miniatura|Piràmide de Micerí La piràmide de Micerí (Piràmide de Menkaure) és l'estructura principal del complex funerari del faraó Menkaure o Micerí (grec Micerinos), que també conté un temple funerari i unes quantes piràmides més petites. La piràmide formava part d'un complex funerari que es va construir, en part, durant el regnat del faraó, i la resta més tard pel seu fill Shepseskaf.
Es va construir al darrer lloc que restava a la plana de Guiza. El seu nom fou "Menkaure és diví".
El primer que la va visitar en èpoques recents fou Vyse, el 1837. Després van seguir Lepsius, Petrie, Reisner i d'altres. Aquest darrer la va excavar des del 1906 fins al 1924.
El material què es van utilitzar principalment va ser la pedra calcària.
El complex funerari miniatura|La piràmide de Micerí i les tres piràmides de les reines vistes des del nord-est del complex El complex funerari de Menkaure és el tercer i darrer gran emplaçament reial edificat a Guiza, durant la dinastia IV d'Egipte.
El conjunt presenta un pla regular on s'alineen els diferents elements constitutius del complex piramidal egipci amb el temple de culte del rei difunt, situat contra la cara est de la piràmide, unit a un temple inferior o temple de la vall per una llarga calçada de més de sis-cents metres de longitud. Aquesta calçada, en altres temps coberta, és perfectament recta, al contrari dels exemples de les calçades de les piràmides de Kheops i de Khefren, que presenten una desviació dels eixos principals de llurs complexos monumentals.
Al voltant del monument reial de Micerí es troben les necròpolis i altres tombes de prínceps i reines que completen i acompanyen la tomba del rei, el culte al qual es mantingué al llarg de tot l'Antic Imperi.
Més enllà de les tres piràmides de les reines situades al flanc sud de la piràmide del rei, hom troba al sud-est del temple funerari una necròpoli dels sacerdots del culte al rei, instal·lada aprofitant la pedrera que serví per a la construcció dels monuments. Una segona necròpolis es va instal·lar al nord de la calçada dominada per la tomba de la reina Khentkaus I, ascendent de Menkaure, la qual de vegades és qualificada com a Quarta Piràmide de Gizeh. Davant d'aquesta tomba, una calçada contigua a una vila de sacerdots és unida al port desembarcador situat per sota del temple de la vall de Micerí.
upright=2|none|miniatura|Mapa de les piràmides de Guiza.
La piràmide La superestructura miniatura|Revestiment de granit a la piràmide de Micerí La base de la piràmide és un quadrat gairebé regular de 104.6 metres de costat. L'angle d'inclinació de les cares és de 51° 20′ i comporta l'elevació del monument, de manera inicial, a prop dels 65 metres d'alçada.
Com en el cas de la Piràmide de Khefren, en ser irregular el sòl de l'indret els arquitectes van haver de reajustar el conjunt mitjançant enormes blocs de pedra, a fi i efecte de preparar l'edificació de la piràmide. Per aconseguir-ho, els talladors de pedra anivellaren l'altiplà calcari triat per a l'edificació del complex en la seva part occidental, tallant de manera regular i sistemàtica grans monòlits. Aquests últims foren recol·locats allà on calia, és a dir, a l'est i al sud del perímetre del monument, no lluny d'on es van extreure. Un cop retallats i reajustats, constitueixen un realçament del sòl que arriba al nivell dels fonaments sobre els quals s'eleva la piràmide. S'utilitzarà el mateix procediment per edificar el temple superior alt de la piràmide, així com el passadís que condueix a la calçada que unia el conjunt a la vall.Cf. J. Fiechter, Cap. II, 39-41 Aquest treball és considerable i demostra bastant bé com era de gran la pedrera que es va fer servir.
La piràmide en si es compon de grans blocs de pedra calcària locals extrets de pedreres properes. Ajustats en assentaments regulars, formen les grades sobre les quals es recolzen els blocs del recobriment.
Al principi, la piràmide estava recoberta amb granit vermell d'Assuan en els seus primers setze assentaments des de la base,Cf. J. Capart & M. Werbrouck, Le plateau de Gizeh, 69 és a dir, més de vint metres d'alçada i, després, el seu recobriment era de pedra calcària fins al piramidó, que va desaparèixer i del qual no se sap si estava fet originalment amb granit o amb pedra calcària. En l'actualitat ja no queda res del revestiment, llevat dels primers rengles coberts de granit. L'explotació per part dels picapedrers de l'edat mitjana dels monuments faraònics es concentrà en els materials de qualitat, que eren les fines pedres calcàries de Tura.
És igualment d'aquesta època que data la "sagnia" que esventra la cara nort de la piràmide. El sultà aiúbida Al-Aziz Uthman ibn Salah-ad-Din, fill i hereu de Saladí, a la recerca de l'accés de la piràmide, ordenà que aquesta fos perforada al . Els seus miners, basant-se en llur experiència adquirida en les grans piràmides veïnes, atacaren immediatament la cara nord a una alçada d'una vintena de metres en el recobriment de la piràmide, tot esperant descobrir-hi l'entrada del monument. En no trobar-hi res, prosseguiren picant i perllongant la bretxa.Cf. J. P. Adam & C. Ziegler, 150Vegeu una fotografia en primer pla d'aquesta bretxa en aquest web Per bé que aquesta destrucció és irremeiable i desfigura la cara nord del monument, permet d'altra banda estudiar-ne la seva constitució interna i revela que la piràmide havia estat concebuda, en principi, com una piràmide de sis o set graons, tres dels quals són actualment visibles i, després, fou acabada com a piràmide de cares llises amb el farciment dels graons amb assentaments successius, recoberts per l'embolcall de la piràmide que li confereixen així el seu aspecte de piràmide de cares llises.
Al els exploradors Caviglia i Vyse, a la recerca igualment de l'entrada de la piràmide, aplicaren també aquest mateix raonament i, per tant, el mateix camí que el sultà egipci. Van excavar un profund pou al cor de la maçoneria, tot esperant descobrir-hi les cambres interiors de la piràmide, però sense resultats. Caviglia no dubtà pas, llavors, a fer saltar pels aires els primers rengles del monument i a excavar-hi un túnel. En aquella mateixa època, el recobriment de granit començà a ser desmuntat per ordre de Muhàmmad Alí Paixà, que l'utilitzà per a la construcció de l'arsenal d'Alexandria.Cf. M. Verner, Menkaure's Pyramid, 242
L'accés a la infraestructura de la piràmide no fou descobert fins al 1837 per Vyse, a quatre metres del sòl, gairebé a la perpendicular de la rasa de l'edat mitjana, no lluny dels intents dels seus predecessors.
La piràmide de Micerí
Els departaments funeraris L'entrada dels departaments funeraris s'ha situat tradicionalment a la cara nord de la piràmide.
miniatura|La cambra decorada al davant del palau
Després d'haver travessat el cos del monument, un passadís s'enfonsa al sòl rocallós i desemboca en una primera avantcambra al pla rectangular, les parets de la qual estan decorades amb motius esculpits a la façana del palau. És el primer cop que hom troba aquesta mena de decorat dins d'una piràmide. Els monuments dels predecessors de Menkaure no presenten cap decoració esculpida.L'única piràmide que té decorats en les seves sales internes és la de Djosser a Saqqara
Immediatament després d'aquesta cambra es troba la cambra dels rastells, que disposa d'un dispositiu de tres rastells de granit que barren el pas a la resta dels departaments funeraris, constituïda per un passadís de pendent suau que duu a una gran estança rectangular, amb orientació est-oest, que dona a una petita alcova que devia servir inicialment de cambra funerària. És en aquesta estança on Howard Vyse va descobrir un sarcòfag de fusta que tenia una inscripció amb el nom de Menkaure, i que contenia encara restes humanes embolcallades amb una tela gruixuda. Des d'aleshores, aquest sarcòfag es conserva al Museu Britànic i si bé els ossos descoberts a l'interior han revelat que es tracta d'un home, llur datació no excedeix els dos mil·lennis, per la qual cosa es demostra que es tracta d'una inhumació tardana.Vyse suposà que es tractava de les restes d'un dels lladres de tombes que hauria estat esclafat per l'esfondrament dels blocs del revestiment de la cambra El sarcòfag ha estat datat com a pertanyent a l'època saita, un fet que confirma que la tomba ja havia estat profanada i necessità la intervenció dels sacerdots per a restaurar el que encara podria ser.
miniatura|Cambra mortuòria de granit de Menkaure
L'exploració d'aquesta estança també va revelar un segon corredor paral·lel al primer i situat per sobre de la primera. Perllongada per una altra rampa que ascendeix al centre de la piràmide, el segon dispositiu s'interpreta com un canvi en els plans fets durant la construcció de la piràmide. Hauria estat el passadís d'entrada del projecte inicial i, lògicament, hauria portat a la part exterior de la piràmide al mig del revestiment de pedra calcària. Abandonat, aquest passadís és un atzucac.
Un tercer dispositiu va ser descobert a la cambra rectangular. Situat a terra, un passadís descendeix a una gran sala de més de sis metres de longitud i seixanta metres d'ample. Orientada de nord a sud, aquesta vegada està revestida de granit vermell d'Assuan i coberta amb grans bigues de granit disposades en un disseny en cabiró, el sofit de la qual va ser retallat en forma d'arc, la qual cosa li dona l'aparença d'una volta.Aquest mateix dispositiu serà adoptat per Shepseskaf el successor de Menkaure per a la tomba que es va fer fer a Saqqara
És en aquesta cambra funerària que es va descobrir el sarcòfag original del rei. Es va fer amb basalt i es va decorar amb un motiu de la façana del palau. Sobre els seus quatre costats llargs apareixen quatre bastions que sobresurten i emmarquen tres portes fictícies. Els petits laterals repeteixen el mateix dispositiu de dos bastions i un dispositiu de porta falsa. Tot això està emmarcat per un toro i rematat amb una cornisa amb forma de gola egípcia.
miniatura|El sarcòfag de Menkaure trobat a la volta de la seva piràmide a Guiza
Aquest sarcòfag únic i excepcional per aquesta primerenca època de la història de l'art egipci va ser enretirat poc després del seu descobriment al fi i efecte de ser exposat en les col·leccions del Museu Britànic. Per a això, Vyse va ordenar treure les parets de granit que vorejaven el passadís fins a la cambra funerària del sarcòfag del rei, atès que aquest és massa gran per passar per allà. Per la mateixa raó eliminà els suports verticals de la porta d'accés a la cambra dels rastells, raó per la qual només la llinda i la part inferior dels suports segueix sent allà en l'actualitat. El sarcòfag va ser finalment tret de la piràmide per la rampa a costa d'un gran esforç; el seu volum ocupava gairebé tot l'espai de la sala. S'empaquetà en una caixa, s'encaminà fins a Alexandria i es va embarcar per a Anglaterra. Però el Beatrice, el vaixell que el transportava, junt amb altres antiguitats a Londres, va patir una violenta tempesta a la costa d'Espanya i es va enfonsar el 1838 amb tota la seva càrrega. Es manté com l'únic testimoni del sarcòfag de Micerí un dibuix fet per Perring, que després va assistir Howard Vyse en les seves tasques d'exploració de piràmides per compte del Museu Britànic.
Poc abans de l'accés a la cambra funerària de granit, una porta col·locada a la paret nord del vestíbul d'entrada dona a una escala de sis esglaons amb una sèrie de sis magatzems disposats en forma de dents de pinta excavades a la roca i la destinació dels quals és generalment interpretada com les cambres en les quals es van conservar els pots i anells canopis i les corones de l'Alt i el Baix Egipte.Cf. A. Badawy, The pyramid of Mykerinos, 140-141