miniatura|Front de la Guerra Civil russa al front occidental, 1918-1920 La Guerra Civil russa va ser una guerra civil multipartidista a l'antic Imperi Rus desencadenada pel derrocament del Govern Provisional Rus el 1917 durant la Revolució d'Octubre, ja que moltes faccions competien per determinar el futur polític de Rússia. Va resultar en la formació de la República Socialista Federativa Soviètica Russa i, més tard, de la Unió Soviètica a la major part del seu territori. El seu final va marcar el final de la Revolució Russa, que va ser un dels esdeveniments clau del segle XX.
La monarquia russa va acabar amb l'abdicació del tsar Nicolau II durant la Revolució de Febrer, i Rússia es trobava en un estat de canvi polític. Un estiu tens va culminar amb la Revolució d'Octubre, on els bolxevics van enderrocar el govern provisional de la nova República Russa. La presa del poder pels bolxevics no va ser acceptada universalment, i el país va sucumbir a un conflicte que es va convertir en una guerra civil a gran escala entre maig i juny de 1918. Els dos combatents més importants van ser l'Exèrcit Roig, que lluitava per l'establiment d'un estat socialista liderat pels bolxevics i encapçalat per Vladimir Lenin, i les forces conegudes com el moviment Blanc (i el seu Exèrcit Blanc), liderades principalment pels oficials de dretes de l'Imperi Rus, units al voltant de la figura d'Alexander Kolchak. A més, socialistes militants rivals, en particular els anarquistes ucraïnesos de Makhnovschina i els social-revolucionaris d'esquerres, van estar involucrats en conflictes contra els bolxevics. Ells, així com exèrcits verds no ideològics, es van oposar als bolxevics, els blancs i els intervencionistes estrangers.Russian Civil War Encyclopædia Britannica Online 2012 Tretze estats estrangers van intervenir contra l'Exèrcit Roig, en particular la intervenció aliada, l'objectiu principal de la qual era restablir el Front Oriental de la Primera Guerra Mundial. També van intervenir tres estats estrangers de les Potències Centrals, rivalitzant amb la intervenció aliada amb l'objectiu principal de retenir el territori que havien rebut al Tractat de Brest-Litovsk amb la Rússia soviètica.
Inicialment, els bolxevics van consolidar el control sobre la major part de l'antic imperi. El Tractat de Brest-Litovsk va ser una pau d'emergència amb l'Imperi Alemany, que havia capturat vastes extensions del territori rus durant el caos de la revolució. El maig de 1918, la Legió Txecoslovaca a Rússia es va revoltar a Sibèria. Com a reacció, els aliats van començar les seves intervencions al nord de Rússia i Sibèria. Això, combinat amb la creació del Govern Provisional de Tota Rússia, va veure la reducció del territori controlat pels bolxevics a la major part de la Rússia europea i parts de l'Àsia Central. El 1919, l'Exèrcit Blanc va llançar diverses ofensives des de l'est al març, el sud al juliol i l'oest a l'octubre. Els avenços van ser posteriorment aturats per la contraofensiva del Front Oriental, la contraofensiva del Front Sud i la derrota de l'Exèrcit del Nord-oest.
El 1919, els exèrcits blancs estaven en retirada i a principis de 1920 van ser derrotats en els tres fronts. Tot i que els bolxevics van ser victoriosos, l'extensió territorial de l'estat rus s'havia reduït, ja que molts grups ètnics no russos havien aprofitat el desordre per pressionar per la independència nacional. El març de 1921, durant una guerra relacionada contra Polònia, es va signar la Pau de Riga, que dividia territoris disputats a Bielorússia i Ucraïna entre la República de Polònia per una banda i la Rússia soviètica i la Ucraïna soviètica per l'altra. La Rússia soviètica va envair totes les nacions recentment independents de l'antic imperi o va donar suport a les forces bolxevics i socialistes allà, tot i que l'èxit d'aquestes invasions va ser limitat. Estònia, Letònia i Lituània van repel·lir les invasions soviètiques, mentre que Ucraïna, Bielorússia (com a resultat de la Guerra Polonesoviètica), Armènia, Azerbaidjan i Geòrgia van ser ocupades per l'Exèrcit Roig. El 1921, els bolxevics havien derrotat els moviments nacionals a Ucraïna i al Caucas, tot i que els aixecaments antibolxevics a l'Àsia Central van durar fins a finals de la dècada de 1920.
Els exèrcits sota el comandament de Kolchak finalment es van veure obligats a una retirada massiva cap a l'est. Les forces bolxevics van avançar cap a l'est, tot i trobar resistència a Txità, Iakut i Mongòlia. Aviat, l'Exèrcit Roig va dividir els exèrcits del Don i dels Voluntaris, forçant evacuacions a Novorossiisk al març i a Crimea al novembre de 1920. Després d'això, els combats van ser esporàdics fins que la guerra va acabar amb la captura de Vladivostok a l'octubre de 1922, però la resistència antibolxevic va continuar amb el moviment musulmà Basmachi a l'Àsia Central i al territori de Khabarovsk fins al 1934. Es calcula que hi va haver entre 7 i 12 milions de baixes durant la guerra, majoritàriament civils.
Tots dos bàndols van tenir aliats temporals, com ara l'Exèrcit Roig sovint amb esquerrans i grups revolucionaris, i les forces de l'Exèrcit Blanc, amb molts exèrcits estrangers (Estats Units, Japó, França, Imperi britànic). El suport de potències occidentals en la guerra s'anomena Intervenció Aliada a Rússia. Altres nacionalistes i regionals dels grups polítics també van participar en la guerra, inclosos els nacionalistes ucraïnesos verds de l'Exèrcit, l'Exèrcit Negre d'Ucraïna anarquistes i la Guàrdia Negra i senyors de la guerra com Ungern von Sternberg.
Els enfrontaments més intensos van tenir lloc des de 1918 fins a 1920. Les grans operacions militars van acabar el 25 d'octubre de 1922, quan l'Exèrcit Roig va ocupar Vladivostok, ocupat anteriorment pel govern provisional. L'últim enclavament de l'Exèrcit Blanc va ser el districte Ayan-Maysky, a la costa del Pacífic, on el general Anatoli Pepeliàiev no va capitular fins al 17 de juny de 1923.
Antecedents De la Primera Guerra Mundial a la Revolució Russa
L'Imperi Rus va lluitar a la Primera Guerra Mundial a partir de 1914 al costat de França i el Regne Unit (riple Entesa) contra Alemanya, Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà (Potències Centrals).
La Revolució de febrer de 1917 va provocar l'abdicació de l'emperador Nicolau II de Rússia. Com a resultat, es va establir el Govern Provisional Rus format per una coalició de partits centristes, i es van organitzar soviets, consells electes d'obrers, soldats i camperols, a tot el país, cosa que va conduir a una situació de doble poder. La República Russa va ser proclamada el setembre del mateix any.
El conflicte té el seu inici en la signatura entre Rússia i Alemanya del tractat de Brest-Litovsk l'any 1918, amb el qual acabava la participació russa en la Primera Guerra mundial i a la vegada mostrava al món la debilitat amb què es trobava el nou règim soviètic, ja que aquest va haver de fer enormes concessions territorials.
Trotski, nomenat "comissari del poble", va reorganitzar amb molt d'èxit l'exèrcit de "treballadors i camperols" conegut com l'Exèrcit Roig, que havia estat creat el 1918. Cap a 1921, aquest exèrcit, el componien uns 5 milions de soldats.
El general Anton Denikin, al sud, i l'almirall Alexander Koltxak a Sibèria van ser els dos principals dirigents dels exèrcits blancs. Integrats per militars de carrera i, en bona part, voluntaris, els exèrcits blancs gaudien d'una millor preparació militar i disciplina, però eren molt inferiors en nombre respecte als roigs.
Revolució d'Octubre El Govern Provisional, liderat pel polític del Partit Socialista Revolucionari, Alexander Kerensky, no va poder resoldre els problemes més urgents del país, i el més important, posar fi a la guerra amb les Potències Centrals. Un cop militar fallit del general Lavr Kornilov el setembre de 1917 va provocar un augment del suport als bolxevics, que van prendre el control dels soviets, que fins aleshores havien estat controlats pels socialistes revolucionaris. Prometent la fi de la guerra i "tot el poder als soviets", els bolxevics van posar fi al doble poder enderrocant el Govern Provisional a finals d'octubre, la vigília del Segon Congrés de Soviets de Diputats d'Obrers i Soldats de Tota Rússia, en el que seria la segona Revolució de 1917. L'etapa inicial de la Revolució d'Octubre, que va implicar l'assalt a Petrograd, va tenir lloc en gran part sense baixes humanes. Malgrat la presa del poder pels bolxevics, van perdre contra el Partit Socialista Revolucionari a les eleccions a l'Assemblea Constituent Russa de 1917, i l'Assemblea Constituent va ser dissolta pels bolxevics com a represàlia. Els bolxevics aviat van perdre el suport d'altres aliats d'extrema esquerra, com els socialistes revolucionaris d'esquerra, després de la seva acceptació dels termes del Tractat de Brest-Litovsk presentat per l'Imperi Alemany. Per contra, diversos membres destacats dels socialistes revolucionaris d'esquerra havien assumit càrrecs al govern de Lenin i havien dirigit comissariats en diverses àrees. Això incloïa l'agricultura (Kolegaev), la propietat (Karelin), la justícia (Steinberg), les oficines de correus i telègrafs (Proshian) i el govern local (Trutovsky). Els bolxevics també van reservar diversos escons vacants als soviets i a l'Executiu Central per als partits menxevic i socialistes revolucionaris d'esquerra en proporció al seu percentatge de vot al Congrés. La dissolució de l'Assemblea Constituent també va ser aprovada pels socialistes revolucionaris d'esquerres i els anarquistes, ambdós grups eren partidaris d'una democràcia més radical.
Formació de l'Exèrcit Roig
A partir de mitjans de 1917, l'exèrcit rus, l'organització successora de l'antic exèrcit imperial rus, va començar a desintegrar-se; "[...] the Russian Army disintegrated after the failure of the Galician offensive in July 1917." els bolxevics van utilitzar els Guàrdies Rojos, formats per voluntaris, com a principal força militar, augmentats per un component militar armat de la Txekà (la policia secreta d'estat bolxevic). El gener de 1918, després de importants revessos bolxevics en combat, el futur Comissari del Poble Rus per a Afers Militars i Navals, Lev Trotski, va encapçalar la reorganització dels Guàrdies Rojos en un Exèrcit Roig d'Obrers i Camperols per tal de crear una força de combat més eficaç. Els bolxevics van nomenar comissaris polítics a cada unitat de l'Exèrcit Roig per mantenir la moral i garantir la lleialtat.
El juny de 1918, quan va quedar clar que un exèrcit revolucionari compost únicament per treballadors no seria suficient, Trotski va instituir el reclutament obligatori de la pagesia rural a l'Exèrcit Roig. By 1920, 77% of the Red Army's enlisted ranks were peasant conscripts. Els bolxevics van superar l'oposició dels russos rurals a les unitats de reclutament de l'Exèrcit Roig prenent ostatges i disparant-los quan va ser necessari per obligar-los a obeir.: "Typically, men of military age (17 to 40 years old) in a village would vanish when Red Army draft-units approached. The taking of hostages and a few summary executions usually brought the men back." La campanya de reclutament forçat va tenir resultats diversos, creant amb èxit un exèrcit més gran que el dels Blancs, però amb membres indiferents a la ideologia comunista.
L'Exèrcit Roig també utilitzava antics oficials tsaristes com a "especialistes militars" (voenspetsy); By the end of the civil war, one-third of all Red Army officers were ex-Tsarist voenspetsy" de vegades les seves famílies eren preses com a ostatges per assegurar-se la seva lleialtat. A l'inici de la guerra civil, els antics oficials tsaristes formaven tres quartes parts del cos d'oficials de l'Exèrcit Roig. Al final de la guerra civil, el 83% de tots els comandants de divisió i cos de l'Exèrcit Roig eren exsoldats tsaristes.
Oposició a l'Assemblea Constituent Dissolució de l'Assemblea Constituent, primeres rebel·lions de l'Assemblea Constituent miniatura|Víktor Txernov