miniatura|Guix selenític amb macla tipus punta de fletxa El guix (també conegut com algeps o ges) és un mineral format per sulfat de calci dihidratat (CaSO₄(H₂O)₂), que cristal·litza en el sistema monoclínic i que pertany i dona nom al supergrup del guix. És un material petri que transformat industrialment s'anomena sulfat de calci hemihidratat (CaSO₄·½H₂O). Les seves propietats es van descobrir fa més de cinc mil anys a l'antic Egipte.
És el mineral sulfat més comú a la superfície de la Terra. És un mineral típicament blanc o transparent que sol formar cristalls tabulars o lenticulars, però també prismàtics, i també de manera massiva. Les varietats més conegudes són l'alabastre, que cristal·litza en forma de cristalls nítids; i la selenita, que es troba formant fibres paral·leles. miniatura|Cristalls de guix de la mina de Naica En estat natural, el guix conté un 79,07% de sulfat de calci anhídrid i un 20,93% d'aigua i quan es troba en grans quantitats és considerat també una roca sedimentària. És incolor o blanquinós, però a causa de les impureses també es pot presentar amb tons de gris, marró, groc, vermell, etc. Acostuma a ser transparent, amb lluïssor vítria o setinada, s'exfolia en escates fines i flexibles però no pas elàstiques, és tou, pot ser ratllat per l'ungla.
Etimologia El nom del guix prové del llatí gypsum -ī, i aquest, alhora prové del grec ἡ γύψος -ύψου,DGE - Diccionario Griego-Español de gènere femení i d'origen desconegut, encara que podria tractar-se d'un préstec d'alguna llengua semítica (cf. l'hebreu gueves (גֶּבֶס), l'àrab ǧiṣṣ o ǧębs (جصص, الجبس) i en definitiva, també el persa gač (گچ). En català, la paraula presenta diverses denominacions: mentre guix prové del llatí gypsu[m], les formes algeps o geps procedeixen de l'àrab.Diccionari (Guix) La paraula grega ἡ γύψος -ύψου significava literalment guix. La primera referència al guix va ser feta pel Teofrast entre el 325 i el 300 aC, utilitzant la paraula γύψος per a referir-se al mineral.
Classificació Segons la classificació de Nickel-Strunz, el guix pertany a «07.CD - Sulfats (selenats, etc.) sense anions addicionals, amb H₂O, amb cations grans només» juntament amb els següents minerals: matteuccita, mirabilita, lecontita, hidroglauberita, eugsterita, görgeyita, koktaïta, singenita, bassanita, zircosulfat, schieffelinita, montanita i omongwaïta.
Diagnòstic De visu El guix és un mineral tou, de duresa 2 a l'escala de Mohs. Presenta una exfoliació perfecta en {101} i sol presentar macles; les més conegudes i característiques són les macles en punta de fletxa, també anomenades macles en cua d'oreneta. El guix sol ser incolor o blanc, però segons les impureses que pugui contenir, pot ser també, groc, marró, ocre, blau, rosa, marró vermellós o gris. La seva lluïssor és des de vítria a sedosa, tot i que a causa de la seva exfoliació aquesta sol ser nacrada. En ser ratllat, el guix presenta una ratlla de color blanc. La seva densitat és de 2,308 g/cm3 i és soluble tant en aigua com en àcid clorhídric.
Amb microscopi El guix sol trobar-se com a cristalls inclosos o implantats, d'hàbit tabular (010), sovint lenticulars, però a vegades també elongats o aciculars i fibrosos. Són comuns els agregats criptocristal·lins (alabastre), els fanerocristalls (guix selenític) o el guix fibrós. En llum transmesa presenta un relleu baix i negatiu; sovint incolor tot i que pot trobar-se tenyit, principalment per òxids de ferro, argiles o matèria orgànica. No presenta pleocroisme i els colors d'interferència solen ser fins a grisos o blancs de primer ordre. L'exfoliació es presenta perfecta en (010) i dues més no tant marcades en {-111}, intersecant en 42º i 138º. Presenta una extinció inclinada, mentre que les macles solen ser freqüents en {100} i {001}, a més a és de poder-ne presentar altres de més rares. No presenta zonació.
La figura d'interferència és biaxial, amb un signe òptic (+); la dispersió és forta i inclinada (r>v). Pot presentar alteracions a anhidrita (per deshidratació) o a alguns sulfurs o sofre (per reducció).
Morfologia miniatura|Selecció d'hàbits del guix
Maclat De totes les macles que pot arribar a presentar el guix, les més comunes i conegudes són les de tipus punta de fletxa o cua d'oreneta. Aquest tipus de maclat, segons {100} és, per exemple, el responsable de les grans dimensions que adquireixen els cristalls de guix de la mina de Naica i sol produir morfologies cruciformes Aquest tipus de macles de contacte es formen a partir de la cara (100) del guix, que apareix sota condicions d'equilibri en els cristalls, fins i tot si té un caràcter escalonat. A més a més d'aquestes macles, també són freqüents les que es desenvolupen a partir de {-101}; les macles en {001} i {20-1} també s'han observat, malgrat que rarament, en la natura; finalment, les macles en {101} s'han descrit només com a macles de penetració i en {-209} s'han d'escrit macles de penetració cruciformes.
Propietats Color El guix és un mineral que pot presentar una certa varietat de colors, principalment com a conseqüència de la presència d'impureses. Quan es troba ben cristal·litzat sol ser transparent o translúcid.
Solubilitat El guix és un mineral lleugerament soluble en aigua (13,78·10-3 mol/L) a 25 °C i pressió atmosfèrica. La solubilitat del guix en aigua augmenta amb la temperatura amb un pic màxim de solubilitat als 58 °C, punt a partir del qual comença a decréixer. La solubilitat del guix en aigua també presènta una tendència positiva amb la salinitat. Aquesta disminució de solubilitat a partir dels 58 °C és deguda a que a partir d'aquesta temperatura l'anhidrita és la fase estable.
Propietats òptiques Forma cristalls tabulars transparents, de vegades de fins a un metre de llargada, macles en punta de llança, masses fibroses o sedoses. Una varietat particular són els agregats en rosa del desert (impregnats de partícules de sorra), que de vegades formen impressionants acumulacions en zones desèrtiques.
Sovint s'associa amb l'anhidrita en les roques sedimentàries i en jaciments hidrotermals. L'exfoliació i la baixa duresa permet diferenciar-lo d'altres minerals similars. L'anhidrita és guix deshidratat natural, CaSO₄, que absorbeix ràpidament l'aigua incrementant el seu volum fins al 30-50% i convertint-se en guix natural.
El guix és un gran aïllant tèrmic, ja que és molt mal conductor de la calor. S'utilitza en la construcció, per millorar les terres agrícoles i per obtenir àcid sulfúric. En pintura, el guix de pintor és una pols de carbonat de calci que els fusters barregen amb ocre i aiguacuit i en fan una pasta amb la qual tapen forats i escletxes de la fusta.
Minerals relacionats Els minerals relacionats amb el guix per la seva estructura o composició química semblant són: Codi Nom del mineral Fórmula del mineral7.CD. Campostriniïta (Bi,Na)₃(Na,K)₄(SO₄)6·H₂O7.CD.05 Matteuccita NaHSO₄·H₂O7.CD.10 Mirabilita Na₂SO₄·10H₂O7.CD.15 Lecontita (NH4,K)NaSO₄·2H₂O7.CD.20 Hidroglauberita Na10Ca₃(SO₄)₈·6H₂O7.CD.25 Eugsterita Na₄Ca(SO₄)₃·2H₂O7.CD.30 Görgeyita K₂Ca₅(SO₄)₆·H₂O7.CD.35 Koktaïta (NH₄)₂Ca(SO₄)₂·H₂O7.CD.35 Singenita K₂Ca(SO₄)₂·H₂O7.CD.45 Bassanita CaSO₄·0.5H₂O7.CD.50 Zircosulfat (Zr,Ti)(SO₄)₂·4H₂O7.CD.55 SchieffelinitaPb10Te₆6+O₂0(OH)14(SO₄)(H₂O)₅7.CD.60 Montanita Bi₂(TeO₆)·2H₂O7.CD.65 Omongwaïta Na₂Ca₅(SO₄)₆·3H₂O miniatura|Estructura del guix.
Formació i cicle diagenètic del sulfat càlcic Hi ha dos grans tipus de guixː el guix primari i el guix secundari. El guix primari és el guix originat per precipitació directa del sulfat de calci, mentre que el guix secundari procedeix de l'anhidrita preexistent. L'anhidrita és un sulfat de calci no hidratat, mentre que el guix és un sulfat de calci hidratat. Depenent de la temperatura i la pressió, el guix perdrà l'aigua (a altes temperatures i pressions) i passarà a anhidrita, mentre que l'anhidrita que arribi a aflorar, mitjançant una falla, diàclasis o per l'acció de l'home, podrà hidratar-se, ja sigui directament per l'aigua de pluja o per la humitat ambiental, i es transformarà en guix. En algunes ocasions la hidratació de l'anhidrita pot produir un augment de volum de la roca.
Guix primari Com s'ha dit anteriorment, el guix primari és aquell guix que ha cristal·litzat a partir de la precipitació directa del sulfat de calci, generalment a partir de l'evaporació d'un cos d'aigua. Molts dipòsits de guix s'han format en períodes en què els mars i oceans cobrien grans extensions de terra; quan aquests mars i oceans entraven en regressió (retrocedien), a l'interior dels continents hi quedaven mars mortes (conques endorreiques). En aquestes conques endorreiques hi havia una forta evaporació, i, com a conseqüència d'aquesta evaporació i unes aportacions minses a la conca mitjançant els rius, cada cop hi quedava menys aigua, i aquesta era més salada (augmentava la concentració de sals dissoltes). Si l'aigua de la conca continua evaporant-se, arriba un moment en què l'aigua està sobresaturada en sals, i aquestes comencen a precipitar; una d'aquestes sals és el guix. Al principi de l'evaporació d'un cos d'aigua, precipiten les sals menys solubles; per tant el guix serà el primer (o un dels primers) minerals en precipitar, seguit per la precipitació de l'halita i, finalment, pels clorurs de potassi i magnesi (silvita, carnal·lita…). Seguint aquest model general, en cada conca hi predominaran diferents minerals segons la composició del fluid evaporat i, per tant, en unes conques pot precipitar gran quantitat de guix mentre que en altres no. Quan el guix cristal·litza a partir de la precipitació del sulfat de calci d'un cos d'aigua lliures (un llac, mar...) es pot dir que és guix primari sensu stricto; en canvi, quan cristal·litza a partir de la precipitació de sulfat de calci en altres ambients, com per exemple, com a ciment intersticial entre sediments no evaporítics, pot rebre les denominacions de guix primari intersticial, sinsedimentari o diagenètic.
Els guixos primaris presenten unes textures característiques que permeten diferenciar-los dels guixos secundaris. Entre els primaris s'hi troben guixos microcristal·lins (<2mm) i guixos macrocristal·lins o selenítics (>2mm).
Guix secundari Els guixos secundaris són aquells que provenen d'un reemplaçament in situ, per hidratació, de formacions anhidrítiques de subsuperfície. La hidratació de l'anhidrita sol iniciar-se a través dels plans de major permeabilitat com ara l'estratificació, fissures i fracturació, entre d'altres. A partir d'aquests plans, la hidratació penetra en el cos anhidrític. La hidratació pot produir-se en una sola fase o en diferents estadis i sol estar controlada pels nivells freàtics regionals; d'aquesta manera existeixen diferents sistemes d'hidratació:
A través de vetes: la hidratació es produeix en totes direccions. Concèntrics: les diferents generacions avancen progressivament. Massius: el guix avança com un front.
Els guixos secundaris presenten unes textures característiques que permeten diferenciar-los dels guixos primaris. Existeixen tres varietats principals: porfiroblàstica (cristalls ben formats, de mil·limètrics a centimètrics), alabastrina (varietats de gra fi, tot i que de mides variables) i megacristal·lina (cristalls de centimètrics a mètrics). Generalment els cristalls no solen estar maclats i solen presentar inclusions residuals d'anhidrita, en particular en les varietats porfiroblàstiques i megracristal·lines. Aquestes tres varietats presenten tots els trànsits texturals possibles entre sí.
Litofàcies Litofàcies primàries Una litofàcies o fàcies litològica és una fàcies descriptiva caracteritzada per un o diversos caràcters petrogràfics o la suma de totes les característiques litològiques que mostra un dipòsit en un indret. El guix pot presentar una gran quantitat de litofàcies; la bibliografia sol destacar-ne les següents:
Gipsilutites, gipsarenites, gipso-algals i gipso-oolítiques