Alexander Boris de Pfeffel Johnson, més conegut com a Boris Johnson (Nova York, 19 de juny de 1964) és un polític britànic, líder del Partit Conservador i primer ministre del Regne Unit des del juliol de 2019 fins al 2022. Ha sigut parlamentari per Uxbridge and South Ruislip des del 2015, havent sigut anteriorment parlamentari per Henley del 2001 al 2008. Va ser alcalde de Londres del 2008 al 2016 i secretari d'Estat d'Afers Exteriors del 2016 al 2018. Johnson es defineix com a conservador one-nation.
Nat a Nova York, de progenitors de classe benestant britànics, Johnson rebé la seva educació a la European School, Brussels I, Ashdown House i Eton College. Va estudiar Estudis Clàssics a Balliol College, Oxford, on fou elegit president de l'Oxford Union el 1986. Començà una carrera periodística al The Times però va ser acomiadat per falsificar una citació. Aleshores esdevingué corresponsal a Brussel·les pel The Daily Telegraph, on publicà articles que exerciren una forta influència euroescèptica en la dreta britànica. Va ser ajudant de l'editor del Telegraph del 1994 al 1999, i edità The Spectator del 1999 al 2005. Fou elegit parlamentari per Henley el 2001 i va estar al govern a l'ombra amb els líders conservadors Michael Howard i David Cameron. Es va mantenir fidel a la línia del partit però va adoptar posicions més liberals en temes socials com ara en drets dels homosexuals en votacions parlamentàries.
Elegit candidat conservador per les eleccions a l'alcaldia de Londres de 2008, Johnson va derrotar l'aleshores alcalde laborista Ken Livingstone i va dimitir de la Cambra dels Comuns. Durant el seu primer mandat, va prohibir el consum d'alcohol en la majoria del transport públic de la capital i va implementar els nou busos New Routemaster, el sistema de lloguer de bicicletes i el telefèric del Tàmesi. El 2012 va ser reelegit contra Ken Livingstone. Durant el seu segon mandat, va supervisar els Jocs Olímpics d'Estiu de 2012. El 2015 va ser escollit parlamentari per Uxbridge and South Ruislip, i va dimitir d'alcalde l'any següent. El 2016 Johnson es va convertir en una de les figures destacades de la campanya guanyadora Vote Leave, a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Va ser nomenat secretari d'Estat d'Afers Exteriors i del Commonwealth per Theresa May, però dimití al cap de dos anys en protesta per la gestió del Brexit i l'Acord de Chequers. Després de la dimissió de May el 2019, va ser elegit líder dels conservadors i nomenat primer ministre. La pròrroga del Parlament de setembre de 2019 va ser declarada il·legal per la Cort Suprema. En les eleccions generals de 2019, Johnson va aconseguir la victòria del Partit Conservador més àmplia des de 1987, i el major percentatge de sufragis de cap partit des del 1979. El Regne Unit va sortir de la Unió Europea amb les condicions de l'acord de sortida revisat.
Vida primerenca Infantesa: 1964-1977 Johnson va néixer el 19 de juny de 1964 a l'Upper East Side de Manhattan, a la ciutat de Nova York, fill de Stanley Johnson, un anglès de 23 anys que estudiava economia a la Universitat de Colúmbia, i Charlotte Fawcett, una artista de 22 anys nascuda a Oxford en el si d'una família d'intel·lectuals liberals i filla de l'advocat James Fawcett. Els seus pares es van casar el 1963 abans de traslladar-se als Estats Units d'Amèrica, on vivien just davant de l'hotel Chelsea. El setembre de 1964 van retornar a Anglaterra per tal que Charlotte pogués estudiar a la Universitat d'Oxford; durant aquest període van viure amb el seu fill a Summertown, un suburbi d'Oxford, i el 1965 va néixer la seva filla Rachel. El juliol de 1965 la família es va traslladar a Crouch End (North London), i el febrer de 1966 es van re-localitzar a Washington DC, on Stanley havia aconseguit una feina al Banc Mundial. Un tercer fill, Leo, va néixer el setembre de 1967 Stanley va aconseguir feina en una comissió de polítiques de control de població i el juny es va traslladar amb la família a Norwalk (Connecticut).
esquerra|miniatura|Escola preparatòria d'Ashdown House (East Sussex), on Johnson assistí de 1975 a 1977. El 1969 la família va tornar a Anglaterra i es va establir en una granja de l'oest de Nethercote, prop de Winsford (Somerset), la casa familiar remota de Stanley a Exmoor al West Country. Allà Johnson va agafar experiència en caça de guineus. Stanley estava absent regularment de Nethercote i deixava que la seva esposa criés Johnson, amb l'ajuda d'au-pairs. Quan era petit, Johnson era quiet i estudiós i patia de sordesa, cosa que va fer que s'operés més d'un cop. Ell i els seus germans van rebre encoratjament per apuntar-se a activitats d'alta cultura des de petits, amb un èmfasi especial en el valor dels grans assoliments; la primera ambició registrada de Johnson era la de ser «rei del món». Atès que no tenia cap o pocs amics tret dels seus germans, els germans es van tornar molt units.
A finals de 1969, la família es va traslladar a Maida Vale, a l'oest de Londres, mentre que Stanley va començar recerca postdoctoral a la London School of Economics. El 1970 Charlotte i els nens van tornar per poc temps a Nethercote abans de tornar a Londres per establir-se a Primrose Hill. El quart fill (tercer nen), Joseph, va néixer a finals de 1971.
Després que Stanley s'assegurés una feina a la Comissió Europea es va traslladar amb la família a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) l'abril de 1973, on Johnson va aprendre el francès. Charlotte va patir una crisi nerviosa i va ser hospitalitzada amb depressió clínica; Johnson i els seus germans van ser enviats de tornada a Anglaterra per anar a un internat a East Sussex. Allà Johnson va desenvolupar una passió pel rugbi i va excel·lir en grec antic i llatí, però li va horroritzar que els professors fessin servir els càstigs corporals. Mentrestant, la relació dels seus pares es va trencar el desembre de 1978; es van divorciar el 1980 i Charlotte va anar a viure a Notting Hill (oest de Londres) en un pis, on també hi havia els seus fills la major part del temps.
Eton i Oxford: 1977-1987 Johnson va guanyar una beca King's per estudiar a Eton College, l'internat independent d'elit a prop de Windsor (Berkshire). Hi arribà al semestre de tardor de 1977, i va començar a utilitzar el nom de Boris en comptes d'Alex, i a desenvolupar "la imatge d'anglès excèntric" que el faria famós. Va abandonar el catolicisme matern, es feu anglicà, i s'uní a l'Església d'Anglaterra. Els informes escolars es queixaven de la seva mandra, complaença i falta de puntualitat, però era popular i conegut a Eton. Els seus amics eren majoritàriament de les riques classe mitjana alta i alta, els seus millors amics d'aleshores eren Darius Gruppy i Charles Spencer, que també anaren amb ell a Oxford i amb els quals mantindrà l'amistat durant la vida adulta. Johnson va destacar en anglès i clàssica, guanyà premis en aquestes matèries, i es va convertir en secretari de la societat de debats de l'escola, així com en editor del diari de l'escola, The Eton College Chronicle. A finals de 1981, va ser elegit membre de Pop, el grup reduït, d'elit auto-elegida i glamurós de prefectes. Això va ser un punt de rivalitat amb David Cameron, que no va aconseguir entrar-hi. Després de deixar Eton, Johnson va agafar un any sabàtic a Austràlia, on va ensenyar anglès i llatí a Timbertop, un campus de Geelong Grammar, un internat independent d'elit, inspirat en Outward Bound.
esquerra|miniatura|Johnson va estudiar clàssica a Balliol College (Oxford) Johnson va guanyar una beca per estudiar Literae Humaniores a Balliol College (Oxford), un curs de quatre anys per estudiar clàssica, literatura antiga i filosofia clàssica. S'hi va matricular a finals de 1983, va ser part de la generació de graduats d'Oxford que acabaria dominant la política i mitjans de comunicació britànics de la segona dècada del segle XXI; entre els quals David Cameron, William Hague, Michael Gove, Jeremy Hunt i Nick Boles, que acabarien essent polítics conservadors de primera línia. A la universitat, va jugar a rugbi pel Balliol i es relacionava primàriament amb els Old Etonians. Es va unir al Bullingdon Club dominat per Old Etonians, una societat exclusiva de beure notòria pels actes de vandalisme, cosa de la qual cosa se'n penediria més tard.}} Anys més tard, una fotografia de grup on hi apareixia ell amb Cameron en vestit formal tindria una cobertura mediàtica negativa. Va festejar amb Allegra Mostyn-Owen, una estudiant popular i glamurosa de la seva mateixa classe social; amb la qual es va comprometre mentre estudiaven a la universitat.
Johnson era popular i conegut a Oxford. Amb Guppy, va coeditar la revista satírica de la universitat, Tributary. El 1984, Johnson va ser elegit secretari de l'Oxford Union, i va fer campanya pel càrrec de president, important i beneficiós per la carrera, però va perdre contra Neil Sherlock. El 1986, Johnson va tornar a presentar-se a president, amb l'ajuda de l'estudiant Frank Luntz; aquest cop amb la campanya centrada a apel·lar els votants més enllà de la base de suport de classe alta emfatitzant la seva imatge i traient importància a les seves connexions conservadores. Esperant obtenir el seu vot, Johnson es va associar a grups afiliats al centrista Partit Socialdemòcrata i al Partit Liberal. Luntz al·legaria que Johnson s'havia presentar com a seguidor del Partit Socialdemòcrata durant la campanya, cosa que Johnson digué no recordar. Johnson va guanyar les eleccions però el seu mandat no fou especialment distingit o memorable i hi va haver dubtes sobre la seva competència i serietat. Finalment, Johnson va rebre una nota de notable a la carrera, i va estar profundament insatisfet de no rebre un excel·lent.
Inicis de la seva carrera The Times i The Daily Telegraph: 1987-1994 El setembre de 1987, Johnson i Mostyn-Owen es van casar a West Felton (Shropshire), amb un duet de violí i viola tocant Allegra e Boris, música composta expressament per la boda per Hans Werner Henze. Després de passar la lluna de mel a Egipte, es van mudar a West Kensington (Londres) quan Johnson va començar a treballar a la consultaria de gestió L.E.K Consulting, d'on dimitiria al cap d'una setmana. A través de connexions familiars, a finals de 1987 va començar a treballar com a graduat a The Times. Es va generar un escàndol quan es va descobrir que Johnson havia escrit un article sobre la descoberta arqueològica del palau d'Eduard II pel diari inventant-se unes declaracions de Colin Lucas, padrí seu. Quan se n'assabentà l'editor, Charles Wilson, va ser acomiadat.
Johnson va trobar feina a The Daily Telegraph, l'editor del qual, Max Hastings, havia conegut durant la seva presidència de l'Oxford Union. Els seus articles estaven dirigits als lectors "Middle England" conservadors, de classe mitjana; i eren coneguts pel seu estil literari diferent, curull de paraules i expressions clàssiques i referint-se als lectors com a "amics meus". A principis de 1989, Johnson va esdevenir corresponsal del diari a la Comissió Europea, a la delegació de Brussel·les, fins al 1994.
Comentarista polític: 1994-1999 Un altre cop a Londres, Hasting va rebutjar la sol·licitud de Johnson de fer-lo reporter de guerra, promovent-lo en comptes a la posició d'editor assistent i columnista polític en cap. La columna de Johnson va ser lloada per ser ideològicament eclèctica i escrita distintivament, cosa que li va fer guanyar el guardó de comentarista de l'any als guardons What the Papers Say. El seu estil va ser condemnat per alguns crítics com a dogmàtic; en diverses columnes va fer servir les paraules "negrets" i "somriures de meló" per referir-se a africans, va defensar el colonialisme europeu a Uganda i es va referir als homes gais com a "bombons amb cisterna".
miniatura|Al primer ministre conservador John Major no li agradava Johnson i va considerar vetar la seva candidatura com a conservador.