El tomàquet (Solanum lycopersicum) és el fruit de la tomaquera. És de color vermell, carnós i sucós, amb la superfície llisa i brillant i la polpa plena de llavors planes i groguenques. Molt utilitzat en l'alimentació.
També es coneix amb els noms de tomaca, tomata, tomàtic, tomàtiga i tomàtec. Fora del diccionari de l'IEC, encara hi podem trobar els noms de "tomate" i "domàtiga".
La tomaquera pertany a la família de les solanàcies, que inclou cap a 75 gèneres i unes 2.300 espècies de plantes productores d'alcaloides tòxics. S'hi troben la belladona, la mandràgora i el jusquiam. Són pocs els fruits de solanàcies comestibles, però la seva importància en l'alimentació humana és considerable.
La tomaquera (és a dir, la planta) també rep els noms de tomatera, tomateguera, tomatiquera i tomatiguera. Hom es pot referir a la planta amb el mateix nom amb què es refereix al fruit: tomàquet, tomaca, tomata, tomàtic, tomàtiga i tomàtec.
Origen L'origen de la planta silvestre és dins la zona compresa entre el nord de Xile, el Perú i l'Equador, i va ser a Mèxic on es va domesticar i cultivar per primera vegada ja abans de l'arribada dels conqueridors espanyols. El nom del fruit deriva de la paraula nàhuatl xitomatl, "fruit amb melic". Actualment és un ingredient imprescindible de la cuina mediterrània.
Versemblantment els primers fruits que arribaren a Europa eren de color groc cosa que explicaria el seu nom italià de pomodoro (poma d'or). Actualment els tomàquets de color groc tenen encara un bon mercat a Itàlia.Fernando Nuez, El cultivo del tomate, Mundiprensa 1995
A Europa els tomàquets no es van conèixer fins al contacte amb Amèrica, portats pels espanyols, al final del . A la resta de la Mediterrània, va ser lenta però molt profunda, de manera que des del n'és un ingredient fonamental en la dieta i la cultura gastronòmica.
En general, a Europa i el Magreb va arribar el producte i la tècnica de cultiu, però no la cultura de com preparar-lo o dels seus usos, que és diferent a l'americana. La planta silvestre no ha conquerit aquests territoris, on només es pot trobar cultivada, sigui com a planta ornamental (com per exemple els tomàquets cirera plantats en un balcó) o a l'horta.
El va iniciar-se el cultiu del tomàquet, entre altres fruites, a les comarques del Maresme i del delta del Llobregat, que es van consolidar durant el XIX, a mesura que creixia la població del nucli urbà de Barcelona. A finals del es consolida l'horta de València, on ja des d'un començament va destacar la producció de tomàquets, juntament amb melons i pebrots. El 1931 la província de València produeix més tomàquets que cap altra d'Espanya, i amb varietats molt diverses. En aquest any el 86% d'exportacions espanyoles de tomàquets venen de la província de València. En el període 1927-1936, el tomàquet era, després de l'enciam, la segona hortalissa més exportada del Rosselló.Història agrària dels Països Catalans, Emili Giralt i Raventós, Edicions Universitat Barcelona, 2004,
A principis del segle XXI hi havia la queixa general de la falta de sabor de les tomates que es consumien. La causa era per la intensificació de la producció i consum de tomates, provocant que es recol·lectaren en estat «verd madur». Els fruits en aquest estat, en ser exposats al gas etilè, desenvolupen color i sabor".
Conreu miniatura|La tomata és un fruit molt sucós. Les espècies Solanum cheesmaniae i Solanum galapagaense creixen de forma silvestre a les illes Galàpagos i als Andes americans, des del centre de l'Equador, a través del Perú i fins al nord de Xile. D'altra banda, la Solanum lycopersicum, considerada l'ancestre silvestre del tomàquet cultivat, es troba distribuït molt àmpliament a nombrosos països americans com Mèxic, Colòmbia o Bolívia, el que fa pensar en antics cultius de l'home prehistòric.
El conreu de secà és possible en terrenys amb gran capacitat d'acumulació d'aigua i de clima no gaire sec a l'estiu com alguns indrets de la Catalunya nord-oriental. La densitat de plantes és menor que en regadiu i no s'entutoren. Les varietats utilitzades han de ser rústegues amb la pell resistent i preferiblement del tipus de pera. Els rendiments són molt menors que en regadiu però la qualitat gustativa s'incrementa, ja que amb un creixement més lent es concentren les aromes.
Plagues Els insectes són menys danyins que les malalties.Plagues de la tomatera Aquests insectes són, principalment, tisanòpters, mosca blanca (aleurodes), pugó, Helicoverpa armigera, Arna del tomàquet (Tuta absoluta) i Keiferia lycopersicella; a més d'àcars i cucs (nematodes). També poden ser atacades per llimacs i fongs com Alternaria.
Els cucs provoquen la formació de nudositats a les plantes, cosa que frena el seu creixement. Contra ells es pot mirar de renovar el sòl periòdicament, ara bé, un cop instal·lats, cal desinfectar-lo.Ministeri de l'Agricultura d'Ontario
Producció mundial miniatura|Producció de la cooperativa agrícola d'Alginet, 1963. L'any 2005 es van cultivar 125 milions de tones de tomàquets, amb la Xina al capdavant, amb prop del 25% de la producció mundial, seguida dels Estats Units i Turquia. El tomàquet es cultiva a 140 països de tot el món. Un 70% dels tomàquets s'utilitza per a fer pastes i salses i només un 30% es compra fresc. Espanya és un gran exportador de tomàquet fresc.Tomàquets article de Pere Puigdomènech publicat a El Periódico el 15 de febrer de 2010.
D'acord amb la FAOSTAT, els principals productors de tomàquets (en tones) l'any 2005 van ser: Principals productors de tomàquet — 2005(milions de tones) 31,6 11,0 9,7 7,6 7,6Total mundial 125Font: UN Food & Agriculture Organisation (FAO)
Morfologia miniatura|esquerra|cotilèdons de la tomaquera. miniatura|esquerra|Flor de tomaquera cultivada a Castelltallat. miniatura|Una branca de tomatera on s'aprecien les fulles, la flor i el fruit. La tomaquera és una planta potencialment perenne (en clima tropical) i molt sensible a les gelades cosa que en climes temperats determina el seu cicle anual, de diferent durada segons la varietat. El sistema radicular de la planta (en sembra directa) és d'una arrel central pivotant que creix uns 3 cm al dia fins que arriba als 60 cm de fondària. De forma simultània s'hi fan arrels secundàries adventícies i ramificacions. Tanmateix, si es trasplanta la tomaquera, l'arrel principal pivotant desapareix i aleshores esdevé més important el desenvolupament horitzontal de les arrels.
La tija, que pot arribar a 2,5 m de longitud, és erecta al principi del desenvolupament però es torça amb el pes dels fruits. La seva superfície és angulosa amb pèls i glàndules amb olor característica (considerada per alguns com afrodisíaca).
Les fulles, compostes amb el limbe fraccionat entre 7 i 11 foliols, estan en disposició alterna i també tenen glàndules aromàtiques.
Les flors es presenten agrupades en inflorescències que poden ser de quatre tipus: raïm simple i cimes (unípares, bípares i multípares). Hi pot haver fins a 50 flors per inflorescència però normalment moltes menys. Les flors tenen el calze amb els sèpals soldats entre si (gamosèpals), tenen 5 o més estams adherits a la corol·la amb les anteres que formen un tub. La part femenina de la flor (gineceu) té de dos a trenta carpels que en desenvolupar-se donaran lloc als compartiments que té el fruit. La fecundació és autògama però al·lògama en plantes silvestres.
Les llavors són grisenques de forma oval aixafada i de 3 a 5 mm de diàmetre. La llavor conserva la seva capacitat germinativa durant uns quatre anys. La temperatura mínima per a la germinació és de 10 °C i la màxima 35 °C.
Passen de 56 a 75 dies des del naixement de la planta fins que s'inicien els botons florals. La primera inflorescència es produeix entre el 8è i 18è nus (o pis) depenent de les varietats. En condicions òptimes (temperatura mitjana al voltant de 20 °C) el tomàquets tarden uns 50 dies a madurar després de la florida (depèn de la varietat).
Les plantes del tipus anomenat de creixement determinat produeixen inflorescències alternant amb una fulla o dues fulles, aquestes plantes són més resistents i primerenques tipus arbust.
Les plantes del tipus de creixement indeterminat fan les inflorescències en pisos alternats de més de dues fulles, són més tardanes i més altes (són les que s'emparren)Rafael Rodriguez et al Cultivo moderno del tomate Mundiprensa 1997
Botànicament es tracta d'un fruit en baia molt sucós amb un percentatge d'aigua al voltant del 93%. Les formes són diverses hi van des de les rodones, ovals, piriformes(tipus Roma) amb costelles (tipus Marmande o Montserrat), etc.
El seu genoma consta d'uns 40.000 gens.
Varietats miniatura|Tomàquet de penjar mallorquí. miniatura|Tomàquet varietat Marmanda amb costelles. La classificació del tipus més utilitari diferencia entre varietats de taula que es conreen en l'horta, amb varietats que s'emparren i aplicant mètodes d'agricultura intensiva i molta mà d'obra i les varietats industrials que usen varietats de creixement arbustiu dins una agricultura extensiva i amb mecanització total. Una altra classificació molt comuna és tomàquets amb costelles (amb solcs) o sense.
Actualment a més de les varietats tradicionals com la "Montserrat" o "rosa" del Bages, Maresme i el Baix Llobregat, "rosa" de Mura i d'Artés, "de cor -o ventre- de bou", "de pera" de Girona o del País Valencià, "de penjar" de Girona, Menorca, Mallorca o Castelló, "de ramellet" de Menorca, "de Benach" de Tarragona, "tomacó" del Garraf, "tomata bitxo" del Pla de l'Estany, "bombeta" de Navarra, "ace", "san Marzano", o la Tomata Valenciana, es fan servir les híbrides que encara que són més productives i resistents a certes malalties no solen tenir tan bones qualitats gustatives com les tradicionals.
Les següents varietats de tomates estan incloses en el Catàleg de varietats locals agràries de Catalunya: Tomàquet de penjar plana d'Albesa Tomàquet de la creu Tomàquet bombeta gros Tomàquet meta de cabra Tomàquet Mandó de Collserola
Algunes varietats curioses són els tomàquets extremadament petits, dits "cirera" o "cirerols", que poden ser rodons o ovalats, o els tomàquets de color gairebé negre, de la varietat "kumato" d'Almeria, que és un híbrid de marca registrada.
Composició nutricional La composició nutricional del tomàquet a més del 93% d'aigua és d'un 4% de glúcids (també anomenats hidrats de carboni), un 2,6% de sucres simples que li aporten un cert toc dolç, 1% de pròtids, 1% de cel·lulosa (és a dir, fibra), 0,2% (gairebé gens) de lípids (també anomenats greixos), 1,3% (es considera abundant) de minerals (en especial potassi, bo per a hipertensos, i magnesi), vitamines (sobretot B1, B2, B5 i C), àcids orgànics (podem apreciar el seu punt de gust àcid; i també les paelles, que amb el temps solen perdre la capa antiadherent justament a causa d'aquests àcids) i el carotenoide licopè que és el que li dona el color vermell i un antioxidant que actualment es considera un eficaç protector contra el càncer. Conté unes 18 kcal per a cada 100 g, el que es considera un baix contingut energètic.S. Gebhardt, y R. Thomas: «Nutritive value of foods». United States Department of Agriculture. Agricultural Research Service: Home and Garden Bulletin, n.º 72, Beltsville (Maryland): Nutrient Data Laboratory, 2002.
Els antioxidants, com el licopè i la vitamina C (13 mg per cada 100 g de tomàquet), es consideren bons contra l'envelliment, els radicals lliures i també poden tenir efectes antioxidants, antiinflamatòries i quimioterapèutics que contribueixen a la salut cardiovascular i neurodegenerativa. A més a més, presenta polifenols, els quals segons estudis són beneficiosos perquè ajuden en el tractament i prevenció de malalties cròniques. Addicionalment, la gran quantitat de fibra que conté, permet actuar com a regulador intestinal i diürètic.
Gastronomia miniatura|Pa amb tomàquet. miniatura|Esqueixada de bacallà amb tomàquet, ceba, pebrot i olives. miniatura|Plat de salmorejo.