Ibn Taymiyya (Harran, actual Turquia, 22 de gener de 1263 – Damasc, 26 de setembre de 1328) fou un famós teòleg musulmà que va viure al temps de les invasions mongòliques.
Com a membre de l'escola hanbalita, va preconitzar el retorn de l'islam a les seves fonts, l'Alcorà i la sunna, i que calia considerar com a bida (innovació no ortodoxa) tot costum que no estès clarament referenciat pel comportament del profeta Muhàmmad i de les primers generacions de musulmans (sàlaf). Va condemnar particularment el culte als sants i va emetre nombroses fàtues incitant al gihad contra els xiïtes, els cristians i els mongols. Gran coneixedor de la fàlsafa (filosofia racionalista islàmica), va elaborar refutacions sistemàtiques de les tesis defensades pels filòsofs al-Farabí, Avicenna i Averrois, criticant la preponderància que aquests donaven a la lògica i la raó.Nadjet Zouggar, Ibn Taymiya et les fatwas, article de Les textes fondamentaux de la pensée en islam, número 5 dels "Hors-série" de Le Point, París, novembre-desembre 2005.
És considerat una icona i una referència pel moviment salafista actual i és molt respectat pel wahhabisme saudita.
Va ser dels primers a entendre la llei de l'oferta i demanda, escrivint: «Si el desig de béns augmenta mentre la seva disponibilitat disminueix, el seu preu puja. En canvi, si augmenta la disponibilitat del bé i el desig disminueix, el preu baixa». (citing Hamid S. Hosseini, 1995. "Understanding the Market Mechanism Before Adam Smith: Economic Thought in Medieval Islam," History of Political Economy, Vol. 27, No. 3, 539–61).
Nom i títols El seu nom complet era Taqí-d-Din Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Abd-as-Salam ibn Abd-Al·lah ibn Taymiyya al-Harraní (), però és més conegut com a Taqí-d-Din Àhmad ibn Taymiyya o simplement com a Ibn Taymiyya.
Tradicionalment rep el tractament de xaykh al-islam.
Biografia Infància Va néixer l'any 1263, de pare àrab i mare kurda, a la ciutat de Harran (Mesopotàmia, avui al sud-est de Turquia), on va passar els primers anys de la seva vida. Després, arran de la invasió dels mongols, va emigrar amb el seu pare, als sis anys, a Damasc. El seu avi Majdud-ad-Din Abu-l-Barakat ibn Taymiyya era un reconegut jurista del màdhhab hanbalita.
Durant la seva vida va estudiar moltes obres, entre elles L'adquisició del coneixement de Fakhr-ad-Din ar-Razí.
Gihad contra els mongols miniatura|Victòria dels mongols (esquerra) sobre els mamelucs a la batalla de Wadi al-Khazandar (1299). Entre el 1300 i el 1304, durant les darreres incursions a Síria realitzades pels mongols de l'Il-kanat,. Ibn Taymiyya va intentar incitar la població al gihad en contra seu. Ibn Taymiyya els combat amb les armes, però també amb els seus escrits. Així, qüestiona la conversió a l'islam del seu líder, Mahmud Ghazan, acusant-lo de mantenir el seu dret consuetudinari i de pactar amb els regnes cristians.
Empresonaments Ibn Taymiyya va passar més de sis anys a diverses presons mameluques, a Damasc, el Caire i Alexandria. De vegades a causa de les acusacions fetes contra ell pel seu dogma, i altres vegades, a causa d'algunes de les seves opinions sobre qüestions de fiqh (jurisprudència), ja que en alguns aspectes estava en desacord amb els punts de vista dels quatre màdhhabs, especialment pel que fa al repudi. Ibn Taymiyya creia que el repudi no s'acorda amb la sunna, especialment el repudi triple simultani o el repudi de la dona menstruant.
També va ser empresonat per la seva oposició al dogma aixarita. Per exemple, els versos de l'Alcorà que descriuen Déu com assegut al seu tron es troben entre els temes que van estar al centre de molts debats entre els teòlegs musulmans de l'època. Els teòlegs aixarites interpretaven aquests versos com a al·legòrics i consideraven que afirmar el seu significat aparent implicava necessàriament un antropomorfisme, idea que Ibn Taymiyya sempre va refusar.
Va ser empresonat per darrera vegada l'any 1326, a Damasc, per la seva fàtua sobre la prohibició de viatjar només per a visitar la tomba del profeta. Ibn Taymiyya afirmava que la intenció ha de ser primer visitar la mesquita de Medina, no la tomba per ella mateixa. Va morir a la presó el 1328. Està enterrat en un cementiri sufí a Damasc.(Localització de la seva tomba a Damasc: http://maqbara-sufiyya.ibntaymiyya.org/).
Obra i dogma Coneixement de Déu Ibn Taymiyya és conegut pels seus treballs en tots els camps de la teologia islàmica. Entre altres coses, per haver estat un dels únics a refutar tots els altres corrents de l'islam que eren majoritaris en el seu moment, en particular en el camp dels noms i atributs de Déu. Ibn Taymiyya expressa un «menyspreu insolent» pel que fa a la teologia racional (kalam). Tal com mostra aquest fragment del seu llibre Al-aqida al-wassitiyya, que va escriure arran d'una classe després de la pregària de la tarda (asr) a petició d'un jutge de Wasit, després de la invasió d'Iraq pels mongols:
Sobre l'omnipresència divina de Déu, diu:
Els musulmans desobedients que cometen grans pecats no són infidels, segons Ibn Taymiyya:
Sempre en la mateixa obra i entre els atributs de Déu, Ibn Taymiyya insisteix més particularment en la voluntat divina:
Es pot veure en els comentaris d'Ibn Taymiyya que defèn que el que Déu vol té lloc i el que Ell no vol no es fa. Afegeix també que hi ha, per tant, una voluntat universal i igualment predestinada però també una voluntat legal i religiosa (irada xariyya diniyya): Déu ha volgut, per dret, que els seus servents l'adorin i l'obeeixin. Alguns el van adorar i obeir, altres no.
Afirma que Déu va crear el món mitjançant un acte de la seva voluntat i la revelació profètica no és altra cosa que l'expressió d'aquesta voluntat. Per tant, és per revelació i no mitjançant la raó que els homes poden conèixer aquesta voluntat. Per tant, Ibn Taimiyya es va oposar als aixarites, l'escola predominant del seu temps, fet que li va valer diversos judicis. Personatge molt decidit, sempre es va negar a negociar els seus principis, preferint denunciar les equivocacions del seu adversari, més que no pas beneficiar-se d'un indult reial condicionat al seu silenci.
A més, divideix el tawhid (la unicitat de Déu) en dos: tawhid en divinitat i tawhid en adoració..
Opinió sobre el misticisme musulmà (sufisme) Hereva de l'orientalisme del , i accentuada per l'adveniment del salafisme, la reputació antisufí d'Ibn Taymiyya no ha deixat mai de tapar la realitat de la seva obra mística. Henri Laoust va ser un dels primers a subratllar les afinitats de l'erudit hanbalita amb el sufisme, denunciant així la reputació antisufí amb què s'havia titllat Ibn Taymiyya. Estudis posteriors han confirmat aquestes afinitats, fins i tot arribant a suggerir que pertanyia a la confraria sufí qadiriyya. Una cosa és certa: no hi ha cap escrit d'Ibn Taymiyya que condemni el sufisme com a tal. Les crítiques de l'erudit hanbalita cap a determinades doctrines i pràctiques del sufisme s'han d'entendre en el context històric de la Síria mameluca. La refutació dels sufismes, jutjats com a contraris a l'Alcorà i a la Sunna, forma part d'un reformisme religiós dirigit a purificar la xaria i el mateix sufisme, cos i cor de l'islam, de les seves innovacions i dels seus «exageradors». Henri Laoust assenyala que l'única mística contra la qual va lluitar realment Ibn Taymiyya va ser el monisme existencial (ittihadiyya).
Lluny de la imatge de rigorista que se li atribueix de vegades, la posició del xaykh al-islam està plena de matisos, i fins i tot d'indulgència cap a l'embriaguesa espiritual dels sufís i els extàtics. Fins i tot arriba a excusar les insensates paraules pronunciades per aquests mentre es troben en un estat d'embriaguesa espiritual. De fet, mostra la mateixa clemència cap a les «locucions teopàtiques» (xatahat) d'al-Bistamí (m. 877), an-Nurí (m. 907) o aix-Xiblí (m. 945). Lloa molts mestres sufís, als quals anomena mestres sufís «ortodoxes» (maixayilh ahl al-istiqama), entre els quals Fudayl ibn Iyad (m. 803), Ibrahim ibn Àdham al-Ijlí (m. 777-78), Abu-Sulayman ad-Daraní (m. 830), Maruf al-Karkhí (m. 815), Sarí as-Saqatí (m. 867), Junayd (m. 910), Hammad ad-Dabbàs (m. 1131) i Abd-al-Qàdir al-Jilaní (m. 1166). També cal destacar que Ibn Taymiyya és l'autor d'un comentari sobre el Kitab futuh al-ghayb del sufí Abd-al-Qàdir al-Jilaní.Ibid.
A la seva Epístola als sufís i als pobres en Déu, Ibn Taymiyya s'esforça a mostrar que el terme sufisme, lluny de ser una denominació sense realitat, designa una ciència islàmica per dret propi, de la mateixa manera que el fiqh. El sufisme implica, segons ell la «gnosi» (maàrif), els estats espirituals (ahwal), els bons costums (akhlaq), les regles de propietat (àdab), etc. El sufisme, o la ciència dels estats espirituals, té, segons ell, el propòsit de conduir gradualment el «caminant al grau de proximitat divina» (qurb). Imad-ad-Din al-Wassití (m. 1311), el deixeble que Ibn Taymiyya havia iniciat en la lectura del hadit, afirma de fet que la manera d'aconseguir aquesta proximitat divina no és altra que la imitació (mutàbaa) del profeta Mahoma, tant en les seves obres externes com en els seus estats espirituals. Això és la quinta essència del sufisme, segons Ibn Taymiyya. El seu aspecte ètic no difereix del dels místics i dels tradicionalistes primitius: «ordenar allò que és bo i prohibir allò que és blasmable».
Crítica als filòsofs Bon coneixedor dels escrits d'Avicenna i molt crític amb els filòsofs, Ibn Taymiyya ve prendre com a missió rebutjar les seves tesis. S'oposa a l'autonomització de la raó i a la universalitat de la lògica d'Averrois, filòsof aristotèlic. Ell, com altres teòlegs del seu temps, considerava que la filosofia era «la religió d'Aristòtil» i acusa els filòsofs d'haver-s'hi convertit, arribant a emetre una fàtua condemnant-los. Així, acusa els filòsofs d'equiparar els profetes citats a l'Alcorà amb els legisladors grecs, com Plató. Els critica per pensar la llei divina revelada al profeta Mahoma segons una filosofia derivada del politeisme, que els porta a interpretar els textos profètics no com l'ensenyament de la veritat, sinó com una mena de retòrica adreçada al poble.
Nadjet Zouggar escriu:
Segons Ibn Taymiyya, el primer tipus de filòsofs ensenyen el que és d'interès (màslaha) per a la multitud a qui s'adrecen perquè s'imaginen que les coses són així, encara que sigui mentida que ho són; en aquest cas, seria una mentida en interès de la multitud, ja que no hi hauria cap altre mitjà per guiar-la cap al camí de la salvació que no fos instruir-la mitjançant símbols..
En el seu tractat La refutació dels defensors de la lògica (Kitab ar-radd ala al-mantiqiyyín), ataca principalment el pensament d'al-Farabí, d'Ibn Sabín i d'Avicenna i la seva escola. Considera les seves doctrines com a herètiques i critica la seva tendència a considerar la lògica aristotèlica com un instrument exclusiu i infal·lible per establir la veritat.
Crítica a les confraries sufíes Tot i acceptar des d'un punt de vista teòric el misticisme sufí, s'oposà a certes confraries sufís, especialment aquelles que considerava herètiques, i va desaprovar totalment el culte als sants i les construccions sobre les seves tombes.Mathieu Guidère, La Guerre des islamismes, Paris, Gallimard, 2017, fin du chapitre I. Al seu llibre Al-furqan, ‘La distinció entre el bé i el mal’, Ibn Taymiyya ataca especialment el sufisme desviat de les persones que fingeixen ascetisme, però en realitat practiquen el vagabundeig.Ibn Taymiyya, La distinction entre les alliés du miséricordieux et les alliés du diable, Riyadh, Le bureau du prêche de Rabwah