El naixement de Venus és un quadre del pintor italià Sandro Botticelli. Està realitzat en tremp sobre tela. Va ser pintat entre el 1482 i 1486, i actualment es troba a la Galleria degli Uffizi, de Florència.
Datació Tradicionalment, s'ha cregut que aquesta obra, com La primavera, va ser encarregada per Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, nebot de Llorenç el Magnífic, per adornar Villa di Castello a la campanya florentina. La idea sorgeix del fet que va ser allà on les va contemplar Giorgio Vasari anys després. Estudis recents indiquen una altra cosa: la Primavera es va pintar per a la casa de Lorenzo a la ciutat de Florència, i El naixement de Venus va ser un encàrrec d'una altra persona per a un lloc diferent. Per tant, no se'n coneix la data exacta de la composició, ni tampoc el comitent per al qual va ser executat. Actualment, es considera que es va pintar entre 1482 i 1484, en qualsevol cas, després de l'estada romana de Botticelli.
Només està documentat que, l'any 1499, ambdues estaven a Castello, llavors propietat d'aquesta branca secundària dels Mèdici.Smith, Webster:
Anàlisi del quadre Segons explica la llegenda, Venus, deessa de l'amor, és la filla del déu Urà (a vegades considerada filla de Zeus i Díone). Urà fou assassinat pel seu fill Cronos i posteriorment aquest precipità els seus testicles al mar, d'on va sorgir una escuma, d'on nasqué la deessa. El títol de l'obra no és, per tant, exacte, ja que el quadre no representa el moment del naixement de la deessa, sinó que mostra l'arribada de Venus, sobre una petxina, a la platja d'una de les illes que tradicionalment se li dediquen, com Xipre, Pafos o Citera. La deessa és empesa per la bufera dels déus, entre una pluja de flors.
A l'esquerra, apareixen els primers dos personatges de l'obra. Un d'aquests és Zèfir (déu del vent de l'oest); al seu costat, hi ha Cloris (que significa 'pàl·lid'). És la nimfa de la brisa i esposa de Zèfir, a qui els romans van anomenar Flora. També s'ha identificat amb Aura, deessa de la brisa. Zèfir i Cloris, fortament abraçats, simbolitzen la unió de la matèria i l'esperit. Al seu voltant, cauen roses, flors que, segons la llegenda, després es convertiran en éssers.
El centre de la composició l'ocupa la deessa Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l'actitud d'una Venus púdica: una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe. Cobreix amb els cabells llargs i rossos les seves parts íntimes, encara que la llarga cabellera, col·locada a l'entrecuix, acaba recordant el borrissol púbic, la representació del qual estava prohibida. Els cabells són un ornament eminentment eròtic; Botticelli el pinta amb llargs arabescos que freguen l'anatomia de la dea amb una delicada carícia. Amb el braç dret, tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.
La seva actitud curvilínia continua sent pròpia del gòtic. Ara bé, el contrapposto, amb tot el pes a la cama esquerra i el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, es considera una actitud inspirada en les estàtues antigues, en particular les de l'hel·lenisme. Es representa, tanmateix, el prototip de bellesa botticelliana semblant a la que apareix en La calúmnia d'Apel·les; es creu que en aquesta Venus va poder representar Simonetta Vespucci, glorificada en les Stanze de Poliziano, encara que la qüestió ha quedat oberta. El rostre recorda el de les verges de Botticelli: molt jove, de boca tancada i ulls clars. La seva expressió malenconiosa és impròpia de l'antiguitat, i s'associa més aviat a l'expressió d'una bondat d'arrelam cristià. La pell de Venus és de color marfil, un blanc amb una lleugera tonalitat groguenca i amb ocasionals matisos rosa. Aquesta tonalitat no recorda la pell, no suggereix carn tèbia i flexible, sinó la superfície i la fermesa d'una estàtua.
Des dels temps de la Roma clàssica, no s'havia tornat a representar aquesta dea pagana nua i de tals dimensions: el nu femení, considerat pecaminós en l'art medieval cristià, es recupera en el Renaixement com a símbol d'immaterialisme. Aquesta Venus no representa l'amor carnal o el plaer sensual, sinó que, amb la seva actitud i les seves faccions fines, s'apropa més a l'ideal d'intel·ligència pura o saber suprem. Venus substitueix la Verge, expressant una fascinació cap a la mitologia comuna a molts artistes del Renaixement.Guía visual de Italia, Aguilar, 1997.
Una de les hores o nimfes que espera la dea a la platja, per cobrir-la amb un mantell vermell amb motius florals, es creu que es tracta, específicament, de la primavera, l'estació del renéixer. Porta un vestit florit: és blanc i està brodat de blauets. Un cinturó de roses li envolta la cintura, i al coll llueix una elegant garlanda de murta, planta sagrada de Venus i símbol de l'amor etern. Entre els seus peus, floreix una anemone blava.
El paisatge no rep especial interès pel pintor, la qual cosa és una característica de Botticelli, com ell mateix va reconèixer davant de Leonardo da Vinci. Els arbres formen part d'un petit bosc de tarongers en flor, això correspon al sagrat jardí de les Hespèrides en la mitologia grega. No obstant això, els tarongers, el mateix que el llorer, també present, poden entendre's com a al·lusions a la família Mèdici. Hi destaquen les robes, caracteritzades per tenir una gran marcació de plecs. Aquesta composició és d'estructura més rigorosa, plena de línies i de moviments harmònics.
Fonts d'inspiració Fonts literàries miniatura|Retrat d'Aby Warburg |236x236px Segons el criteri de molts historiadors de l'art, entre els quals trobem a Aby Warburg (primer a formular aquesta teoria), Sandro Botticelli va rebre dues fonts d'influència diferents en confeccionar aquesta pintura. La primera d'elles és el segon himne homèric dedicat a Afrodita, obra que li servís com a font d'inspiració en idear l'obra; la segona opció, i la més possible, és una obra poètica d'Angelo Poliziano anomenada Stanze per la Giostra, obra dedicada als amors i a la victòria de Giuliano de Mèdici en una batalla de 1475 a Florència. L'obra, en part de temàtica mitològica, narra en les stanze 99-103 la visió d'uns relleus que narren el naixement de Venus, que són pràcticament idèntics a la pintura de Botticelli si es comparen amb detall. El més curiós és que, la pintura es va començar l'any 1482, sis anys abans que es publiqués la primera edició dels himnes homèrics. El més segur és que, Botticelli, en formar part de molts grups d'humanistes, i particularment al cercle d'erudits de Lorenzo di Medici, tingués accés previ a l'obra en aquell aleshores inèdita; prova tenim d'això que el manuscrit del qual sortirà posteriorment l'obra de 1488 era florentí, i algú el devia conservar en la seva biblioteca, potser el mateix Lorenzo, format en la cultura i tradició clàssica. A més a més, Poliziano va utilitzar com a font d'inspiració sense cap mena de dubte l'himne homèric anteriorment citat, tal com ho mostra la comparació que se'n fa d'entre ambdós texts. Segons el criteri de Warburg, no és d'estranyar que fos el mateix Poliziano qui li proporcionés el concepte o idea a Botticelli sobre què pintar la seva següent obra, ja que tant el poeta com l'escriptor presenten les mateixes diferències davant l'himne homèric. En el cas que desitgin llegir el document d'Aby Warburg on presenta la seva teoria sobre les fonts d'inspiració clàssiques de La Primavera i del Naixement de Venus, poden optar a dues opcions: la primera és el llibre El renacimiento del Paganismo de l'Editorial Alianza; en segon lloc, tenim al petit llibret de l'editorial Casimiro anomenat Sandro Botticelli, on apareix simplement aquest capítol.
A continuació citarem les stanze 99-103, on Poliziano descriu el naixement i l'arribada a la Terra i a l'Olimp: +Stanze 99-103 de la Giostra de Angelo Poliziano SzTraducció del text original en vers al català99En l'airat Egeu acull Tetis el membre genital dins del si que, en el variat girar des planetes, vagar es veu en les ones entre espumes. Nascuda allí, i en actitud graciosa, de rostre una donzella no humà es veu avançar, i el cel es complau, sobre una petxina que els vents guien.100Reals es dirien la mar i l'espuma, reals la petxina i el bufar dels vents i el fulgurar dels divins ulls i el cel i els elements que li riuen. Dansen les blanques Hores en la sorra i el vent els seus cabells esvalota; el seu rostre ni és el mateix ni és diferent, com sol passar en les germanes. 101I encara juraries que de la mar sortia la deessa, els seus cabells subjectant amb la destra i, amb l'esquerra, el pit; i que, sota el seu peu sacre i diví, la sorra revestiren herba i flors i, alegre i pelegrí el seu semblant, tres nimfes la acollissin en el seu grup i amb un mantell d'estrelles la cobrissin.102Una amb les dues mans li sosté sobre el mullat pèl una garlanda brillant d'or i orientals gemmes. Una altra una perla a les orelles posa i una altra, ocupada del seu pit i de les seves espatlles, sembla que de joies se'ls cobreixi com adornaven les seves goles mateixes elles quan dansaven al cel.103Alçades després a la celeste esfera, seguin de plata en un núvol. Vibra sembla en tal marbre l'aire i que s'ompli d'alegria al cel i que admirin els déus tal bellesa i que anhelin la seva abraçada venturosa. Mostra el rostre de tots meravella; el front contret, ulls enlaire.
A continuació, comparem-ho amb l'himne homèric: +Segon Himne homèric dedicat a AfroditaTraducció del text original grec al catalàVaig a cantar a l'augusta, a la coronada d'or, a la bella Afrodita, sota la tutela de qui es troben els merlets de tota Xipre, la marina, on l'humit ímpetu del bufador Zèfir, la va portar, a través de l'onatge de la mar molt ressonant, entre tova escuma. La Hores de platejats frontals la van acollir de bon grat. La vestiren amb divins vestits i sobre el seu cap immortal van posar una corona ben forjada, bella, d'or, i en els seus perforats lòbuls, flors de oricalc i de preciós or. Entorn del seu delicat coll i al seu pit, blanc com la plata, la van adornar amb collarets d'or, amb els quals s'adornen precisament les pròpies Hores de platejats frontals quan van al plaent cor dels déus i als estatges de el pare. Com s'ha pogut veure, ambdós texts presenten la mateixa temàtica, i l'obra de Poliziano és determinada per la suposada obra d'Homer. L'esquema que presenten és el següent: Venus és empesa i escalfada per l'alè de Zèfir, el vent fecundant, abraçat per un personatge femení que simbolitza la fisicitat de l'acte d'amor, que mou a Venus amb el vent de la passió. L'únic que Poliziano canvia respecte als himnes homèrics, és el deteniment en l'explicació de detalls i elements accidentals, que a simple vista sembla que no tenen la menor importància, però que en el fons aporten un gran realisme i riquesa a l'obra. Aquests detalls a què confereix especial atenció són el moviment dels cabells i dels vestits de les Hores, les joies que duen, els detalls florals i minerals del mantell amb què dona la benvinguda a Venus, o el detall de com Zèfir esbufega. En definitiva, li interessa el motiu causa-efecte que provoca el vent en els objectes.
Tot i que la pintura i la poesia presenten la mateixa estructura vers l'himne homèric, el quadre difereix de la poesia de Poliziano en dos aspectes formals. El primer d'ells és la posició de les mans: mentre que en la pintura Venus es cobreix els pits amb la mà dreta i amb l'esquerra se sosté la llarga cabellera contra els genitals, tapant-los, en la poesia és just al contrari; en segon lloc, en comptes de ser rebuda per tres Hores amb vestits blancs, li dona la rebuda una figura femenina adornada amb grans vestidures ricament decorades amb flors vàries, que la intenta tapar amb un mantell de margarides. La descripció que fa Poliziano d'aquesta escena és un reflex de l'obra de Botticelli, d'aquí el fet que no hi hagi dubte que existeixi un vincle que uneixi ambdues obres.