Jaekelopterus és un gènere d'euriptèrides depredadors, un grup d'artròpodes aquàtics extingits. S'han descobert fòssils de Jaekelopterus en jaciments de l'època del Devonià inferior, de les etapes Praguià i Emsià.
Hi ha dues espècies conegudes: l'espècie tipus J. rhenaniae (dels estrats d'aigua salabrosa a dolça a Renània), i J. howelli (dels estrats d'estuaris de Wyoming).
El nom genèric combina el nom del paleontòleg alemany Otto Jaekel, que va descriure l'espècie tipus, i la paraula grega πτερόν (pteron) que significa «ala».
Basant-se en les restes fòssils aïllades d'un gran quelícer (urpa) de la Formació Klerf d'Alemanya, s'ha estimat que J. rhenaniae va assolir una mida d'uns 2,3-2,6 metres, el que el converteix en l'artròpode més gran que s'hagi descobert mai, superant altres artròpodes grans com ara els seus companys euriptèrides i els artròpodes com Acutiramus i Pterygotus i els milpeus Arthropleura. J. howelli era molt més petit, arribant als 80 centímetres de llargada.
En aparença general, Jaekelopterus és similar a altres euriptèrides pterigòtids; posseeix un tèlson (el segment més posterior del cos) gran i expandit i pinces i extremitats anteriors engrandides. Ambdues espècies de Jaekelopterus es van descriure per primera vegada com a espècies del Pterygotus estretament relacionat, però es van crear com un gènere separat basant-se en una diferència observada en l'apèndix genital. Tot i que des d'aleshores aquesta característica ha demostrat ser una identificació errònia, s'han identificat altres trets que distingeixen el gènere dels seus parents, inclòs un tèlson amb forma triangular i una inclinació diferent dels denticles de les urpes.
Els quelícers i els ulls compostos de Jaekelopterus indiquen que era actiu i potent amb una gran agudesa visual, molt probablement un depredador alfa als ecosistemes de l'Euramèrica del Devonià inferior. Encara que els euriptèrides com el Jaekelopterus sovint s'anomenen «escorpins marins», els estrats en què s'han trobat fòssils de Jaekelopterus suggereixen que vivia en ambients d'aigua dolça.
Descripció miniatura|Restauració de J. rhenaniae Jaekelopterus és l'euriptèrid i l'artròpode més gran conegut que ha existit mai. Això es va determinar a partir d'un quelícer (urpa) de la formació Klerf de l'Emsià de Willwerath (Alemanya), que mesura 36,4 centímetres de llarg, però li falta una quarta part de la seva longitud, cosa que suggereix que el quelícer complet hauria tingut 45,5 centímetres de llarg. Si la relació entre la longitud del cos i la longitud dels quelícers coincideix amb la d'altres pterigòtids gegants, com ara Acutiramus i Pterygotus, on la relació entre la mida de les urpes i la longitud del cos és relativament consistent, l'organisme que posseïa els quelícers hauria mesurat entre 233 i 259 centímetres de llarg. Amb els quelícers estesos, s'afegiria un altre metre a aquesta longitud. Aquesta estimació supera en gairebé mig metre la mida corporal màxima de tots els altres artròpodes gegants coneguts, encara que no s'incloguin els quelícers estesos.
Jaekelopterus és semblant a altres euríptèrides pterigòtids en la seva morfologia global, però es distingeix pel seu tèlson triangular (el segment més posterior del seu cos) i els denticles principals inclinats a les seves branques quelicerals (la part mòbil de les urpes). Els pterigòtids, un grup d'euríptèrids molt derivats («avançats»), es diferencien d'altres grups en diverses característiques, especialment en els quelícers i el tèlson. Els quelícers dels Pterygotidae són engrandits i robusts, clarament adaptats per a la captura activa de preses, amb queles (pinces) més semblants a les urpes d'alguns crustacis moderns, amb dents ben desenvolupades a les urpes, en relació amb els quelícers d'altres grups euriptèrides. Una altra característica que distingeix el grup d'altres grups d'euriptèrides són els seus tèlsons aplanats i expandits, probablement utilitzats com a timons quan nedaven.
J. howelli, conegut per més de 30 exemplars, té un patró de denticulació gairebé idèntic als quelícers, com J. rhenaniae, i també conserva un marge posterior aplanat del tèlson, que dona lloc a una forma triangular, com J. rhenaniae. El seu marge de tèlson serrat i l'allargament massiu del segon denticle intermedi el distingeix clarament de J. rhenaniae. A més, l'apèndix genital tipus A no està bifurcat al seu extrem. J. howelli és molt més petit que J. rhenaniae, arribant als 80 centímetres de llargada.
Història i recerca miniatura|Il·lustració de l'espècimen holotip de Pterygotus rhenaniae, un pretelson, d'Otto Jaekel, 1914 Jaekelopterus va ser descrit com una espècie de Pterygotus, P. rhenaniae, l'any 1914 pel paleontòleg alemany Otto Jaekel basant-se en un pretèlson fòssil aïllat (el segment que precedeix directament al tèlson) que va rebre i que havia estat descobert a Alken, als dipòsits del Devonià inferior de Renània (Alemanya). Jaekel va considerar que el pretèlson era característic de Pterygotus, altres elements descoberts que diferien poc de les espècies conegudes anteriorment d'aquest gènere, com ara P. buffaloensis, i va estimar que la longitud de l'animal en vida era d'aproximadament 1 metre (1,5 metres si s'inclouen els quelícers).
A partir d'un material més complet, que inclou apèndixs genitals, quelícers i fragments del metastoma (una gran placa que forma part de l'abdomen) i tèlson descoberts pel paleontòleg alemany Walter R. Gross prop de Overath (Alemanya), el paleontòleg noruec Leif Størmer va proporcionar una descripció més completa i detallada de l'espècie el 1936. Størmer va interpretar els apèndixs genitals com a segmentats, diferents d'altres espècies de Pterygotus.
El paleontòleg britànic Charles D. Waterston va erigir el gènere Jaekelopterus l'any 1964 per acomodar-se a Pterygotus rhenaniae, que considerava prou diferent d'altres espècies de Pterygotus com per justificar el seu propi gènere, principalment perquè els apèndixs abdominals de Jaekelopterus eren segmentats com a oposats a Pterygotus. Waterston va diagnosticar Jaekelopterus com un pterigòtid amb apèndixs genitals segmentats, un prosoma trapezoïdal, quelícers estrets i llargs amb dents terminals gairebé en angle recte amb la rama i les dents primàries lleugerament inclinades anteriorment, i amb un tèlson amb una columna vertebral terminal expandida i quilla dorsal. El nom genèric fa honor a Otto Jaekel; la paraula grega πτερόν (pteron), que significa «ala», és un epítet comú en els noms euriptèrids.
L'any 1974, Størmer va erigir una nova família per allotjar el gènere, Jaekelopteridae, a causa de les suposades diferències considerables entre l'apèndix genital de Jaekelopterus i altres pterigòtids. Des d'aleshores, s'ha demostrat que aquesta característica divergent representa una interpretació errònia de Størmer el 1936, ja que l'apèndix genital de Jaekelopterus no està segmentat com el de Pterygotus. Com a tal, la família Jaekelopteridae ha estat posteriorment rebutjada i tractada com a sinònim de la família Pterygotidae.
Una altra espècie de Pterygotus, P. howelli, va ser nomenada pel paleontòleg estatunidenc Erik Kjellesvig-Waering i Størmer l'any 1952 a partir d'un tèlson fòssil i tergita (la part dorsal d'un segment corporal) dels dipòsits del Devonià inferior de la formació Beartooth Butte a Wyoming. El nom de l'espècie «howelli» fa honor al doctor Benjamin Howell de la Universitat de Princeton, que va cedir els exemplars fòssils examinats a la descripció a Kjellesvig-Waering i Størmer. Aquesta espècie va ser assignada a Jaekelopterus com a Jaekelopterus howelli pel paleontòleg noruec O. Erik Tetlie el 2007.
Classificació Jaekelopterus es classifica dins de la família Pterygotidae, a la superfamília Pterygotioidea. Jaekelopterus és similar a Pterygotus, pràcticament només diferenciat en les característiques del seu apèndix genital i potencialment el seu tèlson. Les estretes similituds entre els dos gèneres han fet que alguns investigadors es qüestionin si els pterigòtids estan dividits en excés a nivell genèric. Basant-se en algunes similituds en l'apèndix genital, els paleontòlegs estatunidencs James C. Lamsdell i David A. Legg van suggerir l'any 2010 que Jaekelopterus, Pterygotus i fins i tot Acutiramus podrien ser sinònims l'un de l'altre. Tot i que s'han observat diferències en els quelícers, aquestes estructures van ser qüestionades com a base de distincions genèriques en euríptèrids per Charles D. Waterston el 1964, ja que la seva morfologia depèn de l'estil de vida i varia al llarg de l'ontogènia (el desenvolupament de l'organisme després del seu naixement). Tot i que la morfologia del tèlson es pot utilitzar per distingir els gèneres dels euriptèrids, Lamsdell i Legg van assenyalar que el tèlson triangular de Jaekelopterus encara podria caure dins del rang morfològica dels telsons en forma de paleta presents a Pterygotus i Acutiramus. Els apèndixs genitals poden variar fins i tot dins dels gèneres; per exemple, l'apèndix genital d'Acutiramus canvia d'espècie a espècie, sent forma de cullera en espècies anteriors i després es torna bilobulat i finalment comença a semblar-se a l'apèndix de Jaekelopterus. Lamsdell i Legg van concloure que cal una anàlisi filogenètica inclusiva amb múltiples espècies dAcutiramus, Pterygotus i Jaekelopterus per resoldre si els gèneres són sinònims els uns dels altres.
El cladograma següent es basa en les nou espècies de pterigòtids més conegudes i en dos tàxons externs ((Slimonia acuminata i Hughmilleria socialis). Jaekelopterus s'havia classificat prèviament com un tàxon germà basal de la resta dels Pterygotidae des de la seva descripció com a gènere separat per part de Waterston el 1964 a causa dels seus apèndixs genitals suposadament segmentats (fusionats i no dividits en altres pterigòtids), però un nou estudi dels exemplars en qüestió va revelar que el Jaekelopterus també era un apèndix genital no dividit. El material examinat i l'anàlisi filogenètica realitzada pel paleontòleg britànic Simon J. Braddy, el paleontòleg alemany Markus Poschmann i O. Erik Tetlie l'any 2007 van revelar que Jaekelopterus no era un pterigòtid basal, sinó un dels tàxons més derivats del grup. El cladograma també conté les mides màximes aconseguides per l'espècie en qüestió, que es va suggerir que possiblement havia estat un tret evolutiu del grup segons la regla de Cope («gigantisme filètic») de Braddy, Poschmann i Tetlie.
Paleobiologia Gigantisme miniatura|La mida de J. rhenaniae (més gran) i J. howelli (més petit) en comparació amb un humà Els euriptèrids pterigòtids inclouen molts dels euriptèrids més grans coneguts, com ara Pterygotus i Acutiramus. S'han suggerit diversos factors que podrien haver contribuït a la gran mida sense precedents de Jaekelopterus, els seus parents i altres grans invertebrats paleozoics, com ara la depredació, el comportament de festeig, la competència i els recursos ambientals.
Factors com la respiració, els costos energètics de la muda, la locomoció i les propietats reals de l'exoesquelet restringeixen la mida dels artròpodes. A part de les urpes robustes i molt esclerotitzades, la majoria dels grans segments corporals conservats dels pterigòtids són prims i no mineralitzats. Fins i tot els tergums i les esternites (les plaques que formen les superfícies dels segments abdominals) es conserven generalment com a compressions primes com el paper, cosa que suggereix que els pterigòtids eren de complexió molt lleugera. Es poden observar adaptacions lleugeres similars en altres artròpodes gegants del Paleozoic, com l'''Arthropleura gegant semblant a milpeus, i s'ha suggerit que és vital per a l'evolució de les mides dels artròpodes gegants. Una complexió lleugera disminueix la influència dels factors que restringeixen la mida corporal.