La fisioteràpia és la professió del camp de les ciències de la salut que avalua, planteja i du a terme programes de rehabilitació per millorar i recuperar les funcions motores, maximitzar el moviment, alleujar les síndromes doloroses i tractar i prevenir les alteracions físiques associades a malalties, lesions i altres discapacitats. Això es fa aplicant un ampli ventall de tècniques, com el moviment i els mitjans físics. També desenvolupen i implementen programes de prevenció i detecció de malalties i trastorns físics comuns.
El mot fisioteràpia prové de la unió de les veus gregues: φύση, que significa Naturalesa i θεραπεία, que ve del verb "στη θεραπεία" i vol dir guarir.
Per tant, des d'un punt de vista etimològic, fisioteràpia o physis-therapeia significa «tractament per la naturalesa», o també «tractament mitjançant agents físics». L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix en 1958 la fisioteràpia com: «L'art i la ciència del tractament per mitjà de l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat. A més, la fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals per a determinar el valor de l'afectació i força muscular, proves per a determinar les capacitats funcionals, l'amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l'evolució».
Història de la fisioteràpia La història de la Fisioteràpia s'ha d'entendre des del conjunt d'actuacions, mètodes i tècniques que de forma personal o col·lectiva s'han basat en l'ocupació dels agents físics dins de situacions historicosocials diferents a fi de promoure la salut. Així, des de l'home primitiu, trobem referències a tractaments naturals o basats en agents físics per a combatre la malaltia associades en un principi a rituals magicoreligiosos. En l'antiga Mesopotàmia, una casta sacerdotal anomenada Asu era l'encarregada de realitzar el tractament mitjançant agents físics i també mitjançant la fitoteràpia. En l'antic Egipte, per la seva banda, aquesta funció requeia a la figura dels anomenats "Sinu", sanadors laics.
En l'Amèrica precolombina, els Asteques van desenvolupar mètodes terapèutics basats a l'aigua en els seus banys de vapor (temazcalli) de la mateixa manera que els Maies amb els seus banys de suor (zumpulche). No obstant això, un punt de referència important per al desenvolupament de la fisioteràpia va ser el floriment de la cultura hel·lènica. A partir de Grècia, l'empirisme en el qual s'havia basat fins llavors tot acte terapèutic, deixa pas a un enfocament més racional d'entendre la salut i la malaltia i en conseqüència, del tractament.
Hipòcrates, pare de la medicina, pot també considerar-se com un dels grans impulsors de la terapèutica física, allunyant-la de les pràctiques religioses i acostant-la a posicions més experimentals. La seua filosofia terapèutica era la d'"ajudar a la naturalesa", açò és, impulsar mitjançant mitjans naturals, les forces d'autocuració del cos (Vis Naturalis Medicatrix). En el tema del moviment com a agent terapèutic (cinesioteràpia), Hipòcrates va desenvolupar maniobres de correcció de les incurvacions del raquis de causa externa, mitjançant compressions, traccions i manipulacions.
Al camp del massatge com a agent terapèutic (Massoteràpia) va descriure l'anomenada anatripsi, o "fricció cap amunt" que aplicava per a realitzar drenatges vasculars. Així mateix, va impulsar mètodes gimnàstics preparatoris per a l'enfortiment de les extremitats en l'art de la caça, l'esport i la guerra, mètode que posteriorment perfeccionaria Herodio en el seu tractat Ars Gimnàstica.
Aristòtil per la seua banda va consagrar els seus esforços en aquest camp a l'estudi de la cinesiologia o ciència del cos humà en moviment, i a l'estudi de la marxa humana. Al camp de l'electroteràpia, o electricitat com a agent terapèutic, va realitzar experiències amb descàrregues elèctriques de peix torpede (vaca), que aplicava per als atacs de gota, mètode que després popularitzarien els romans.
L'Civilització Romana va desenvolupar aquesta tècnica. Així, el massatge era pràctica habitual a l'imperi i es realitzava abans i després dels banys, de gran auge en aquells dies, a càrrec dels anomenats frictori i ungüentarii. Celi Aurelià introdueix l'hidrocinesiterapia (gimnàstica aquàtica), i la suspensió-teràpia (cinesiteràpia amb pesos i corrioles), així com pautes per a exercicis postoperatoris i malalties reumàtiques com l'artritis entre d'altres. Asclepíades Bitini va desenvolupar exercicis terapèutics basats en el moviment actiu i passiu, així com els anomenats banys penjats. La figura principal d'aquesta època, això no obstant, va ser Galè, que va descriure una gran varietat d'exercicis terapèutics amb els seus paràmetres de vigor, durada, freqüència, ús d'aparells i part del cos intervinent, així com gimnàstica planificada del tronc i els pulmons, per a la correcció del tòrax deformat cifòtic o escoli-òtic.
En l'edat mitjana, la consolidació del cristianisme comporta un abandó de la cultura de la salut corporal, ja que l'home deixa de preocupar-se per les vicissituds fisicoterrenals i posa la seua mirada en el conreu de l'esperit i el més enllà. La civilització, la cultura i el llegat dels clàssics, es refugien als monestirs i els coneixements sanitaris queden en mans de la classe religiosa. Amb tot, a Europa, es van unir i van ajudar els hòmens d'igual i ocupació: cirurgians-barbers i sanitari-apotecaris.
No obstant això, en 1215 una llei aprovada a diversos països europeus, prohibeix la pràctica de la cirurgia als metges. Aquí, el cirurgià se separa de la medicina (farmacopea), ja que utilitzarà la mà com a instrument, consagrant-se per tant a l'art manual. Els metges, que fonamentalment utilitzaven la botànica, eren considerats els sanadors de les classes altes i influents i tenien accés a la universitat, mentre que els cirurgians-barbers eren menyspreats per aquelles, no gaudien de formació universitària i atenien principalment les classes més humils. La part més important d'aquest grup evolucionà en el temps fins a desenvolupar la cirurgia actual, que molts segles després, a l'època moderna, i a causa dels seus beneficis i eficàcia demostrada, tornà a integrar-se amb la medicina. No obstant això, un altre grup d'ells, es van decantar per l'aplicació d'agents físics amb fins terapèutics i van ser precisament els que van mantenir aquesta tradició en l'edat mitjana. Com es veu, cirurgians i fisioterapeutes tenen històricament un tronc comú.
Tornant a l'edat mitjana, al contrari de l'Europa cristiana, al món musulmà sobreviuen les fonts dels clàssics i s'experimenta un gran interès per totes les ciències i la medicina. Metges com Avicenna, Averrois o Maimònides descriuen en els seus textos remeis per a nombroses malalties, moltes d'elles tractades amb Agents Físics, sobretot problemes reumàtics i afeccions de columna, utilitzant per a això massatge, traccions, exercicis i diverses manipulacions.
Al Renaixement ressorgeix l'interès a Europa pel llegat dels clàssics i les obres dels grans terapeutes del passat són rellegides i estudiades. A l'Època Moderna, el progrés i desenvolupament de la ciència ampla en gran manera els horitzons de la medicina. Es comencen a realitzar aplicacions pràctiques dels descobriments científics als laboratoris universitaris, així com s'amplien els coneixements anatòmics, de fisiologia i de terapèutica.
Al camp de la fisioteràpia, es desenvolupa la teràpia manipulativa articular en mans de Andrew Taylor Still (osteopatia) i Daniel David Palmer (quiropràctica), així com la hidroteràpia i balneoteràpia (Vincent Priessnitz i Sabastian Kneipp). Al camp de la massoteràpia destaca P.Henrik Ling, que desenvolupa la pràctica i ensenyament del massatge, el «massatge Suec». Al camp de l'exercici, desenvolupa així mateix un mètode Gimnàstic propi, la "Gimnàstica Sueca", sent un precursor de la Cinesiteràpia, terme que es crega oficialment en 1847. El camp de la mecanoteràpia (utilització d'enginys mecànics) avança gràcies als estudis de Gustav Zander. Els grans avanços en la comprensió i control del fenomen elèctric així com de la fisiologia del sistema nerviós, permeten una aplicació cada vegada més qualificada de l'electroteràpia. A principis del , s'impulsa als hospitals de Londres l'ús dels agents físics per al tractament de patologia respiratòria, l'origen de l'actual fisioteràpia respiratòria.
A mitjans del , i després de les Guerres Mundials i epidèmies, que resultaren en una gran quantitat de malalts, lesionats i discapacitats, a poc a poc la classe mèdica va assabentar-se de la necessitat de la creació d'un corpus professional que es consagre exclusivament a l'estudi i pràctica de la fisioteràpia. Es van crear estudis universitaris i federacions professionals arreu al món. Algunes figures importants són Kalternborn, Maitland, McKenzie, Cyriax, Souchard, Mezieres, Busquet, Butler, Postiaux, Giménez, Perfetti, o Vojta entre molts d'altres.
En l'actualitat, gràcies als avanços de la tecnologia la fisioteràpia disposa al seu abast de nombrosos agents físics (massatge, aigua, so, electricitat, moviment, llum, calor, fred…) per les especialitats d'electroteràpia, ultrasonoteràpia, hidroteràpia, mecanoteràpia, termoteràpia, magnetoteràpia o laserteràpia, entre d'altres, però sense descuidar noves concepcions i mètodes de teràpia manual (principal ferramenta del fisioterapeuta) per a la prevenció, tractament, curació i recuperació d'un gran nombre de patologies i lesions.
Funcions del fisioterapeuta Són tres: assistencial, docent i investigadora i de gestió.
Funció assistencial Relació que el fisioterapeuta, com a professional sanitari, estableix amb la societat sana i malalta amb la finalitat de prevenir, curar i recuperar per mitjà de l'actuació i tècniques pròpies de la fisioteràpia. El fisioterapeuta haurà d'establir una valoració prèvia i personalitzada per a cada malalt a partir del diagnòstic mèdic, que consistirà d'un sistema d'avaluació funcional i un sistema de registre i història clínica de fisioteràpia, en funció dels quals, plantejarà uns objectius terapèutics i en conseqüència dissenyarà un plans terapèutic utilitzant per a això els agents físics propis i exclusius de la seua disciplina. Sense cap gènere de dubtes, la ferramenta principal del fisioterapeuta és la mà i en conseqüència, la teràpia manual. Així:
Massoteràpia: aplicació de distintes modalitats de massatge, com el massatge terapèutic, el drenatge limfàtic manual terapèutic, el massatge transvers profund, crio-massatge, massatge esportiu, inducció i alliberament miofascial, tècniques manuals neuro-musculars, miotensives, massatge del teixit conjuntiu, massatge reflex, massatge del periosti, etc.
Cinesioteràpia, o Teràpia pel Moviment.
Fisioteràpia Manipulativa Articular.
Reeducació postural global i mètodes cinésics manuals analítics i/o globals de valoració i tractament, potenciació, estirada i reequilibració de la funció múscul-esquelètica.
Rehabilitadora del sòl pelvià
Mobilitzacions articulares, neuromeníngies, fascials i viscerals.
Mètodes manuals de reeducació del to postural, sinergies i patrons neuromotors patològics en el cas de la Fisioteràpia Neurològica.
Mètodes manuals de desobstrucció de la via aèria, reequilibració dels paràmetres ventilatoris i reeducació a l'esforç en el cas de la Fisioteràpia Respiratòria.
Gimnàstica miastènica hipopressiva i altres mètodes analítics i/o globals per a la reeducació de disfuncions pelvianes uro-ginecològica en l'àmbit de la Fisioteràpia Obstètrica.
Embenat funcional i Cinesio-tàping.
Però també s'ajuda d'altres agents físics:
Electroteràpia: aplicació de corrents elèctrics.
Ultrasonoteràpia: aplicació d'ultrasons.
Hidroteràpia: Teràpia per l'aigua.
Termoteràpia: Teràpia per la calor.
Mecanoteràpia: aplicació d'enginys mecànics a la teràpia.
Radiacions: excepte radiacions ionitzants.