El Segrià és una comarca de Catalunya i la seva capital és Lleida. Situada a ponent, és la setena comarca més poblada de Catalunya. Limita al nord amb la Noguera, a l'est amb el Pla d'Urgell i les Garrigues, al sud amb la Ribera d'Ebre, i a l'oest amb el Baix Cinca i el Matarranya.
Toponímia El nom de la comarca no prové del riu Segre com es pot pensar, sinó que ho fa de la clamor de Segrià, nom d'un reguer documentat al a lOrdinatio Ecclesiae Ilerdensis, promulgada el 1168 pel bisbe Guillem Pere de Ravidats i on establia la divisió eclesiàstica coneguda com la Prepositòria de Segrià. Aquesta clamor es forma amb barrancs de pluja, entre els termes d'Alguaire i la Portella, i discorre per Vilanova de Segrià i Benavent, on desguassa al Segre. És, per tant, un petit afluent del Segre, el nom del qual prové del llatí Sicoris.
Geografia miniatura|esquerra|El riu Segre a Lleida, amb el partidor que dona inici al Canal de Seròs El Segrià estricte i nucli central de la comarca és el territori inclòs entre la zona nord de la ciutat de Lleida i els límits del terme d'Alguaire, i entre el Noguerola i la Noguera Ribagorçana.
El sector central és constituït per les planes al·luvials del Segre. El Segre travessa la comarca de nord-est a sud-oest i ha format una ampla plana al seu entorn. Topogràficament és una continuació del pla d'Urgell, nom que està pres per a designar una nova comarca centrada a Mollerussa. La plana de l'entorn del Segre és coneguda com el pla de Lleida.
El pla de Lleida només és una part del Segrià actual. La plana del Segre que continua cap al nord ja és dins la comarca de la Noguera. Cap al sud la plana s'estreny, fins a ser només una plana estreta i allargassada al llarg de les ribes del riu. Els tossals i serrats són molt propers al curs del riu. A l'extrem sud-oest hi ha l'aiguabarreig del Segre amb el Cinca, en el límit amb Aragó. Aquest sector és conegut com el Baix Segre.
Cap al nord-est, entre els rius Segre, Noguera Ribagorçana i Cinca, hi ha un territori planer amb turons baixos i serres d'escassa altitud. Ja no és la plana al·luvial que han format aquests rius, sinó un sector una mica enlairat que els petits cursos i torrents hi han excavat barrancs i petites valls de fons pla. Entre aquestes petites valls hi ha tossals i turons que testimonien antics nivells dels materials sedimentaris. El nom de Segrià era aplicat originàriament a aquest territori.
Un relleu semblant es troba al cantó sud-est, en el límit amb les Garrigues i la Ribera d'Ebre. El territori és constituït per nombrosos tossals i serres d'escassa altitud, entre les quals hi ha rius i torrents que van gairebé sempre secs. Aquest sector recorda molt el paisatge de les Garrigues. De fet n'és la continuació i alguns l'anomenen Segrià garriguenc. Cap al sud el relleu es fa més abrupte, a causa de la proximitat de l'Ebre.
El Segrià és doncs, una comarca constituïda per una plana al·luvial i per sectors de tossals que la voregen.
El Segrià aprovat en la divisió comarcal de 1932 i 1936, i que inicial ment establí la Generalitat el 1987, comprenia també un sector del pla d'Urgell. Amb la creació, el 1988, de la nova comarca del Pla d'Urgell, set municipis de l'antiga comarca del Segrià foren inclosos a la nova comarca. Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, Miralcamp, Mollerussa, Palau d'Anglesola i Sidamon passaren a formar part del Pla d'Urgell. Amb aquesta segregació el Segrià perdé un dels territoris més actius demogràficament i econòmica dels darrers anys.
La llei de modificació de la divisió comarcal de Catalunya de gener de 1990 modificà de nou el Segrià amb l'agregació dels municipis d'Alfarràs i la Portella, fins aleshores pertanyents a la Noguera.
El Segrià actual té una superfície de 1.396,65 km² i una població de 209.768 h. És la comarca globalment més poblada i més activa econòmicament de la meitat occidental de Catalunya. Els diferents paisatges naturals han condicionat diferències destacades en el desenvolupament econòmic de la comarca. El centre econòmic és sens dubte la ciutat de Lleida, ciutat que té una influència comercial i de serveis molt més enllà del Segrià, fins i tot en les terres aragoneses més properes.
L'agricultura ha estat la base de l'economia del Segrià. El regadiu, ja antic en les planes baixes del Segre, ha estat el factor principal en el creixement econòmic del darrer segle. Al costat de l'agricultura ha crescut una ramaderia molt tecnificada, que s'ha estès per totes les sis comarques de ponent. Però a Lleida també hi ha una activitat industrial notable. A més, Lleida s'ha convertit en el centre de serveis i cultural més important de les terres de ponent.
El relleu miniatura|esquerra|La Universitat de Lleida Per entendre el relleu del Segrià cal tenir present la història dels darrers milions d'anys. Per al relleu són pocs anys. Imagineu-vos el fons de la Depressió Central. És una gran plana, formada pels materials que s'han sedimentat al fons del mar o al llac que hi havia. Sobre aquestes roques s'hi han dipositat els materials que han anat descendint de les muntanyes veïnes, arrossegats per les aigües torrencials.
Tot plegat formà un relleu planer, que amb el temps es deformà una mica, a causa de les formes de l'interior de la terra. Aquestes deformacions es veuen bé a les Garrigues i a la Segarra. Però al Pla d'Urgell i al Segrià hi ha hagut dos fenòmens que han fet que encara ara tinguem un relleu molt pla. El primer fou els materials que anaven baixant pels vessants des de les muntanyes veïnes més elevades, arrossegats per les aigües salvatges. El segon fou els rius, concretament el Segre, que encara que obrí valls, aquestes han anat reomplint-se amb els materials que el mateix riu ha transportat.
El resultat és l'existència d'una vall al·luvial ampla, plana i amb materials poc consolidats, sobre els quals s'han format sòls fèrtils. Entorn de la plana al·luvial hi ha la plana modelada amb els materials que baixaren torrencialment, i les restes de materials que es dipositaren al fons de l'antiga conca de la Depressió Central.
Aquests darrers es veuen molt bé en els sectors nord-oest i sud-est del Segrià. La duresa i resistència diferents dels materials han fet que s'hagin format turons i tossals. Les capes dures al cim dels tossals són testimoni de fins on arribava el nivell dels materials antics. Per això sovint són anomenats turons testimoni.
Alguns són ben espectaculars, sobretot quan hi ha diverses capes dures i els materials tenen colors diferents. L'escassetat de vegetació a causa del clima fa que molts d'aquests tossals estiguin totalment sense vegetació, el que facilita l'observació dels diferents tipus de materials. Un dels més espectaculars i bonics és el Montmeneu (494 m), al sud de la comarca, a prop de l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre.
Les planes al·luvials Un cop entès l'origen i la formació dels grans conjunts de relleu, vegem ara com són i quina és la seva distribució. La plana al·luvial no és pas una plana uniforme, sinó el conjunt d'una sèrie de planes esglaonades, o terrasses, entre 10 i 90 metres sobre el nivell actual del riu. Aquest conjunt de terrasses són els testimonis de la història del Segre. Les situades a més altitud són les més antigues. Són el testimoni de per on passava el riu fa milers d'anys. Ben bé poden trobar-se quatre nivells de terrassa.
L'aprofitament d'aquestes planes esglaonades no és pas igual per part de l'home. Les millors són les que els materials estan menys consolidats, el que facilita la formació de sòls més profunds i fèrtils. A més les planes situades més a prop i a menys desnivell del curs actual del riu poden ser regades amb més facilitat. El pla de Lleida és constituït bàsicament per nivells al·luvials recents.
Sovint els nivells de terrassa més alts han estat erosionats, i només en resten petits sectors, que constitueixen els cims d'alguns turons, enmig de les planes inferiors actualment més amples.
El sector dels tossals El relleu dels sectors nord-oest i sud-est del Segrià és constituït sobretot per petites planes enlairades, enmig de les quals hi ha nombrosos tossals i barrancs. El resultat és un relleu en conjunt planer, ja que gairebé tot ell es troba entre 200 i 400 metres d'altitud. Però en detall és un relleu trencat, on constantment cal superar petits desnivells per la presència d'un torrent o barranc, o per a vorejar un tossal.
Hi ha diverses serres d'escassa altitud, com la serra del Coscollar, el tossal de Vilarnau (376 m.), el pla de Gilis (378 m.) i la penya d'Alguaire (373 m.). Si es té en compte que el conjunt planer d'aquest sector és a poc més de 200 metres d'altitud, és fàcil d'entendre que es tracta d'un relleu suau. De fet, gairebé la meitat d'aquest territori és terra de regadiu, un terç és de secà, i la resta són erms. Els erms corresponen sobretot als sectors més enlairats indicats.
El sector sud-oest del Segrià té un relleu semblant, encara que és més accidentat, sobretot al sector més meridional, prop el curs de l'Ebre. En aquest indret coincideixen les cotes més altes i les més baixes. El Montmeneu (494 m.), és el més alt, prop de la confluència del Segre amb l'Ebre. Però en la franja que limita amb la Ribera d'Ebre, hi ha un conjunt de tossals que, vistos des del Segrià, no es presenten pas gaire enlairats, però que, des dels fons de la vall de l'Ebre (Riba-roja), ofereixen un aspecte de relleu abrupte, net i molt accidentat: puntal dels Escambrons (500 m.), pla de la Sària (395 m.), punta del Cigró (295 m.) i punta del Cirerer (361 m.).
En el límit amb les Garrigues les cotes continuen sent elevades. En aquest cas la continuació és diferent. És com si el relleu anés pujant des de la vall del Segre fins a la serra del Montsant o a les Muntanyes de Prades. De fet, aquest sector té el mateix tipus de paisatge que el de les Garrigues. Els cims més destacats són el tossal del Penjat (436 m.), tossal de Carbonella (468 m.) i tossal Roig (338 m.).
Hidrologia Parlar dels rius del Segrià és parlar del Segre. Les seves aigües han transportat fa milers d'anys els materials que formen la plana i ara permeten regar els cultius. El Segre és el riu més gran de Catalunya, a part de l'Ebre. A partir de l'aiguabarreig amb la Noguera Ribagorçana, just a l'entrada al Segrià, el Segre és un riu força cabalós. Ja d'antic permeté regar les planes inferiors i obtenir-ne bones collites. Però ha estat durant la segona meitat del i al llarg del segle XX quan s'ha obtingut un aprofitament més intensiu de les seves aigües. I en el que va del segle XXI es continua treballant intensament per ampliar aquest aprofitament.
Per entendre l'aprofitament del Segre cal considerar el conjunt de les terres de ponent. El canal d'Urgell acaba en terres segrianenques, i només es rega amb les seves aigües la franja situada més la nord-est. però al Segrià hi ha d'altres canals que prenen l'aigua del Segre, com el de Seròs. I També hi ha canals que provenen d'altres rius, com el canal de Pinyana, que la pren de la Noguera Ribagorçana, i el canal d'Aragó i Catalunya, de l'Éssera. afluent del Cinca.
Tot plegat ha fet que el Segrià, comarca naturalment seca, presenti un aspecte de terra humida i verda, a causa de la xarxa de rius i canals. Si no fos pels tossals, que amb aspecte ni coberts només d'unes poques plantes delaten el clima sec, el Segrià apareixeria per al visitant com una comarca d'aigua.
Particularitats del Segre El Segre és el riu principal. Té un règim pluvionival, encara que els darrers anys ha estat molt modificat pels embassaments. Al seu pas per Lleida el Segre ja no és el que era. Abans era més cabalós i més irregular. Les aigües creixien en èpoques de pluges intenses als Pirineus, o durant el mesos que durava la fosa de la neu. miniatura|esquerra|El riu Segre en passar per Lleida