839 per John Hucks Stevens a Amèrica.
El 1832, William Newton va patentar la "vesta de cera" a Anglaterra. Consistia en una tija de cera que incrustava fils de cotó i tenia una punta de fòsfor. Savaresse i Merckel van fer variants conegudes com a "partides d'espelmes" el 1836. John Hucks Stevens també va patentar una versió de seguretat del misto de fricció el 1839.
Mistos de fricció Els llumins químics no van poder fer el salt a la producció en massa, a causa de la despesa, la seva naturalesa feixuga i el perill inherent d'utilitzar-los. Un mètode alternatiu va ser produir l'encesa mitjançant la fricció produïda per fregar dues superfícies rugoses juntes. Un dels primers exemples el va fer François Derosne el 1816. El seu misto de fòsfor brut s'anomenava briquet phosphorique i utilitzava un llumins amb punta de sofre per raspar dins d'un tub recobert internament de fòsfor. Era tant incòmode com insegur.Encyclopædia Britannica (2012)
El primer misto de fricció el va inventar l'anglès John Walker el 1826, un químic i farmacèutic anglès de Stockton-on-Tees, al comtat de Durham. Ja es coneixien diverses mescles químiques que s'encén per una explosió sobtada, però no s'havia trobat possible transmetre la flama a una substància de combustió lenta com la fusta. El primer treball havia estat fet per Robert Boyle durant els anys 1680 amb fòsfor i sofre, però els seus esforços no havien produït resultats útils. Walker descobria una mescla d'antimoni (III) sulfur, clorat de potassi, goma i midó es podrien encendre fregant-la contra qualsevol superfície rugosa. Walker en va dir congreves de mistos, però el procés era patentat per Samuel Jones i els mistos es venien a dojo. Els primers mistos tenien un cert nombre de problemes: la flama era inestable i la reacció inicial era desconcertantment violenta; a més l'olor produïda pel misto que cremava era desagradable. Malgrat aquests problemes, els mistos nous eren responsables d'un augment en el mercat del nombre de fumadors.
El preu d'una caixa de 50 llumins era d'un xíling. Amb cada capsa es subministrava un tros de paper de vidre, doblegat doblement, a través del qual s'havia de treure el misto per encendre-lo. Walker no va anomenar els llumins " Congreves " en honor a l'inventor i pioner dels coets Sir William Congreve, com s'indica de vegades. Els congrés van ser la invenció de Charles Sauria, un estudiant de química francès de l'època. Walker no va revelar la composició exacta dels seus mistos. Entre 1827 i 1829, Walker va fer unes 168 vendes dels seus mistos. Eren, però, perillosos i de vegades caien a terra, cremant catifes i vestits, fet que va provocar la seva prohibició a França i Alemanya. Walker no va patentar el seu invent, ja fos per voluntat o per descuit.
El 1829, l'inventor escocès Sir Isaac Holden va inventar una versió millorada del misto de Walker i la va demostrar a la seva classe a la Castle Academy de Reading, Berkshire. Holden no va patentar el seu invent i va afirmar que un dels seus alumnes havia escrit al seu pare Samuel Jones, un químic de Londres que va comercialitzar el seu procés.John Wesley Hanson (1900) Wonders of the nineteenth century: a panoramic review of the inventions and discoveries of the past hundred years, W. B. Conkey Publishers, Chicago Una versió del partit de Holden va ser patentat per Samuel Jones, i aquests es van vendre com a mistos de lucifer. Aquests primers mistos van tenir una sèrie de problemesuna reacció violenta inicial, una flama inestable i olors i fums desagradables. Els Llucifers es podien encendre de manera explosiva, de vegades llançant espurnes a una distància considerable. Els Llucifers van ser fabricats als Estats Units per Ezekial Byam.
Els Llucifers van ser ràpidament substituïts després de 1830 per llumins fets segons el procés ideat pel francès Charles Sauria, que va substituir el fòsfor blanc pel sulfur d'antimoni. Aquests nous llumins de fòsfor s'havien de guardar en caixes metàl·liques hermtiques, però es van fer populars i van rebre el nom de loco foco ("foc boig") als Estats Units, d'on va derivar el nom d'un partit polític. La patent nord-americana més antiga per al misto de fricció de fòsfor es va concedir el 1836 a Alonzo Dwight Phillips de Springfield, Massachusetts.
Entre 1830 i 1890, la composició d'aquests mistos es va mantenir pràcticament inalterada, tot i que es van fer algunes millores. El 1843 William Ashgard va substituir el sofre per cera d'abella, reduint el malestar general que provocaven els fums. Aquesta va ser substituïda per la parafina el 1862 per Charles W. Smith, donant com a resultat el que es va anomenar "partides de saló". A partir de 1870 l'extrem de la fèrula va ser ignífug mitjançant la impregnació amb productes químics ignífugs com l'alum, el silicat de sodi i altres sals donant com a resultat el que comunament s'anomenava "lluminós borratxo" que evitava la cremada accidental dels dits de l'usuari. Es van fer altres avenços per a la fabricació massiva de llumins. Els primers partits es feien a partir de blocs de fusta amb talls que separaven les fèrules però deixaven les seves bases adossades. Les versions posteriors es van fer en forma de pintes primes. Les fèrules es trencarien de la pinta quan fos necessari.
Un misto que no feia soroll va ser inventat el 1836 per l'hongarès János Irinyi, que era estudiant de química. Un experiment sense èxit del seu professor, Meissner, va donar a Irinyi la idea de substituir el clorat de potassi per diòxid de plom al capdavant del misto de fòsfor. Va liquar el fòsfor en aigua tèbia i el va sacsejar en un vial de vidre, fins que els dos líquids s'emulsionaren. Va barrejar el fòsfor amb diòxid de plom i goma aràbiga, va abocar la massa en forma de pasta en un pot i va submergir les branques de pi a la barreja i les va deixar assecar. Quan els va provar aquell vespre, tots s'encenien uniformement. Va vendre l'invent i els drets de producció d'aquests llumins silenciosos a István Rómer, un farmacèutic hongarès que vivia a Viena, per 60 florins. Com a fabricant de llumins, Rómer es va fer ric, i Irinyi va publicar articles i un llibre de text de química i va fundar diverses fàbriques de llumins.
Substitució del fòsfor blanc