Quepis és el nom de dues lligadures prou diferents entre si, però històricament relacionades. Per a major claredat de l'exposició les distingirem tot anomenant-les quepis clàssic i quepis recte. El segon sorgí del primer mitjançant una transició lenta i subtil que dona la clau de la continuïtat entre ambdues tipologies.
Quant al mot, quepis procedeix de l'alemany Käppi ('gorreta') mitjançant el francès képi (que, de fet, en català hauria hagut de donar quepi o quepí). Pràcticament totes les llengües denomimen aquesta lligadura amb derivacions del nom francès: espanyol quepis, italià chepì, portuguès quépi (quepe al Brasil), romanès chipiu, anglès kepi, neerlandès kepie, alemany Käppi (retornat del francès amb el nou significat), rus kepi (кепи), etc.
Quepis clàssic miniatura|esquerra|Quepis clàssic de la Confederació plegat sobre si mateix
Descripció El quepis clàssic, o quepis per antonomàsia (en francès képi), és una lligadura militar semirígidaLa copa hi pot ser rígida, semirígida o flexible, però la visera sempre hi és rígida. amb visera horitzontal, i amb la part superior inclinada sobre el front, més o menys arrugat, de manera que la part frontal és més baixa que la part posterior; el cim és pla i una mica enfonsat. Generalment el quepis presentava dos colors bàsics: el propi de la copa i, contrastant-hi, el de la banda superposada tot entorn de la base. Les quatre cares de la copa solien anar ornades amb sengles vius verticals de color d'arma; en els models d'oficial, el cim solia ornar-se amb un nus hongarès, a manera de prolongació dels vius laterals. La visera i la barballera sempre eren negres; la primera anava cosida a la banda interna de la copa; la segona, fixada amb botons daurats, argentats o de to de bronze. Tradicionalment, la visera tenia forma recta; a partir del darrer quart del podia ser rodona. El frontal del quepis podia dur l'emblema del cos o arma o bé el número del regiment. L'aspecte de conjunt és característic i inconfusible, la qual cosa permet discriminar entre el quepis i la posterior gorra militar de campanya.
N'hi havia models flexibles, en què el quepis es plegava quan calia desar-lo (quepis clac): tot agafant-lo per la visera, es feia un cop sec a la copa, i aquesta s'enfonsava sobre si mateixa i quedava plana; d'un altre cop sec reprenia la forma usual.
Gènesi i evolució miniatura|Chasseurs d'Afrique (1842) amb la casquette d'Afrique de 1833 Els predecessors del quepis foren la casquette d'Afrique de 1833 i el bonnet de police à visière de 1845.
En efecte, el xacó resultava incòmode i sufocant en les condicions extremament caloroses d'Algèria, de manera que les forces expedicionàries franceses el desestimaren de seguida i usaven, bé el casquet de caserna, bé tota mena de lligadures improvisades (generalment per deformació del casquet de caserna, tot afaiçonant-lo a manera de xacó, de gorra de plat o d'artefacte indescriptible). Per tal de posar-hi ordre, el 1833 hom creà una lligadura nova: l'anomenada casquette d'Afrique ('gorra d'Àfrica'), mena de xacó troncocònic de roba, rígid, però comparativament fresc i lleuger. Al principi la casquette d'Afrique fou privativa dels chasseurs d'Afrique, però ràpidament s'estengué a la totalitat de les tropes franceses d'Algèria, de manera que el xacó es reservà per a la metròpoli.La casquette es feu molt popular al si de l'exèrcit, fins al punt que el seu disseny acabà influint en l'evolució del xacó (xacó troncocònic, 1844).
miniatura|esquerra|Soldats de la Legió Estrangera francesa el 1852, amb el bonnet de police à visière de 1843 El 1843 una altra peça nova, el bonnet de police à visière ('casquet de caserna amb visera'), esdevingué la lligadura de diari de l'exèrcit francès, metròpoli inclosa, en substitució del casquet de caserna tradicional.De fet, el reglament de 1860 restaurava el casquet de caserna tradicional i alhora suprimia el quepis, però aquest resistí impertèrrit en la pràctica: a l'exèrcit francès, del 1860 endavant el casquet es veié rellegat a funcions marginals (uniforme de feineig, indumentària d'arrestat, etc.), fins al renaixement espectacular de 1915. Es tractava d'una imitació de la popular casquette d'Afrique, però en versió semirígida, lleugerament inclinada endavant i reduint-ne bastant l'alçada. A més a més, el 1850 aquest bonnet esdevingué la lligadura de campanya per a les tropes d'Algèria, en substitució de la casquette, que es reservà en exclusiva per als chasseurs d'Afrique.La casquette d'Afrique fou conservada pels chasseurs d'Afrique fins al 1873, en què adoptaren una nova lligadura privativa, el taconnet, un xacó baix amb els colors de l'antiga casquette.
Desgastades les existències de la peça, el 1852 s'introdueix un segon model de bonnet de police à visière que en redueix força l'alçada i n'extrema la inclinació endavant, alhora que introdueix la visera plana i quadrada juntament amb el principi que la copa sigui del mateix color que els pantalons (és a dir, generalment roja). En altres mots, té totes les característiques del quepis clàssic. miniatura|Militar francès a Crimea (1855) amb el quepis model 1852 Quant a la formació del terme képi a partir de l'alemany Käppi, s'explica perquè aquest era el nom que donaven els legionaris germanòfons ja a la casquette de 1833. L'adaptació francesa, képi, es generalitzà ràpidament en l'ús col·loquial, i s'aplicava universalment, dins i fora de l'exèrcit, primer a la casquette de 1833 i després al bonnet de 1843. El món oficial, emperò, trobava una vulgaritat aquest neologisme, de manera que els reglaments uniformològics insistiren en la tirallonga bonnet de police à visière fins al 1874, en què, ja sota la Tercera República, s'oficialitzà el nom de képi. Sovint aquesta disparitat terminològica fa vacil·lar en la data de naixença del quepis: 1843 si es considera que el primer model de bonnet de police à visière ja era un quepis; 1852 si s'espera a l'aparició de la línia característica del quepis clàssic.Hi ha acord unànime a considerar el quepis una aportació francesa, i és segur que el seu èxit internacional vingué per imitació de l'ús francès; però val a dir que aquesta lligadura té enjondre una història paral·lela poc observada. Ja el 1840 l'oficialitat austríaca havia adoptat una lligadura de diari en forma de quepis clàssic (mentre la tropa continuava amb el casquet de caserna). Pels volts del 1848 exèrcits com el danès i el suec usaven quepis clàssics com a lligadura de diari de la tropa (i l'exèrcit danès en dugué en campanya durant la Primera Guerra de Slesvig, 1848-1851). Per la mateixa època l'adoptà l'exèrcit sardo-piemontès per a tots els graus, en funció de berretto da fatica, fins que el 1860 hom retornaria al casquet de caserna de tipus tradicional. Un índex de la popularitat internacional adquirida ja llavors pel quepis el dona el fet --confusionari, però-- que a Piemont-Sardenya el xacó baix (1848) fos anomenat oficialment chepì.
En principi, el quepis era lligadura de diari per a tot l'exèrcit francès (tropa i oficialitat), i a Algèria, a més a més, lligadura de campanya. Però en la pràctica també les tropes metropolitanes duien sovint el quepis amb l'uniforme de campanya (ja ho havien fet amb el bonnet en la intervenció a Roma el 1849), tot rellegant el xacó (i, des del 1858/60, el xacó baix) a passeig i gala. D'aquesta manera, el quepis esdevingué de seguida la lligadura característica de l'exèrcit francès. El model de 1858 n'establirà la versió referencial, amb nova reducció de l'alçada. Finalment, el 1867 se sancionà oficialment el paper del quepis com a lligadura no tan sols de diari, sinó també de campanya.El model de 1867, amb nova reducció de l'alçada, fou el quart de bonnet de police à visière, i el tercer de quepis. Oficialment comportà la restauració de la peça, atesa la supressió (merament teòrica) de 1860. Val a dir que la revenja del quepis era total: a partir del 1867, el xacó baix imitava el quepis en alçada, forma, colors i ornamentació; gairebé pot dir-se que era una versió rígida del quepis. Des de llavors només va conèixer canvis de detall: adopció de la visera rodona el 1872; reducció de la inclinació el 1884 (tropa) i el 1886 (oficialitat). Alhora, el quepis passava a ésser la lligadura de passeig i gala, atesa la supressió definitiva del xacó baix (1886).
Desenvolupat, en darrera instància, a partir del xacó, el quepis, a diferència del seu predecessor, era una lligadura còmoda, pràctica i barata, dotada, a més, d'un cert aire de modernitat.
Internacionalització frame|esquerra|120px|Garibaldi (al centre, amb casquet de pell) en la Guerra Franco-prussiana (1870), voltat dels seus oficials d'estat major, tots cofats amb quepis El quepis es donà a conèixer internacionalment arran de la participació francesa (1854-1856) en la Guerra de Crimea, i de seguida fou adoptat per la majoria d'exèrcits d'Europa i d'Amèrica; de manera que fou la lligadura militar més usada durant tota la segona meitat del , i la més representativa de l'època. Ultra el francès, l'usaren els exèrcits de Portugal, Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca, Suècia-Noruega, Grècia, Romania, els EUA (tots dos bàndols de la Guerra de Secessió es cofaven amb quepis), Mèxic, el Brasil, el Perú, Xile, Argentina, Uruguai, Paraguai, alguns estats italians i alemanys abans de la unificació, etc. Fins i tot l'usà la tropa russa (1864-1881) després del casc de punta i d'un retorn del xacó, i abans de veure's en gorra de plat.Si bé la lligadura que l'exèrcit rus anomenava oficialment kepi era més aviat un xacó baix.
miniatura|Soldats francesos amb quepis durant la Guerra Franco-prussiana (1870)
L'èxit internacional del quepis s'explica, en part, per les característiques intrínseques de la peça, i, en part, pel prestigi internacional de què gaudia França. En el primer cas, és simptomàtic que aquells exèrcits que no adoptaren el quepis van optar per lligadures prou similars, com el xacó baix (Àustria-Hongria, Itàlia) i el ros (Espanya). En el segon cas, és il·lustratiu que entre els exèrcits que se'n mantingueren al marge hi hagués els rivals històrics de França: Alemanya (fidel al casc de punta, la gorra de plat i el casquet de plat) i el Regne Unit (amb el casquet circular i els cascos colonials, i, breument, amb xacó baix).
Supressió Arran de la Primera Guerra Mundial el quepis clàssic caigué en dessuetud a França mateix, juntament amb la resta de l'uniforme de colors llampants. Ja en marxar al front, a l'agost de 1914, el quepis de tropa (model 1884) fou recobert d'una funda blau cel; a partir del setembre, els nous exemplars ja es confeccionen uniformement en blau cel (complexa família de models de 1914). Amb l'adopció del nou uniforme monocolor bleu horizon (que per l'abril de 1915 ja era d'ús general), el quepis clàssic encara era la lligadura reglamentària (si bé cada cop amb més tendència al perfil recte). Emperò, el setembre de 1915 fou substituït pel casquet de caserna i pel casc, si bé fins a la fi de la guerra encara hi hagué una part de la tropa que optà per dur quepis al front, irreglamentàriament.El darrer ús oficial del quepis clàssic en campanya al si de l'exèrcit francès es donà en el Cos Expedicionari d'Itàlia, el juliol de 1918, moment en què, de forma simptomàtica, ja hi havia ben poques existències de la peça als magatzems militars.
També en aquesta ocasió la tendència engegada per França es generalitzà internacionalment. En acabar la guerra l'ús del quepis clàssic s'havia extingit pràcticament en tots els exèrcits que l'havien tingut com a reglamentari. Hi fou substituït, en general, per la gorra de plat entre l'oficialitat, i entre la tropa pel casquet de caserna o, en alguns casos, per la gorra.
Quepis recte miniatura|Quepis recte de general de divisió francès, època actual Descripció