La Gran Colòmbia (nom oficial República de Colòmbia) fou un estat existent entre 1819 i 1831. Comprenia els antics territoris del Virregnat de Nova Granada, és a dir els actuals països de Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà. El nom de "Gran Colòmbia" és una creació historiogràfica moderna per evitar confusions amb l'actual Colòmbia, a l'època el país es coneixia simplement com "Colòmbia" o fins i tot amb l'antic nom de "Nueva Granada".
Antecedents esquerra|miniatura|250x250px|A l'esquerra, límits de la nació de «Colòmbia» segons el Projecte Constitucional de Francisco de Miranda en 1798. La Gran Colòmbia era el primer pas per a la unificació total dels pobles lliures ideada per Francisco de Miranda, qui va concebre la creació d'un sol Estat hispanoamericà independent, el qual substituiria al conjunt de possessions que componien l'Imperi espanyol en aquesta part de l'hemisferi. En altres paraules, la idea de la integració americana per a Miranda era inseparable de la idea de la independència de les colònies hispanoamericanes.
A juliol de 1809, la independència de les colònies americanes s'havia convertit per a Miranda en un fet ineluctable i va veure per tant arribat el moment de convocar un Congrés de diputats de viles i províncies d'Amèrica sobre el propi territori americà. Cap altre lloc, al seu entendre, semblava més apropiat que Panamà per a reunir aquest congrés. Per la seva situació geogràfica, l'istme encarnava la imatge de la unió entre el nord i el sud de l'Amèrica de llengua espanyola. Per la mateixa raó, Miranda havia suggerit, en el seu pla de govern de 1801, que Colombo, la ciutat capital de Colòmbia, fos construïda en l'istme de Panamà.
El projecte de Miranda no va arribar a realitzar-se, però la idea va ser represa per Simón Bolívar, qui, en 1815, en la seva «Carta de Jamaica», va suggerir la reunió a Panamà d'un Congrés de les Repúbliques americanes independents, el qual no es va concretar fins a 1826. Encara que els objectius d'aquest Congrés convocat per Bolívar tendien més aviat a l'establiment d'aliances entre repúbliques independents i no a la constitució d'una sola república, com proposava Miranda.
Després del fracàs de la Segona República de Veneçuela i la seva curta permanència en Nova Granada com a comandant militar, Bolívar es va veure obligat a reflexionar sobre la causa dels fracassos previs, la situació internacional i la manera d'aconseguir la independència de manera duradora. Les seves reflexions li van portar a la conclusió que per a aconseguir la independència definitiva s'havia de derrotar totalment als espanyols per a impedir que realitzessin accions de reconquesta. Per a això, els esforços descoordinats i dispersos dels cabdills regionals al llarg d'Amèrica havien d'unificar-se sota un mandat únic, i com a garantia d'una independència permanent havia de crear-se una república gran i forta que pogués desafiar les pretensions de qualsevol potència imperial. Aquest projecte estava inspirat en la idea d'una unió continental que abastés des del territori de la Nova Espanya fins al sud de Xile, després d'aconseguida la independència.
En el context de les guerres d'independència hispanoamericanes, forces revolucionàries liderades per Simón Bolívar van establir les bases d'un govern regular en una convenció constitucional. Prèviament, el govern havia estat militar i altament centralitzat amb poder executiu directe exercit per vicepresidents o governadors, mentre el president Bolívar estava en la Campanya Llibertadora de Nova Granada i en la Guerra d'independència de Veneçuela. Bolívar va concloure que era necessari crear un govern centralitzat capaç de coordinar les accions necessàries per a resguardar les fronteres i aglutinar als diferents pobles de l'Amèrica hispana com a garantia de la independència.
Per a garantir la llibertat de Colòmbia, considerava vital aconseguir, com més aviat millor, el control sobre Veneçuela per a impedir que els espanyols la utilitzessin com a lloc d'avançada en Terra Ferma per a les seves campanyes de reconquesta, per la qual cosa va decidir emprendre aquesta tasca com una cosa prioritària. Així, va desembarcar a l'illa de Margarita a mitjan 1816 decidit a aconseguir des del principi el reconeixement del seu lideratge i, després d'obtenir un èxit inicial amb el cap local Juan Baptista Arismendi, va preparar la campanya per a alliberar el continent.
La consolidació del lideratge suprem va facilitar el control de l'orient veneçolà, i la instal·lació de Bolívar en Angostura va comportar l'inevitable i llarg enfrontament amb les forces expedicionàries del general espanyol Pablo Morillo i l'organització dels mecanismes perquè el Govern pogués funcionar. En aquell moment, l'Exèrcit espanyol ja es trobava molt desgastat després de la campanya de reconquesta realitzada al llarg d'Amèrica, i el general Morillo no va poder evitar que les seves tropes iniciessin un lent declivi degut a la falta de recursos i de reforços per a cobrir les baixes que sofrien.
Ja en 1818, la situació de l'Exèrcit espanyol a Veneçuela es va tornar insostenible i Morillo es va veure obligat a retirar algunes de les seves forces de Nova Granada per intentar contenir a Bolívar. Aleshores, la situació política i militar era prou bona com per a pensar en l'organització d'un Estat, i així va ser com a Bolívar va instal·lar el Suprem Congrés de la República a Angostura el 15 de febrer de 1819.
Història miniatura|Monument a Simón Bolívar en els voltants de la seu del Congrés Anfictiónico, ciutat de Panamà.
Dècada del 1810 El 1816, Simón Bolívar, amb l'ajuda dels generals Urdaneta, Piular, Páez, Mariño, Nariño, Monagas, entre d'altres, va aconseguir una sèrie de victòries sobre els realistes. Després d'alliberar Guaiana i Nova Granada, va proclamar la seva fundació el 17 de desembre de 1819 a Angostura (actual Ciutat Bolívar). Els últims contingents realistes a Veneçuela van ser derrotats en la històrica batalla de Carabobo el 24 de juny de 1821. El 28 de novembre de 1821 es dona la independència de Panamà i, voluntàriament, s'uneix al somni de Bolívar signant amb Espanya un pacte de no agressió.
La resistència d'Espanya en el continent va acabar al Perú amb la batalla d'Ayacucho, el 9 de desembre de 1824, en la qual es va consagrar definitivament com a heroi Antonio José de Sucre (1795-1830). Tot el poder espanyol en el Virregnat de Nova Granada i al Perú va quedar enfonsat sota els cops de tres homes: Bolívar, Miranda i Sucre; morts en diferents circumstàncies: Bolívar el 17 de desembre de 1830, a Santa Marta, Colòmbia; Francisco de Miranda a la presó de la Carraca, a Cadis, en 1816; Antonio José de Sucre, assassinat a Berruecos, Nova Granada (actual Colòmbia), el 4 de juny de 1830.
No obstant això, la unió política dels territoris dels antics Virregnats de la Nova Granada, Quito i la Capitania de Veneçuela no va aconseguir durar massa a causa de tensions regionals. Opositors al govern de Bolívar van arribar a considerar l'opció secessionista. El 1830 Veneçuela i l'Equador van declarar la seva independència de la República de Colòmbia, quedant finalment dissolta la Gran Colòmbia en 1831, donant naixement a tres entitats estatals diferents: Nova Granada, l'Equador i Veneçuela. La secessió veneçolana va ser dirigida pel General José Antonio Páez (1790-1875), qui ja havia combatut sota les ordres de Bolívar i posseïa des de llavors el control virtual de la part veneçolana de la república. Páez es va convertir en el primer president del nou Estat veneçolà i va governar intermitentment fins a 1863. A l'Equador va assumir el general veneçolà Juan José Flores. Reduïda a la Nova Granada, presidida per Rafael Urdaneta, qui originalment havia fet un cop d'estat pensant a retornar el poder a Bolívar, la Gran Colòmbia es va dissoldre després del derrocament d'Urdaneta. A la Nova Granada passat un temps en què es va donar una nova estructura i lleis durant un govern provisional, es va elegir com a vicepresident interí a José María Obando. Un any després va assumir el càrrec de president Francisco de Paula Santander i va delinear l'estructura del nou Estat.
A Veneçuela, un grup d'oficials patriotes es van aixecar en 1835 contra el president José María Vargas, en el que es coneix com a Revolució de les Reformes, per a exigir la reconstitució de la Gran Colòmbia, reformes polítiques i la fi del poder econòmic de l'oligarquia, enfortida amb el comerç d'importació i exportació. Van obtenir un triomf efímer, però després va reprendre el poder el general José Antonio Páez, amb el que es va fer definitiva la dissolució de la Gran Colòmbia.
Congressos d'Angostura i de Villa del Rosario de Cúcuta, Convenció d'Ocaña, Constitució de 1821 miniatura|Casa del Congrés de Angostura, Ciutat Bolívar, Veneçuela. El 1819, malgrat estar encara sota el control espanyol, els ímpetus independentistes van continuar i es van reactivar els ànims constitucionals. El 15 de febrer de 1819, sis mesos abans de la batalla de Boyacá, es van reunir representants de Veneçuela, Nova Granada (actualment Colòmbia) i Quito (actualment l'Equador) a Angostura, Veneçuela, on es va instal·lar el Congrés d'Angostura per a treballar en el desenvolupament d'una Llei Fonamental de Colòmbia (constitució), en la qual, mitjançant un decret, «les Repúbliques de Veneçuela i la Nova Granada queden des d'aquest dia reunides en una sola sota el títol gloriós de República de Colòmbia». Els representants de Quito eren pocs, ja que encara es trobava sota el domini espanyol. miniatura|Temple Històric, on va tenir lloc el Congrés de 1821, el qual va donar vida a la Gran Colòmbia. miniatura|Complex Històric de la Gran Convenció, en el qual es va celebrar la Convenció d'Ocaña en 1828, on es va dissoldre la Gran Colòmbia. Les decisions preses inicialment van ser les següents:
Les Repúbliques de Veneçuela i la Nova Granada van ser reunides sota el títol de República de Colòmbia. El seu territori comprenia els de l'antiga Capitania General de Veneçuela i el Virregnat del Nou Regne de Granada. La Nova Granada va ser canviada de nom a Cundinamarca i la seva capital Santa Fe canviada de nom Bogotá. Igualment seria la ciutat capital de la República. La República de Colòmbia es dividiria en tres grans departaments: Veneçuela, Quito i Cundinamarca. Les capitals d'aquests departaments serien les ciutats de Caracas, Quito i Bogotà, respectivament. Seria governada per un president. Existiria un vicepresident que substituiria al president en la seva absència. Els governadors dels tres departaments també s'anomenarien vicepresidents. El president i vicepresident serien elegits amb vot indirecte, però per a efectes de començar, el Congrés els va triar de la següent forma: Simón Bolívar com a president de la república i Francisco de Paula Santander com a vicepresident. A l'agost, Bolívar va continuar la seva tasca llibertadora, va partir cap a l'Equador i el Perú i va deixar a Santander a càrrec de la presidència. A Bolívar se li va concedir el títol de «llibertador» i es va estipular que el seu retrat seria exposat en el saló de sessions del Congrés amb el lema «Bolívar, llibertador de Colòmbia i pare de la Pàtria».
Després de les batalles del Pantà de Vargas i de Boyacá, el 17 de desembre de 1819, el Congrés d'Angostura va declarar formalment creada la República de Colòmbia. La iniciativa de Simón Bolívar va ser aprovada, encara que aquest alliberament no va aconseguir Pasto, Santa Marta ni Panamà.