Sírius (α Canis Majoris / α CMa) és l'estel més brillant del cel nocturn. El seu nom deriva de la paraula grega antiga Σείριος (Sírios), que significa ‘ardent’. Té una magnitud aparent de −1,46, és a dir, és gairebé el doble de brillant que Canopus, el segon estel més brillant. És un estel binari format per un estel de la seqüència principal de tipus espectral A0 o A1 i un nan blanc tènue de tipus espectral DA2, Sírius B, separats per una distància que va des de 8,2 fins a 31,5 unitats astronòmiques. El seu període orbital és de 50 anys.
La brillantor aparent de Sírius té a veure amb la seva lluminositat intrínseca i la seva proximitat al sistema solar. Es troba a una distància de 2,64 parsecs (8,6 anys llum), cosa que en fa un dels seus veïns més propers. Sírius A és unes dues vegades més massiu que el Sol i té una magnitud absoluta visual d'1,42. És 25 vegades més lluminós que el Sol, però té una brillantor significativament menor que altres estrelles brillants com Canopus o Rigel. El sistema té una edat d'entre 200 i 300 milions d'anys. Originàriament estava composta de dues estrelles brillants blavoses. La més massiva de les dues, Sírius B, va consumir els seus recursos i va esdevenir una gegant vermella abans de desprendre les capes exteriors i quedar-se com una nana blanca fa 120 milions d'anys.
Sírius també es coneix com lestel del Ca, mostrant la seva prominència a la seva constel·lació, Ca Major. L'alçament helíac de Sírius marcava les inundacions del Nil a l'antic Egipte, i per als antics grecs marcava l'inici de la canícula. Per als polinesis, marcava l'hivern i era una estrella important de la navegació per l'oceà Pacífic.
Etimologia i noms
X1:N14-M44 Jeroglífic deSírius/Sopdet El nom propi més comú per a aquesta estrella prové del llatí Sīriŭs, al seu torn del grec antic , encara que la paraula hel·lena podria haver estat importada d'un altre lloc amb anterioritat de l'època arcaica de l'antiga Grècia,Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 15-16. fet a partir del qual alguns estudiosos suggereixen una connexió amb el déu egipci Osiris.Brosch, Sirius Matters, pàg. 21. El primer ús documentat d'aquest nom data del , en l'obra poètica Treballs i dies d'Hesíode, que va qualificar Sírius pel seu centelleig dient, per exemple, , ‘Sírius, el que brilla en molts colors’.Comellas, Guia del firmament, pàg. 624. No obstant això, Sírius disposa de més de cinquanta designacions diferents.Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. XI.En el llibre Catasterismes (Καταστερισμοί), en un principi atribuït a Eratòstenes conté informació sobre el nom de Sírius. En el número 33 hi ha Can: El Ca Major (Κύων ὀ μέγας; Canis, Canis maior), que pot ser Laelaps, o ben algun dels gossos d'Orió. Aquest catasterisme s'anomena moltes vegades Sírius (Σείριος; Sīriŭs), que és el nom de l'estrella més brillant de la constel·lació. Sovint s'identifica amb un dels gossos d'Orió a l'estrella Sírius, i amb l'altre a l'estrella Proció: la més brillant de la constel·lació del Ca Menor, a la qual correspon el catasterisme que en la llista d'Eratòstenes porta el número 42, la Gosseta (Canicŭla), que pot ser Mera. Hi ha informació disponible en els següents llibres digitalitzats: Text llatí a Google Books; facsímil electrònic i el text grec a Internet Archive; facsímil electrònic.
En àrab es coneix l'estrella com , ‘el líder’, del qual deriva l'alternatiu Aschere. En sànscrit s'anomena Mrgavyadha, ‘caçador de cérvols’, o Lubdhaka, ‘caçador’. Sota el primer d'aquests dos noms, Sírius representa Rudra (Shiva). Viatjant molt al nord, a Escandinàvia, l'estrella era anomenada Lokabrenna, que es podria traduir com ‘la torxa de Loki’. Durant l'edat mitjana, en astrologia, Sírius era una de les quinze estrelles fixes behenies, associada concretament amb el beril i els juniperus, i el símbol astrològic va ser llistat per Agrippa de Nettesheim.
Històricament, moltes cultures han assignat una especial transcendència a Sírius, que en particular ha estat relacionada freqüentment amb els gossos; per aquest motiu, col·loquialment és coneguda com l'«estrella Gos» (i totes les seves variants idiomàtiques: Dog Star, Stella del Cane, Hundsstern, Köpek-yıldız, Hundstjärnan, etc.), la qual cosa té a veure en part amb el fet que els noms de les constel·lacions són ja antics i també amb el fet que sigui l'estrella més brillant de la seva constel·lació, Canis Major, el 'Gran Ca', que típicament ha estat identificat com el gos del gegant Orió, encara que aquesta no ha estat l'única opció. Fins i tot Homer, en la seva Ilíada, va descriure l'acostament d'Aquil·les a Troia fent referència a Sírius com a gos d'Orió, com l'estrella més brillant i malvada. 22.33—37.Vegeu també el paràgraf referent a Grècia en la secció Observació històrica i cultural.
En l'astronomia xinesa, és coneguda com l'estrella del llop celestial (en xinès i japonès: 天狼; pinyin: Tiānláng; rōmaji: Tenrō)Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 22. en la mansió de Jǐng (井宿). D'altra banda, a l'Amèrica del Nord, molts pobles indígenes van relacionar d'igual manera Sírius amb els cànids; els seri i els tohono O'odham van prendre l'estrella com un gos que perseguia ovelles de les muntanyes, mentre que els Blackfoot la van anomenar Cara-gos. El poble dels cherokees va aparellar Sírius amb Antares com a parella de gossos guardians que custodiaven cada costat del Camí de les ànimes; els pawnee de Nebraska van traçar diverses associacions: la tribu skidi l'anomenava estrella Llop, però d'altres usaven la variant estrella Coiot. A Alaska, els inuit de l'estret de Bering coneixien Sírius com a Gos Lluna.Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 23.
Per contra, diverses cultures han vinculat Sírius amb arcs i fletxes. Els antics xinesos van visualitzar un gran arc i una fletxa formats per Pupa i Ca Major solcant el cel sud, de manera que l'extrem de la fletxa apunta al llop Sírius. Una connexió similar es troba en el temple d'Hathor a Dendera, on la dea Satis dispara la seva sageta a Hathor —Sírius, que amb el nom Tir era retratada com la fletxa en si en la cultura persa posterior.Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 24.
Igualment, s'esmenta Sírius a la sura 53 de l'Alcorà, titulada An-Najm, «L'estrella», de la següent manera: , «que Ell és el Senyor de l'estel Ax-Xirà» ().
Si bé és cert que Sírius és designada per molts diferents noms científics, la gran majoria estan constituïts per unes sigles i un nombre. La clàssica denominació de Bayer, del , basada a ordenar les estrelles de cada constel·lació per lluentor aparent mitjançant l'alfabet grec seguit del nom llatí de la constel·lació en genitiu, assignava a aquesta estrella el nom Alfa Canis Maioris o α Canis Maioris, abreujat com α CMa. L'inconvenient d'aquest sistema radicava en el fet que hi ha moltes més estrelles per constel·lació que lletres en l'alfabet; per això, John Flamsteed va plantejar un nou mètode consistent a donar a cada estrella d'una constel·lació un nombre i no una lletra, seguint l'ascensió recta creixent en lloc de la lluentor. Així, i afegint també el genitiu llatí, Sírius quedava com a 9 Canis Maioris, abreujat al seu torn en 9 CMa.Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabello; Astronomía general: teórica y práctica, pàg. 88, 93. Posteriorment, s'han creat més catàlegs estel·lars de major envergadura i precisió. En el Bonner Durchmusterung, després de les corresponents sigles del catàleg (n'hi ha diverses a causa de les seves ampliacions) van la declinació de l'estrella i un nombre, Sírius és BD −16° 1591. En el de Henry Draper, que té en compte l'ordre d'ascensió recta per l'època 1900.0 i que va ser el primer intent de classificació per tipus espectral, a Sírius se li va adjudicar HD 48915; però en el Bright Star Catalogue, que inclou aproximadament les estrelles visibles a simple vista, Sírius passa a ser HR 2491. Molts altres són PPM 217626, del Positions and Proper Motions Catalogue, SAO 151881, del Smithsonian Astrophysical Observatory, GC 8833, del Boss General Catalogue, WDS 06451-1643A, ADS 5423, GL 244, FK5 257, LHS 219, NSV 17173 i el del recent, precís i complet catàleg Hipparcos: HIP 32349.
Història observacional i cultural Donada la seva qualitat d'estrella excepcionalment vistosa, Sírius es troba present des de temps prehistòrics en la mitologia, les religions i els costums de nombroses cultures. Sírius, estrella coneguda en l'antic Egipte com a Sopdet, Sothis o Sethis (en grec: Σῶθις, Sothis), apareix ja en els primers registres astronòmics, simbolitzada per un gos, origen de l'ulterior nom del Ca Major.Comellas, Guia del firmament, pàg. 623. Durant l'època del Regne mitjà d'Egipte, el poble egipci basava el seu calendari en l'ortus helíac de Sírius, això és, el primer dia en què es fa visible per occident de matinada just abans de la sortida del Sol, després d'haver-se allunyat suficientment de la lluentor del Sol.Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabello; Astronomía general: teórica y práctica, pàg. 37-38. La importància d'aquest fet resideix que marcava l'inici de la temporada anual de crescuda del riu Nil, abans del solstici estival, després d'una absència de setanta dies en els cels nocturns.Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 4—5. El jeroglífic de Sothis mostra una estrella de cinc puntes i un triangle. Sothis era identificat amb la gran dea Isis, que formava part, al costat del seu espòs Osiris i el seu fill Horus, d'un triteisme, mentre que aquest període de setanta dies en els quals Sírius no es veia en el cel simbolitzava el pas d'Isis i Osiris pel duat, l'inframon egipci. D'una manera similar, per als chibches de l'actual Colòmbia, la sortida helíaca de Sírius anunciava el començament de la temporada de pluges.
La ineludible relació entre Sírius i el calendari egipci ha ocasionat que, amb el temps, Sírius i el conegut cicle sotíac (també sotiac, sothiac o sòtic) s'hagin convertit també en un important element que ajudi a determinar amb major exactitud la cronologia de l'antic Egipte, ja que els antics egipcis no van utilitzar un únic sistema per datar. D'altra banda, aquest mètode no està exempt d'inconvenients i això ha comportat l'aparició d'alguns detractors que prefereixin recórrer a altres sistemes. El cicle sotíac és el període de 1.461 anys de 365 dies exactes (del calendari egipci, en el julià són 1.460 anys de 365,25 dies) que triga la sortida helíaca de Sírius a coincidir de nou amb el començament de l'any nou, el primer dia del mes Thoth, descoordinació que ve implicada perquè l'any egipci no coincidia amb el sideri. Gràcies a la conservació d'algunes restes arqueològiques que fan referència a l'ortus helíac de Sírius i dels quals es coneix a quina dinastia pertanyen, com una taula d'ivori del faraó Djer, es pot fixar una referència a partir de la qual datar els esdeveniments succeïts en l'antic Egipte.
A Sumèria, al voltant del tercer mil·lenni aC, Sírius ja va adoptar un paper central en la religió sumèria. Com a estrella de referència per al calendari, i sota la denominació MULKAK.SI.SÁ, complia una important funció en el cicle agrícola; i amb el nom de MULKAK.TAG.GA ('fletxa del cel'), Sírius era considerada com una divinitat principal però subordinada a «l'estrella dominant de Déu sobre la resta d'objectes celestes», Venus, que era adorada com la dea Inanna. Finalment, en la processó d'Akitu —any nou—, Sírius rebia les seves corresponents ofrenes. Més tard, i pràcticament sense canvis en el que representava, per als assiris i els babilonis Sírius suposava a més, segons les taules d'argila MUL.APIN, el senyal per especificar els anys de traspàs.