Territori Xilè Antàrtic o Antàrtica Xilena són els noms que a Xile es dona a un sector de l'Antàrtida entre els meridians 53° O i 90° O. La zona és reclamada per la República de Xile com a part integrant del seu territori i se superposa parcialment amb les àrees reclamades per l'Argentina (Antàrtida Argentina), entre els meridians 53° O i 74° O al sud del paral·lel 60° S i pel Regne Unit (Territori Antàrtic Britànic), entre els meridians 53° O i 80° O al sud del mateix paral·lel.
Història Argumentació xilena respecte dels seus drets antàrtics derivats de títols hispànics
miniatura|esquerra|Mapamundi d'Abraham Ortelius (1572), on apareix la Terra Australis Incognita.
Durant molts anys, cartògrafs i exploradors europeus van especular amb l'existència de la Terra Australis Incognita, un immens territori que es creia situat més al sud de l'estret de Magallanes i de la gran illa de la Terra del Foc, i que suposadament arribava fins al pol Sud.
El 7 de juny de 1494, Espanya i Portugal van signar el Tractat de Tordesillas. Aquest tractat atorgava drets sobre els territoris recentment descoberts a ambdues monarquies segons una línia de pol a pol que mai no es va demarcar amb precisió; als 46° 37' O segons la interpretació clàssica espanyola, i més a l'oest segons la portuguesa. Les àrees antàrtiques reclamades avui per Xile, encara desconegudes llavors, queien dins de la zona atribuïda a Espanya.
El tractat va ser avalat el 1506 per la butlla pontifícia Ea quae pro bono pacis, per la qual cosa es va fer obligatori per a tots els països catòlics, però no va ser reconegut pels estats europeus no catòlics ni per alguns que sí ho eren, com França. Per això, per a Gran Bretanya, Països Baixos, Rússia i altres, les àrees antàrtiques van ser considerades després del seu descobriment com res nullius, és a dir, terra de ningú subjecta a l'ocupació de qualsevol nació.
miniatura|Mapa de la governació espanyola de la Terra Australis (1539-1555). Posteriorment, fou incorporada a la governació de Xile.
El 24 de gener de 1539, l'emperador Carles I d'Espanya va signar una capitulació amb Pedro Sánchez de la Hoz i el va nomenar governador de les terres al sud de l'estret de Magallanes, anomenades llavors Terra Australis, i de les illes no assignades que descobrís.
Tanmateix, aquesta capitulació no va tenir efecte i el 12 d'agost de 1540 Sánchez de la Hoz va cedir tots els seus drets a la governació de la Terra Australis al conqueridor de Xile Pedro de Valdivia, que el 1545 fou elegit governador de Nova Extremadura o de Xile pel cabildo de Santiago, reunint les governacions. El 29 de setembre de 1554 l'emperador va traspassar la governació de la Terra Australis a Jerónimo de Alderete: «[…] de la otra parte del dicho Estrecho de Magallanes», la qual cosa Valdivia no va poder reclamar perquè havia mort el desembre de 1553. El 29 de maig de 1555 Alderete fou designat governador de Xile fins a l'estret de Magallanes. Els successius governadors de Xile van rebre l'encàrrec d'explorar els territoris al sud de l'estret, i de transferir-ne el domini a la governació de Xile. L'Estat xilè, com a successor dels drets d'Espanya a la regió, considera que va heretar els títols jurídics sobre les terres antàrtiques originats en la capitulació de la Terra Australis.
Una de les obres més importants de la literatura hispànica, el poema èpic «La Araucana» (1569) d'Alonso de Ercilla, també és considerada per Xile favorable a la seva argumentació, ja que al Cant I (estrofa setena) es llegeix:
El 1603 l'almirall Gabriel de Castilla va salpar de Valparaíso i va arribar fins als 64° S, descobrint les primeres terres antàrtiques. El 1616 es va descobrir el cap d'Hornos.
Avistaments antàrtics no verificats El navegant espanyol Gabriel de Castilla va salpar de Valparaíso el març de 1603 al comandament de tres naus en una expedició encomanada pel seu cosí germà, el virrei del Perú Luis de Velasco y Castilla, per reprimir les incursions de corsaris neerlandesos als mars del sud. Segons sembla, aquesta expedició va assolir els 64° de latitud sud. Encara no s'han trobat documents als arxius espanyols que confirmen la latitud assolida ni si van realitzar albiraments de terres; tanmateix, el relat del mariner neerlandès Laurenz Claesz (en un testimoni sense data, però probablement posterior a 1607) documenta la latitud i l'època. Claesz declara que ell:
miniatura|300px|En el mapa Tabula geographica Regni Chile de 1646 es mostra la Terra Australis Incognita a l'est de la Terra del Foc.
Un altre document neerlandès publicat a Amsterdam en tres llengües el 1622 diu que als 64° S hi ha terra «muy alta y montañosa, cubierta de nieve, como el país de Noruega, toda blanca, que parecía extenderse hasta las islas Salomón», cosa que podria confirmar un albirament previ a la publicació. Les terres albirades serien les illes anomenades des del segle XIX amb el nom d'Shetland del Sur. El document neerlandès, tal com es pot observar, tot i que ja distingia la separació entre la Terra del Foc i l'Antàrtida, encara mantenia la creença que el continent avui anomenat Antàrtida incloïa Austràlia i zones properes a les equatorials Illes Salomó, on es suposaven grans mines d'or.
Altres historiadors atribueixen el primer albirament de terres antàrtiques al mariner neerlandès Dirk Gerritsz, que hauria trobat les illes avui denominades Shetland del Sur. Segons el seu relat, la seva nau va ser desviada de curs per una tempesta després de traspassar l'estret de Magallanes, en el viatge d'anada d'una expedició neerlandesa a les Índies Orientals el 1599. Existeixen dubtes sobre la veracitat del relat de Gerritsz.
En els mapes de l'època, el continent antàrtic i Austràlia formaven part d'un immens continent conjectural anomenat Terra Australis Incognita. El primer a descobrir l'existència d'un mar que separava Amèrica de la possible Terra Australis Incognita fou l'espanyol Francisco de Hoces el 1525, motiu pel qual el mar recorregut per ell és conegut a Espanya com mar de Hoces, encara que en la cartografia és més freqüent la denominació pas de Drake per referir-s'hi, nomenclatura que també s'utilitza a Xile, ja que algunes fonts parlen que Francis Drake hi hauria passat. L'existència del pas de Drake es va confirmar quan el navegant neerlandès Willem Schouten va ser el primer a navegar al voltant del cap d'Hornos en la seva ruta cap a les Índies Orientals el 1616. El 1772, l'explorador britànic capità James Cook va circumnavegar l'oceà Antàrtic.
Descobriment de l'Antàrtida miniatura|Mapa alemany de l'Antàrtida de 1891
Després de la independència de les colònies americanes, les noves repúbliques es van reconèixer mútuament el principi de l'uti possidetis iuris, és a dir, que els nous estats tindrien els límits heretats de les colònies espanyoles d'on provenien. Per tant, la República de Xile era constituïda per totes les terres que havien pertangut anteriorment a la Capitania General de Xile i va assumir que aquests títols incloïen drets sobre l'Antàrtida.
Una hipòtesi no provada és que al segle XIX la península Antàrtica i els arxipèlags de les Illes Antàrtiques del Sud sovint van ser visitats per caçadors de foques espanyols i hispanoamericans, que haurien ocultat els territoris per evitar la competència, especialment dels britànics. La presència d'aquests caçadors estaria testimoniada per possibles restes de refugis a les costes orientals de la península Antàrtica. En aquesta època ja existia la certesa d'un continent blanc al sud del pas de Drake, separat de la Terra del Foc. En suport d'aquesta hipòtesi es cita que el 25 d'agost de 1818 el Govern de les Províncies Unides del Riu de la Plata va atorgar la primera concessió per a la caça de foques i pingüins en territoris corresponents al continent antàrtic a Juan Pedro de Aguirre. En la petició que Aguirre havia presentat el 18 de febrer va sol·licitar autorització per instal·lar un establiment per a la caça de llops marins en alguna de les illes existents a l'alçada del pol sud. També se sap que el foquer rioplatenc Spiritu Santo, al comandament del capità Carlos Tidblom, va ser seguit el setembre de 1819 des de les Illes Malvines pel bergantí estatunidenc Hercilia al comandament de Nathaniel Palmer, assolint-lo a l'illa Decepció a les Shetland del Sur. El fet que aquests foquers es dirigissin a les illes amb rumb fix sol ser considerat com a prova que les coneixien anteriorment.
La primera terra descoberta de forma confirmada al sud del paral·lel 60° S fou per l'anglès William Smith a bord del bergantí mercant Williams, mentre navegava des de Buenos Aires a Valparaíso, desviat de la seva ruta al sud del cap d'Hornos; el 19 de febrer de 1819 va albirar l'extremitat nord-est (punta Williams) de l'illa Livingston. Va informar del seu descobriment a Valparaíso, però no li van creure. En un altre viatge va tornar a desviar-se i va atènyer el 16 d'octubre de 1819 l'illa Rei Jordi. Va batejar l'arxipèlag com Nova Bretanya del Sud i en va prendre possessió en nom de la Corona britànica. Va donar a conèixer els seus descobriments quan va arribar a Montevideo quan aquesta ciutat formava part de les Províncies Unides del Riu de la Plata.
Entre 1819 i 1821, els vaixells russos Vostok i Mirny, al comandament de l'alemany Fabian Gottlieb von Bellingshausen al servei de Rússia, van navegar pels mars antàrtics. El gener de 1820, d'acord amb corroboracions posteriors, va albirar territori continental. El 1821 van albirar una illa que va batejar Illes Alexandre I (69°53'S}}) en honor al tsar de Rússia d'aleshores. La qüestió sobre qui entre Palmer, Bellingshausen o el tinent britànic Edward Bransfield, que va acompanyar Smith l'estiu de 1819-20, fou el primer a avistar territori continental antàrtic, és controvertida.
El 1823, l'anglès James Weddell va descobrir el mar que avui porta el seu nom, quan va arribar fins als 74°15'S i 34°17'O.
El 10 de juny de 1829, el Govern de Buenos Aires va dictar el decret de creació de la Comandància Polític Militar de les Illes Malvines i les adjacents al Cap d'Hornos al mar Atlàntic, acte que sol ser considerat a l'Argentina com incloent les illes antàrtiques. A partir d'aquests anys, va augmentar molt la caça de balenes i llops marins a la zona.
miniatura|esquerra|Bernardo O'Higgins menciona les Illes Shetland del Sur com a part de la noció del territori xilè heretat de l'Imperi espanyol (uti possidetis iuris).
El 1831 el llibertador xilè Bernardo O'Higgins va enviar una carta a la Marina Reial Britànica parlant del seu país:
El 1843 una expedició xilena va fundar el Fuerte Bulnes, i prendre possessió de l'estret de Magallanes, només dies abans que arribessin naus britàniques i franceses amb el mateix objectiu. Anys més tard, el 1848, Xile va fundar la ciutat de Punta Arenas.
El 1856 es va promulgar el tractat d'amistat entre Xile i l'Argentina que va reconèixer les fronteres de l'uti possidetis juris, és a dir, els definits per les lleis indianes fins al 1810.
El creixement de la colònia xilena a Magallanes, ja a la ciutat de Punta Arenas, va permetre la fundació de companyies per a la caça i explotació de balenes als mars antàrtics, les quals van sol·licitar l'autorització del govern de Xile.