El mandril (Mandrillus sphinx) és un primat de la família Cercopithecidae (micos del Vell Món), originari de l'Àfrica central-occidental.
És un dels mamífers més colorits del món, amb la pell vermella i blava a la cara i la part posterior. L'espècie és sexualment dimòrfica, ja que els mascles tenen un cos més gran, unes dents canines més llargues i un color més brillant. És el mico més gran del món.
El seu parent viu més proper és el dril, amb el qual comparteix el gènere Mandrillus. Tradicionalment es pensava que ambdues espècies eren babuïns i eren classificades dintre del gènere Papio, però recents investigacions van determinar que haurien d'estar separades dintre el seu propi gènere (Mandrillus). Més investigacions han demostrat que els mandrils estan més estretament relacionades amb els mangabeis.
Els mandrils viuen principalment a les selves tropicals, però també viatjen per les sabanes. Són actius durant el dia i passen la major part del temps al terra. Els seus aliments preferits són les fruites i les llavors, però els mandrils també consumeixen fulles, medul·les vegetals, bolets i animals, des d'insectes fins a joves antílops.
Els mandrils viuen en grups grans i estables coneguts com «hordes» que poden arribar als centenars. Les femelles formen el nucli d'aquests grups, mentre que els mascles adults són solitaris i només es reuneixen amb els grups més grans durant l'època de reproducció. Els mascles dominants tenen els colors més vibrants i els flancs i gropes més grossos, i tenen més èxit criant joves.
El mandril està classificat com a vulnerable a la Llista Vermella de la UICN. Les seves principals amenaces són la destrucció de l'hàbitat i la caça de d'animals silvestres. Gabon es considera la fortalesa de l'espècie. El seu hàbitat ha disminuït al Camerun i Guinea Equatorial, mentre que la seva distribució a la República del Congo és limitada.
Etimologia La paraula «mandril» deriva de les paraules angleses «man» i «drill» (aquest últim significa «babuí» o «mico», i és d'origen africà occidental) i data de 1744. Sembla que el nom es referia originàriament als ximpanzés. El primer erudit que va registrar el nom del «mico de colors» va ser Georges-Louis Buffon l'any 1766. Thomas Pennant l'anomenava «tufted ape», «great baboon» i «ribbernosed baboon» a A Synopsis of Quadrupeds (1771) i A History of Quadrupeds (1781).
Taxonomia El mandrill va ser representat científicament per primera vegada a Historia animalium (1551-1558) per Conrad Gessner, que el considerava una espècie de hiena. L'espècie va ser classificada formalment per Carl Linnaeus com a Simia sphinx el 1758. El seu nom genèric actual Mandrillus va ser encunyat per Ferdinand Ritgen el 1824.
Històricament, alguns científics van col·locar el mandril i el dril (M. leucophaeus) molt relacionat al gènere del babuí Papio. Els estudis morfològics i genètics a finals del segle i principis del van trobar una relació més estreta amb els mangabeis del gènere Cercocebus. Alguns fins i tot han proposat que el mandril i el dril pertanyin a Cercocebus. Dos estudis genètics el 2011 van aclarir Mandrillus i Cercocebus com a tàxons germans separats. Els dos gèneres es van dividir fa uns 4,5 milions d'anys mentre que el mandrill i el dril es van dividir aproximadament 3,17 milions d'anys. No s'han trobat fòssils de Mandrillus.
+Filogenia de Mandrillus entre gèneres relacionatsBasat en 54 gensBasat en l'ADN mitocondrial
Algunes autoritats han dividit les poblacions de mandrils en subespècies: el mandril del nord (M. s. sphinx) i el mandril del sud (M. s. madarogaster). Una tercera subespècie proposada, M. s. insularis, es basava en la creença errònia que els mandrils estan presents a l'illa de Bioko. El consens és que els mandrils pertanyen a una subespècie (M. s. esfinx).
Les seqüències del citocrom b suggereixen que les poblacions de mandrils al nord i al sud del riu Ogooué es van dividir fa 800.000 anys i pertanyen a haplogrups diferents. Sembla que aquesta divergència també va provocar la divisió de la soca de mandril del virus de la immunodeficiència símia (SIV). L'esborrany (incomplet) del genoma del mandril es va publicar el 2020, amb una mida del genoma informada de 2,90 giga-parells de bases i alts nivells d'heterozigositat.
Aparença El mandril té un cos fortut amb un cap i un musell grans, així com una cua curta. Les extremitats són de mida uniforme i els dits de les mans i els peus són més allargats que els dels babuïns, amb un dit gros més oposable als peus. El mandril és el primat més dimòrfic sexualment, i és el mico més gran del món. Les femelles són menys robustes i tenen el musell més curt i més pla. Els mascles tenen una llargada cap-cos de 70-95 cm i pesen entre 19 i 30 kg mentre que les femelles tenen una longitud cap-cos de 55-70 cm i pesen 10 -15 kg. La majoria de les dents són més grans en els mascles i les dents canines arriben fins a 4,5 cm per als mascles i 1 cm de llarg per a les femelles. Els dos sexes tenen cues de 7 a 10 cm.
El pelatge del mandril és principalment grisós o amb bandes de color marró oliva, amb una barba groc-taronja i pèls esparsos i clars a la part inferior. Els llavis estan envoltats de bigotis blancs rígids, i hi ha una pell nua blanca darrere de les orelles. Els mandrils masculins tenen una «cresta» de pèls llargs al cap i al coll, mentre que ambdós sexes tenen glàndules toràciques cobertes per pèls llargs. La cara, la gropa i els genitals tenen menys pèl.
Els mandrils tenen una línia vermella que recorre la meitat de la cara que es connecta amb el nas vermell. A banda i banda de la línia, la pell és blava i estriada. En els mascles, la pell blava està sostinguda per inflors òssies crestades. Les femelles tenen una coloració facial més suau, però això pot variar entre individus, alguns amb tons vermells i blaus més intensos i altres més foscos o gairebé negres. En els mascles, la gropa i les zones al voltant dels genitals són multicolors, consisteixen en pell vermella, rosa, blava i violeta, amb un eix del penis vermell i escrot violeta. Les zones genital i anal de la femella són vermelles.
Els mandrils són coneguts per estar entre els mamífers més colorits. Charles Darwin va escriure a The Descent of Man: «cap altre membre de tota la classe dels mamífers té un color tan extraordinàri com el mandril mascle adult». La coloració vermella és creada pels vasos sanguinis prop de la superfície de la pell, mentre que el blau és una forma de coloració estructural causada per arranjaments paral·lels de fibres de col·lagen. Les crestes blaves dels mascles contrasten tant amb les tonalitats facials vermelles com amb el fullatge verd del seu entorn, ajudant-los a destacar davant d'altres individus. La coloració més fosca i tènue de les cares de les femelles és causada per la melanina.
Ecologia miniatura|Mandril femella asseguda a un arbre El mandril viu al centre-oest d'Àfrica, inclòs el sud del Camerun, Guinea Equatorial continental (Río Muni), Gabon i parts de la República del Congo. La seva serralada està limitada pel riu Sanaga al nord i els rius Ogooué i Ivindo a l'est. No sembla compartir hàbitat amb el dril, ja que les dues espècies estan separades pel riu Sanaga. Els mandrils viuen a les selves tropicals, en general prefereixen els boscos primaris als boscos secundaris. També viuen en boscos de galeria irregulars envoltats de sabana i viatgen per zones d'herba dins dels seus hàbitats forestals. També s'han registrat en zones muntanyoses, prop dels rius i en camps de conreu.
Els mandrils prefereixen un arbust gruixut dominat per plantes perennes com els gingebres i les plantes dels gèneres Brillantaisia i Phaulopsis. Habiten principalment a terra, però s'alimenten tan alt com el dosser arbori. Tant els mandrils com dril són més arborícoles que els babuïns. Els mandrils poden agregar-se o competir amb altres primats com ara talapoins, cercopitecs, colobus blancs i negres, ximpanzés i goril·les.
Alimentació El mandril és un omnívor. El nucli de la seva dieta està format per plantes, de les quals menja més d'un centenar d'espècies. Un estudi va trobar que la dieta del mandril estava composta per fruita (50,7%), llavors (26,0%), fulles (8,2%), médul·la vegetal (6,8%), flors (2,7%) i matèria animal (4,1%), amb altres aliments que representen l'1,4% restant. Durant l'estació humida, els mandrils s'alimenten en boscos continus, quan hi ha més fruites disponibles, mentre que durant l'estació seca s'alimenten als boscos galeria i als límits de sabanes i boscos.miniatura|Mandrils menjant fruitaEls fruits preferits del mandril inclouen els de l'espècie d'anacard Pseudospondias microcarpa, l'espècie de cafè Nauclea diderrichii i l'espècie d'Hypericaceae Psorospermum febrifugum. Els mandrils consumeixen més llavors que moltes altres espècies de primats. Els mandrils mascles adults són un dels pocs primats capaços de mossegar la closca dura de les llavors de Detarium microcarpum. Per a la vegetació, es mengen principalment les fulles joves, els brots i la medul·la de les plantes monocotiledònies. En particular, els mandrils consumeixen fulles de Haumania liebrechtsiana i Trachyphrynium braunianum, així com les medul·les de plantes de gingebre com Renealmia macrocolia i espècies del gènere Aframomum. També se sap que consumeixen bolets.
La resta de la dieta d'un mandril es compon en gran part d'invertebrats, especialment formigues, tèrmits, grills, aranyes, cargols i escorpins. També mengen ocells i els seus ous, granotes i rosegadors. S'ha registrat que els mandrils s'alimenten de vertebrats més grans, com ara duiquer bai joves. Aquesta presa la maten amb una mossegada al cap seguida d'arrencar les extremitats posteriors i obrir el ventre. Alguns individus poden cooperar durant la caça i compartir matances.
Depredadors, paràsits i patògens Els lleopards poden depredar els mandrils, ja que s'han trobat restes de mandrils a les seves femtes. Altres depredadors potencials inclouen les Python sebae, les àguiles coronades i els ximpanzés. Els lleopards són una amenaça per a tots els individus, mentre que les àguiles només són una amenaça per a les cries. En un estudi en què un grup de mandrils va ser exposat a models de lleopards i àguiles coronades, els models de lleopard tendien a fer que els mandrils fugissin pels arbres, mentre que les àguiles tenien més probabilitats de conduir-los a protegir-se. El mascle dominant no va fugir dels dos tipus de model; en el cas dels lleopards, va caminar al voltant mentre mirava en la seva direcció. Les crides d'alarma eren més freqüents en resposta als lleopards que les àguiles.
Els mandrils poden infectar-se amb paràsits gastrointestinals, com ara nematodes i protozous. Les larves de la Cordylobia anthropophaga poden viure sota la pell i els individus que caminen en els prats es poden infestar de paparres. Els paràsits de la sang inclouen el Plasmodium que causa la malària i el nematode Loa loa, que es transmet per picades de Chrysops. Els mandrils salvatges han donat positiu per a SIV, enterovirus de l'espècie EV-J, i astrovirus, inclosa una variant humana.
Comportament i costums miniatura|Empoilament de mandrils a Natura Artis Magistra Els mandrils són majoritàriament diürns i estan desperts unes 10 hores al dia des del matí fins al capvespre. Sovint escullen un arbre nou per dormir cada nit. S'han observat mandrils utilitzant eines; en captivitat, fan servir pals per netejar-se. A la natura, els mandrils semblen viure entre 12 i 14 anys, però els individus en captivitat poden viure entre 30 i 40 anys.
Estructura social