El pas del Nord-oest (en anglès, Northwest Passage)IHO Codes for Oceans & Seas, and Other Code Systems , including IHO 23-3rd: Limits of Oceans and Seas, Special Publication 23 , 3rd ed. (1953), publicat per International Hydrographic Organization. és la ruta marítima que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l'oceà Àrtic i connectant l'estret de Davis i l'estret de Bering o, cosa que és el mateix, l'oceà Atlàntic i l'oceà Pacífic.Definició al Merriam-Webster Online Dictionary
La ruta discorre per un conjunt d'estrets localitzats a l'arxipèlag Àrtic Canadenc, entre les grans illes àrtiques i les terres continentals. D'oest a est, el pas del Nord-oest parteix de l'oceà Pacífic, l'estret de Bering -que separa Rússia i Alaska- i segueix pel mar dels Txuktxis i el mar de Beaufort. Després la ruta creua l'arxipèlag àrtic canadenc on hi ha de cinc a set rutes possibles -incloses la de l'estret de McClure, la de l'estret de Dease i la de l'estret del Príncep de Gal·les -, encara que no totes són adequades per a grans vaixells. La ruta continua creuant la Badia de Baffin i arriba finalment a l'estret de Davis, ja en l'oceà Atlàntic.
S'ha especulat que amb l'escalfament global i la reducció de la capa de gel de l'Àrtic, la ruta del pas del Nord-oest pot arribar a estar prou lliure de gel com per permetre un nou transport comercial segur, almenys en part de l'any. El 21 d'agost de 2007, el pas del Nord-oest va romandre obert al trànsit marítim sense la necessitat d'utilitzar vaixells trencaglaçs. Segons Nalan Koç, de l'Institut Polar Noruec, aquesta va ser la primera vegada que va quedar lliure des que es van començar a prendre registres en 1972. North-West Passage resta lliure a la navegacióEls Satèl·lits observen la major reducció de gel de la història al Pas del Nord-Oest Algunes estimacions assenyalen que el trajecte pot arribar a ser navegable aproximadament l'any 2020 i, en cas de ser cert, disminuiria considerablement el trajecte marítim entre Europa i Àsia, convertint-se en una ruta alternativa a les del Canal de Panamà i el Canal de Suez: actualment el trajecte Londres-Osaka, suposa 23.300 km per Panamà i 21.200 km per Suez: pel Pas del Nord-oest quedaria reduït a només 15.700 km.
El Govern del Canadà considera que els estrets pels quals discorre la ruta del pas del Nord-oest formen part de les seves aigües interiors,TP 14.202 Interpretació del Ministeri de Transport del Canadà. però diversos països mantenen que en virtut de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar aquests estrets han de ser considerats estrets internacionals, cosa que permetria el trànsit marítim lliure i sense peatges.The Northwest Passage and Climate change from the Library of Parliament-Canadian Arctic Sovereignty (Reptes El Pas del Nord-oest i el Canvi Climàtic, a la Biblioteca del Parlament canadenc-Sobirania Àrtic) És una qüestió molt controvertida, ja que en aquest territori s'han trobat en les últimes dècades importants reserves de petroli, gas, diamants i plom.
La recerca del pas miniatura|Estret d'Anian. Cantonada superior esquerra. (Hugo Allard, 1685). Trobar el llegendari estret d'Anian va ser un dels principals objectius dels exploradors marítims al llarg del temps. Les rutes marítimes més propícies entre Europa i la Xina havien de vorejar pel sud Amèrica o Àfrica, però ambdues estaven bloquejades durant el per les armades d'Espanya i Portugal.
Des de la fi del , les potències colonials europees van començar a enviar expedicions a reconèixer la regió nord d'Amèrica del Nord, en un intent de descobrir una nova ruta marítima comercial que els portés a l'oest vorejant Amèrica pel nord i permetés establir una nova ruta comercial amb les nacions asiàtiques. Mariners com John Cabot, Martin Frobisher o Willem Barentsz van explorar les gèlides i inhòspites aigües del nord però tots van ser derrotats pel fred extrem i els vents contraris. Durant un temps la recerca d'aquest pas del Nord-oest va quedar en l'oblit i fou abandonada.
El mariner espanyol Lorenzo Ferrer de Maldonado va afirmar haver creuat l'estret el 1588,Lorenzo Ferrer de Maldonado: Relación del descubrimiento del estrecho de Anián però mai hi va haver confirmació oficial per part de cap càrrec eclesiàstic o enviat del rei. Eel seu relat va ser refutat i considerat com a fals, donada la inconsistència de les seves afirmacions, en les quals cita latituds i distàncies impossibles.Martín Fernández de Navarrete, Eustaquio Fernández de Navarrete: Examen histórico-crítico de los viajes y descubrimientos apócrifos del capitán Lorenzo Ferrer Maldonado (1848), inclòs a la "colección de documentos inéditos para la historia de España", vol. XV, pàg. 5-101. Pedro de Novo y Colson Sobre los viajes apócrifos de Juan de Fuca y de Lorenzo Ferrer Maldonado (1881), pàg. 47-165.
El 1817 el govern britànic va oferir una recompensa de 20.000 lliures esterlines per a qui trobés l'esmentat pas. Això va incentivar l'organització de nombroses expedicions. De totes les que van emprendre la recerca la més tràgica sens dubte va ser la del 1845 de sir John Franklin, de la qual no tornaria ningú.
Finalment el 1906 el noruec Roald Amundsen, un jove mariner captivat pels relats del desgraciat destí sofert pels membres de l'expedició de Franklin, va reeixir l'objectiu i després d'un viatge de tres anys va arribar a la costa pacífica d'Alaska, a bord del petit veler Gjøa. Des d'aquesta data, moltes expedicions en tota mena de vaixells, condicions i trajectes han fet el viatge.
Expedicions històriques Abans de la petita edat de gel, els vikings en les seves expedicions de caça i comerç amb els inuits que ja habitaven la regió, haurien navegat cap a l'oest partint des dels seus assentaments a Groenlàndia. Segons les restes arqueològiques haurien arribat a aigües situades tan al nord-oest com les de les costes de l'illa d'Ellesmere, l'illa Skraeling i l'illa Ruin. Es pensa que el canvi del clima que va provocar la petita edat de gel va ser la raó principal per les quals no hi va haver més expedicions marineres europees per aquestes regions àrtiques fins a finals del . miniatura|"El mar de gel", obra de Caspar David Friedrich El 1493, per calmar les disputes comercials, el papa Alexandre VI va abordar el repartiment de les terres del Nou Món entre les dues potències que optaven al seu descobriment, colonització i domini: Castella i Portugal. En les Butlles Alexandrines de 1493, prèvies al Tractat de Tordesillas (1494), es va fixar el meridià divisori de les zones d'influència castellana i portuguesa a cent llegües de les Açores i Cap Verd. França, el Països Baixos i Anglaterra es van quedar sense una ruta marítima cap a Àsia, ja fos vorejant l'Àfrica o Amèrica del Sud.Captain Cook by Vanessa Collingridge (Ebury Press) 2002 Anglaterra va emprendre la recerca d'una ruta pel Nord-oest i això va motivar en gran part l'exploració europea d'ambdues costes d'Amèrica del Nord. Quan va palesar que no hi havia tal ruta a través del cor del continent, es va enfocar en la cerca d'un pas per les aigües del nord, una creença impulsada en part per la ingenuïtat d'alguns científics que tenien la convicció que l'aigua de mar era incapaç de congelar-se. Aquesta creença que es va mantenir durant molt de temps, ja que a mitjan , James Cook va informar que els icebergs de l'Antàrtida eren d'aigua dolça, aparentment confirmant la hipòtesi. Aquesta ruta pròxima al pol Nord havia d'existir i es va persistir en l'exploració durant segles, donant lloc a nombroses expedicions a l'Àrtic, inclòs el desafortunat intent de Sir John Franklin el 1845.
L'estret d'Anian
miniatura|La suposada ruta de l'estret d'Anian. El 1539 Hernán Cortés va encarregar a Francisco de Ulloa navegar al llarg de la península de Baixa Califòrnia, a la costa occidental d'Amèrica del Nord. Ulloa va arribar a la conclusió que el golf de Califòrnia era el punt més austral d'un estret que, suposadament, connectava l'oceà Pacífic amb el golf de Sant Llorenç. El seu viatge va donar lloc a la idea de l'existència d'una illa de Califòrnia i va suposar el començament de la recerca de l'estret de Anian.
L'estret probablement va prendre el seu nom d'Ania, una província xinesa esmentada en una edició de 1559 del llibre de Marco Polo, i que apareix per primera vegada en un mapa publicat al voltant de 1562 pel cartògraf italià Giacomo Gastaldi. Cinc anys després Bolognini Zaltieri publicà un altre mapa que mostrava un estret i tortuós estret d'Anian que separava Àsia d'Amèrica. Aquest estret fomentà entre els europeus la creença d'una ruta marítima fàcil que uniria Europa amb la residència del Kagan a Catai (nord de la Xina). L'estret es creia, en aquesta època, que estava aproximadament a la mateixa latitud que San Diego, cosa que va dur a alguns que vivien en aquesta regió a anomenar-la Anian o Aniana.Robert, Masson de Morvilliers Encyclopedia metodica. Geografía moderna
Diversos cartògrafs i mariners van tractar de demostrar la seva existència: Sir Francis Drake va buscar l'entrada occidental el 1579; Juan de Fuca va sostenir que havia navegat l'estret des del Pacífic fins al Mar del Nord i que hi havia tornat de nou el 1592; el castellà Bartolomé de Fonte va dir haver navegat a través de l'estret el 1640, partint de la badia de Hudson fins al Pacífic.
Expedicions des de l'Atlàntic Nord El 1497 Enric VII d'Anglaterra va enviar John Cabot a la recerca d'una ruta directa a Orient, navegant d'est a oest, en el que seria el primer intent de descobrir el pas del Nord-oest. La següent expedició britànica, de les moltes que seguirien, va ser la de Martin Frobisher el 1576, que en total realitzaria tres viatges cap a l'àrtic amb la finalitat de trobar aquest pas (la badia de Frobisher, que ell cartografià per primera vegada, duu el seu nom). Com a part d'una altra expedició, el juliol de 1583, Sir Humphrey Gilbert, que havia escrit un tractat sobre el descobriment del pas i havia estat un dels patrocinadors de Frobisher, va reivindicar el territori de Terranova per a la Corona Anglesa. El 8 agost de 1585 l'explorador anglès John Davis va aconseguir navegar per primera vegada per les aigües del Cumberland Sound, a l'illa de Baffin.
miniatura|René Robert Cavelier, senyor de la Salle Els principals rius de la costa oriental també van ser explorats per si podrien conduir a un pas transcontinental. Les exploracions de Jacques Cartier del riu Sant Llorenç es van iniciar amb l'esperança de trobar aquest camí al continent. De fet, Cartier va quedar tan convençut que el pas es trobava al Sant Llorenç, que quan va trobar el camí bloquejat per uns ràpids en el que avui és Mont-real, estava tan segur que eren l'única cosa que el separaven de la Xina (en francès, la Chine), que els va anomenar els ràpids de la Xina. Avui dia segueixen sent coneguts com a ràpids de Lachine.
El 1609 Henry Hudson va navegar pel riu que actualment s'anomena Hudson a la recerca del pas i, encoratjat pel sabor salat de l'aigua, va arribar fins a Albany abans de renunciar i fer-se enrere. Més tard va participar en l'exploració de l'àrtic, especialment de la badia de Hudson. El 1611, mentre es trobava a la Badia de James, la tripulació del seu vaixell es va amotinar. Hudson, son fill i uns altres set membres de la tripulació van ser abandonats a la seva sort en un petit bot i mai més no se'n va saber res.Dictionary of Canadian Biography Online (consultat el 31 de desembre de 2010)
René Robert Cavelier de La Salle va construir el veler Le Griffon, en la seva recerca per trobar el Pas del Nord-oest a través del Grans Llacs d'Amèrica del Nord. El Griffon va desaparèixer el 1679 en el viatge de tornada del seu viatge inaugural.Griffin (ship) a Maritime History of the Great Lakes (consultat el 31 de desembre de 2010) Durant la primavera del 1682, La Salle va fer el seu famós viatge pel riu Mississipi fins al Golf de Mèxic."Rene-Robert Cavelier, Sieur de La Salle". Chronicles of America (consultat el 31 de desembre de 2010)