La Simfonia núm. 9 en mi menor, op. 95, B. 178, coneguda habitualment amb el sobrenom de Del Nou Món (en txec, Z nového světa; en anglès, From the New World), és la darrera simfonia d'Antonín Dvořák. Fou composta a Nova York entre el 10 de gener i el 24 de maig de 1893, durant el primer any de l'estada del compositor als Estats Units, i estrenada el 16 de desembre del mateix any al Carnegie Hall per la Philharmonic Society of New York, sota la direcció d'Anton Seidl. És una de les obres més conegudes de Dvořák i una de les simfonies més interpretades del repertori internacional.

Dvořák la va escriure mentre dirigia el National Conservatory of Music of America, institució novaiorquesa fundada per Jeannette Thurber, que l'havia contractat amb l'objectiu, entre altres coses, de contribuir al desenvolupament d'una escola musical nord-americana pròpia. La simfonia combina la tradició formal simfònica europea, especialment vinculada a Ludwig van Beethoven, Franz Schubert i Johannes Brahms, amb elements melòdics, rítmics i modals que Dvořák relacionava amb els espirituals afroamericans i amb les músiques dels pobles indígenes dels Estats Units. Aquesta influència, però, no consisteix generalment en la citació literal de melodies preexistents: el compositor afirmà que havia creat els seus propis temes adoptant determinats trets d'aquelles tradicions. Alhora, l'obra conserva nombrosos trets característics del llenguatge bohemi de Dvořák, de manera que la seva identitat musical resulta de la fusió entre la seva formació centreeuropea i les impressions rebudes al Nou Món.

Context i composició Dvořák arribà a Nova York el setembre de 1892 per assumir la direcció del National Conservatory of Music of America. Quan acceptà el càrrec ja era un compositor de reputació internacional, especialment gràcies a les Danses eslaves, les simfonies, la música de cambra i obres corals com lStabat Mater. La fundadora del conservatori, Jeannette Thurber, desitjava convertir la institució en un centre capaç d'impulsar una tradició musical genuïnament nord-americana i considerava que un compositor europeu conegut pel seu ús de materials de procedència popular podia estimular els joves creadors del país.

La qüestió d'una «música nacional americana» esdevingué un dels temes centrals de l'activitat pública de Dvořák als Estats Units. El compositor defensà que els creadors nord-americans no havien de limitar-se a reproduir els models germànics o italians, sinó que podien trobar material propi en les tradicions musicals presents al país, i va destacar especialment els espirituals afroamericans. Un dels seus alumnes al Conservatori, el baríton i compositor afroamericà Harry Burleigh, tingué una influència important en aquest descobriment. Burleigh cantava per a Dvořák espirituals i cançons que havia après en l'àmbit familiar, i posteriorment recordà l'interès intens del compositor pels seus girs melòdics, els ritmes sincopats i l'ús característic de determinats graus de l'escala.

Dvořák començà a esbossar materials que posteriorment utilitzaria en les seves obres americanes el desembre de 1892 i inicià formalment la nova simfonia el 10 de gener de 1893. La composició avançà amb rapidesa: el primer moviment quedà enllestit durant el febrer, els moviments centrals durant els mesos següents i el conjunt de la partitura el 24 de maig. Per tant, l'obra sencera va ser escrita a Nova York, abans del viatge estival de Dvořák a Spillville, a Iowa, localitat amb una important comunitat d'origen txec. El mateix compositor anotà a la darrera pàgina de l'autògraf el moment en què havia acabat la partitura i hi afegí la tradicional expressió d'agraïment a Déu.

La denominació Del Nou Món tampoc no havia estat prevista des de l'inici. Segons el testimoni de Josef Jan Kovařík, col·laborador i secretari de Dvořák als Estats Units, la portada contenia originàriament només la indicació «Simfonia en mi menor». Quan la partitura havia de ser enviada a Anton Seidl perquè preparés l'estrena, Dvořák hi afegí a darrera hora el títol Z nového světa. Posteriorment explicà que l'havia anomenada així perquè era la primera gran obra que havia escrit a Amèrica i perquè considerava perceptible en el seu caràcter la influència del país. En una carta de 1894 a Francesco Berger assenyalà específicament la influència de cançons afroamericanes, indígenes i irlandeses, tot remarcant que les seves composicions americanes diferien de les anteriors «en color i caràcter».

Influències nord-americanes La naturalesa exacta del caràcter «americà» de la simfonia ha estat una de les qüestions més debatudes de la bibliografia sobre Dvořák. El compositor no va transcriure sistemàticament melodies tradicionals, sinó que utilitzà procediments que considerava característics d'aquelles músiques: escales pentatòniques, ritmes sincopats, notes llargues seguides de valors breus, l'ús del setè grau rebaixat dins el mode menor i perfils melòdics que eviten els semitons. Diversos d'aquests recursos ja existien en la música europea i fins i tot en obres anteriors de Dvořák, però durant el període americà els emprà amb una freqüència i una concentració particularment grans.

La relació amb els espirituals és especialment clara a través del testimoni de Harry Burleigh. Aquest recordava haver cantat per al compositor peces com Go Down, Moses i Swing Low, Sweet Chariot i sostenia que determinats girs del segon tema del primer moviment reflectien el món sonor que Dvořák havia assimilat a partir d'aquest repertori. Això no significa, però, que la simfonia sigui una successió d'espirituals harmonitzats. Dvořák insistí que havia escrit «temes originals» als quals havia incorporat peculiaritats de les músiques que l'havien impressionat. Aquesta distinció és important perquè explica que molts passatges sonin alhora nord-americans i inequívocament dvořakians.

També és més problemàtica la suposada influència directa de la música dels pobles indígenes nord-americans. La simfonia ja estava completada abans del viatge de Dvořák a Iowa, on va tenir més possibilitats de sentir manifestacions musicals indígenes. Les fonts contemporànies mostren, a més, que Dvořák i altres observadors de l'època tendien a agrupar sota una mateixa idea de música «americana» tradicions culturals molt diferents. Més segura és la influència literària de The Song of Hiawatha, poema èpic de Henry Wadsworth Longfellow, que Dvořák coneixia des d'Europa en traducció txeca. La fascinació del compositor per aquesta obra va ser tan gran que durant un temps considerà escriure'n una òpera. Diversos testimonis relacionen el Largo amb la mort i el funeral de Minnehaha i lScherzo amb una escena de festa i dansa descrita per Longfellow.

Aquesta dimensió americana conviu amb una forta presència del llenguatge txec i bohemi. Els ritmes de dansa, les oscil·lacions entre major i menor, els girs modals, el lirisme de diversos temes i determinats patrons rítmics recorden obres com les Danses eslaves. Dvořák no intentà abandonar la seva identitat estilística per construir una música artificialment americana, sinó ampliar el seu vocabulari a partir del nou entorn. Per aquest motiu, la Del Nou Món ha estat descrita sovint com una síntesi entre dos universos culturals més que no pas com la fundació literal d'un nou estil nacional.

Estrena i recepció Anton Seidl, un dels directors més prestigiosos de la vida musical novaiorquesa, conegué l'existència de la nova simfonia durant la tardor de 1893 i demanà a Dvořák d'estrenar-la amb la Philharmonic Society of New York. La partitura manuscrita arribà a l'arxiu de l'orquestra menys de quatre setmanes abans de la primera interpretació, de manera que les parts instrumentals es van haver de copiar ràpidament a mà. Els materials conservats per la Filharmònica de Nova York mostren que durant els assajos Seidl i Dvořák introduïren canvis de tempo, dinàmica i articulació. Una de les modificacions més conegudes afectà el segon moviment, que passà de la indicació inicial Larghetto a Largo.

El 15 de desembre se celebrà al Carnegie Hall un assaig general obert al públic que va despertar una expectació extraordinària. Malgrat el mal temps, es formaren cues per obtenir entrada i la sala s'omplí. L'estrena oficial tingué lloc l'endemà, 16 de desembre, amb Anton Seidl al capdavant de la Philharmonic Society of New York i amb Dvořák entre el públic. El programa incloïa també música de Felix Mendelssohn i el Concert per a violí en re major de Johannes Brahms.

La recepció va ser excepcional. El públic aplaudí després de diversos moviments i obligà Dvořák a aixecar-se repetidament des de la llotja per saludar. La premsa novaiorquesa dedicà una atenció poc habitual a l'obra i el New York Herald la presentà com un esdeveniment important de la història musical nord-americana. Dvořák mateix descrigué l'èxit amb entusiasme en una carta al seu editor Fritz Simrock, assegurant que els aplaudiments havien estat tan prolongats que havia hagut de saludar el públic des de la llotja. L'èxit nord-americà fou seguit ràpidament per interpretacions europees, i en pocs anys la simfonia s'havia convertit en una de les obres més conegudes del compositor.

Estructura i llenguatge musical La simfonia dura aproximadament quaranta-un minuts i consta dels quatre moviments tradicionals:

Adagio – Allegro molto — mi menor Largo — re bemoll major Scherzo. Molto vivace – Poco sostenuto — mi menor Allegro con fuoco — mi menor, amb conclusió en mi major

Malgrat els elements considerats americans, l'arquitectura general és profundament europea i segueix models de la gran tradició simfònica del segle XIX. Un dels trets que dona més unitat a l'obra és el principi cíclic: diversos temes reapareixen en moviments posteriors, transformats o superposats a materials nous. El motiu principal del primer moviment actua gairebé com una idea generadora de tota la simfonia i retorna repetidament fins al final. Aquesta tècnica de reminiscència permet a Dvořák crear una xarxa de relacions entre els quatre moviments sense renunciar a la independència formal de cadascun.

Primer moviment: Adagio – Allegro molto El primer moviment s'inicia amb una introducció lenta en la qual els violoncels presenten una línia de caràcter inquiet mentre els vents i les cordes van acumulant tensió. Diverses interrupcions orquestrals anuncien fragments del material que dominarà posteriorment el moviment. Després d'un poderós acord del tutti, les trompes exposen el tema principal de lAllegro molto, un motiu ascendent i enèrgic que esdevé l'element cíclic més important de tota la simfonia.

El moviment segueix essencialment una forma sonata, però amb una riquesa temàtica considerable. Després del tema principal apareix un segon grup de caràcter més melòdic, confiat inicialment als vents, i un altre tema de la flauta en sol major construït amb una forta presència de l'escala pentatònica. Aquest darrer passatge ha estat relacionat amb Swing Low, Sweet Chariot, una de les cançons espirituals que Burleigh cantava davant Dvořák. Més que una citació directa, però, la semblança mostra fins a quin punt el compositor havia assimilat determinats perfils melòdics d'aquest repertori.

El desenvolupament fragmenta els diversos motius i els sotmet a modulacions, superposicions i canvis de color orquestral. Dvořák evita limitar-se al contrast entre dos temes principals i construeix el moviment a partir d'una xarxa d'idees breus que adquireixen funcions diferents a mesura que avança la música. La reexposició recupera el material inicial amb variacions d'instrumentació i la coda intensifica el motiu de les trompes, que quedarà fixat com a principal element de reminiscència de l'obra.

Segon moviment: Largo