, sovint esmentat per les seves inicials JFK o pel malnom Jack, fou el 35è president dels Estats Units. Va ser president de 1961 fins al seu assassinat el 1963. Kennedy va representar l'estat de Massachusetts entre 1947 i 1960 com a membre de la Cambra dels Representants i del Senat. Va ser elegit com a president el 1960 en una de les eleccions més competides de la història estatunidenca. Fins l'arribada a la Casa Blanca de Joe Biden el 2021, va ser l'únic catòlic elegit president dels Estats Units. Va ser el membre més destacat de la seva família.
Alguns esdeveniments importants durant la seva presidència són la Invasió de Bahía de Cochinos, la Crisi dels míssils de Cuba, la construcció del mur de Berlín, l'exploració espacial, els primers anys de la Guerra del Vietnam i del Moviment pels drets civils.
John F. Kennedy va ser assassinat el 22 de novembre de 1963. La Comissió Warren va concloure que Lee Harvey Oswald va actuar de manera independent en matar el president, però el Comitè Selecte d'Assassinats de la Cambra de Representants va suggerir la possibilitat de la participació de més d'un franctirador. L'assassinat de Kennedy és considerat un moment decisiu històric a causa de l'impacte dramàtic que va tenir sobre la nació i la història política durant les següents dècades.
Orígens La seva família era d'origen irlandès. El seu pare, el doctor Joseph P. Kennedy, era ambaixador dels Estats Units al Regne Unit just abans de la Segona Guerra Mundial i posseïa una de les majors fortunes del país. La seva mare fou Rose Kennedy, filla de John F. Fitzgerald, alcalde de Boston. El matrimoni va tindre nou fills, dels quals John fou el segon.
La família es va traslladar a l'estat de Nova York i John va realitzar allà els seus estudis secundaris, posteriorment finalitzats a diverses escoles de Connecticut junt amb el seu germà gran Joseph Patrick Jr., conegut familiarment com a Joe. En octubre de 1935 va viatjar a Londres per estudiar amb ell també a la London School of Economics, però els seus problemes de salut el van obligar a tornar als Estats Units. John no va poder continuar els seus estudis amb normalitat fins al curs següent, matriculant-se al setembre de 1936 en Relacions Internacionals a la Universitat Harvard, on va tornar a coincidir amb Joseph. Es graduà en estiu de 1940 amb una qualificació Cum laude a la seva tesi Why England Slept, posteriorment publicada i èxit de vendes. El curs següent va assistir breument a la Universitat Stanford, abans que la tasca del seu pare com a ambaixador i la Segona Guerra Mundial centraren tota la seva atenció.
John es va oferir voluntari per a l'exèrcit ja a principis de 1941, però els seus problemes de salut van retardar l'ingrés. El 2 d'agost de 1943 es va convertir en un heroi de guerra; a bord del patruller PT109 va ser atacat per un patruller japonès. Va romandre durant 30 hores a la mar, a fi de mantenir amb vida a alguns dels seus companys greument ferits. D'aquesta manera va agreujar una lesió d'esquena que havia sofert jugant al futbol americà, i que li causaria molèsties durant tota la seva vida.
El seu germà major Joseph va morir en combat durant la guerra, motiu pel qual John va haver de prendre les responsabilitats pròpies de l'ambició política que el seu pare tenia per a la família. En una ocasió quan era llavors candidat presidencial, John va dir a un periodista que l'entrevistava: "Precisament soc aquí en la política perquè Joe va morir. Si demà a mi em succeeix alguna cosa, el meu germà Bobby (Robert F. Kennedy) pugnarà pel meu seient des del Senat. Si Bobby mor, llavors Teddy (Edward M. Kennedy) el reemplaçarà". Irònicament les seves paraules es van convertir en una inesperada profecia. esquerra|miniatura|Els germans John, Robert i Edward
Vida política A principis dels anys 1950 es converteix en senador per l'estat de Massachusetts. Com a candidat demòcrata va guanyar en l'elecció presidencial de 1960 al llavors vicepresident, Richard Nixon i el seu mandat només va durar aproximadament mil dies. Diversos autors han dubtat de la netedat d'aquestes eleccions, especialment en l'estat d'Illinois, on la decisiva influència de la Màfia de Chicago va decidir la victòria demòcrata.
Les eleccions de 1960 esquerra|miniatura|John i Jackie Kennedy en campanya (Appleton, Wisconsin), març de 1960. Les eleccions de 1960 van ser les primeres del món en què la televisió va tenir un paper transcendental. Els sondejos d'opinió, els estudis dels experts en investigació de mercat, la telegènia com a factor que calia tenir en compte i el gran debat preelectoral entre els candidats, van ser determinants.
Tan bon punt va arribar a la Casa Blanca, Kennedy es va esforçar per demostrar el seu dinamisme i la seva militància. Era un president àvid d'acció immediata, de cops espectaculars, fins al punt que es va produir un increment dramàtic de la tensió de la guerra freda. Fins a la Crisi dels míssils de Cuba, aquesta activitat es va saldar de manera més aviat negativa per als Estats Units, especialment degut al fracàs de la invasió de Bahía de Cochinos. Però Kennedy va acceptar tots els reptes. La cursa espacial es va transformar en prioritària. Alhora, JFK va intentar, fins i tot, tractar el "front interior" amb decisió: va prometre una política social anomenada Nova Frontera. Hi entraven projectes d'ensenyament, assistència a nens necessitats, minusvàlids, televisió estatal, ensenyament tècnic, etc., i sobretot, el Medicare, o projecte de medicina socialitzada per a les persones més grans.
John Kennedy també va prometre començar la superació de la segregació racial, malgrat que va ser el seu germà Robert, secretari de Justícia, qui va portar el pes d'aquest projecte.
La política exterior En el front de la Guerra Freda, John Kennedy i el seu germà Robert es van abocar als països de l'anomenat Tercer Món, que semblava que donaven un marge suficient al comunisme per guanyar l'enfrontament bipolar. En aquestes zones, la contra-insurrecció havia de ser l'estratègia bàsica per a combatre la guerrilla d'esquerres utilitzant les seves mateixes tàctiques. Tanmateix, alhora, es feien plans per emprar la CIA o les noves forces especials (els boines verdes) i s'establien centres de contra-insurrecció a Panamà.
Els Kennedy també pensaven que el secret de l'estabilitat política a Llatinoamèrica era més aviat en el desenvolupament econòmic que en la repressió. Per això, es va crear l'Aliança per al Progrés com a plataforma per a assegurar la consolidació d'una àmplia i sòlida classe mitjana a tot el con sud. Fruit d'aquest pla va ser el ressorgiment de Ciutat Kennedy, que en l'actualitat és el barri més gran de Bogotà, amb més d'un milió d'habitants. També es va cercar la integració al mercat de la pagesia i les poblacions marginals mitjançant la instrucció en tecnologies senzilles.
En conjunt, els resultats de la política exterior del president Kennedy a Llatinoamèrica van ser, si més no, incerts. Si els moviments revolucionaris no van prendre més impuls al llarg dels anys seixanta va ser, sobretot, per les seves pròpies contradiccions. D'una altra banda, a Amèrica Llatina no tot van ser bones intencions: on no n'hi havia prou amb la "política del talonari" (ajudes econòmiques generoses) no hi havia escrúpols, si arribava el cas, per recórrer al cop d'estat. A l'Extrem Orient, el suport nord-americà al president sud-vietnamita Ngo Dinh Diem, corrupte i nepotista, va obrir un camí que uns quants anys més tard va acabar en desastre. La decisió kennediana d'enviar consellers militars i forces especials al sud-est asiàtic no va ser sinó la continuació de la política d'Eisenhower a la zona. Però en els dos anys i mig de gestió del president Kennedy, la presència militar estatunidenca al Vietnam va créixer espectacularment fins a arribar als 16.000 consellers el 1963.
esquerra|miniatura|John F. Kennedy i Nikita Khrusxov a Viena, 1961 Tot això responia a la Teoria del dòmino, és a dir, al temor que la victòria del comunisme a tot el Vietnam s'encomanés als països veïns i s'estengués pel sud-est asiàtic i encara més enllà. Alhora, aquest enfocament histèric tenia el seu origen en el desconcert que havia causat la penetració soviètica a Egipte, Ghana, Guinea i Cuba al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta, saltant per sobre de la tanca dels pactes estratègics (SEATO, CENTO, ANZUS, OEA) que tant s'havia esforçat a desenvolupar Foster Dulles.
Així, durant el seu mandat, van tenir lloc diversos fets remarcables en la història dels EUA: l'acceleració de la carrera espacial, l'augment del paper dels Estats Units en la Guerra del Vietnam i la invasió de Bahía de Cochinos, seguida de la crisi dels míssils de Cuba el 1962. Negociacions entre el govern de Kennedy i el líder de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Nikita Khrusxov, van aconseguir detenir les hostilitats; no obstant això, durant tota la història de la Guerra Freda mai es va estar tan prop d'una confrontació armada directa entre les dues potències. També en el seu mandat es va produir la construcció del Mur de Berlín, amb motiu del que va dir una de les seves frases més recordades: "Jo també soc un berlinès" (Ich bin ein Berliner).
Discurs a Berlín Occidental
esquerra|miniatura|El President Kennedy es dirigeix als berlinesos. 26 de juny de 1963. Al final de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va ser dividida sota les pressions simultànies dels aliats i els soviètics. Amb la construcció del Mur de Berlín el 13 d'agost de 1961, els comunistes van separar Berlín en dues parts, una, sota el control dels aliats, es diria Berlín occidental, i una altra, sota el control dels soviètics, es diria Berlín oriental. Kennedy va visitar Berlín occidental i el 26 de juny de 1963 va pronunciar un discurs públic criticant el comunisme amb motiu del quinzè aniversari del bloqueig de Berlín imposat per l'URSS. En el discurs, pronunciat des del balcó de l'edifici 'Rathaus Schöneberg', va assenyalar la construcció del Mur de Berlín com un exemple del fracàs comunista:
"La llibertat suposa moltes dificultats i la democràcia no és perfecta, però mai ens vam veure obligats a eregir un mur, per confinar al nostre poble."
La frase Ich bin ein Berliner (Soc un berlinès), en virtut de la qual el discurs va passar a la història, se li va ocórrer a Kennedy quan anava pujant al balcó del Rathaus Schöneberg. La idea es va basar en l'antiga frase civis romanus sum (Soc ciutadà de Roma) utilitzada pels romans. Es va apropar al seu intèrpret, Robert H. Lochner, perquè li traduís la frase "I am a Berliner" i perquè l'ajudés amb la seva pronunciació, escrivint ràpidament en un full la frase i la seva pronunciació. Gairebé el 83% de la població berlinesa es trobava als carrers quan Kennedy va dir aquesta frase. Després, impressionat, confessaria als seus assistents: "Mai tindrem un altre dia com aquest."
La qüestió racial esquerra|miniatura|Kennedy es dirigeix a la nació sobre els drets civils, 11 de juny de 1963. "Ha de ser possible, a curt termini, que tot nord-americà pugui gaudir dels privilegis de ser nord-americà sense importar la seva raça o color. A curt termini, tot nord-americà ha de tenir el dret de ser tractat com li agradaria ser tractat, com un li agradaria que tractessin als seus fills." Discurs de John F. Kennedy sobre els Drets civils, 11 de juny de 1963. Durant els anys cinquanta, algunes minories, com els italians, els irlandesos i els jueus, estaven en procés d'ascens social. La pressió per reformar la discriminació racial en l'ensenyament, tan característica dels anys cinquanta i seixanta, no va canviar dràsticament la situació real dels estudiants de color: el 1961, només el 7% dels nens negres dels estats del Sud assistien a centres d'ensenyament integrats. Però aquesta situació reflectia uns desitjos de transformacions profundes que la majoria de la societat estatunidenca expressava cada vegada més nítidament.