La lira és un instrument musical cordòfon que es toca pinçant o polsant les cordes.
La seva morfologia consisteix en una caixa de ressonància de la qual surten dos braços, paral·lels o més sovint divergents, que es troben units per un travesser al qual es lliguen les cordes.
Hornbostel-Sachs classifica la lira com a membre de la família d'instruments del llaüt, que és una de les famílies dins de la classificació d'instruments cordòfons. Hornbostel-Sachs divideix les lires en dos grups: lires de bol (321.21), lires de caixa (321.22). En organologia, una lira es considera un llaüt de jou, ja que és un llaüt en què les cordes estan unides a un jou que es troba al mateix pla que la taula de so, i consta de dos braços i una barra transversal.
Etimologia La lira (del llatí lyra, i aquest del grec λύρα) és un instrument de corda puntejada o polsada que té un origen remot, en forma d'àbac. Els egipcis van atribuir el seu origen a Thoth, déu de la saviesa, l'escriptura, la música i de la Lluna, en la mitologia egípcia. Segons els grecs, Hermes la va construir amb la closca d'una tortuga i unes canyes. Va ser l'instrument d'Orfeu i el que acompanya a Apol·lo com a símbol de l'Estat ciutadà, de la cultura i de la música. Possiblement fos també l'instrument que tocava el rei David tot acompanyant el cant dels salms.
La paraula «lira» és el grec micènic ru-ra-ta-e, que significa «listes» i està escrit en l'escriptura lineal B. En grec clàssic, la paraula «lira» podia referir-se específicament a un instrument amateur, que és una versió més petita de la cítara professional i el bàrbiton de l'Egeu oriental, o «lira» es pot referir en general als tres instruments com a família. La paraula anglesa prové del grec via llatí.
Les representacions més antigues conegudes de lires daten d'uns 2500 anys aC en relleus localitzats al cementiri reial d'Ur. La lira era doncs coneguda des de ben antic a Babilònia i també en trobem la presència a Síria i Assíria. També entre els antics jueus era un instrument important que s'associa al mateix rei David. Es creu que la lira va arribar a Tràcia i Tessàlia per la costa del Mar Negre, entrant així a la civilització hel·lènica.
A Tràcia s'hauria desenvolupat una veritat pròpia de lira, feta amb una closca de tortuga que actuava com a caixa de ressonància. Amb el temps aquesta closca seria substituïda per una caixa de fusta que tenia una membrana com a tapa harmònica, dos braços amb un travesserer en el qual s'enllaçaven les cordes, que es podien tocar amb els dits o amb un plectre. Aquesta lira tràcia tenia quatre cordes i per això s'anomenava també tetrachordos.
Malgrat un ús força estès en cultures antigues, a l'antic Egipte, la Grècia clàssica i l'Imperi Romà, les lires foren poc utilitzades en la cultura europea. Probablement el crwth emprat a les illes britàniques i més concretament en contextos de fort rerefons celta, sigui l'única lira practicada de forma més o menys estesa a Europa. En canvi, sí que hi ha força mostres de lires en diverses cultures africanes.
No s'ha de confondre amb altres instruments amb nom "lira", però amb una morfologia ben diferent, com és el cas de la lira de Creta, instrument tradicional de Creta, o la lira d'arc nòrdica, originària dels països Escandinaus.
La lira ha sigut una icona de referència per al moviment cultural neoclassicista, que torna la mirada cap a la cultura grecoromana com a font d'inspiració per a les arts. Al tombant del segle XVIII i al segle XIX molts lutiers van firmar instruments fruits de la hibridació de la lira amb altres instruments. Alguns exemples en són la guitarra-lira, la lira d'Apol·lo o la lira francesa.
Classificació miniatura| El sarcòfag micènic de Santa Triada, del segle XIV aC, que representa la lira més antiga amb set cordes, sostinguda per un home amb túnica llarga, el tercer per l'esquerra.
Hornbostel-Sachs classifica la lira com a membre de la família d'instruments del llaüt, que és una de les famílies dins de la classificació d'instruments cordòfons. Hornbostel-Sachs divideix les lires en dos grups: lires de bol (321.21), lires de caixa (321.22). En organologia, una lira es considera un llaüt de jou, ja que és un llaüt en què les cordes estan unides a un jou que es troba al mateix pla que la taula de so, i consta de dos braços i una barra transversal.
Lires antigues Hi ha evidència del desenvolupament de moltes formes de lires des del període 2700 aC fins al 700 aC. Els estudiosos divideixen les lires del món antic en dos grups separats, les lires orientals i les lires occidentals, que es defineixen per patrons geogràfics i cronològics.
A la regió bàltica s'han descobert restes arqueològiques que suggereixen l'existència d'instruments de corda semblants a les lires des de temps prehistòrics. Tot i que les troballes són escasses, s'han trobat fragments de fusta i altres materials que podrien haver estat parts d'instruments de corda utilitzats en rituals i cerimònies. Aquests descobriments indiquen que les antigues cultures bàltiques van desenvolupar formes primitives de lires, adaptades als seus contextos culturals i als materials disponibles. En particular, s'han trobat restes d'instruments de corda semblants a les lires en zones de Lituània i Letònia. Aquests instruments, coneguts localment com a kanklės a Lituània i kokle a Letònia, formen part d'una tradició musical que es remunta a temps antics.
Lires orientals esquerra|miniatura| Una lira de l'antic Egipte, trobada a Tebes
miniatura|140x140px| Un lirista de toros a l'estendard d'Ur, ca 2500 aC
Les lires orientals, també conegudes com a lires de base plana, són lires que es van originar a la Mitja Lluna Fèrtil (Mesoptàmia), en el que actualment és Síria, Anatòlia, el Llevant i Egipte. Totes les lires orientals contenen caixes de ressonància amb bases planes. Són les lires més antigues amb proves iconogràfiques de la seva existència, com ara representacions de la lira oriental en ceràmica, que daten del 2700 aC.
Tot i que les lires de base plana es van originar a l'Orient, també es van trobar més tard a l'Occident després del 700 aC. Durant el període hel·lenístic (c. 330 aC), el que abans era un ús clarament dividit de lires de base plana a Orient i lires de base rodona a Occident havia desaparegut, ja que les rutes comercials entre Orient i Occident van dispersar ambdós tipus d'instruments per més regions geogràfiques.
Les lires orientals es divideixen en quatre tipus principals: lires de toro, lires gruixudes, lires primes i lires gegants.
Lires de bou Les lires de toro són un tipus de lira oriental que tenen una base plana i un cap de toro en un costat. Les lires d'Ur són lires amb forma de toro excavades a l'antiga Mesopotàmia (l'actual Iraq), que daten del 2500 aC i es consideren els instruments de corda més antics del món que es conserven. No obstant això, existeixen proves pictòriques més antigues de lires de bou en altres parts de Mesopotàmia i Elam, incloent-hi Susa.
Lires gruixudes Les lires gruixudes són un tipus de lira oriental de base plana que prové d'Egipte (2000–100 aC) i Anatòlia (c. 1600 aC). La lira gruixuda es distingeix per una caixa de ressonància més gruixuda que permetia la inclusió de més cordes. Aquestes cordes es subjectaven en un "pont de caixa" més gran que els altres tipus de lires orientals, i el forat de so de l'instrument estava tallat al cos de la lira darrere del pont de caixa.</ref>
Tot i que era similar a la lira de toro en mida, la lira gruixuda no contenia el cap de cap animal, però sí que representava imatges d'animals als braços o al jou de l'instrument. Igual que la lira de toro, la lira gruixuda no feia servir un plectre sinó que es polsava a mà.
Mentre que els exemples més clars de la lira gruixuda existeixen en jaciments arqueològics d'Egipte i Anatòlia, s'han trobat lires grans similars amb caixes de ressonància més gruixudes a Mesopotàmia (1900-1500 aC). Tanmateix, aquestes lires mesopotàmiques no tenen el pont de caixa que es troba als instruments d'Egipte i Anatòlia.
Lires primes miniatura|378x378px| Excavat a Tel Megiddo, un intèrpret de lira 1350-1150 aC, identificat com un probable kinnor pels estudiosos. Durant l'edat del ferro, Megiddo va ser una ciutat reial del Regne d'Israel.
Les lires primes són un tipus de lira oriental de base plana amb una caixa de ressonància més prima on el forat sonor es crea deixant la base del ressonador oberta. El primer exemple conegut de la lira fina data de aproximadament el 2500 aC a Síria. Després d'això, es poden trobar exemples de la lira fina per tot el Creixent Fèrtil. La lira fina és l'única de les antigues lires orientals que encara s'utilitza en el disseny d'instruments avui dia entre els practicants actuals de l'instrument. Com a mitjà de suport, els intèrprets de la lira fina porten una faixa al voltant del canell esquerre que també està unida a la base del braç dret de la lira. Es toca amb un plectre o pic per colpejar les cordes; una tècnica que més tard van utilitzar els grecs en les lires occidentals.
Hi ha diverses variacions regionals en el disseny de les lires primes. La lira fina egípcia es caracteritzava per tenir braços que sobresortien cap a l'exterior de manera asimètrica; una característica que també es va trobar més tard a Samaria (c. 375–323 aC). En canvi, les lires primes de Síria i Fenícia (c. 700 aC) tenien una forma simètrica i braços rectes amb un jou perpendicular que formava el contorn d'un rectangle.
El kinnor és un antic instrument musical israelita que es creu que és un tipus de lira fina basant-se en proves arqueològiques iconogràfiques. És el primer instrument de la família de la lira esmentat a l'Antic Testament. La seva identificació exacta no està clara, però actualment es tradueix generalment com a arpa o lira, i associada amb un tipus de lira representada en la imatgeria israelita, en particular a les monedes de Ximon bar Kokhebà. S'ha anomenat l'instrument nacional del poble jueu, i els lutiers moderns han creat reproduccions de lires del kinnor basades en aquesta imatgeria.
Lires gegants Les lires gegants són un tipus de lira oriental de base plana i de mida immensa que normalment requeria dos intèrprets. Tocat des de dret, l'instrument era més alt que els instrumentistes. L'exemple més antic d'aquest instrument es va trobar a l'antiga ciutat d'Uruk, a l'actual Iraq, i data de l'any 2500 aC aproximadament. S'han trobat lires gegants ben conservades que daten de l'any 1600 aC aproximadament a Anatòlia. L'instrument va assolir el punt àlgid de la seva popularitat a l'antic Egipte durant el regnat del faraó Akhenaton (c. 1353-1336 aC). Se sospita que una lira gegant trobada a l'antiga ciutat de Susa (c. 2500 aC) la tocava un sol instrumentista, i les lires gegants d'Egipte que daten del període hel·lenístic també probablement requerien un sol intèrpret.
Lires occidentals
Les lires occidentals, de vegades anomenades lires de base rodona, són lires de la història antiga que existien a l'Egeu, la Grècia continental i el sud d'Itàlia. Inicialment només contenien bases rodones en lloc de planes; però durant el període hel·lenístic ambdues construccions de lira es podien trobar en aquestes regions. Igual que les lires orientals de base plana, la lira de base rodona també es va originar al nord de Síria i al sud d'Anatòlia al 3r mil·lenni aC. Tanmateix, aquesta construcció de base rodona de la lira era menys comuna que les seves homòlogues de base plana a l'est, i cap al 1750 aC l'instrument havia desaparegut completament en aquesta regió. La lira de base rodona va reaparèixer a Occident a l'antiga Grècia, on va ser l'única forma de lira utilitzada entre el 1400 i