La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en deu llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates.
En els quatre primers llibres s'hi exposen les quatre teories principals sobre l'origen de la polis i el concepte de justícia: les mitològiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justícia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contractualista (contraposen llei i naturalesa i la justícia és una convenció humana). Aquí és quan Sòcrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l'estat entès com a organisme on la justícia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural.
Prossegueix l'obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dona gran importància a l'educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l'ésser suprem. Presenta el famós mite de la caverna que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l'exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l'època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania.
En l'últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació de l'estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia afirmant la preponderància d'aquesta última.
La República és, a més d'una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l'ésser humà. La influència d'aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'Occident al llarg del temps.
Estructura Llibre I El Llibre I de La República comença amb una discussió sobre la vellesa (Rep.I, 328c) i la riquesa, el que condueix als dialogants cap al tema de la justícia i el govern. Posicions tradicionals de Cèfal i Polemarc. Es comença per la de Céfal que afirma que la justícia és la devolució del que es deu (Rep.I, 331c), el segueix Polemarc declarant que la justícia consisteix en el benefici als amics i el perjudici als enemics, i en tercer lloc sorgeix l'opinió de Trasímac que creu que la justícia és el que convé al més fort (Rep.I, 338c), sent la injustícia la veritable excel·lència i saviesa (Rep.I, 348c). Sòcrates refutarà les tres teories, ell va proposar que la justícia és l'excel·lència de l'ànima (Rep.I, 353e)
Han estat discutint sobre les qualitats de la justícia, de tornar el degut, fer bé als amics i mal als enemics... en lloc de respondre a la pregunta què és la justícia? El diàleg acaba amb Sòcrates dient que no sap què és la justícia (Rep.I, 354c). Aquest fragment del diàleg socràtic va ser compost abans que la resta de l'obra.
Llibre II Intervencions de Glaucó i Adimant, germans de Plató. Proposta de Glaucó de classificació tripartida dels béns:
a) Béns desitjables per si mateixos, amb independència de les seves conseqüències.
b) Béns desitjables per si mateixos i per les seves conseqüències.
c) Béns desitjables pels seus beneficis indirectes, encara que ens causen penes.
Sòcrates se situa en b); en canvi, la gent corrent en c). Petició de Galucó i Adimant a Sòcrates de demostració de la preferència per la vida justa en relació amb la vida injusta (és a dir, petició de rebuig de la posició de Trasímac). Pas de la discussió de la justícia de la ciutat a la discussió de la justícia de l'individu. La formació d'una ciutat i de la seva estructura (els tres estaments que intervenen en tota ciutat).
Llibre III Continuació de la temàtica i la problemàtica tractades en el llibre II. Gènesi de la ciutat injusta. Plantejament del nou procés educatiu que possibiliti les condicions per tal que una ciutat esdevingui justa. Crítica dels models educatius tradicionals basats en la poesia èpica i en la poesia tràgica. Importància de l'educació en la melodia i el ritme. Potència educativa de la gimnàstica i la medicina. Paper dels governants i de les classes de ciutadans dins la ciutat; i, en particular, dels guardians.
Llibre IV Rebuig a una felicitat particular per la classe dels guardians (i governants). La pobresa i la riquesa dels ciutadans. Les diferents excel·lències existents en una ciutat. La justícia en la ciutat (de la ciutat). Les parts de l'ànima, de les seves funcions i de la justícia individual.
Condicions de realització de la ciutat justa
Llibre V Conversa sobre algunes altres qüestions: les tasques de la dona a la ciutat; la comunitat de dones i nens; l'esclavatge i les lluites. Debat sobre la possibilitat de l'existència de la ciutat justa. Els filòsofs i el govern de la ciutat. La filosofia ocupa el centre de la conversa i, ben significativament, de La república.
Llibre VI Continuació de l'estudi de la concepció de la filosofia i el filòsof, dels seus àmbits de coneixement i del seu paper a la ciutat. L'ànima del filòsof. Les dificultats d'exercir la filosofia veritable. Possibilitats de la formació filosòfica dels joves i possibilitats de la filosofia de convèncer a la multitud. L'analogia del Sol. L'analogia del segment d'una línia.
Llibre VII El mite de la caverna. Els estudis que ha de tenir un filòsof-governant han de ser:
1) Aritmètica
2) Geometria
3) Estereometria
4) Astronomia
5) Harmonia
La dialèctica com a síntesi i visió del conjunt de tots els estudis i l'estudi suprem. La formació dels filòsofs (els homes de la dialèctica).
La injustícia en la ciutat i en l'individu
Llibre VIII Les constitucions. Classes d'institucions polítiques. La millor: l'aristocràcia. Gènesi de les formes polítiques degenerades des de la ciutat injusta (discurs de les Muses): la timocràcia, l'oligarquia, la democràcia i la tirania.
Llibre IX Exposició del règim polític més allunyat de la justícia: anàlisi política i psicològica de la tirania i l'home tirànic. Tres proves sobre la superioritat de l'home just per damunt de l'home injust. Conclusió: la justícia és millor que la injustícia, que esclavitza a l'home i el perverteix, si no paga per les injustícies comeses.
Recompenses de la justícia. Mite final
Llibre X
Continuació de la crítica a la funció educativa de les arts (tècniques) imitatives (iniciada en els llibres II i III). El problema del mal i la immortalitat de l'ànima. Les recompenses de la vida justa: a l'home just li esdevindrà el millor, ja sigui en aquesta vida o després de la mort. El mite d'Er: un mite escatològic sobre els premis i els càstigs que rebran en el més enllà les ànimes dels justos i dels injustos. Importància de la manera de viure en la justícia.
Temes Definició de la justícia Teoria dels universals Tipologia de governs
Llegat L'antiga Grècia i Roma miniatura|P. Oxy. 3679, manuscrit del , que conté fragments de la República de Plató.
Aristòtil sistematitza moltes de les anàlisis de Plató a la seva Política i critica les proposicions de diversos filòsofs polítics sobre la ciutat-estat ideal.
Zenó de Cítion, el fundador de l'estoïcisme, va escriure la seva versió d'una societat ideal, la República de Zenó, en oposició a la República de Plató. La República de Zenó va ser controvertida i va ser vista amb certa vergonya per alguns dels estoics posteriors a causa de les seves defenses de l'amor lliure, l'incest i el canibalisme i per la seva oposició a l'educació ordinària i a la construcció de temples, tribunals i gimnasos.
El títol del diàleg de Plató deriva del De re publica de Ciceró, i va ser escrit uns tres segles més tard. El diàleg de Ciceró imita l'estil de Plató i tracta molts dels mateixos temes, i el personatge principal de Ciceró , Escipió Emilià, expressa la seva estima per Plató i Sòcrates.
Agustí d'Hipona va escriure la seva La ciutat de Déu; Agustí també va descriure un model de la ciutat ideal, en el seu cas la Jerusalem eterna, utilitzant un llenguatge visionari no gaire diferent del dels filòsofs precedents.
Es van trobar uns quants fragments de papirs d'Oxirrinc que contenien parts de la República, i d'altres obres com ara Fedó, o el diàleg Gòrgies, escrit al voltant del 200-300 dC. El 1945 es van descobrir fragments d'una versió diferent de la República de Plató, que formaven part de la biblioteca de Nag Hammadi, escrita c. 350 dC. Aquestes troballes destaquen la influència de Plató durant aquells temps a Egipte.
Edat Mitjana Ibn Rushd Els filòsofs islàmics estaven molt més interessats en Aristòtil que en Plató, però en no tenir accés a la Política d'Aristòtil, Ibn Rushd (Averrois) va produir en canvi un comentari sobre la República de Plató. Proposa un ideal autoritari, seguint el model paternalista de Plató. La monarquia absoluta, dirigida per un filòsof-rei, crea una societat justament ordenada. Això requereix un ús extensiu de la coacció, tot i que es prefereix la persuasió i és possible si els joves són educats adequadament. La retòrica, no la lògica, és el camí apropiat cap a la veritat per a l'home comú. El coneixement demostratiu a través de la filosofia i la lògica requereix un estudi especial. La retòrica ajuda la religió a arribar a les masses.
Seguint Plató, Ibn Rushd accepta el principi de la igualtat de les dones. Haurien de rebre educació i permetre's servir a l'exèrcit; les millors d'elles podrien ser les filòsofes o governants del futur. També accepta les mesures il·liberals de Plató, com ara la censura de la literatura. Utilitza exemples de la història àrab per il·lustrar ordres polítics justos i degenerats.
Tomàs Moro Tomàs Moro, quan va escriure la seva Utopia, va inventar la tècnica d'utilitzar la representació d'una utopia com a portadora dels seus pensaments sobre la societat ideal. L'illa Utopia de More també és similar a la República de Plató en alguns aspectes, entre ells la propietat comuna i la manca de privacitat.Interpreting Thomas More's Utopia By John Charles Olin Fordham Univ Press, 1989.
Hegel Hegel respectava les teories de l'estat i l'ètica de Plató molt més que les dels primers filòsofs moderns com Locke, Hobbes i Rousseau, les teories dels quals provenien d'un estat de naturalesa fictici definit per les necessitats, els desitjos i la llibertat naturals de la humanitat. Per a Hegel, això era una contradicció: com que la natura i l'individu són contradictoris, les llibertats que defineixen la individualitat com a tal arriben tard a l'escenari de la història. Per tant, aquests filòsofs, sense voler, van projectar l'home com a individu de la societat moderna cap a un estat de naturalesa primordial. Plató, però, havia aconseguit comprendre les idees específiques del seu temps:
Per a Hegel, la República de Plató no és una teoria o un ideal abstracte massa bo per a la naturalesa real de l'home, sinó que no és prou ideal, no és prou bo per als ideals ja inherents o naixents en la realitat del seu temps; una època en què Grècia entrava en decadència. Una d'aquestes idees naixents estava a punt d'aixafar la forma de vida grega: les llibertats modernes —o llibertats cristianes segons Hegel— com ara l'elecció individual de la seva classe social, o de quina propietat perseguir, o quina carrera seguir. Aquestes llibertats individuals van ser excloses de la República de Plató:
Grècia es trobava en una cruïlla, la nova constitució de Plató a la República va ser un intent de preservar Grècia: va ser una resposta reaccionària a les noves llibertats de propietat privada, etc., que finalment van obtenir forma legal a través de Roma. En conseqüència, en la vida ètica, va ser un intent d'introduir una religió que elevés cada individu no com a propietari de béns, sinó com a posseïdor d'una ànima immortal.Hegel, "Lliçons de filosofia de la història", vol. II, pàg. 99
Segle XX