Downtown és un terme utilitzat principalment a Amèrica del Nord pels angloparlants per referir-se al cor comercial, cultural i sovint històric, polític i geogràfic d'una ciutat, on hi ha nombrosos edificis alts, institucions culturals i convergeixen el trànsit ferroviari i les línies d'autobús. En grans ciutats, sovint coincideix amb el centre històric o el districte financer, però aquests conceptes no son mútuament excloents, ja que moltes ciutats tenen un districte financer CBD allunyat dels pols cultural i comercial, o del centre de la ciutat, o poden tenir més d'un districte financer. La primera menció de la paraula queda registrada en l'Oxford English Dictionary en 1770 en referència al centre de Boston.
Està marcat per un cúmul d'edificis alts, institucions culturals i la convergència del trànsit ferroviari i les línies d'autobús. En anglès britànic, s'utilitza més sovint el terme city centre. miniatura|Midtown Manhattan, a la ciutat de Nova York, és el districte residencial i de negocis central més gran dels Estats Units. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX les antigues indústries abandonaven els centres de les ciutats per traslladar-se a la perifèria, on es van desenvolupar els districtes industrials, on ja s'instal·laven les noves indústries, on el sòl era considerablement més barat que el centre de la ciutat i el transport de subministraments i productes acabats era molt més fàcil sense la congestió constant emblemàtica del centre, deixant lloc al centre per al sector terciari, i convertint-se en alguns casos en downtown. Com a resultat d'aquesta migració, la fabricació va deixar de ser una part important de la barreja d'empreses del centre de la ciutat.
Història Orígens La primera cita del Diccionari Anglès d'Oxford per a "down town" o "downtown" data de 1770, en referència al centre de Boston. Alguns han postulat que el terme "downtown" va ser encunyat a la ciutat de Nova York, on estava en ús en la dècada de 1830 per a referir-se al poble original en la punta sud de l'illa de Manhattan.Fogelson, p. 10. A mesura que la ciutat de Nova York es va convertir en una ciutat, l'única direcció que podia créixer a l'illa era cap al nord, procedint cap amunt de l'assentament original, la terminologia "a dalt" i "a baix" que provenia del disseny de mapes consuetudinaris en el qual cap al nord i cap avall era cap al sud. Així, qualsevol cosa al nord de la ciutat original es va conèixer com a "poble" (Alt Manhattan), i era generalment una zona residencial, mentre que la ciutat original, que era també l'únic centre de negocis principal de Nova York en aquest moment, es va conèixer com a "centre" (Baix Manhattan).
esquerra|miniatura|El centre de Manhattan el 1893; mirant cap a Broadway des de Barclay Street Durant el final del , el terme va ser adoptat gradualment per ciutats dels Estats Units i el Canadà per referir-se al nucli històric de la ciutat, que sovint era el mateix que el cor comercial de la ciutat. "Uptown" també es va estendre, però en molt menor mesura. En ambdós casos, però, es va perdre la direccionalitat d'ambdues paraules, de manera que un bostonià podria referir-se a anar "al centre", encara que fos al nord d'on es trobaven.Fogelson, p. 11.El centre de la ciutat es trobava al sud a Detroit, però al nord a Cleveland, a l'est a St. Louis i a l'oest a Pittsburgh. A Boston, va assenyalar un resident el 1880, el centre es trobava al centre de la ciutat. Uptown estava al nord del centre de Cincinnati, però al sud del centre de Nova Orleans i San Francisco.Fogelson, p. 11.I així, "downtown" no es va incloure als diccionaris fins a la dècada de 1880.Fogelson, p. 12. Però a principis del 1900, "downtown" es va establir clarament com el terme adequat en anglès americà per al districte central de negocis d'una ciutat, tot i que la paraula era pràcticament desconeguda a la Gran Bretanya i Europa occidental, on s'utilitzen expressions com "city centre" (anglès britànic), "el centro" (espanyol), "das Zentrum" (alemany), etc. Fins i tot a principis del , els escriptors de viatges anglesos van veure necessari explicar als seus lectors què significava "centre de la ciutat". Tot i que els centres de les ciutats nord-americans no tenien límits legalment definits i sovint formaven part de diversos dels barris que la majoria de les ciutats utilitzaven com a districte funcional bàsic, localitzar la zona del centre no va ser difícil, ja que era el lloc on confluïen tots els ferrocarrils de carre] i els ferrocarrils elevats., i, almenys a la majoria de llocs, on hi havia les terminals del ferrocarril. Era la ubicació dels grans magatzems i hotels, així com la dels teatres, discoteques, cabarets i sales de ball, i on es van construir gratacels un cop perfeccionada aquesta tecnologia. També va ser sovint, al principi, l'única part d'una ciutat que estava electrificada. També era el lloc on la congestió dels carrers era la pitjor, un problema al qual maig es va trobar solució.Fogelson, p. 13, 188, 191 miniatura|L'edifici Rand McNally de Chicago de 1889, el primer edifici totalment d'acer del món, que ja no existeix. Però sobretot, el centre era el lloc on la ciutat feia els seus negocis. Dins dels seus petits recintes, de vegades tan petits com uns centenars d'acres, es duien a terme la majoria del comerç, venda i compra -al detall i a l'engròs- a tota la zona. Hi havia centres de negocis en altres llocs de la ciutat i els seus voltants, però el centre de la ciutat era el principal, realment el districte central de negocis. I a mesura que es feien cada cop més negocis al centre de la ciutat, els que hi tenien casa van ser expulsats gradualment, venent la seva propietat i traslladant-se a zones residencials més tranquil·les a la part alta de la ciutat.Fogelson, p. 13–20
El gratacel es convertiria en el segell distintiu del centre de la ciutat. Abans de la invenció de l'ascensor, i més tard de l'ascensor d'alta velocitat, els edificis estaven limitats en alçada a uns sis pisos, que era un límit de facto establert per la quantitat d'escales que es suposava que la gent pujaria, però amb l'ascensor aquest límit es va trencar i es van començar a construir edificis d'uns setze pisos. El que els limitava llavors era el gruix de la maçoneria necessària a la base per aguantar el pes de l'edifici al damunt. A mesura que els edificis van anar augmentant, el gruix de la maçoneria i l'espai necessari per als ascensors no permetien l'espai llogable suficient per rendibilitzar l'edifici. El que va trencar aquesta restricció va ser la invenció de l'edifici d'estructura de ferro i després d'acer, en què la càrrega de l'edifici era portada per un esquelet d'estructura metàl·lica interna, del qual la maçoneria, i després el vidre, simplement penjava sense portar cap pes.Fogelson, p. 114–38
Tot i que es va utilitzar per primera vegada a Chicago, el gratacels amb estructura d'acer es va estendre més ràpidament a la ciutat de Nova York a la dècada de 1880, i des d'allà a la majoria de les altres ciutats americanes durant els anys 1890 i 1900. L'aparent absència d'una limitació d'altura d'aquest tipus d'edificis va provocar un aferrissat debat sobre si la seva alçada s'havia de limitar per llei, amb els defensors i opositors dels límits d'altura presentant nombrosos arguments a favor de la seva posició. La qüestió dels límits d'alçada també va tenir una profunda implicació per a la naturalesa del mateix centre de la ciutat: continuaria sent un nucli concentrat, o a mesura que creixia, els límits d'alçada l'obligarien a estendre's en una àrea més gran.Fogelson, p. 114–38 A curt termini, els defensors dels límits d'alçada van tenir èxit en els seus esforços. A la dècada de 1910, la majoria de les ciutats més grans i mitjanes tenien límits d'alçada en vigor, amb Nova York, malgrat diversos esforços concertats per promulgar-los, Filadèlfia, Detroit, Pittsburgh i Minneapolis com a notables excepcions.Fogelson, p. 151–52 esquerra|miniatura|Baix Manhattan, també conegut com el districte financer, el centre original de la ciutat de Nova York esquerra|miniatura|Center City, Filadèlfia, el segon centre de la ciutat més poblat dels Estats Units esquerra|miniatura|Downtown Chicago, (el Loop) el tercer downtown més poblat dels EUA En última instància, però, no serien els límits d'alçada per se els que restringissin els gratacels, sinó unes lleis de zonificació integrals que establirien requisits separats per a diferents parts d'una ciutat i regularien no només l'alçada, sinó també el volum d'un edifici, el percentatge utilitzat i la quantitat de llum que l'edifici bloquejava, i també fomentaria els contratemps per reduir el volum d'un edifici permetent una alçada addicional per peu de retrocés, la quantitat exacta depenent de la zona en què es trobava l'edifici. La ciutat de Nova York va ser la primera a fer-ho, amb la Resolució de zonificació de 1916, que va ser impulsada en bona part per la construcció de l'Equitable Building el 1915, un edifici de 40 pisos amb costats rectes, que va fer créixer la por del centre de la ciutat. La zona es va convertir en un laberint de carrers foscos que mai van veure el sol. El que va ser pitjor, almenys per als interessos immobiliaris, l'edifici va suposar dumping immobiliari per 1,2 milions de 111.000 m² d'oficines en el que era un mercat immobiliari lent. Per a molts en el sector immobiliari, la llei de zonificació era un exemple de "restricció raonable".Fogelson, p. 160–66
Una vegada que Nova York va aprovar la seva llei, van seguir altres ciutats, tot i que les mesures de zonificació proposades van trobar una forta resistència en alguns llocs, sovint a causa de la inclusió de límits d'alçada massa restrictius, i de vegades perquè tot el concepte de zonificació es considerava poc democràtic.Fogelson, p. 166–72 Finalment, es va elaborar una llei model, la Standard State Zoning Enabling Act de 1922 per a l'orientació de les ciutats que volien promulgar regulacions de zonificació, que ara formen part de pràcticament totes les ciutats nord-americanes.
Districte de negocis central