miniatura|Batalla del Nil. La guerra naval és el vessant marítim dels conflictes bèl·lics. El combat és lliurat en mars, oceans o en qualsevol altre cos important d'aigua, tal com llacs grans i rius amples. La humanitat ha practicat la guerra en la mar des de fa almenys, 3000 anys (des del I mil·lenni aC). Aparentment, la guerra terrestre no depèn del domini del mar, si bé en realitat aquesta afirmació resulta poc veraç. Els transports terrestres, fins a l'arribada dels sistemes ferroviaris al , eren extremadament dependents dels sistemes fluvials i del transport marítim. Els ferrocarrils van determinar el final d'aquesta dependència, i van ser crucials en el desenvolupament econòmic del món modern (industrialització) al Regne Unit, els Països baixos i el nord d'Alemanya. Els ferrocarrils van possibilitar el moviment massiu de mercaderies i persones a terra ferma, sense el qual la Revolució Industrial no hauria pogut assolir el seu ple desenvolupament. Abans del 1750, persones i béns viatjaven per mar (o a terra per vies d'aigua interiors), ja que els viatges per terra (amb vehicles hipomòbils) eren lents, fatigosos i molt cars. Els exèrcits, amb les seves exorbitants necessitats de provisions, munició i farratge (ja que depenien dels cavalls per moure's) van estar lligats a les valls fluvials i a les zones properes a les costes durant gran part de la història. La raó és òbvia, perquè la manera de mantenir aprovisionats als exèrcits eren els vaixells, que portaven tot allò necessari per al seu funcionament i supervivència (gran quantitat de mercaderies) per mar o pels rius.
De la Prehistòria i les primeres èpoques de la Història antiga ens han arribat nombroses referències sobre la guerra al mar. Destaquen especialment en les llegendes homèriques: la Ilíada, sobre la Guerra de Troia, i la seva continuació, lOdissea. L'Imperi Persa (fort i unit, però sense un poder marítim propi) no va poder vèncer els dèbils i desunits grecs, atès el poder de la flota atenesa. Reforçada per les flotes d'altres polis més petites, sempre va aconseguir frustrar els intents perses de subjugar les polei (ciutats estat gregues). El poder i la influència de les civilitzacions fenícia i egípcia, els de la púnica (amb centre a Cartago), i fins i tot de Roma, van dependre en gran part de la seva respectiva capacitat de controlar els mars (talassocràcia). També la República de Venècia va aconseguir destacar sobre els seus rivals entre les ciutats estat italianes, pel seu desenvolupament naval. Però la seva puixança comercial es va eclipsar pel declivi de la Mediterrània a l'edat moderna (les grans rutes del comerç internacional es van desenvolupar lluny de Venècia, a l'oceà Atlàntic). Una cosa similar el va succeir al poder de l'Imperi Otomà, lligat a la decadència de la Ruta de la Seda i del Mediterrani en general, durant els segles i . En altres èpoques, el domini del mar va donar una gran rellevància a pobles petits i comparativament endarrerits: durant tres segles (del VI al ), els homes del nord, anomenats comunament vikings, van assaltar, van saquejar i van infestar les costes europees, arribant fins a la Rússia central, a Ucraïna i a Constantinoble. Van remuntar els grans rius que desemboquen al mar Negre, el Danubi, el Don i el Volga, i van creuar nombroses vegades l'estret de Gibraltar, considerat entre els grans regnes europeus del moment, centrats en la Mediterrània i menys avesats als viatges oceànics per l'Atlàntic, com les Columnes d'Hèrcules, la porta cap a un mar indòmit, desconegut i ple de perills.
La major part de les batalles navals famoses de la història ens han deixat testimonis materials directes, com ara restes d'embarcacions procedents de naufragis, objectes d'estudi per l'arqueologia submarina. Un exemple important de projecte de recerca arqueològica submarina recent, que de moment no ha adquirit gaire rellevància ni ressò, és l'estudi dels naufragis de diversos vaixells a l'oceà Pacífic, els vaixells de guerra japonesos enfonsats durant la batalla de Midway.
Remers de la Mar Mediterrània La primera batalla naval registrada en documents escrits data de l'any aproximadament: Subiluliuma II, rei dels hitites, es va enfrontar amb les seves naus a una flota procedent de Xipre, la va derrotar i va incendiar els vaixells xipriotes al mar.
Relleus assiris de per allà el 700 aC mostren vaixells fenicis en una batalla, amb dos nivells de rems. Els soldats combaten sobre una espècie de pont o coberta per sobre dels remers, i els vaixells mostren una espècie d'esperó sortint des de la proa. No hi ha cap esment escrit sobre tàctica o estratègia, corresponent a aquesta època, que s'hagi conservat fins als nostres dies.
Els reis i herois grecs que apareixen a les llegendes d'Homer (segle VIII aC aproximadament), empraven els seus vaixells per transportar els seus exèrcits, però feien la guerra a terra ferma. Però l'any 664 aED se sap d'una batalla naval que ocorregué entre Corint i una de les seves colònies, la ciutat de Còrcira.
Les Guerres Mèdiques, el segle V aEC, van ser els primers conflictes històrics dels quals es coneixen operacions navals a gran escala. Segons expliquen els texts històrics, no tan sols hi va haver en aquestes guerres sofisticats xocs entre grans estols i petites formacions, amb dotzenes de trirrems a cada bàndol, sinó també operacions amfíbies i combinades de forces de terra i mar. Sembla improbable que aquests avenços bèl·lics fossin el producte d'una sola ment, o fins i tot d'una generació; el més probable és que el període d'evolució i experimentació d'aquests mitjans i sistemes de combat simplement va passar desapercebut per a la història escrita.
miniatura|Moviments dels perses
Les Guerres Mèdiques van constituir un llarg episodi de la Història Antiga, que va començar amb l'aparició dels exèrcits dels perses o medes (d'on ve el nom de Guerres Mèdiques) a l'Àsia Menor (actual Turquia). Després d'algunes batalles inicials, els medes van derrotar els grecs de les ciutats costaneres d'Àsia Menor, regió coneguda com a Jònia. Sotmesa la Jònia, els medes es van decidir a envair la Grècia continental. Temístocles d'Atenes, líder polític i militar de la ciutat, va estimar que els grecs serien superats en nombre pels medes a terra, però que Atenes podria protegir-se a si mateixa construint una flota de galeres (que en les cròniques gregues clàssiques apareixen com els "murs de fusta" de la ciutat), emprant els recursos obtinguts de l'explotació de les mines de plata de Laurion, propietat d'Atenes, per finançar-les.
La primera campanya dels medes, l'any 492 aC, va ser avortada perquè la flota persa (formada per vaixells jonis, siris i fenicis principalment) es va dispersar i es va enfonsar en una tempesta. La segona, iniciada l'any 490 aC, va capturar algunes illes al mar Egeu, situat entre Jònia i Grècia, abans de desembarcar a la península grega, a prop de Marató. Els grecs, conscients de la seva inferioritat a terra ferma, van atacar els perses realitzant una aposta molt arriscada, però van aconseguir repel·lir el desembarcament. La victòria, anunciada per un dels soldats atenesos que va participar en la batalla, va ser celebrada a Atenes com un triomf històric, i va donar origen posteriorment a la prova atlètica de la marató (que recorre una distància equivalent a la mitjana entre Marató i Atenes, una mica més de 42 km).
La tercera campanya dels medes, sota el regnat de Xerxes I de Pèrsia, va començar deu anys més tard (480 aC), i va repetir el model que havia seguit la primera campanya. L'exèrcit meda va seguir el camí de l'Hel·lespont, mentre que la flota de vaixells jonis, fenicis i sirians el seguien vorejant la costa. A prop d'Artemísion, en un estret canal entre la Grècia peninsular i l'illa d'Eubea, la flota grega li va tancar el pas, i va aguantar els múltiples atacs de l'esquadró de Xerxes. Els vaixells al servei dels perses van passar a través de la primera línia de vaixells grecs, però després van ser flanquejats per la segona línia grega. La derrota de l'exèrcit grec a terra, al congost de les Termòpiles, va forçar la retirada dels grecs, i Atenes va evacuar la seva població a l'illa de Salamina, molt a prop d'allà, preveient que els medes assetjarien i conqueririen la ciutat.
La subsegüent Batalla de Salamina va ser una de les accions més decisives de la Tercera Guerra Mèdica. Temístocles va atrapar els perses en un canal, entre la península grega i la mateixa Salamina, massa estret perquè la flota persa pogués fer valer la seva superioritat numèrica per sobre de les qualitats del contrincant, i va llançar un atac amb totes les seves forces. La seva envestida va tenir èxit: 200 vaixells dels perses van ser frenats per només 40 vaixells grecs. Malgrat la derrota, Xerxes conservava encara una flota més nombrosa que la dels grecs, però es va retirar per motius aliens a l'enfrontament, i Atenes es va salvar. A partir d'aquell moment, la guerra va canviar de signe, els perses van ser derrotats a terra, a Platea en l'any següent, i els perses van tornar a l'Àsia Menor, deixant que els grecs continuessin lliures. Cap al final de la guerra, soldats atenesos i espartans van atacar i van cremar la flota al servei dels perses, encallada a terra, a Micala, i van alliberar moltes de les ciutats jònies prèviament sotmeses per Xerxes.
Durant els següents cinquanta anys, els grecs van dominar el mar Egeu, però van tornar als seus tradicionals enfrontaments interns. De fet, les Guerres Mèdiques havien suposat una breu etapa d'unió entre les diverses Polis hel·lèniques, que solien fer-se la guerra mútuament. Després de nombroses guerres menors de les quals poques dades se'n coneixen, el 431 aC, les tensions acumulades van donar lloc a la Guerra del Peloponès, lliurada entre la Lliga Dèlica, liderada per Atenes, i la Lliga del Peloponès, dominada per Esparta. L'estratègia naval va tenir una importància crítica; Atenes, amb els fons de la Lliga Délica, es va construir un nou recinte defensiu, amb un corredor emmurallat que unia la ciutat amb el seu port, El Pireu. A l'empara d'aquestes defenses, va plantejar la guerra confiant en la seva flota de guerra per mantenir un flux constant de subministraments, mentre l'exèrcit espartà assetjava la ciutat emmurallada. Aquesta estratègia va funcionar, encara que el prolongat amuntegament dels atenesos assetjats va contribuir a estendre una gran epidèmia que va causar la mort a molts d'ells el 429 aC.
miniatura|esquerra|Batalla d'Àccium pintada per Lorenzo A. Castro Hi va haver un bon nombre de batalles navals entre galeres, com les de Rhium, Naupacte, Pilos, Siracusa, Cynossema, Cícic, o Notium. El final de la guerra, prolongada i funesta per a ambdós bàndols, va arribar amb la derrota dels atenesos a Egospòtams (405 aC) a l'Hel·lespont. Els atenesos, que havien encallat la seva flota a la platja, van ser sorpresos per la flota peloponèsica, que va desembarcar l'exèrcit espartà i va incendiar els vaixells dèlics. La derrota va ser de tal magnitud que Atenes, esgotada pels molts anys de guerra transcorreguts, es va rendir a Esparta l'any següent (404 aC).
Les flotes de guerra van tenir un paper important en les complexes guerres de l'Època Hel·lenística, en la qual van ser protagonistes els reis grecs successors d'Alexandre el Gran.