Johnny Alberto Cecotto Persello, més conegut com a , és un antic pilot de motociclisme veneçolà que va guanyar el campionat del món de 350cc de i el de Fórmula 750 de 1978. En guanyar el títol de 1975 a l'edat de 19 anys va esdevenir el campió del món més jove de la història i es va envoltar d'una aura d'adolescent prodigi. Malgrat aquest bon començament, però, va patir nombroses lesions i problemes mecànics que van limitar el seu èxit dins el motociclisme.
Acabada la temporada de , a 24 anys, Cecotto es va centrar en l'automobilisme i va arribar a ser pilot de Fórmula 1. Més tard va esdevenir un reeixit pilot de turismes. Al costat de John Surtees i Mike Hailwood, Johnny Cecotto és el darrer d'un grup selecte de pilots que van competir al més alt nivell tant a les curses de motos com a les d'automòbils.
Carrera al motociclisme Primers anys Nascut a Caracas, Cecotto és fill d'immigrants italians. El seu pare, Giovanni,Mas Godayol 1980: p. 398 era propietari d'una botiga de motocicletes i havia estat un reeixit pilot de motociclisme que havia guanyat el campionat de Veneçuela amb una 500. Tot i que el seu nom de fonts era Alberto, i així constava al registre civil, Cecotto se'l va canviar per Johnny quan va poder.Mas Godayol 1980: p. 397 De ben jove va decidir de seguir la carrera del seu pare i va començar a competir amb motocicletes sense ni tan sols tenir-ne l'edat reglamentària, inicialment amb una Honda CB750 i una tricilíndrica, fins que va obtenir el suport de l'importador veneçolà de .
Cecotto va guanyar amb una Yamaha TZ350 el campionat de Veneçuela de 1973 a 17 anys. Arran de la mort de Jarno Saarinen al d'aquell any, Cecotto va adoptar en honor seu un nou esquema de colors, basat en els de Saarinen, al casc (dues franges vermelles sobre fons blanc acabades en punta), el qual mantingué durant la resta de la seva carrera.
El 1974, Cecotto va revalidar el seu campionat de Veneçuela i va guanyar també el de l'Amèrica del Sud, que consistia en una única cursa celebrada al Circuit d'Interlagos, prop de São Paulo. A la seva primera cursa internacional fora de l'Amèrica del Sud, la Daytona 200, hi va acabar trenta-cinquè de la general amb una Yamaha 350cc. Més tard, a la Imola 200, va patir una fallada mecànica després de només cinc voltes.
La temporada de 1975 Èxit a Daytona Johnny Cecotto va assolir protagonisme internacional a la Daytona 200 de 1975 amb una de les actuacions més inspirades de la història de la prova. En aquella època, la Daytona 200 era considerada una de les curses de motociclisme més prestigioses del món i atreia campions com ara Giacomo Agostini i Barry Sheene. Cecotto va arribar a Daytona essent un debutant desconegut, amb una Yamaha TZ750 sense modificar patrocinada per Venemotos, l'importador veneçolà de Yamaha. Aquell adolescent desconegut va marcar perfil ràpidament en classificar-se a la primera fila de la graella de sortida, al costat de Kenny Roberts, Gene Romero, Teuvo Länsivuori i Steve Baker.
Quan el veneçolà va ocupar el seu lloc a la graella, els comissaris de la cursa van notar que sota la seva moto hi havia un bassal de líquid. Com que la sortida estava programada al cap de pocs minuts, els comissaris van prendre la decisió de retirar Cecotto i la seva moto de la graella per motius de seguretat. Un cop la cursa va haver començat sense ell, els funcionaris van descobrir que el líquid era tot just aigua que havia vessat del radiador i, per tant, no suposava cap perill.
Els comissaris van permetre-li aleshores de tornar a entrar a la cursa, però, com que aquesta ja havia començat, va haver de sortir des de l'últim lloc. Amb una demostració impressionant d'habilitat de pilotatge, Cecotto va superar la meitat dels rivals només a la primera volta. Dues voltes més tard, va arribar al vint-i-sisè lloc. A la cinquena volta era el divuitè i al final de la desena volta ja anava desè. A la volta 50, va agafar i va superar Agostini, que era tercer, abans que la seva moto comencés a sobreescalfar-se, cosa que l'obligà a reduir el ritme i conformar-se amb el tercer lloc darrere del vencedor final Gene Romero i el segon, Steve Baker. El 1991, durant la celebració del 50è aniversari de la Daytona 200, l'AMA va convocar un grup de periodistes de motociclisme i antics pilots, els quals van descriure l'èxit de Cecotto com a la millor actuació dels primers 50 anys de la cursa.
Campió del món Un mes després de la seva actuació a Daytona, Cecotto va viatjar a Europa on va continuar el seu ascens meteòric amb una victòria a la prestigiosa Imola 200 de F750 després que el motor d'Agostini es bloquegés i Kenny Roberts es retirés a causa d'una lesió al canell.
Cecotto va continuar la seva impressionant ratxa amb una doble victòria al primer Gran Premi del mundial que disputava, el celebrat al circuit Paul Ricard. Va guanyar la cursa de 250cc després de marcar-hi la volta ràpida i va encapçalar després la cursa de 350cc de principi a fi fins a guanyar amb un marge de 25 segons envers el set vegades campió del món de la categoria Giacomo Agostini. Inicialment, Cecotto havia planejat competir en dos o tres Grans Premis europeus, però després de la seva actuació al de França va aconseguir el patrocini total de Yamaha, que li proporcionà una TZ350 ex-Agostini per a la resta de la temporada.
Al llarg de la temporada, Cecotto va guanyar tres curses més de 350cc i li va arrabassar el títol a Agostini. A dinou anys, va esdevenir el campió del món més jove de la història i va mantenir aquest rècord fins que Loris Capirossi el va superar el en guanyar el mundial de 125cc a 17 anys. El 1975, a més, Cecotto va ser competitiu al mundial de 250cc i hi va obtenir dues victòries, però una caiguda al i posteriors problemes amb el motor el van fer baixar al quart lloc de la classificació final.
Carrera posterior El , Cecotto va tornar a la Daytona 200, ara amb ple suport de l'equip de fàbrica de Yamaha. La cursa va esdevenir una batalla entre Cecotto i el seu company d'equip Kenny Roberts. El seu ritme extenuant va resultar excessiu per als pneumàtics i a la volta 33 de les 52 previstes, Roberts va reduir la velocitat amb el pneumàtic posterior gastat. A nou voltes del final, el pneumàtic de Roberts es va fer miques i gairebé li va fer perdre el control de la moto, de manera que va haver de tornar ranquejant al box. Els tècnics de boxes de Cecotto van intentar fer-lo aturar quan faltaven tres voltes per a comprovar l'estat del seu pneumàtic, però el jove va ignorar els senyals i va continuar fins a guanyar la cursa. Més tard, els seus pneumàtics esmicolats van mostrar com n'havia estat de prop de patir la mateixa sort que Roberts.
miniatura|Cecotto amb la Yamaha 350 a Nürburgring el 1976 Al mundial, Cecotto va passar a córrer en la "categoria reina", els 500cc, amb una Yamaha YZR500 de l'any anterior dins un equip satèl·lit amb suport de Yamaha que competia sota el nom de Venemotos. S'esperava que Barry Sheene, amb la Suzuki, fos el seu principal rival per al títol de campió del món aquell any. El veneçolà va començar la temporada amb un prometedor segon lloc darrere de Sheene al Gran Premi de França inaugural, però més tard va patir per adaptar-se a la Yamaha i va caure tretze vegades en les curses posteriors. No va tornar a aconseguir punts després de la ronda francesa i poc després del va renunciar completament als 500cc per tal de concentrar-se a defensar el seu títol de 350cc. Va acabar la temporada de 500cc en un decebedor vintè lloc mentre que Sheene va guanyar el títol. També va perdre el seu títol de 350cc en una dura batalla amb el pilot de Harley-Davidson Walter Villa.
Tot i que Cecotto posseïa una habilitat natural per a pilotar, alguns observadors van especular que havia guanyat massa aviat en la seva carrera sense entendre completament com ho havia aconseguit. El director de l'equip de Yamaha i excampió del món Rodney Gould va dir en una ocasió: «Penso que Cecotto anava ràpid i no sabia realment per què. Ara no sap per què va més lent i s'estavella.» Els resultats de Cecotto també es van veure afectats per la desorganització i manca de preparació de l'equip Venemotos. Segons el seu mecànic de fàbrica de Yamaha, Vince French, en diverses ocasions l'equip no va presentar els formularis oficials d'inscripció a la cursa o no va assegurar prou espai a l'aparcament, endarrerint així el vital temps d'entrenament. En altres ocasions, l'equip no va proporcionar l'equipament requerit pels organitzadors de la cursa, causant també endarreriments.
Al començament de la temporada de , Cecotto va resultar greument lesionat al en un accident amb quatre pilots involucrats en què es va morir el suís Hans Stadelmann. Es va recuperar de les lesions a temps per al , on va acabar segon a la cursa de 500cc, a 2,9 segons del guanyador Barry Sheene. Tot seguit va guanyar dues curses consecutives de 500cc al i al , on també va guanyar la cursa de 350cc. Tot i que es va perdre la major part de la temporada a causa de lesions, encara va poder ocupar el quart lloc a la classificació final del campionat de 500cc.
miniatura|esquerra|D'esquerra a dreta: Kenny Roberts, Checco Costa i Johnny Cecotto a la Imola 200 de 1978 Cecotto va començar la temporada de guanyant la Imola 200 per segona vegada, però es va enfrontar a un nou rival al campionat del món amb l'arribada de Kenny Roberts. Tot i que va obtenir quatre podis, inclosa una victòria per una dècima de segon sobre Roberts al Dutch TT, no va aconseguir resultats consistents i va patir quatre fallades mecàniques. Finalment, Roberts va guanyar el campionat per davant de Sheene i Cecotto. Aquell any, però, va tenir més èxit en el campionat del món de Fórmula 750, on va aconseguir tres victòries i tres segons llocs que li van assegurar el títol malgrat les quatre victòries de Roberts.
El , Cecotto es va trencar greument la ròtula al Gran Premi d'Àustria, a Salzburgring, i es va perdre la meitat de la temporada a causa de les lesions. Es va reincorporar al campionat a les últimes quatre curses, però les lesions encara li causaven dolor i no va aconseguir resultats consistents. Roberts va guanyar el seu segon campionat del món de 500cc consecutiu. Al campionat del món de Fórmula 750, tot i que va guanyar cinc curses, els seus resultats irregulars el van relegar al tercer lloc de la classificació final. miniatura|Johnny Cecotto (4) davant de Barry Sheene (7) i Kenny Roberts (1) durant el Dutch TT de 500cc de 1978
Com a resultat de l'èxit de Roberts amb l'equip Yamaha i les actuacions inconsistents de Cecotto, Yamaha li va retirar el suport de fàbrica després de la temporada de 1979, de manera que el veneçolà va començar la temporada de competint com a privat amb un xassís Bimota equipat amb motor Yamaha a la classe de 350cc i una Yamaha de producció a la de 500cc. Va començar l'any amb una victòria a la Imola 200 i va esdevenir així, al costat de Kenny Roberts, triple guanyador de la cursa. La seva campanya al mundial va començar amb una nota positiva quan va aconseguir una victòria al Gran Premi de França de 350cc juntament amb un quart lloc a la cursa de 500cc, però després del seu èxit inicial, les seves motocicletes van patir nombroses fallades mecàniques i no va poder passar del quart lloc final al campionat de 350cc i del setè al de 500cc.
Acabada la temporada de 1980, a 24 anys, Cecotto va decidir de deixar les curses de motocicletes i dedicar-se a les d'automòbils. Es va retirar de les motos amb un total de 12 pole positions en 28 curses de 500cc, cosa que li va donar una de les ràtios de pole position per cursa més altes de la història dels Grans Premis.
Carrera a l'automobilisme