Una ètnia [del gr. éthnos 'poble'] o grup ètnic és un conjunt de persones que s'identifiquen entre elles a partir d'uns lligams que els distingeixen d'altres grups. Aquests lligams poden basar-se en trets culturals, lingüístics o religiosos, que poden ser d'un caire més o menys porós. S'anomena etnicitat la pertinença d'una persona a una ètnia.
El concepte Malgrat que el concepte «ètnia» es refereix a una de les unitats d'estudi bàsic de l'antropologia, fins a la fi de la dècada de 1980 no començaren a sorgir preguntes explícites sobre el seu contingut i les seves implicacions. Paral·lelament, es discuteix l'aproximació monogràfica amb la qual el terme està relacionat. Per contra, i a causa de les implicacions polítiques que conté, la idea d'etnicitat conté abundant literatura. No obstant això, la relació entre ètnia i etnicitat dista de ser simple, tant en el pla de la teoria com el dels fets.
El terme ètnic deriva en última instància del grec , a través de la seva forma adjectival ,ἐθνικός , Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus manllevada al llatí com .
En grec clàssic, la paraula va adquirir un significat comparable al concepte que ara s'expressa amb grup ètnic, traduït principalment com a nació, tribu, un grup de persones únic; només en grec koiné el terme va tendir a restringir-se encara més per referir-se a nacions estrangeres o bàrbares en particular (d'on el significat posterior de 'pagan, pagà').ἔθνος , Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus
Història i tradicions L'expressió ètnia fou, durant molt de temps, d'ús exclusivament eclesiàstic. En el marc d'una cosmovisió cristiana, el món es divideix entre els pobles cristians i els pagans o «gentils». A partir del , aquests últims són denominats «races» o «tribus», tot i que la ciència encarregada de la seva descripció des de finals del és l'etnologia o l'etnografia.
A principis del , aquests termes són substituïts progressivament per diversos neologismes, com el francès ethnie, reinventat per Vacher de Lapouge l'any 1986, o els neologismes alemanys ethnicum i ethnikos (d'inspiració llatina i grega, respectivament). Tanmateix, el concepte continua connotant diferència i oposició en els estats occidentals «civilitzats», al mateix temps que permet assenyalar i «ordenar» les poblacions conquerides per la colonització, les fracciona i les delimita en definicions territorials i cultures unívoques.
Els criteris definitoris d'ètnia varien en funció de cada estat i tradició acadèmica. Així, mentre que als països eslaus, Europa del Nord i Alemanya posen l'accent en el sentiment de pertinença a una col·lectivitat, a França el criteri determinant és la comunitat lingüística. El que no varia és la idea d'una essència cultural quasi natural i immutable, ni la concepció naturalista i reïficadora de la condició humana.
Recerca sobre les definicions Aquesta visió substantivista, que fa de cada ètnia una entitat discreta dotada d'una cultura, una llengua i una psicologia específica, dominarà durant molt de temps l'antropologia. Serà l'antropòleg noruec F. Barth qui, amb la publicació de l'obra Ethic Groups and Boundaries (1969; trad. al castellà: Los grupos étnicos y sus fronteras), enceta la revisió crítica d'aquest concepte. En aquest assaig, Barth se centra en el procés de configuració dels límits dels grups ètnics i els seus efectes en els seus trets culturals, més que en la constitució interna dels grups. L'antropòleg mostrarà que l'ètnia és, abans de res, una categoria d'adscripció la continuïtat de la qual depèn del manteniment d'una frontera, i per això mateix, d'una codificació constantment renovada de les diferències culturals entre grups veïns.
L'adopció de la perspectiva històrica en antropologia permet allunyar-se de la concepció substantivista d'ètnia i posar l'accent en els mecanismes d'«etnificació». Fruit d'aquesta revisió crítica, especialment els africanistes han pres consciència que moltes ètnies categoritzades de «tradicionals» són creacions colonials sorgides d'un abús d'autoritarisme. D'aquesta manera el concepte «ètnia» remet a processos de dominació política, econòmica i ideològica d'un grup sobre un altre.
Les ètnies s'han convertit en subjectes, reprenent en molts caos per voluntat pròpia —sigui per efecte dialèctic o perquè no poden expressar d'altra manera les seves reivindicacions econòmiques i polítiques— el discurs etnicista (o indigenista) utilitzat al mateix temps pels dominants. Avui, en molts casos i per múltiples raons —acceleració de l'emigració urbana, fracàs de la lluita de classes, revisió d'alguns aspectes de la ideologia nacional o nacionalista—, l'etnicitat s'ha convertit en un valor positiu d'identitat.
L'anàlisi d'aquests fenòmens provoca intensos debats entre els antropòlegs. Per a alguns, les ideologies «etnicistes» només serveixen per empresonar les minories en l'arcaisme. Altres, més sensibles als valors del pluralisme cultural, veuen en aquesta una interessant reserva d'alternatives ideològiques, en la mesura en què la definició d'etnicitat està ja forjada des de l'interior, en lloc de venir atribuïda des de fora.
Segons siga més o menys àmplia la definició d'ètnia, pot implicar les demografies per ètnia per territori, suposant un origen de controvèrsia especialment notable a l'hora de mesurar la varietat ètnica en territoris on les mescles són freqüents.
Història conceptual miniatura|250x250px| Un grup de bengalís ètnics a Dhaka, Bangladesh. Els bengalís formen el tercer grup ètnic més gran del món, el més gran dels quals són els xinesos han i el segon els àrabs. miniatura|250x250px| Els javanesos d'Indonèsia són el grup ètnic austronesi més nombrós. L'etnografia comença a l'antiguitat clàssica; després d'autors primerencs com Anaximandre i Hecateu de Milet, Heròdot va establir les bases tant de la historiografia com de l'etnografia del món antic c. 480 aC. Els grecs havien desenvolupat un concepte de la seva pròpia ètnia, que van agrupar sota el nom de hel·lens. Tot i que hi havia excepcions, com Macedònia, que estava governada per la noblesa d'una manera no típicament grega, i Esparta, que tenia una classe dirigent inusual, els antics grecs generalment només esclavitzaven els no grecs a causa de la seva forta creença en el nacionalisme ètnic. Els grecs de vegades creien que fins i tot els seus ciutadans més humils eren superiors a qualsevol bàrbar. A la seva Política 1.2–7; 3.14, Aristòtil fins i tot va descriure els bàrbars com a esclaus naturals en contrast amb els grecs. Heròdot (8.144.2) va fer un famós relat del que definia la identitat ètnica grega (hel·lènica) en el seu temps, enumerant
Parentiu compartit (, de la mateixa sang),ὅμαιμος , Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Llenguatge compartit (, parlant la mateixa llengua),"ὁμόγλωσσος", Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Santuari i Sacrificis compartits (), Costums compartits (, costums de moda similars).ὁμότροπος , Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus)
Tanmateix, els antics individus grecs no definien l'ètnia grega per la sang. Segons Isòcrates en el seu discurs Panegíric: «I la nostra ciutat s'ha distanciat tant de la resta de la humanitat en pensament i en parla que els seus alumnes s'han convertit en els mestres de la resta del món; i ha aconseguit que el nom hel·lens ja no suggereixi una raça sinó una intel·ligència, i que el títol hel·lens s'apliqui més aviat a aquells que comparteixen la nostra cultura que a aquells que comparteixen una sang comuna».
Que l'ètnia es qualifiqui com a universal cultural depèn, en certa manera, de la definició exacta que s'utilitzi. Molts científics socials, com ara els antropòlegs Fredrik Barth i Eric Wolf, no consideren que la identitat ètnica sigui universal. Consideren l'etnicitat com un producte de tipus específics d'interaccions intergrupals, més que no pas com una qualitat essencial inherent als grups humans.
Segons Thomas Hylland Eriksen, l'estudi de l'etnicitat estava dominat per dos debats diferents fins fa poc.
Una és entre el primordialisme i l' instrumentalisme . Segons la visió primordialista, el participant percep els vincles ètnics col·lectivament, com un vincle social donat externament, fins i tot coercitiu. L'enfocament instrumentalista, en canvi, tracta l'etnicitat principalment com un element ad hoc d'una estratègia política, utilitzat com a recurs per als grups d'interès per aconseguir objectius secundaris com ara, per exemple, un augment de la riquesa, el poder o l'estatus. Aquest debat continua sent un punt de referència important en ciència política, tot i que la majoria dels enfocaments dels estudiosos es troben entre els dos pols. El segon debat és entre el constructivisme i l'essencialisme . Els constructivistes consideren les identitats nacionals i ètniques com a producte de forces històriques, sovint recents, fins i tot quan les identitats es presenten com a antigues. Els essencialistes consideren aquestes identitats com a categories ontològiques que defineixen els actors socials.
Segons Eriksen, aquests debats han estat superats, especialment en antropologia, pels intents dels estudiosos de respondre a formes cada cop més polititzades d'autorepresentació per part de membres de diferents grups ètnics i nacions. Això es troba en el context dels debats sobre el multiculturalisme en països com els Estats Units i el Canadà, que tenen grans poblacions d'immigrants de moltes cultures diferents, i el postcolonialisme al Carib i al sud d'Àsia.
Max Weber va sostenir que els grups ètnics eren (artificials, és a dir, una construcció social) perquè es basaven en una creença subjectiva en compartida (comunitat). En segon lloc, aquesta creença en una Gemeinschaft compartida no va crear el grup; el grup va crear la creença. En tercer lloc, la formació de grups va ser el resultat de l'impuls per monopolitzar el poder i l'estatus. Això era contrari a la creença naturalista predominant de l'època, que sostenia que les diferències socioculturals i de comportament entre els pobles provenien de trets i tendències heretats derivats de la descendència comuna, aleshores anomenada raça.
Un altre teòric influent de l'etnicitat va ser Barth, l'obra del qual, Ethnic Groups and Boundaries (Grups ètnics i fronteres), del 1969, ha estat descrita com a instrumental en la difusió de l'ús del terme en els estudis socials durant les dècades del 1980 i del 1990. Barth va anar més enllà que Weber en emfatitzar la naturalesa construïda de l'etnicitat. Per a Barth, l'etnicitat es negociava i renegociava perpètuament tant mitjançant l'adscripció externa com l'autoidentificació interna. La visió de Barth és que els grups ètnics no són aïllats culturals discontinus ni a priori lògics als quals les persones pertanyen naturalment. Volia desprendre's de les nocions antropològiques de cultures com a entitats delimitades i d'etnicitat com a vincles primordials, substituint-les per un enfocament en la interfície entre grups. Grups ètnics i fronteres, per tant, se centra en la interconnexió de les identitats ètniques. Barth escriu: «...Les distincions ètniques categòriques no depenen de l'absència de mobilitat, contacte i informació, sinó que impliquen processos socials d'exclusió i incorporació pels quals es mantenen categories discretes malgrat els canvis en la participació i la pertinença al llarg de les històries de vida individuals».
El 1978, l'antropòleg Ronald Cohen va afirmar que la identificació de grups ètnics en l'ús dels científics socials sovint reflectia etiquetes inexactes més que no pas realitats indígenes: