miniatura|Tomba de Napoleó, a els Invàlids, París. Memòria històrica és un concepte historiogràfic de desenvolupament relativament recent, que pot atribuir-se en la seva formulació més comuna a Pierre Nora,NORA, Pierre (dir.) (1984–1993), Les lieux de mémoire (Los lugares de la memoria), París, Gallimard. En una elogiosa presentació es defineix aquesta obra col·lectiva, realitzada per una centena de «eminents especialistes francesos» (Maurice Agulhon, Jacques Le Goff, René Rémond, Mona Ozouf, Marc Fumaroli) entorn del bicentenari de la Revolució francesa, com a «Monument erigit en memòria de França, inventari dels llocs d'elecció on s'ha encarnat» i «un tríptic obert sobre la República, la Nació i França». i que ve a designar l'esforç conscient dels grups humans per trobar amb el seu passat, sigui real o imaginat, valorant-ho i tractant-lo amb especial respecte. Es comprèn com un esforç actual per part de la societat i de les institucions d'un país per recuperar part de la seva història passada.
Conceptes confluents són el de memòria col·lectiva, el de política de la memòria (politics of memory) o política de la història (Geschichtspolitik).The Politics of Memory by Laura Nasrallah. Harvard Divinity Bulletin Autumn 2005 (Vol. 33, No. 2). Font citada a en:Politics of memory. Aleida Assmann: Der lange Schatten der Vergangenheit. Erinnerungskultur und Geschichtspolitik (= Schriftenreihe der Bundeszentrale für politische Bildung 633). Bundeszentrale für Politische Bildung, Bonn 2007, Les formulacions i definicions poden ser molt diferents, com la plantejada per Maurice Halbwachs en la seva obra pòstuma La memòria col·lectiva, on la defineix com la memòria d'esdeveniments no viscuts directament, sinó transmesos per altres mitjans, un registre intermedi entre la memòria viva i les esquematizaciones de la disciplina històrica.
La UNESCO té el seu propi programa de Memòria Històrica, anomenat Memòria del Món.
L'aplicació del concepte suscita notables discrepàncies, especialment en implicar la fixació de fets i processos històrics, d'interpretació no unívoca, en algun tipus de "relat", alternatiu a uns altres, que en casos extrems pot convertir-se en una "veritat oficial" (la negació de la qual pot fins i tot ser perseguida legalment) o en una veritat "políticament correcta" o "pensament únic" (imposats informalment).
Institucions i escenaris de la memòria miniatura|esquerra|Cartutx d'Amenhotep II posteriorment esborrat per impedir la preservació de la memòria del seu nom, i amb aquesta privar-li de la seva immortalitat. La història mateixa pot definir-se com la ciència de la memòria (existeix un clàssic de la història xinesa titulat Memòries històriques, de Sima Qian, entorn de l'any 100 a.;C.), i les institucions encarregades d'elaborar-la, estudiar-la, conservar-la i perpetuar-la serien les institucions de la memòria: el propi ofici de l'historiador, les acadèmies, els Departaments i Facultats de la Universitat, els Arxius i Biblioteca, i el seu suport fonamental, que són els escrits (llibres, i tota mena de fonts documentals). El ús polític de la història ha estat una constant des que aquesta existeix (incorrent en manipulacions dels fets, com en la famosa narració de la batalla de Qadesh, o en la inscripció obsessiva del nom —Ren— per obtenir la immortalitat així com el seu esborrat per ser substituït pel de l'enemic supervivent, tot això en l'antic Egipte). Els romans fins i tot incloïen en les condemnes judicials la trucada Damnatio memoriae, que buscava destruir qualsevol classe de vestigi o record de l'enemic de l'Estat, incloent la prohibició de citar el seu nom.
Són essencials en la memòria històrica els actes commemoratius, dates simbòliques (batalles, lleis, naixements o morts) els aniversaris de les quals se celebren, especialment els centenaris o nombres rodons. Un paper molt important ho compleixen els espais simbòlics (per exemple, als Estats Units el lloc de la batalla de Gettysburg -vegeu Lloc Nacional d'Interès Històric, uns 2500, però que només són el 4% de tots els que figuren en el Registre Nacional de Llocs Històrics-, a França el de la batalla de Verdun o el del desembarcament de Normandia, a Bèlgica el de la batalla de Waterloo) que en algunes ocasions són escenari de reconstruccions, que en molts altres llocs són popularitzades com a fires medievals (vegeu medievalisme) o espectacles de mil tipus, incloent el modern concepte de parc temàtic. La fidelitat o l'anacronisme no és el més important per a l'eficàcia de la memòria — Eric HobsbawmHOBSBAWM Eric i RANGER, Terence; ed. (1993) La invención de la tradición, Crítica, ha analitzat els mecanismes mitjançant els quals s'inventen tradicions i Jon JuaristiAntic abertzale, evolucionat en antinacionalista i nomenat durant el període del Partit Popular (1996-2004) director de la Biblioteca Nacional i de l'Institut Cervantes, JUARISTI, Jon: El bucle melancólico, El bosque originario demostra com els mites d'origen són manipulats des d'un punt de vista nacionalista. miniatura|Cementiri de Gettysburg.
També són decisius els elements del que àmpliament es pot cridar la cultura material la funció de la qual és commemorativa: monuments, elements del paisatge urbà que es nomenen per recordar fets i personatges històrics (carrers, places, parcs, escoles...), especialment els lligats al culte religiós o civil (esglésies, edificis públics com palaus, castells, ajuntaments, parlaments) i els espais funeraris, començant pels cementiris i incloent els llocs d'enterrament no convencional.
Invisibilització cultural i reconstrucció de la memòria En les últimes dècades han adquirit importància els moviments de reconstrucció de la memòria històrica de grups socials afectats pels processos d'invisibilització com les dones, els afroamericans, els indígenes, les cultures colonitzades, els treballadors, els perseguits polítics, etc.
La reconstrucció de la memòria afectada pels processos de invisibilització no constitueix un mer esforç de recerca, sinó que també i fonamentalment requereix un activisme social orientat a desmitificar estereotips i veritats donades, profundament arrelades en la cultura dominant. Les elits racionalitzen i revisen aquesta memòria a la llum de la seva ideologia i els seus interessos. Però hi ha una diferència entre la memòria oficial, que és elaborada i imposada des de l'Estat o els organismes públics per glorificar, mitificar i ocultar esdeveniments i mantenir la identitat nacional, i la memòria pública que es caracteritza com la voluntat o el desig per part d'algun grup social o la propensió del poder a seleccionar i organitzar representacions del passat de manera que puguin ser assumides pels individus com a pròpies
En moltes parts del món han sorgit fòrums per la memòria com a espais, no només de recerca sinó també polítics i culturals, amb la finalitat de servir de plataforma per a la construcció d'identitats socials.Federació de Fòrums per la Memòria
Memòria històrica a Argentina A l'Argentina, després de la dictadura militar autodenominada com a Procés de Reorganització Nacional (1976-1983), el concepte de «memòria» va adquirir un important valor cultural i polític de la mà de les lluites de la població i, en particular, de les organitzacions de drets humans.
La política sistemàtica de desaparicions, repressió clandestina i supressió de la identitat de fills d'opositors, va portar al fet que la democràcia impulsés una activa política de «reconstrucció de la memòria» i descobriment de «la veritat», al·ludint fonamentalment a la destinació dels desapareguts. L'estructura bàsica del règim de terrorisme d'Estat en l'Argentina va ser destruir la memòria de les activitats i la identitat mateixa dels opositors.
Les organitzacions de drets humans, i especialment les Mares de la Plaza de Mayo i les Àvies de la Plaza de Mayo van exercir des de 1977 un decisiu paper en la preservació de la memòria dels desapareguts, en el primer cas, i dels fills de desapareguts segrestats, la identitat dels quals va ser suprimida i moltes vegades criats per pares substituts còmplices de l'assassinat dels pares biològics.
Un pas fonamental en la reconstrucció de la memòria històrica en l'Argentina va ser la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones CONADEP, creada en 1983 pel president Raúl Alfonsín, que va investigar profundament la manera en què es va executar la repressió clandestina per produir, en 1985, un famós informe conegut com l'Informe Mai Més, peça de prova central en el Judici a les Juntes que va condemnar als militars que van conduir la repressió i va donar a conèixer massivament els actes criminals de Terrorisme d'Estat.
En la reconstrucció de la memòria històrica va exercir un important paper la iniciativa de les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo d'organitzar l'Equip Argentí d'Antropologia Forense (EAAF), dirigit pel nord-americà Clyde Snow, que va desenvolupar noves tècniques d'exhumació de tombes col·lectives, reconeixement de cadàvers i estudis d'ADN. Aquestes tècniques van ser després utilitzades en altres països d'Amèrica Llatina on es van donar també aquest tipus de desaparicions.
A causa d'una sèrie d'insurreccions militars entre 1986 i 1990 es van dictar una sèrie de lleis d'impunitat que van tancar les recerques sobre delictes de lesa humanitat comesos a l'Argentina entre 1976 i 1983. Això va portar al fet que les organitzacions de drets humans impulsessin els anomenats Judicis de la Veritat, que no podien condemnar als culpables però podien esbrinar que és el que realment havia succeït amb cada desaparegut. En 2003, el Congrés va anul·lar les lleis que havia tancat les recerques. Poc després es van reobrir les causes per delictes de lesa humanitat tancades en la dècada del '80. El 3 d'agost de 2006 s'havien reobert 959 causes penals en les quals 211 acusats es trobaven amb presó preventiva.
En 2010, la Comissària de Nacions Unides per als Drets Humans, Navy Pillay, va dir que Argentina és el país "amb major nombre de judicis per drets humans del món" i va elogiar la política de l'Argentina en la matèria en dir que el país "ha demostrat que conèixer la veritat és un dret sense límits, és un dret que ningú pot negar". "La posició de l'ONU sobre les aministies és claríssima: no són admissibles si eviten el judici de persones que poden ser penalment responsables de crims de guerra, genocidi, crims contra la humanitat o violacions greus de drets humans" va indicar Navy Pillay. http://www.pagina12.com.ar/diario/ultimas/20-150875-2010-08-06.html
Memòria, nets desapareguts i Àvies de la Plaza de Mayo Un cas especial de memòria històrica són els nens desapareguts-segrestats, lliurats a famílies que van convalidar la sostracció d'identitat, i que en alguns casos van ser còmplices de l'assassinat dels seus pares. Existeix la certesa que la majoria d'aquests nens segueixen amb vida. Per trobar a aquests nens, un grup d'àvies i avis de detinguts-desapareguts van crear l'organització Àvies de la Plaça de Mayo, dirigida per Estela de Carlotto. Des que es va establir la democràcia en 1983, i febrer de 2010, les Àvies havien trobat a 101 d'aquests nens. Les Àvies de Plaça de Maig estimen que al voltant de 500 nens van ser segrestats i privats de la seva identitat.
La recuperació dels nets exigeix addicionalment un inèdit desafiament de reconstrucció de les memòries familiars, personals i històriques relacionades amb la veritable identitat dels nens detinguts-segrestats. Avui aquests nens ja són joves i la seva situació s'agreuja si es té en compte que les persones als qui consideraven els seus pares, en els qui naturalment confiaven, els havien negat la seva identitat i origen, i en alguns casos van ser còmplices o van conèixer als assassins dels seus pares biològics.