María Corazón Sumulong Cojuangco Aquino, coneguda popularment com a Corazón Aquino o Cory Aquino, (Paniqui, Filipines, 25 de gener de 1933 - Makati City, 1 d'agost de 2009) fou una política filipina. Va arribar a convertir-se en Presidenta de les Filipines, la primera dona a esdevenir cap d'estat a Àsia, després de la destitució del dictador Ferdinand Marcos l'any 1986. L'expresidenta de les Filipines Corazón Aquino mor als 76 anys víctima d'un càncer
Biografia Joventut María Corazón Sumulong Cojuangco va néixer el 25 de gener de 1933 a la ciutat de Paniqui, població situada prop de Tarlac, a l'illa de Mindanao, en una família mestissa de classe adinerada.Branigin, William (1986-02-02). "Aquino's 'Flesh-to-Flesh Campaign'". The Washington Post. p. A1.
De ben joveneta viatjà a l'estranger, estudiant a la Ravenhill Academy de Filadèlfia, la Notre Dame Convent School de Nova York i el College of Mount Saint Vincent, també de la ciutat de Nova York, on va estudiar matemàtiques i francès i es va graduar el 1953.
Casament i exili L'any 1953 va retornar a les Filipines, en aquells moments sota el règim dictatorial de Ferdinand Marcos, per estudiar dret a la Far Eastern University. Biography of Corazon C. Aquino El 1955 es casà amb Benigno Aquino, el qual havia estat estat escollit alcalde de la població de Concepción de la província de Tarlac als 22 anys. Pel seu casament María Corazón adquirí el cognom del seu marit, passant-se a denominar Corazón Aquino.
L'any 1967 Benigno Aquino fou nomenat senador, i des d'aquest càrrec es convertí en un dels màxims crítics del règim de Marcos. Ferm candidat en les eleccions presidencials de 1973, Marcos abolí la constitució de 1935 i imposà la llei marcial a tot el país, inhabilitant l'oposició i perpetuant-se en el poder. Benigno fou arrestat i empresonat, però el 1978 decidí presentar-se a les eleccions parlamentàries filipines estant a la presó, delegant la seva campanya en Corazón. A la dècada del 1980, per mediació del president dels Estats Units Jimmy Carter, els Aquino pogueren exiliar-se del país, passant a residir a Boston (Estats Units), des d'on lluitaren per aconseguir el seu retorn i, de retruc, el retorn de la llibertat i democràcia al seu país. El 1983 Benigno fou autoritzat a retornar del seu exili, però el 21 d'agost d'aquell any en la seva arribada a l'Aeroport Internacional de Manila fou assassinat a la mateixa pista de l'aeroport. A la mort de Benigno Corazón retornà a les Filipines, encapçalant la comitiva fúnebre del seu marit, i on fou convençuda pels seguidors d'aquest perquè formés part de coalició Lakas ng Bayan (LABAN).
Mort Retirada de la política, Corazón Aquino va morir el dia 1 d'agost de 2009 a l'Hospital Makati de Manila a conseqüència d'una aturada cardiorespiratòria, després d'una llarga malaltia de càncer de còlon. Es mor l'ex-presidenta de les Filipines, Cory Aquino
Activitat política Candidata presidencial El novembre de 1985 Ferdinand Marcos va convocar eleccions generals per a l'any següent. Això va fer que el United Nationalists Democratic Organizations (UNIDO, en català: Organitzacions Democràtiques de Nacionalistes Units), el principal grup de l'oposició al règim, proposés ràpidament al senador Salvador Laurel, fill de l'antic president José Paciano Laurel, com a candidat a les eleccions. El magnat Joaquín Chino Roces, però, no estava segur de la victòria de Laurel, per la qual cosa va temptar a Aquino de presentar-se com a vicepresidenta. Després d'obtenir el suport popular necessari per poder ser candidata a les llistes de l'UNIDO el mateix Laurel va optar per convertir a Aquino com a candidata presidencial i quedar-se ell en un segon pla com a vicepresident.
En les eleccions de febrer de 1986 el guanyador fou, novament, Ferdinand Marcos, si bé aquestes eleccions no foren exemptes de polèmica pels seus resultats. Aquino no reconegué la victòria de Marcos i, si bé el dia 25 de febrer es van realitzar dues investidures independents al poder, el suport popular a Aquino feu que el poder de Marcos s'anés debilitant ràpidament.
Ascens a la presidència miniatura|Corazón Aquino l'any 1986. El 22 de febrer de 1986 la Revolució del Poder Popular va ser accionada per dos importants aliats de Marcos, el ministre de Defensa Juan Ponce Enrile i el vicecomandant en Cap de les Forces Armades Fidel Ramos, que van convidar al dictador a dimitir i van prendre el comandament de dos camps militars a Quezon City. Aquino, que estava a la ciutat de Cebu quan va explotar la rebel·lió, va tornar a Manila i va aconseguir unir tots els rebels contra els anys de dictadura de Marcos, creant una gran barricada humana que va aconseguir protegir els insurgents.Sheila Coronel. «Remembering EDSA: 20 People and their Lives 20 Years since People Power », Philippine Center for Investigative Journalism, January-February 2006. Al matí del 25 de febrer de 1986 Aquino va fer el jurament per a assumir la presidència prop de l'oficina administrativa de la Cort Suprema de la Cort de Justícia Associada Claudio Teehankee. Marcos va realitzar un jurament similar el mateix dia a l'oficina del Palau Malacañang, però aquella mateixa nit abandonà el país per fugir a l'exili.
Presidència Amb la marxa de Marcos a l'estranger, Aquino es veié catapultada a la presidència, havent d'enfrontar-se a un grap repte: la restauració de la nació.
Va establir un govern revolucionari sota els termes d'una provisional Constitució de la Llibertat, establint legalment l'estructura d'un govern que estava pendent d'adoptar una nova constitució,Joaquin G. Bernas (1995). The Intent of the 1986 Constitution Writers. Manila, Philippines: Rex Book Store, pàgines 2–4. amb un esborrany democràtic i permanent. A finals de 1986 l'administració d'Aquino va designar una comissió constitucional per a l'esborrany de la nova constitució, sent ratificada el 7 de febrer de 1987. A continuació hi haugué eleccions locals i del congrés, instituint un govern basat en un mandat popular i democràtic.Lawyers League v. President Aquino, G.R. No. 73748, (Supreme Court of the Philippines 1986-05-22)
miniatura|Corazón Aquino l'any 1992. Aquino va obtenir elogis pel seu suport de la democràcia, i va ser seleccionada com a Persona de l'Any 1986 per la Revista Time. A pesar de la seva enorme popularitat personal i de la nova constitució va continuar enfrontant-se a repetits intents de cops d'estat militars i a la insurrecció comunista. Els partidaris de Marcos van continuar oposant-se al govern, culminant en un intent fallit el juliol de 1986 d'establir un govern rival a l'Hotel Manila amb Arturo Tolentino com a president temporal. L'agost de 1987 sofrí un nou intent de cop d'estat, fet que es repetiria el desembre de 1989, ambdós cops liderats pel coronel Gregorio Honasan.
Postpresidència (1992-2009) miniatura| Corazón Aquino parla abans de la cerimònia de lliurament del Premi Ninoy Aquino 2003 a l'Ambaixada dels Estats Units a Manila. En finalitzar la seva vida política Aquino continuà la seva tasca de difusió de la democràcia, el pacifisme i la igualtat de sexes arreu d'Àsia.
Nacional En les eleccions filipines de 1992 Aquino va donar suport a Fidel V. Ramos, cap d'Estat Major de l'exèrcit durant el mandat de Marcos i la deserció del qual va ser crucial per a la revolució popular. Aquesta decisió va ser impopular entre molts dels seus partidaris, incloent l'Església Catòlica (Ramos és Protestant). Ramos va guanyar per poc amb només el 23,5% dels vots, i la succeir com a president el 30 de juny de 1992.
El 1997, Aquino, juntament amb el cardenal Jaime Sin, va encapçalar una manifestació oposant-se a l'intent del president Fidel Ramos d'allargar el seu mandat mitjançant la seva proposta d'esmenar la restricció de la Constitució de 1987 sobre els límits de mandats presidencials. El canvi de carta proposat per Ramos fracassaria, deixant els límits de mandats i el sistema presidencial vigents.
L'any 1998 donà suport a Alfredo Lim, alcalde de Manila, en les eleccions presidencials. Lim, però, quedà en cinquena posició en les eleccions de maig d'aquell any que guanyà, de forma aclaparadora, Joseph Estrada. El gener de 2001 donà suport a la revolta popular que pacíficament expulsà del poder Joseph Estrada, i que portà a la presidència la que en aquell moment era la vicpresidenta del país, Gloria Macapagal-Arroyo.
El 1999, Aquino i el cardenal Jaime Sin van tornar a treballar junts per oposar-se a un segon pla per modificar la Constitució i eliminar els límits de mandats, aquesta vegada sota la presidència d'Estrada. El president Estrada va declarar que el seu pla per modificar la Constitució pretenia eliminar les disposicions que restringeixen les activitats i les inversions econòmiques, i Estrada va negar que fos un intent d'allargar la seva permanència al càrrec. El canvi de carta proposat per Estrada també fracassaria.
L'any 2000, Aquino es va unir a les creixents peticions perquè Estrada dimitís del càrrec, enmig d'una sèrie d'escàndols de corrupció, incloent-hi fortes acusacions de suborns i comissions en jocs d'atzar. Estrada va ser destituït per la Cambra de Representants el novembre del 2000, però absolt pel Senat el desembre, cosa que va conduir el gener del 2001 a la Segona Revolució EDSA, que va enderrocar Estrada. Durant la Segona Revolució EDSA, Aquino va donar suport amb entusiasme a l'ascens de la vicepresidenta Gloria Macapagal-Arroyo al càrrec de presidenta. En el judici posterior de Joseph Estrada, Estrada va ser absolt de perjuri, però va ser declarat culpable de saqueig i condemnat a reclusió perpètua amb les penes accessòries d'inhabilitació perpètua de càrrec públic i confiscació de riquesa il·lícita el 12 de setembre de 2007. Estrada va ser indultat pel president Macapagal-Arroyo el 26 d'octubre de 2007.
El 2005, després d'una sèrie de revelacions i denúncies que implicaven la presidenta Gloria Macapagal Arroyo en la manipulació de les eleccions presidencials del 2004, Aquino va demanar a Arroyo que dimitís per evitar vessaments de sang, violència i un major deteriorament polític. Aquino va tornar a liderar manifestacions massives al carrer, aquesta vegada exigint la dimissió de la presidenta Arroyo.
Durant les eleccions senatorials de 2007, Aquino va fer campanya activament pel seu únic fill, Benigno Noynoy Aquino III, que va guanyar les eleccions. Menys d'un any després de la mort de Corazón Aquino el 2009, Benigno Aquino III va guanyar les eleccions presidencials filipines del 2010 i va exercir com a 15è president de les Filipines del 2010 al 2016.
El desembre de 2008, Corazón Aquino va expressar públicament el seu pesar per la seva participació en la Segona Revolució EDSA de 2001, que va instal·lar Gloria Macapagal-Arroyo com a presidenta. Va demanar disculpes a l'expresident Joseph Estrada pel paper que va tenir en la seva destitució el 2001. Les disculpes d'Aquino van rebre crítiques de nombrosos polítics. El juny de 2009, dos mesos abans de la seva mort, Aquino va emetre una declaració pública en què denunciava i condemnava enèrgicament els plans de l'administració Arroyo de modificar la Constitució de 1987, qualificant-ho d'abús de poder descarat.
Internacional Poc després de deixar la presidència, Aquino va viatjar a l'estranger, fent discursos i conferències sobre temes de democràcia, desenvolupament, drets humans i apoderament de les dones. A la reunió de la Comissió Mundial de Cultura i Desenvolupament de la UNESCO de 1994 a Manila, Aquino va pronunciar un discurs en què instava a l'alliberament incondicional de la líder democràtica birmana Aung San Suu Kyi. Va sol·licitar l'alliberament d'Aung San Suu Kyi.
Aquino va ser membre del Consell de Dones Líders Mundials, una organització internacional de caps d'estat anteriors i actuals, des de la creació del grup el 1996 fins a la seva mort.