Els Sonets de Shakespeare és una col·lecció de poemes en forma de sonet escrits per William Shakespeare en què, a partir del tema central de l'amor, se n'hi tracten d'altres com la bellesa, la política i la mortalitat. Segons alguns crítics, són el cim més reeixit de l'obra de Shakespeare.Bryson. B. Shakespeare, pàg. 138.
Els sonets de Shakespeare han causat una fascinació inacabable vers la biografia de l'autor, perquè sembla que és l'únic treball en què el poeta parla amb veu pròpia. No menyspreïs el sonet, va escriure el poeta William Wordsworth uns segles més tard: Amb aquesta clau, Shakespeare va obrir el seu cor. Els sonets es consideren l'obra en què la relació entre la seva creació literària i la seva biografia és més estreta. Segons Bate i Rasmussen, però, no hi ha raons intrínseques per les quals un sonet —una forma poètica altament artificiosa— no fos una actuació dramàtica tal com eren les obres teatrals. Es podria argumentar perfectament que per a un poeta isabelí (de l'època del regnat d'Elisabet I) crear a correcuita una sèrie de sonets era una mena d'exercici, una prova de traça artística comparable al treball d'un compositor que escriu un grapat de variacions sobre un tema musical. Si Shakespeare va poder imaginar Hamlet, Romeu i Viola, bé hauria pogut també inventar la trama i els personatges dels sonets. Robert Browning, que coneixia millor els hàbits i les convencions del Renaixement, l'art de la persona poètica i de jugar a adoptar un paper, va respondre a Wordsworth: «Si ho va fer [obrir-nos el cor], no es va comportar com Shakespeare!». Segons Bate i Rasmussen, potser és millor llegir-los com a assajos de l'art de Shakespeare, demostracions de la seva aparent facilitat verbal.William Shakespeare: Complet works; Edited by Joanthan Bate and Eric Rasmussen (The Royal Shakespeare Company, Ed. Macmillan, 2007. miniatura|El poeta i dramaturg William Shakespeare, en l'únic retrat considerat autèntic, el Comb. No se sap quan foren escrits exactament, tot i que estudis estilístics seriosos els fan coetanis a les obres dramàtiques Ricard II, Somni d'una nit d'estiu i Romeu i Julieta, per exemple; per tant, deuen datar d'entre 1594 i 1596.Els sonets. Traducció de S. Oliva: Introducció,pàg. 15. Tots els 154 poemes van aparèixer en una col·lecció el 1609 (vegeu-ne portada a la dreta), que n'incloïa 152 d'inèdits i dos (els números 138 i 144) que prèviament havien estat publicats en una miscel·lània el 1599 intitulada The Passionate Pilgrim.
Van ser impresos en condicions que no són clares per a la historiografia. Encara que els treballs foren escrits per Shakespeare, no se sap si l'editor —Thoma Thorpe— usà un manuscrit autoritzat.Segons Auden, és impossible que Shakespeare escrivís els sonets 40-42 i després el 53 o el 105, perquè el tipus de vivència descrita en aquests dos darrers han de ser necessàriament anteriors a la vivència descrita als tres primers. Hi ha altre exemples que demostrarien el mateix i que ens han de portar a creure que no pot ser un ordre arranjat per Shakespeare, i per això ens podem sentir inclinats a pensar que segurament va veure'ls publicats sense el seu consentiment. S'ha arguït que el responsable de l'ordre en què ens han arribat va ser l'editor. ( Els sonets, Traducció de S. Oliva, 2003.) Tampoc no tenim constància de cap reacció pública de Shakespeare a la publicació dels sonets, tot i que moltes autoritats pensen que, atès el caràcter íntim i homosexual, devia sentir-se'n alarmat i sorprès —segons el mateix Auden, horroritzat. (Bill Bryson, Shakespeare, pàg. 139). A més, hi ha una misteriosa dedicatòria a l'inici del text en què un tal Mr. W. H. és descrit per l'editor com l'únic inspirador [o creador] dels poemes, però no se sap a qui es refereix o si és una errada d'impressió per W.S (William Shakespeare).
Shakespeare no va gaudir-ne el reconeixement en el seu temps. L'escriptura de sonets a Anglaterra va estar molt de moda durant un breu lapse, que s'inicià amb Astrophil and Stella (1591) de Philip Sidney, però cap al 1609 ja era una forma força passada de moda, la qual cosa indubtablement ajuda a explicar per què el volum de Shakespeare no va tenir èxit. Encara que els seus dos poemes llargs (Venus i Adonis i El Rapte de Lucrècia) s'havien venut bé, els sonets sembla que comparativament van passar sense gaire ressò, i només van ser reimpresos un cop en el segle de la seva impressió.B. Bryson, Shakespeare, pàg. 139.
Els primers 17 sonets estan escrits a un home jove, en els quals se l'anima a casar-se i tenir descendència, per tal de traspassar la seva bellesa a la generació següent.Stanley Wells i Michael Dobson, eds., The Oxford Companion to Shakespeare Oxford University Press, 2001, p. 439. Són els anomenats sonets de la procreació (procreation sonnets). La majoria, tanmateix, (del 18 al 126), van adreçats a un home jove i s'hi expressa l'amor que sent el poeta. Els sonets 127 al 152 són escrits a una estimada del poeta, i expressen el gran amor que sent per ella. Els dos sonets finals, els 153 i 154, són al·legòrics; no queda clar que estiguin dedicats a ningú. Finalment, els últims 30 tracten alhora sobre una diversitat de temes, tals com la infidelitat de l'home jove cap a l'estimada del poeta, la decisió de controlar la pròpia luxúria, crítiques al món, etc.
En resum, el poemari s'ha classificat tradicionalment en dos grans blocs: els dedicats a un jove (de l'1 al 126) i els dedicats a una dama (del 126 al final).
La inscripció a Mr. W. H. miniatura|Dedicatòria dels sonets. L'única edició dels sonets publicats en vida de Shakespeare, el Quarto del 1609, és dedicat a un tal Mr. W. H. (vegeu marge dret):
La realitat, identitat i edat d'aquesta persona roman com a misteri i ha causat moltes especulacions, que accepten generalment que T. T. són les inicials de l'editor, Thomas Thorpe. No se sap certament si Thorpe, Shakespeare o un altre editor qui van escriure-la. Mr. no és tractament d'aristòcrata, o sia que és possible que simplement W. H. sia un error d'impressió per W. S. i que aquesta sia la dedicatòria de l'editor a l'autor.Complete works, ed. by J. Bate and E. Rasmussen. 2007. pàg. 2435. També s'ha insinuat que Thorpe no en sabia gaire, de fer dedicatòries, però de fet ell mateix va adressar directament a Pembroke un volum a part, i ho va fer amb les usuals floritures: Al Gran Honorable William, Comte de Pembroke, Lord Chamberlain de Sa Majestat, un dels més honorables Privats del Consell, i Cavaller de la més honorable ordre de la Garrotera,.... Thorpe sabia com adressar-se a un noble. Una possibilitat més prosaica és que Mr. W. H. fos William Hart, el propietari d'una papereria, qui, com Thorpe, estava especialitzat en produccions sense autorització. (B. Bryson, Shakespeare, pàg. 140-141.) La següent és una llista no exhaustiva de candidats: William Herbert (el comte de Pembroke). Herbert és considerat per molts com el principal candidat, ja que a ell està dedicat també el First Folio de les obres de Shakespeare. Henry Wriothesley (el comte de Southampton). Molts han afirmat que 'W.H.' són les inicials de Southampton al revés, i que és un candidat apropiat en tant que a ell li va dedicar Shakespeare seus poemes Venus & Adonis i La Violació de Lucrècia. Southampton era també conegut pel seu bon aspecte, i s'ha suggerit en ocasions que podria ser el 'fair youth' dels sonets. Sir William Harvey, padrastre de Southampton. Aquesta teoria assumeix que el fair youth i Mr W.H. són persones diferents, i que Southampton és aquest jove. Harvey seria el begetter (inspirador) dels sonets en el sentit que seria ell qui se'ls va proporcionar l'editor. El mateix Shakespeare, William himself (W. H.). Aquesta teoria va ser proposada per l'especialista alemany D. Barnstorff, encara que no ha trobat molts suports. Un simple error d'impressió de les inicials de Shakespeare, 'WS' o 'W. Sh '. Aquesta idea va ser suggerida per Bertrand Russell en les seves memòries, i també per Don Foster a Màster WH, RIP (PMLA 102, p. 42-54) i per Jonathan Bate a The Genius of Shakespeare. William Hall. Hall va ser un impressor responsable de la impressió d'altres obres publicades per Thorpe (d'acord amb aquesta teoria, la dedicatòria és simplement un tribut de Thorpe al seu col·lega i no té res a veure amb Shakespeare). Aquesta teoria, apuntada per primera vegada per Sir Sidney Lee en el seu A Life of William Shakespeare (1898), va ser seguida per Colonel BR Ward en el seu The Mystery of Mr W.H. (1923). Els que la recolzen indiquen que el nom complet William Hall apareix si la paraula all, que segueix immediatament a les inicials a la dedicatòria, se li afegeix a elles. També hi ha evidència documental d'un William Hall de Hackney que signava com 'WH' tres anys abans, encara que no sembla que sigui el mateix que l'impressor. Willie Hughes. L'especialista del Thomas Tyrwhitt proposar per primera vegada la teoria que el Mr WH (i el Fair Youth) va ser William Hughes, basant-se en presumptes jocs de paraules en els sonets. L'argument va ser repetit en l'edició de 1790 dels sonets a càrrec de Edmund Malone. L'exposició més famosa d'aquesta teoria es troba en el relat d'Oscar Wilde titulat The Portrait of Mr WH en el qual el narrador de la història descriu els jocs de paraules amb will i hues en els sonets, i afirma que van ser escrits pensant en un jove i seductor actor anomenat Willie Hughes que actuava en papers femenins en les obres de Shakespeare. No hi ha indicis de l'existència de tal persona. William Haughton, un dramaturg contemporani. En la seva edició d'Oxford dels sonets, Colin Burrow sosté que la dedicatòria és deliberadament misteriosa i ambigua, i que probablement significa Who He, frase també utilitzada en un pamflet contemporani. Suggereix que podia haver estat creat per Thorpe simplement per fomentar l'especulació i la discussió (i, conseqüentment, les vendes del text). Les lletres majúscules i els punts que segueixen cada paraula probablement intentaven imitar l'escriptura de l'antiga Roma, a més de donar l'efecte d'eternitat i magnitud als poemes. Als poemes, Shakespeare sovint declara que els sonets sobreviuran les coses terrenals com els monuments de pedra i les inscripcions.(2004). Sparknotes:No Fear Shakespeare: The Sonnets. New York, NY: Spark Publishing. El sonet 55 diu, per exemple: Ni el marbre ni tampoc els monuments daurats dels prínceps sobreviuran a aquesta poderosa rima,Not marble, nor the gilded monuments Of princes shall outlive this pow'rful rhyme, El sonet 126 està adreçat a un jove (sovint anomenat el jove ros). Molt comentat, hi ha dues branques de teories sobre la identitat d'aquest destinatari: els qui creuen que és un sol jove al llarg de tota la sèrie, i els qui asseguren que es tracta de dues o més persones diferents.
La qüestió de l'autoria Sobre si Shakespeare va ser realment l'autor d'aquest sonets, el poeta W. H. Auden comenta que la biografia d'un artista no pot ajudar a entendre'n l'obra. Opina que la relació entre la vida d'un artista i la seva obra o bé és massa evident o bé massa complicada per dilucidar-la. Posa l'exemple següent:
Des d'aquest punt de vista serien estèrils tant l'afany per l'esbrinar més coses sobre el Shakespeare home com discutir-ne l'autoria dels poemes. Per al poeta i traductor Salvador Oliva… Saber poc de la biografia de Shakespeare, doncs, no és res que ens impedeixi llegir-lo bé. Al contrari: és un estímul a llegir-lo millor, a donar tota la importància al text.Els sonets, Traducció de Salvador Oliva, 2003.
La forma: el sonet isabelí miniatura|L'estilnovista Dante (1265-1321) ja experimentà amb el sonet. La invenció del sonet s'atribueix al poeta sicilià Jacopo o Giacomo da Lentini, notari de l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic en el . Els sonets de Lentini utilitzen sirventesos (ABAB) en lloc de quartets (ABBA), mentre que els sis últims versos es distribuïen bé en la forma CDECDE o bé CDCDCD.