miniatura|esquerra|Puerto Madero, a Buenos Aires. Leconomia de l'Argentina es beneficia de rics recursos naturals, d'un alt percentatge d'alfabetització, d'un sector agrícola orientat a les exportacions, i d'una base industrial diversificada. A més és un productor mundial de cereals i de carn.

Històricament, però, l'acompliment econòmic ha estat molt desigual. A final del era una de les nacions més riques del món, riquesa basada en l'agricultura i la inversió estrangera. No obstant això, l'Argentina no va assolir mai un ple desenvolupament econòmic el . Després de la Segona Guerra Mundial el país va experimentar crisis econòmiques i polítiques successives, va augmentar considerablement el deute extern, i la hiperinflació va arribar al 200% mensual els anys vuitanta.

Mitjançant un pla de convertibilitat, el país es va estabilitzar durant la dècada de 1990. Els aspectes negatius del pla, però, van fer més desigual la distribució de la riquesa. El 2001, el president va donar fi a la convertibilitat, va devaluar la moneda, i l'Argentina es va enfonsar en la pitjor crisi econòmica de la seva història. Més del 50% de la població vivia sota el nivell de la pobresa. La recuperació ha estat ràpida, i el producte interior brut (PIB) va créixer més del 8% durant el 2003 i 2004. No obstant això, l'Argentina ha de resoldre la situació energètica per tal d'aconseguir taxes de creixement del 3-5% els pròxims anys. A pesar de la crisi, l'Argentina és una potència econòmica de Llatinoamèrica, amb la quarta posició en la renda per capita (RNB), la tercera en PIB, la primera en PIB per capita segons el mètode del paritat de poder adquisitiu (PPA), conserva un alt índex de desenvolupament humà en comparació amb la resta de la regió.

Mapa econòmic de l'Argentina Històricament la Província de Buenos Aires va ser la regió més influent i pròspera del país. Amb les onades d'immigració interna i externa a la ciutat de Buenos Aires i a l'àrea metropolitana, hi viu el 30% de la població, la qual cosa ha produït una concentració de la indústria i del desenvolupament econòmic en comparació amb la resta de les províncies. Altres províncies que han beneficiat de la immigració són Córdoba i Santa Fe, ambdúes, com Buenos Aires, localitzades al centre del país. Per contra, les províncies del nord no han pogut desenvolupar la infraestructura ni la economia, i els nivells de pobresa hi són molt superiors; mentre que a les províncies riques del centre el nivell de la pobresa s'ha reduït al 35%, al nord és superior al 65%.

Convertibilitat i liberalització miniatura|Banco de la Nación Argentina, Buenos Aires. El 1989, data en la qual Carlos Ménem va ser designat president, el país havia acumulat una enorme deute extern, la inflació havia arribat al 200% mensual, i la producció queia rabent. Per a combatre la crisi, el govern argentí (com la majoria dels països llatinoamericans) va començar un pla de liberalització i privatització de les empreses públiques. L'Argentina, a més, va implementar una reforma monetària radical: es va canviar l'efímera moneda de l'austral, pel nou peso convertible. Per mitjà d'aquesta reforma, la taxa de canvi del peso argentí era mantinguda artificialment a la del dòlar nord-americà. El nom "convertible" significava que per cada peso circulant al país, havia un dòlar al Banc Central, així limitant per llei el creixement de la base monetària al creixement de les seves reserves.

Amb la convertibilitat, la inflació es va reduir considerablement, fins i tot a nivells inferiors a la inflació nord-americana i europea, i per mitjà de la liberalització comercial i la privatització de les empreses públiques, el país es va obrir a la inversió estrangera, i es va crear un pla de pensió i compensació laboral. Com a resultat d'aquestes polítiques, l'Argentina va experimentar un impressionant creixement al començament de la dècada de 1990.

Crisis internacionals i la inestabilitat argentina El 1995, la devaluació del peso mexicà va produir una fugida de capital a l'Argentina, i una severa, encara que curta, recessió. Mitjançant noves reformes per a estabilitzar el sistema bancari, el PIB va créixer 8% el 1997. El 1998, la crisi asiàtica i la crisi de Rússia van provocar una grossa disminució de la inversió estrangera al Brasil i l'Argentina. Aquestes crisis van afectar severament el creixement econòmic del país.

la convertibilitat s'havia d'abandonar la segona meitat de la dècada de 1990. Amb una taxa de canvi artificialment baixa, les exportacions argentines van perdre competitivitat. La importació de productes europeus barats, va provocar que nombroses empreses tanquessin, i l'emigració massiva de persones de les petites ciutats, a Buenos Aires. Tot això, va apujar el percentatge de la població en pobresa a nivells històrics, superiors al 30%. Les villas miseria, fet de cartró i plaques metal·liques, barris pobres sense serveis públics van créixer considerablement als afores de les grans ciutats, i sobretot a Buenos Aires.

La crisi 1999-2002 El 1999, el PIB argentí va caure 3%, i l'Argentina va entrar en recessió. El president Fernando de la Rúa, elegit el 1999 després de l'administració de deu anys de Carlos Ménem, va augmentar els impostos i va reduir la despesa governamental per a reduir el dèficit, que havia arribat al 2,5% del PIB. A més, va concentrar les poques inversions governamentals a Buenos Aires, mentre que la resta de les províncies es van enfonsar en pobresa (a nivells del 70% a les províncies del nord). Entre 1990 i el 2003, 450.000 argentins van morir de fam, segons l'economista argentí Alberto Lapolla. La taxa d'atur va arribar al 18%.

L'enorme deute públic va ser un tema molt controvertit, i va agumentar la tensió entre el govern i el Fons Monetari Internacional. El 2001, la fugida de capital es va apujar, i el govern va aplicar el corralito, la congelació dels dipòsits bancaris. La població només podia treure una petita quantitat mensualment. Això va provocar protestes massives i fins i tot violència a les empobrides províncies del nord. Després de les protestes del desembre de 2001, conegudes com el cacerolazo, de la Rúa va renunciar a la presidència, i en menys de dues setmanes quatre presidents van ser designats, i van renunciar successivament.

Duhalde va ser designat president, va declarar oficialment la moratòria dels pagaments del deute, i va acabar amb el sistema de la convertibilitat, devaluant la moneda oficialment d'1 peso argentí per dòlar, a 1,40 pesos argentins per dòlar. Poc després es va adoptar el sistema de lliure flotació, i el preu del dòlar nord-americà va arribar als quatre pesos argentins. Aquesta crisi va enfonsar al 57,5% de la població sota el nivell de la pobresa, i al 27,5% sota el nivell de pobresa extrema el 2002 i el PIB va caure més de 10%.

Segle XXI El 2003 va ser elegit president Néstor Kirchner que va realitzar una sorprenent (i radicalment baixa, oferint només el ) reestructuració del deute extern (a 25-35% del valor nominal), que va ser acceptat pel 75% dels creditors, principalment nacionals, encara que els creditors internacionals han impugnat la decisió.

Amb una moneda molt barata (el 2004 la taxa de canvi del peso argentí s'havia estabilitzat a raó de tres pesos per cada dòlar nord-americà), les exportacions, principalment agrícoles, van créixer molt, així com el turisme i la construcció. El 2003 i el 2004 el PIB va créixer més del 8% per any (principalment en recuperació de la caiguda de 1998-2001), i el nivell de la pobresa ha disminuït al voltant del 38%, i la taxa d'atur al 12%.

Amb una sorprenent reestructuració del deute extern, el govern de Néstor Kirchner, va assolir importants avanços econòmics, i l'Argentina va créixer una mitjana anual del 8-9% entre el 2003 i el 2007. Aquest creixement econòmic, causat principalment per una taxa de canvi subvalorada del pes argentí i l'augment abrupte dels preus dels aliments a escala mundial, ha produït un augment significatiu de les exportacions argentines; només entre el 2005 i el 2006, les exportacions van créixer 15,4%. El nivell de la pobresa es va reduir al 26,9% el 2006, i el nivell d'indigència al 8,7%. La taxa d'atur, que durant la crisi havia superat el 20%, s'ha reduït al 9,8%. Una de les preocupacions més importants del govern de Kirchner va ser aturar la inflació, que, oficialment seria del 9,8% el 2006. Tanmateix, l'Argentina utilitza un sistema variable per calcular la inflació, per mitjà del qual si un producte de l'índex de preus mostra una puja substancial, el producte no es pren a compte en el càlcul de la inflació, ans se substitueix per un d'altre. Els economistes i les organitzacions internacionals estimen que la inflació real supera el 30%.

La presidència de Cristina Fernández de Kirchner va acabar el 2015, i Mauricio Macri va guanyar les eleccions presidencials de l'Argentina de 2015, dedicant-se a canviar molts aspectes de l'economia argentina que havia deixat enrere Kirchner. Les reserves de moneda estrangera del Banc Central de l'Argentina estaven esgotades; la taxa d'inflació anual era superior al 30 per cent, i el país tenia els tipus impositius més alts de la seva història. El saldo pressupostari del govern tenia un dèficit del 8%, i el govern es va enfrontar a batalles legals internacionals pel seu impagament sobirà després que l'administració Kirchner es negués a continuar els pagaments de l'enorme deute extern del país. Estaven en vigor controls de canvi estrictes des del 2011, creant un mercat paral·lel a l'ombra per a les divises. Una caiguda global dels preus de les matèries primeres va reduir dràsticament els ingressos comercials previstos, cosa que va pressionar encara més l'economia del país.

El 2018, el govern de Macri va obtenir un nou préstec del Fons Monetari Internacional (FMI) per un import rècord de 57.000 milions de dòlars dels què només es van desemborsar 44.000 milions de dòlars després que el seu successor, Alberto Ángel Fernández, es negués a acceptar la resta i intentés renegociar les condicions de reemborsament. L'acord del 2018 pretenia estabilitzar l'economia argentina, però va fracassar, ja que una forta devaluació del peso, una inflació desbocada i una recessió van deixar el país amb un deute aclaparador. El desembre del 2021, l'FMI va admetre que el préstec no havia aconseguit els seus objectius de restaurar la confiança en la viabilitat fiscal del país i fomentar el creixement econòmic. El 2022, es va arribar a un acord de la Facilitat de Fons Ampliada (MEF) per refinançar el compromís anterior de l'Argentina. L'administració de Alberto Ángel Fernández va deixar un país amb una caiguda abrupta dels salaris, un índex de pobresa del 45% i un 10% d'indigència, una caiguda del PIB per càpita del 15% els darrers 12 anys i una inflació acumulada d'aproximadament 5.000%.

Quan Javier Milei guanyar les eleccions presidencials de l'Argentina de 2023, el Banc Central es va enfocar a comprar molts dòlars i reduir el dèficit fiscal, rebent un vot de confiança dels mercats, però quan el país es va començar a quedar sense dòlars, l'abril de 2025, l'FMI li va assegurar un crèdit que va donar un respir a l'economia argentina amb el compromís de refinançament dels venciments del deute públic en moneda local i en moneda estrangera, però no va acumular prou quantitat de dòlars per assegurar els pagaments i l'escassetat de dòlars va afectar el creixement econòmic augmentant la desconfiança dels mercats. El setembre de 2025 el govern va patir una derrota electoral a la província de Buenos Aires i la seva posició va quedar debilitada davant dels ulls dels inversors, però l'octubre el govern nord-americà va oferir a Milei assistència financera.

Referències

Enllaços externs

Banc Central de la República Argentina Projecció econòmica de l'Argentina (anglès)