El Gran Núvol de Magalhães (LMC, de l'anglès Large Magellanic Cloud) és una galàxia irregular que orbita al voltant de la Via Làctia i, per tant, forma part del Grup Local de galàxies. Està situada a només uns 163 000 anys llum, només més allunyada de nosaltres que les galàxies nanes del Ca Major i de Sagitari. Igual que passa amb el Petit Núvol de Magalhães, és possible que originalment fos una galàxia espiral barrada que s'ha anat deformant progressivament a causa dels efectes gravitatoris de la Via Làctia. De fet, les observacions semblen indicar que part de la seva barra central encara existeix. El sud de la barra central sembla estar connectat amb el Petit Núvol de Magalhães a través de l'anomenat Pont Magallànic. També contribueix al Corrent Magallànic, una estructura clarament "arrencada" de la galàxia per l'atracció de la Via Làctia. Dins la galàxia, es troba la nebulosa Taràntula (NGC 2070), una de les regions de formació d'estrelles més actives de tot el Grup Local, i moltes nebuloses i cúmuls oberts i globulars.

Es pot observar des de l'hemisferi sud, entre les constel·lacions de l'Orada i de la Taula. Malgrat ser coneguda des de temps prehistòrics pels habitants de l'hemisferi sud, el primer a escriure'n fou l'astrònom persa Abd-al-Rahman al-Sufí, el 964. L'expedició de Magalhães al voltant del món la donà a conèixer a Europa i li donà el nom actual.

Història esquerra|miniatura|Els Núvols de Magalhães fotografiats des del Mount Arapiles (Austràlia). El Gran Núvol de Magalhães i el Petit Núvol de Magalhães han estat coneguts pels observadors de l'hemisferi sud des de temps prehistòrics. Les primeres mencions conegudes del Gran Núvol de Magalhães són de l'erudit àrab Ibn Qutayba (828-889) en el seu llibre Al-Anwā̵, i de l'astrònom persa Al Sufí (903-986) en el seu Llibre dels estels fixos (964). Al Sufí diu que la gent de Tihama, al nord del Iemen, l'anomena al-Baqar, que significa ‘el bou blanc’ o ‘la ovella’, en una frase que vol dir ‘la ovella dels àrabs del sud’, que havia escrit abans Ibn Qutayba. Els Núvols de Magalhães no podien ser vistos des de l'observatori d'Al Sufí a Siraz (29,6° N) però diu que es poden veure des de l'estret de Bad-el-Màndeb (12,5° N).

El navegant italià Amerigo Vespucci (1454-1512) mencionà aquest objectes en una carta sobre el seu tercer viatge el 1501-1502. Aquesta fou la primera observació confirmada del dos núvols de Magalhães. Vespucci descriu al Mundus Novus (1504) en italià: «E fra le altre viddi tre Canopi: i due erano molto chiari, il terzo era fosco e dissimile dalli altri», ‘I entre els altres vaig veure tres Canopes: els dos eren molt clars, el tercer era fosc i a diferència dels altres'. El «fosc» es referia a la nebulosa del Sac de Carbó, una gran nebulosa fosca a la constel·lació de la Creu del Sud, i els «clars» als Núvols de Magalhães. esquerra|miniatura|Fernão de Magalhães. Els primers europeus que representaren els Núvols de Magalhães foren l'humanista Pietro Martire d'Anghiera (1457-1526) i l'explorador Andrea Corsali (1487-?) que viatjà a l'Índia el 1515 i 1517. L'erudit venecià Antonio Pigafetta (1491-1531), que formà part de l'expedició de Magalhães-Elcano del portuguès Fernão de Magalhães (1480-1521) per circumnavegar el món del 1519 al 1522, també documentà els objectes. El Gran Núvol de Magalhães és esmentat en els escrits de Pigafetta que descriuen el seu viatge. Magalhães morí durant aquesta expedició a les Filipines el 1521, però la seva tripulació, comandada pel basc Juan Sebastián Elcano (1486/1487-1526), portà el registre del descobriment de tornada a Europa. esquerra|miniatura|Il·lustració de Lacaille de la constel·lació de l'Orada on és veuen le Grand Nuage i le Petit Nuage No obstant això, les dues galàxies no reberen el nom de Magalhães fins molt més tard. L'astrònom alemany Johann Bayer (1572-1625) les anomenà Nubecula Major i Nubecula Minor a la seva Uranometria (1603), i l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille (1713-1762) les anomenà le Grand Nuage i le Petit Nuage, que significa ‘el gran núvol’ i ‘el petit núvol’. Edmond Halley (1656-1742) des de l'illa de Santa Helena, on havia estat enviat per John Flamsteed (1646-1719), el primer astrònom reial anglès, realitzà observacions durant 1677 i les publicà al Catalogus Stellarum Australium el 1679. En un apèndix explica: «Proxima, ex iis quas observavi, est in Cauda Apodis, in distancia paulo ultra 8 graduum, Duae Nubeculae, quae a Nautis Nebulae Magellanicae appellantur, exacte referent Galaxiae albedinem & Telescopio inspectae, hinc inde Nebulas Parvas & exiguas Stellas ostendunt...» ‘El més proper, dels que he observat, és a la Cauda Apodis, a una distància d'una mica més de 8 graus, Dos Núvols, que els mariners anomenen Nebulosa de Magalhães, es referiran exactament a la blancor de la Galàxia, i quan es miren amb un telescopi, a banda i banda mostren petites nebuloses i petites estrelles...’. Per tant, «Núvols de Magalhães» és un nom que li donaren els mariners. esquerra|miniatura|Henrietta Swan Leavitt. La veritable naturalesa dels Núvols de Magalhães i altres galàxies només es sospità abans del . La seva naturalesa extragalàctica fou demostrada per l'astrònom americà Edwin Hubble (1889-1953), qui demostrà que molts objectes que fins aleshores es classificaven com a "nebuloses" eren en realitat galàxies fora de la Via Làctia. El descobriment d'Hubble es basava en el treball de l'astrònoma americana Henrietta Swan Leavitt (1868-1921), qui descobrí com mesurar enormes distàncies utilitzant variables Cefeides. La relació període-lluminositat d'aquestes estrelles és ara coneguda com la llei de Leavitt. Henrietta Swan Leavitt descobrí 1 777 estrelles variables als Núvols de Magalhães. El seu informe fou publicat el 1908. El descobriment li permeté calcular la distància al Petit Núvol de Magalhães.

Els noms dels Núvols de Magalhães són controvertits perquè Magalhães no descobrí aquestes galàxies, i perquè els relats de les seves expedicions reflecteixen el tractament brutal que donà als pobles indígenes que trobà. El 2023, un grup d'astrònoms demanà a la Unió Astronòmica Internacional (IAU) que canviés el nom de les galàxies, però no fou acceptada.

Característiques miniatura|Constel·lació de l'Orada on es veu l'estel Canopus i el Gran Núvol de Magalhães (LMC).Les variables Cefeides s'empraren per determinar la distància al Gran Núvol de Magalhães. Aquestes estrelles tenen una relació entre la seva lluminositat absoluta i el període de variació de brillantor, i sovint s'utilitzen com a espelmes estàndard per mesurar distàncies. Els astrònoms van derivar una distància de 160 000 anys llum a la galàxia basant-se en les observacions d'aquestes estrelles. El 2013, un equip d'astrònoms trobà una distància més precisa de 163 000 anys llum utilitzant sistemes binaris eclipsants de tipus tardà. El marge d'error és només del 2,2%.

El Gran Núvol de Magalhães es troba a la frontera entre les constel·lacions de l'Orada i de la Taula, majoritàriament dins la primera. Tanmateix, alguns objectes perifèrics, com el cúmul globular NGC 1466, es troben a la veïna constel·lació de l'Hidra Mascle. Aquestes constel·lacions es troben al cel de l'hemisferi sud. L'Orada és la més septentrional de les tres, i és completament visible des de localitzacions al sud de la latitud 20° N. Aquestes constel·lacions foren creades quan els navegants i astrònoms europeus començaren a viatjar a l'hemisferi sud i a cartografiar el cel austral. L'Orada i l'Hidra Mascle foren creades per l'astrònom neerlandès-flamenc Petrus Plancius (1552-1622) a finals del , i la de la Taula per l'astrònom francès Nicolas Louis de Lacaille a mitjans del . miniatura|Cluster NGC 1850. El Gran Núvol de Magalhães té un diàmetre físic de 32 200 anys llum (9,86 kiloparsecs) i acull al voltant de 20 000 milions d'estrelles. Té una massa d'aproximadament 138 000 milions de masses solars (incloent la matèria fosca). És la quarta galàxia més gran del Grup Local, després de la galàxia d'Andròmeda (Messier 31) a la constel·lació d'Andròmeda, la Via Làctia i la galàxia del Triangle (Messier 33) a la constel·lació del Triangle.

El 2021, els astrònoms hi descobriren un forat negre amb una massa d'11 M☉ mitjançant el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Europeu Austral al desert d'Atacama, al nord de Xile. Observaren com la gravetat del forat negre afectava el moviment d'una estrella propera amb una massa al voltant de 5 M☉. Aquest fou el primer descobriment d'un forat negre en un cúmul estel·lar que només té uns 100 milions d'anys. El forat negre fou nomenat NGC 1850 BH1, pel seu cúmul hoste, NGC 1850.

Estrelles El Gran Núvol de Magalhães conté algunes de les estrelles més massives i lluminoses conegudes. Les regions de formació estel·lar d'aquesta galàxia constitueixen laboratoris perfectes per a l'estudi de l'evolució de les estrelles massives. Moltes d'aquestes estrelles es troben en i prop del cúmul estel·lar central de la nebulosa de la Taràntula, NGC 2070. R136, la condensació central de NGC 2070, alberga diverses estrelles amb una massa molt superior a les 100 masses solars.

WOH G64 miniatura|Comparació de les estrelles més grosses conegudes. WOH G64 és una supergegant vermella situada a aproximadament 160 000 anys llum de distància, a la part occidental del Gran Núvol de Magalhães. Amb un radi d'uns 1 540 R☉, és una de les estrelles més grans conegudes. Si substituís el Sol en el Sistema Solar, aquesta immensa estrella s'estendria més enllà de l'òrbita de Júpiter. WOH G64 està envoltada per un dens embolcall de pols d'aproximadament 1 any llum de diàmetre, que conté entre 3 i 9 masses solars de material expulsat per l'estrella. Aquesta supergegant té una temperatura efectiva de 3 400 K i una lluminositat 282 000 L☉. S'estima una edat de 5 milions d'anys. El nom WOH G64 prové dels astrònoms suecs que la van descobrir als anys 1970: Bengt Westerlund (1921-2008), Nils Olander i B. Hedin. WOH G64 es troba prop dels cúmuls oberts NGC 1755 i NGC 1749.

BAT99-98 BAT99-98 és una estrella de Wolf-Rayet situada prop del jove cúmul R136 a la nebulosa de la Taràntula. Amb 226 M☉, podria ser l'estrella més massiva coneguda. BAT99-98 brilla amb una lluminositat de 5 × 106 L☉ i és una de les estrelles més lluminoses descobertes fins ara. Té un radi 37,5 R☉ i una temperatura efectiva de 45 000 K. A causa de la seva alta temperatura, la major part de la seva energia es desprèn en l'ultraviolat. La seva lluminositat és 141 000 L☉. BAT99-98 té una magnitud aparent de 13,38 i es troba a 165 000 anys llum de distància. Té una edat estimada de 7,5 milions d'anys. A causa de la seva alta massa, probablement acabarà com una supernova o hipernova, o bé com una supernova per inestabilitat de parella que no deixarà cap resta. miniatura|Supercúmul estel·lar R136.

R136a1 R136a1 és una estrella de Wolf-Rayet situada al centre del cúmul estel·lar R136 dins de NGC 2070, la nebulosa de la Taràntula. Com BAT99-98, és una de les estrelles més massives i lluminoses conegudes, amb una massa d'aproximadament 196 M☉ i una lluminositat 4 677 000 L☉. Amb un radi de 42,7 R☉, l'estrella té un volum gairebé 80 000 V☉. R136a1 és una estrella molt jove, amb una edat estimada d'1,14 milions d'anys. Amb una temperatura superficial d'aproximadament 46 000 K, és una de les estrelles més calentes conegudes. Es preveu que R136a1 acabarà com una supernova per col·lapse del nucli, deixant darrere un forat negre.

S Doradus