Koca Mi‘mār Sinān Āġā () (Kayseri, 15 d'abril, 1489 - Constantinoble, 17 de juliol, 1588) fou el principal arquitecte i enginyer civil otomà dels soldans Solimà I, Selim II i Murad III. Fou, durant un període de cinquanta anys, el responsable de la construcció o de la supervisió de les principals construccions de l'Imperi Otomà d'aquella època. Actualment, se li atribueixen més de 300 construccions, a part d'altres projectes més modestos, com les escoles d'Alcorà (sibyan mektebs).
La seva obra mestra és la mesquita Selimiye a Edirne, encara que el seu treball més conegut és la mesquita de Solimà d'Istanbul. Tenia a les seves ordres un extens departament governamental i formà a molts ajudants que més endavant es van distingir, com l'arquitecte de la mesquita blava, Sedefkar Mehmet Ağa. És considerat el millor arquitecte del període clàssic de l'arquitectura otomana i sovint, se'l compara amb Michelangelo, el seu contemporani a Occident.De Osa, Veronica, Sinan, the Turkish Michelangelo. / 9780533046553. New York (1982)Sinan: A Great Ottoman Architect and Urban Designer La categoria de Miquel Àngel i els seus plans per la Basílica de Sant Pere de Roma es coneixien bé a Istanbul, perquè el soldà Baiazet II li havia encarregat (juntament amb Leonardo da Vinci) un pont sobre el Corn d'Or el 1502.Giorgio Vasari, The Lives of Painters, Sculptors and Architects, llibre IV, pàgina 122; ed. Gaunt, Londres i Nova York, 1963.
Orígens Se'n sap poc dels seus orígens. Hi ha tres registres molt breus a la biblioteca del Palau de Topkapı, que va dictar en Sinan al seu amic Mustafa Sâi. (Text anònim; Obres mestres de l'Arquitectura; Llibre d'Arquitectura). En aquests manuscrits, Sinan explica alguns detalls de la seva joventut i carrera militar. Va néixer el 1489, d'origen armeni,Zaryan, Sinan, Armenian Soviet Encyclopedia, p. 385. grec, albanès o turc cristià en un poble anomenat Ağırnas (avui en dia Mimarsinanköy) a prop de la ciutat de Kayseri.
El 1512, el van reclutar a l'exèrcit otomà pel sistema Devşirme. Va anar a Istanbul com a Genísser i es va convertir a l'Islam. Com que ja tenia més de vint-i-un anys, no el van admetre al Col·legi Imperial Enderun del Palau de Topkapı i en van enviar a una escola auxiliar. Possiblement, allà li van donar el nom islàmic Sinan. Al principi va aprendre l'ofici de fuster i matemàtiques, però gràcies a les seves qualitats intel·lectuals i ambició, aviat feia d'ajudant dels arquitectes principals i va rebre instrucció com a arquitecte.
Al cap de tres anys era arquitecte i enginyer. Durant aquest temps, també va rebre instrucció com a cadet (acemioğlan) durant més de sis anys per a ser admès a la germandat dels Geníssers. Possiblement va anar amb Selim I en la seva última campanya militar, Rodes segons algunes fonts, però a la mort del soldà, aquest projecte es va acabar. Al cap de dos anys, va veure la conquesta de Belgrad. Era a la cavalleria a la batalla de Mohács contra els hongaresos, dirigit pel nou soldà Solimà I el Magnífic. Va ascendir a capità de la Guàrdia Reial i se li va donar el comandament del Cos de Cadets d'Infanteria. Més endavant va ser destinat a Àustria, on va dirigir el 62è Orta del Cos de Fusellers.Goodwin Godfrey, "A History of Ottoman Architecture"; Thames & Hudson Ltd., London, reimpressió de 2003; Va convertir-se en un mestre arquer, mentre que al mateix temps, com a arquitecte, aprenia els punts dèbils de les estructures quan les atacava amb canons. El 1535 va participar en la campanya de Bagdad com a oficial de la Guàrdia Reial. El 1537 va anar a una expedició a Corfú i Apúlia i finalment a Moldàvia.
Durant totes aquestes campanyes va demostrar que era un enginyer i arquitecte competent. Quan l'exèrcit otomà va capturar el Caire, Sinan va ascendir a arquitecte en cap i se li va permetre d'enderrocar els edificis de la ciutat capturada que no seguissin el pla de la ciutat. Durant la campanya oriental, va ajudar en la construcció de defenses i ponts, com un punt a través del Danubi. Va convertir esglésies en mesquites. Durant la campanya de Pèrsia de 1535 va construir vaixells perquè l'exèrcit i l'artilleria poguessin travessar el llac Van. Per aquest fet, se li va donar el títol de Haseki'i, de la guàrdia personal del Soldà, un rang equivalent a l'Ağa dels geníssers
Quan Çelebi Lütfi Pasha va arribar a Gran Visir el 1539, va nomenar Sinan, que ja havia servit a les seves ordres, Arquitecte d'Istanbul. Aquest va ser l'inici d'una carrera notable. Estava encarregat de supervisar les construccions i el transport de material dins de l'Imperi Otomà. També era responsable del disseny i la construcció d'obres públiques, com carreteres, conduccions d'aigua i ponts. Al llarg dels anys, va convertir el seu càrrec en Arquitecte Imperial, amb un departament governamental totalment organitzat, amb més poder que el ministre que el supervisava. Va convertir-se en el cap de tot un grup d'Arquitectes de la Cort, formant un equip d'ajudants i alumnes.
Obra La seva formació com a enginyer militar va fer que el seu plantejament respecte a l'arquitectura fos més empíric que no pas teòric, però es pot dir el mateix dels grans arquitectes del Renaixement a Occident com Brunelleschi i Michelangelo.
El desenvolupament i les etapes madures de la carrera de Sinan es poden il·lustrar amb tres obres importants. Les dues primeres són a Istanbul: la Mesquita Sehzade, que ell defineix com una obra del seu període d'aprenentatge, i la Mesquita de Solimà, que és l'obra més important de la seva etapa de qualificació. La mesquita de Selimiye a Edirne és el producte de la seva etapa de mestre. La Mesquita Sehzade és la primera de les grans mesquites creades per Sinan. La Mesquita del Sultà Mihrimah, també coneguda com la mesquita d'Üsküdar Quay, es va acabar el mateix any i té un disseny original, amb una cúpula principal suportada per tres mitges cúpules. El complex de la Mesquita de Solimà el va acabar a l'edat de 70 anys. Aquest edifici, situat en un dels turons d'Istanbul davant del Corn d'Or, i construït amb el nom de Solimà el Magnífic, és un dels monuments simbòlics de l'època. El diàmetre de la cúpula, que supera els 31 metres de la mesquita de Selimiye que Sinan va completar quan tenia 80 anys, és l'exemple més notable del nivell assolit per Sinan. Mimar Sinan va arribar al seu cim artístic amb el disseny, l'arquitectura, la decoració de rajoles, i el treball en pedra, mostrat a Selimiye.
Un altre camp arquitectònic en el qual Sinan va produir dissenys únics va ser el dels mausoleus. El Mausoleu de Sehzade Mehmed destaca per les seves decoracions exteriors i la seva cúpula. El mausoleu de Rustem Passa és una estructura molt atractiva amb un estil clàssic. El mausoleu de Solimà el Magnífic és un experiment interessant, amb un cos octogonal i una cúpula plana. El mausoleu de Selim II té una planta quadrada i és un dels millors exemples de mausoleu de l'arquitectura turca. El mateix mausoleu de Sinan, que es troba a la part nord-est del complex de Solimà, en canvi, és una estructura molt simple.
Als ponts que va construir, Sinan va combinar amb mestria l'art i el funcionalisme. El més gran dels que va fer és el Pont Büyükçekmece, que té una llargada de gairebé 635 metres. Altres exemples importants són el Pont Ailivri, el Pont Vell de Svilengrad a Maritsa, el Pont Lüleburgaz (Sokullu Mehmet Pasha) sobre el riu Lüleburgaz, el pont Sinanlı sobre el riu Ergene i el pont de Drina, que va donar el seu nom a la famosa novel·la de l'autor iugoslau Ivo Andrić
Mentre Sinan va estar mantenint i millorant el sistema d'abastament d'aigua d'Istanbul, va construir aqüeductes en diversos llocs dins de la ciutat. L'Arc Mağlova sobre el riu Alibey, que té una llargada de 257 metres i una alçada de 35 metres, té dos nivells d'arcs, i és un dels millors exemples d'aquesta tipologia.
A l'inici de la carrera de Sinan, l'arquitectura otomana era sobretot pragmàtica. Els edificis eren repeticions d'altres d'anteriors i es basaven en plantes rudimentàries. Eren més un conjunt de pegats que una concepció única. Un arquitecte podia fer un esbós d'un nou edifici, i qualsevol ajudant o capatàs sabien què fer, perquè s'evitaven les idees originals. A més, els arquitectes feien servir un marge de seguretat exagerat als seus dissenys, cosa que suposava un malbaratament de material i treball. Sinan ho va canviar gradualment. Va transformar les pràctiques arquitectòniques establertes, eixamplant i transformant les tradicions, afegint-hi innovacions, intentant acostar-se a la perfecció.
Primers anys (fins a mitjans dels 1550) : període d'aprenentatge Durant aquests anys va continuar la forma tradicional de l'arquitectura otomana; però gradualment va començar a explorar d'altres possibilitats, perquè, durant la seva carrera militar, havia tingut l'oportunitat d'estudiar els monuments arquitectònics de les ciutats conquerides a Europa i Orient Mitjà.
El seu primer intent de construir un monument important va ser la mesquita de Hüsrev Pasha i la seva doble madrassa a Alep, Síria. Va ser construïda l'hivern de 1536 a 1537 entre dues campanyes militars per al seu comandant en cap i el governador d'Alep. Es va construir amb pressa, cosa que es veu en la tosquedat d'execució i la decoració primitiva. miniatura|Mesquita Ṣehzade Mehmet El seu primer encàrrec important com a arquitecte reial va ser la construcció d'un complex modest per a Hürrem Sultan (Roxelana), l'esposa del soldà Solimà el Magnífic. Havia de seguir els plànols dibuixats pels seus predecessors. Sinan va conservar la distribució de l'espai sense cap innovació. No obstant això, ja estava més ben construït que la mesquita d'Alep i mostra una certa elegància. Des de llavors, però, ha sofert diverses restauracions.
El 1541, va començar la construcció del mausoleu (türbe) del Gran Almirall Khair ed-Din Barba-rossa. Es troba a la costa de Beşiktaş a la banda europea d'Istanbul, al lloc on solia agrupar-se la seva flota. Curiosament, l'almirall no hi és enterrat, sinó a la seva türbe del costat de la mesquita Iskele. Des de llavors, aquest mausoleu ha estat força abandonat.
Mihrimah Sultana, l'única filla de Solimà i esposa del Gran Visir Rüstem Pasha va encarregar a Sinan la construcció d'una mesquita amb madrassa (escola), imaret (menjador de caritat) i una sibyan mekteb (escola Corànica) a Üsküdar. L'imaret ja no existeix. Aquesta mesquita ja mostra algunes de les característiques principals de l'estil de Sinan: un soterrani ample, amb una volta alta, minarets esvelts, baldaquí amb una sola cúpula, flanquejat per tres semicúpules que acaben en tres exedres i un pòrtic doble molt ample. La construcció va acabar-se el 1548. No era el primer doble pòrtic que es feia en l'arquitectura otomana, però va crear una tendència per mesquites rurals i sobretot mesquites de visirs.