Huqin (胡琴; pinyin: húqín) és una família d'instruments de corda fregada utilitzats en la música xinesa. Consisteix en una caixa de ressonància de perfil circular, o hexagonal o octogonal del qual surt un mànec o màstil sovint cilíndric i sense batedor. Gairebé tots els instruments d'aquesta família tenen dues cordes excepte alguns com el sihu que en té quatre que estan afinades per parelles, i alguns altres que en tenen tres. La tapa harmònica de la caixa de ressonància està feta o bé de pell de serp o bé de fusta molt prima. Les clavilles -tantes com cordes- travessen perpendicularment el mànec. En la majoria d'instruments d'aquesta família l'arc passa per entremig de les dues. En una part significativa d'aquests instruments el claviller té esculpit un cap de cavall, la qual cosa porta a pensar que el seu origen es troba en pobles de l'Àsia central, nòmades, per als quals el cavall hauria estat un element cultural fonamental.
Els huqin més comuns són l'erhu (conegut a vegades més comunament com a violí xinès), el zhonghu (o viola xinesa) i el gaohu, un instrument afinat més agut més aviat utilitzat a la música de Canton. Però, a més, s'han documentat uns altres 30 instruments del tipus huqin.
Sembla que tots aquests provenen d'un instruments denominat xiqin (奚琴), originàriament tocat pels Xi, un poble nòmada de l'Àsia central.
Al llarg del , i per influència de la música orquestral occidental, s'han desenvolupat instruments més grans de tessitura més greu per ser emprats a les orquestres de música tradicional xineses, com el dihu, el gehu i el diyingehu. Els dos últims són com versions del violoncel i del contrabaix dissenyats per tenir un timbre que lligui i empasti bé amb el de lhuqin. Habitualment aquests instruments tenen quatre cordes i trasts, es toquen igual com es tocarien el violoncel i el contrabaix, i difereixen molt de lhuqin tradicional.
Als països veïns s'utilitzen instruments semblants. Tal és el cas de Mongòlia, Corea, Japó, Vietnam, Tailàndia, Cambodja i Laos. Excepte en el cas de Mongòlia, en tots els altres seria per l'acció de la influència de la música xinesa.
Llista d'instruments xinesos del tipus huqin miniatura|esquerra|Vista lateral d'un erhu, el tipus més comú dhuqin xinès miniatura|Jinghu
Erhu
Lerhu (), també anomenat nanhu (南胡) que significa 'violí del sud', i a occident també conegut com a violí xinès de dues cordes, és un instruments de dues cordes afinades a un interval de quinta, fregades per un arc que passa entremig d'aquestes, i emprat tant a la música solista com en conjunts de dimensions molt diverses. La caixa de ressonància és de perfil hexagonal i la tapa harmònica de pell de pitó. La tècnica d'interpretació comporta desplaçar l'arc en relació al pla de les cordes la qual cosa dona a les cerres la tensió necessària.
Fou introduït a la Xina fa més de 1000 anys i es creu que és una evolució del xiquin (奚琴) que era descrit com un llaüt estranger, de dues cordes al Yue Shu (樂書, yuèshū, literalment llibre de música), un treball enciclopèdic sobre música escrit pel teòric Chen Yang durant la dinastia Song. Com tots els huqin s'hauria originat entre el poble Xi de l'Àsia central i hauria arribat a la xina al .
El primer caràcter del seu nom (二, èr, dos) vindria del nombre de cordes. El segon, (胡, hú) indica que és un membre de la família dels huqin; aquest nom, literalment, significa instrument bàrbar o estranger, la qual cosa acredita el seu origen no xinès, concretament del Nord de la Xina, en terres habitades per pobles que no eren Han
Gaohu El Gaohu (; yue: gou1 wu4); també anomenat yuehu () va ser construït a partir de l'erhu en els anys 1920 per l'intèrpret i compositor Lü Wencheng (1898-1981) i emprat a la música instrumental i l'òpera de Canton on és l'instrument principal. La seva caixa de ressonància és una mica més petita que la de lerhu i el seu so és més lleuger i brillant. Les dues cordes estan afinades en un interval de quarta (sol4 - re5). Des de Canton s'ha difós a la resta de la Xina on no es toca entre els genolls sinó sobre la cuixa com lerhu.
Banhu
El banhu (板胡, pinyin: bǎnhú) es toca, sobretot, al nord de la Xina. Ban significa fusta i hu remet a la família. La caixa de ressonància acostuma a fer una closca de coco i la part frontal és més aviat de fusta que no pas de pell de serp. A vegades s'anomena banghu perquè es fa servir en l'òpera bangzi del nord de la Xina.
Yehu També té la caixa de ressonància feta de coco, però és propi de la música del sud de la Xina.
Jinghu El jinghu (京胡; pinyin: jīnghú) es toca sobretot a l'òpera de Pequín i és el més petit i més agut de la família. Porta sovint la melodia, la qual recolza en el jing erhu.
Jing erhu El jing erhu (京二胡; pinyin: jīng èrhú) rep aquest nom pel fet que s'usa al jing xi, o Òpera de Pequín. És més greu que el jinghu. Va ser popularitzat a la dècada de 1920 per Wang Shaoqing. Abans les seves cordes eren de seda però des dels anys 1960 es fan més sovint d'acer.
Zhonghu miniatura|Zhonghu El zhonghu (中胡, pinyin: zhōnghú) és un instrument greu, desenvolupat a la dècada dels 1920 com un equivalent de la viola europea per ser emprada en els conjunts de música tradicional. És igual que lerhu però una mica més gran i més greu. L'afinació és en la - mi o bé en sol - re.
Yehu esquerra|miniatura|Yehu El yehu (椰胡; pinyin: yēhú) es fa servir sobretot a Taiwan i a les províncies costaneres meridionals. Tant el fons de la caixa de ressonància com la taula harmònica són de coco. S'usen tant cordes de seda com d'acer.
Erxian Lerxian (二弦; pinyin: èrxián; literalment dues cordes) s'empra en conjunts de corda de la música cantonesa. Vers els 1920, ab l'ascens del gaohu, lerxian va quedar més aviat oblidat, i fins a finals del segle XX quasi només s'ha fet servir en l'òpera de Canton.
Tiqin El tiqinMés informació a http://2007jzj.gzwh.gov.cn/yyzs/2005zgyq/zgyq.asp?id=110 () és un nom que s'aplica a diversos instruments d'aquesta tipologia i que s'usen, respectivament, a l'òpera kunqu, a la música Guangdong de Canton i a la música de Fujian i de Taiwan.
El que s'utilitza a la música de Canton, també conegut com a zhutiqin (竹提琴) es fabrica amb algun tipus de fusta noble, sovint suanzhi (酸枝, palissandre) o zitan (紫檀, Pterocarpus santalinus), i s'afina en Mi - La.
A més, aquest terme s'usa com a terme genèric per referir-se als instruments occidentals de la família del violí segons aquesta correspondència:
Xiao tiqin () = violí Zhong tiqin () = viola Da tiqin () = violoncel Diyin tiqin () = contrabaix
Tihu El tihu (提胡) és emprat per persones de l'ètnia Teochew o Chaozhou que es troba al sud de la Xina així com a la regió de Shantou i als països on han emigrat persones d'aquest poble com Tailàndia i Singapur. És una adaptació del gaohu que usen els cantonesos, am la seva caixa de ressonància tubular recoberta de pell de pitó. Es toca amb la caixa de ressonància entre els genolls. Es considera l'instrument principal del conjunt Chaozhou xianshii toca d'una manera més lírica i més lenta que lerxian.
Daguangxian El daguangxianMés informació a http://www.hakka.gov.tw/ct.asp?xItem=9428&ctNode=935&mp=1 (; literalment "instrument de corda ample") s'usa sobretot a Taiwan i a Fujian, entre els Hakka i el Min Nan. El seu cos és rodó i ample. A vegades rep els noms de datongxian (大筒弦), guangxian (广弦), i daguanxian (大管弦).
Datong Hexian El hexian té una mida considerablement gran i és emprat sobretot pels Hakka de Taiwan http://themartins03.blogspot.com/2008/09/list-of-traditional-chinese-musical.html
Huluhu El huluhuFotografiaPàgina dedicada al Huluhu (Xinès)Pàgina dedicada al Huluhu (Xinès) () té la caixa de ressonància feta amb una carbassa i la part de davant de fusta prima. Sobretot l'usa el poble Zhuang a la província meridional de Guangxi. El nom prové de húlú ("carbassa") i hú (abreviació de huqin).
Maguhu El maguhuPàgina dedicada al Maguhu (Xinès)Pàgina dedicada al Maguhu (Xinès) (馬骨胡; simplificat: 马骨胡; pinyin: mǎgǔhú) té la caixa de ressonància feta amb fèmur de cavall o alternativament de vaca o mul, recoberta a la cara anterior amb pell de serp o de tauró o de granota, amb un cap de cavall esculpit al final del col. Sobretot l'usen els Zhuagn i els Buyei de la província meridional de Guangxi i forma part dels grups instrumentals que acompanyen l'òpera Guangxi guiju, i en el conjunt bayin (八音) dels Zhuang junt amb el tuhu, el huluhu, el sanxian, tambors, címbals i altres instruments. El nom deriva de mǎ gǔ, que significa os de cavall i hu, abreviació de huqin.
Tuhu El tuhuPàgina dedicada al Tuhu (Xinès) (土胡, pinyin: tǔhú) és un instrument propi dels Zhuang, de la província de Guangxi i forma part del seu conjunt bayin (八音, lit. "vuit sons"). També s'usa a Yunnan. La caixa de ressonància és feta amb una carbassa coberta de pell de serp. Les cordes a finades en un interval de quinta i sona més greu que el maguhu.
Jiaohu El jiaohuPàgina dedicada al Jiaohu (Xinès) (角胡; pinyin: jiǎohú) té la caixa de ressonància feta amb una banya de vaca coberta de pell de serp. L'utilitzen sobretot els Gelao de Guangxi. El nom prové de jiǎo (角, 2banya") i hú (胡, abreviació de huqin).
Zhuihu El zhuihu (坠胡, pinyin: zhùihú; també anomenat zhuiqin o zhuizixian) probablement va evolucionar a partir del sanxian amb el qual guarda semblances. Contràriament al que passa amb la resta d'instruments del tipus huqin, les cores són pressionades amb els dits contra un batedor. S'usa per acompanyar un tipus de cant narratiu denominat zhuizique s'originà a la província xinesa de Henan. Una versió més moderna d'aquest, anomenada leiqin es desenvolupà al . El kokyu japonès hi està relacionat.
Leiqin El leiqinVídeo del Leiqin (雷琴, literalment "instrument com el tro"; també anomenat leihu) té una caixa de ressonància de metall, amb tapa harmònica de pell de serp, dues cordes, i batedor sense trasts. Es toca recolzant-lo a la falda. Va néixer cap als 1920 d'una adaptació del zhuihu.
Sihu miniatura|A la part inferior de la fotografia, un sihu El sihuArticle sobre el Sihu (Xinès)Fotografia del Sihu (四胡; pinyin: sìhú) té quatre cordes. El seu nom prové de sì (四, quatre en xinès) i hú (胡, hu, abreviació derhu). La caixa i el coll són de fusta noble i la tapa harmònica de pell de serp, cabra o ovella. Es construeix en diverses mides; el més greu afinat en do, do, sol sol; el mitjà a la quinta superior i el més agut encara una altra quinta més agut (re, re, la, la). Es toca recolzant-lo a la falda i fent sonar les cordes de dues en dues. Les cerres de l'arc passen entre els dos parells de cordes.
Principalment s'associa a la cultura de Mongòlia i es toca tant en aquell estat com a la regió autònoma de la Mongòlia interior, a la Xina. També s'usa a les regions xineses de Liaoning, Jilin i Heilongjiang. També és un instrument d'acompanyament dels gèneres narratius xinesos. Són instruments similars a aquest el dörvön chikhtei khuur de Mongòlia i el byzaanchy de Tuva.
Sanhu El sanhu (xinès: 三胡; pinyin: sānhú) té tres cordes i s'originà en els 1970 com un erhu amb un baix afegit.Més informació sobre el Sanhu sobre el Sanhu Els yis de la província meridional de Yunnan toquen un instrument gran de tres cordes que anomenen igual.Informació Informació
Dahu El dahu (大胡, pinyin: dàhú) és semblant a lerhu però afinat una octava més greu. El nom deriva de "da" (greu) i "hu", abreviació derhu. Es va crear cap als 1930 per usar-lo a les orquestres com a membre tenor del conjunt, però a finals del segle XX ja havia caigut força en desús; el fet que l'arc passi entre les cordes dificulta l'execució de pizzicato. En el seu lloc s'usen més altres instruments de tessitura semblant com el gehu i el diyingehu. A vegades s'anomena cizhonghu i també ''xiaodihu.
Dihu El dihu (低胡, pinyin: dīhú) es fabrica en tres mides que reben noms diferents: