El matrimoni Arnolfini o el Retrat de Giovanni Arnolfini i la seva esposa és un quadre del pintor flamenc Jan van Eyck datat el 1434. Representa la parella del ric mercader Giovanni Arnolfini i Jeanne Cenami, establerts a la ciutat de Bruges (actualment a Bèlgica) entre 1420 i 1472, on van prosperar econòmicament. Avui dia, els historiadors de l'art discuteixen quina és la imatge que presenta el quadre; la tesi dominant durant molt de temps, introduïda per Erwin Panofsky en un assaig de 1934, sosté que la imatge correspon al casament de tots dos personatges, celebrat en secret i atestat pel mateix pintor.Panofsky, Erwin (1934) pàg. 112-127 Tanmateix, s'han proposat moltes altres interpretacions, i el consens actual és que la teoria de Panofsky és difícilment sostenible.
En qualsevol cas, la pintura, que es troba des del 1842 a la National Gallery de Londres, és considerada com una de les obres més notables de Van Eyck. És un dels primers retrats de tema no hagiogràfic que es conserven i, a la vegada, una escena costumista. La parella apareix dreta, a la seva cambra; l'espòs beneeix la seva dona, que li ofereix la seva mà dreta, mentre recolza l'esquerra en el ventre. El posat dels personatges resulta teatral i cerimoniós, pràcticament hieràtic; alguns especialistes veuen en aquestes actituds flegmàtiques una certa comicitat, tot i que els molts que interpreten la representació d'un casament atribueixen el seu aire pompós a aquest fet.Historia Universal del Arte (2004) pàg.750-751
L'autor miniatura|esquerra|Home del turbant vermell, un possible autoretrat de Jan van Eyck
Jan van Eyck (1380-1441) és, amb el seu germà Hubert, l'iniciador de l'estil dels primitius flamencs. Tots dos van néixer en un lloc proper a Maaseik, al comtat de Loon (principat de Lieja). Al començament van treballar plegats, però Hubert va morir el 1426 i només va quedar Jan, que va viure amb un gran benestar econòmic al servei de Felip III de Borgonya.Faggin, Jorge T. (1965) pàg.2
El seu estil es caracteritza pel hieratisme i la immobilitat, i les seves preocupacions més grans eren la versemblança, la perfecció, el tractament de la llum i la perspectiva. Al costat d'aquesta obra, les més representatives són L'adoració de l'Anyell Místic de la catedral de Sant Bavó de Gant (1432), La Mare de Déu del Canceller Rolin i La Mare de Déu del canonge Van der Paele.
Relació de l'obra amb la seva època històrica L'obra va ser pintada al comtat de Flandes, durant el . En aquesta època apareix una societat avançada, amb una economia basada en els productes tèxtils de luxe i en el comerç, afavorit per la seva excel·lent situació estratègica. Hi passaven les grans rutes comercials terrestres que van d'Itàlia i França cap a l'Atlàntic nord, és a dir, Anglaterra i països nòrdics i les rutes marítimes que anaven del mar del Nord al Cantàbric. A la burgesia flamenca li agradava el luxe i les obres d'art, d'acord amb el desenvolupament dels seus interessos intel·lectuals. Aquestes obres d'art són per al propi gaudi, és a dir, per endur-se-les a casa o per instal·lar-les en capelles privades. Per això la pintura és la tècnica ideal, manejable, barata i propensa a reflectir els gustos burgesos.Milicua, José (1988) pàg. 298
Estil L'obra pertany a l'estil dels primitius flamencs. L'escola flamenca de pintura va ser una de les més importants del món, des del fins al . Per distingir aquest primer període del es fa servir la denominació d'Escola dels Primitius Flamencs. Aquesta escola acostumava a pintar quadres de temàtica religiosa, que tractaven com a escenes costumistes, encara que també van desenvolupar el retrat i el paisatge. Utilitzaven la tècnica a l'oli i l'estil es caracteritzava per la minuciositat, el detall en la reproducció d'objectes, el naturalisme i l'amor al paisatge. Entre els artistes més importants d'aquesta escola hi ha Jan van Eyck, autor d'aquesta obra, Roger van der Weyden i Hieronymus Bosch. A Catalunya un deixeble seu, Lluís Dalmau, va realitzar la Mare de Déu dels Consellers amb un estil molt semblant al del mestre.Faggin, Jorge T.
Aquesta obra va ser feta amb la tècnica de pintura a l'oli. Vasari havia atribuït el descobriment d'aquesta tècnica a Jan van Eyck, tot i que posteriorment ha quedat demostrat que no va ser així, ja que l'ús de l'oli com a vehicle dels pigments ja es detecta en obres pictòriques del . El que sí que és destacable és el fet que Van Eyck transformés aquesta tècnica en un procediment de gran perfecció, emprant l'oli de llinosa amb altres dissolvents i vernissos que, aplicat en veladures, aconseguia l'assecament de les capes i facilitava les correccions.Pijoan, J. (1966) P.58
Anàlisi de l'obra +Els protagonistesminiatura|center|Giovanni d'Arrigo Arnolfini, ric comerciant, establert a Bruges cap al 1421. Va exercir càrrecs d'importància a la cort de Felip III de Borgonya, duc de Borgonya, a l'arxiducat del qual pertanyien aleshores els Països Baixos.miniatura|center|Giovanna Cenami procedia d'una acabalada família italiana que vivia a París; el seu matrimoni s'havia concertat amb summa atenció. Malauradament, no va resultar com s'esperava: no van tenir fills i, anys més tard, Arnolfini va ser portat als tribunals per una amant desesperada que cercava compensació. El retrat del Matrimoni Arnolfini és, sens dubte, una obra mestra de l'art dels primitius flamencs. Segons la mateixa signatura de l'autor, va ser pintada el 1434. Va formar part de la col·lecció reial espanyola, però va ser robada per l'exèrcit francès durant la Guerra del Francès. El 1842 la va adquirir la National Gallery de Londres per 730 lliures.
Van Eyck representa les noces d'Arnolfini, un pròsper banquer d'origen italià establert a Bruges cap a 1421. Però el més significatiu és que dona fe de la revolució que estava vivint l'art flamenc, paral·lela a les innovacions italianes. Jan van Eyck va partir del realisme i, incorporant una gran quantitat de símbols, va trencar amb l'anomenada pintura gòtica internacional, esdevenint un dels trets més característics de la seva obra. El pintor, malgrat situar els personatges cobrint la major part de l'espai del quadre, va aconseguir una gran profunditat en el segon pla, amb la simple col·locació d'un mirall convex. Les mans unides al centre de l'obra determinen el punt de vista que ordena la divisió dels buits.Svanascini, Osvald (1965) pàg. 27
El quadre, ple de simbolisme, té valor des de diverses vessants: Com a retrat de dos importants membres de la societat, executat pel més eminent artista local. Com a testimoni de les seves noces. Com a sumari de les obligacions que comportava el matrimoni a mitjan . Com a il·lusió, com a engany, com a promesa, com a exorcisme; en resum, misteriós.
Van Eyck, a més a més, demostra com a pintor i mestre la seva suprema destresa en les últimes tècniques, de forma especial amb la pintura a l'oli, amb la que va assolir renom a tot Europa.
Composició La composició està feta a base de línies horitzontals, amb tots els objectes col·locats en un minuciós ordre que es complementa amb la disposició dels personatges, que prolonguen la seva simetria amb el punt central de les seves mans unides, el mirall sobre seu i, sobre aquest, el llum de metall que penja del sostre (un exemplar molt semblant a aquest salamó es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona), embolcallat tot amb la llum difusa que entra per la finestra. En aquella època era molt original presentar retrats dempeus i situar-los en un interior domèstic i no religiós. La minuciositat; és una pintura concebuda per a l'exhibició domèstica, el que permet de veure-la de prop. Els detalls prenen forma amb una escrupolositat microscòpica, solament possible gràcies a l'ús de l'oli i de plomins especials. Per exemple, al mirall del fons, en el marc del qual estan representades deu escenes de la Passió de Crist, es reflecteix tota l'habitació vista des del darrere, incloent tot el mobiliari, el matrimoni, dues persones més i el finestral amb una vista de Bruges. Els flamencs s'enorgulleixen del benestar material que han aconseguit, de les seves petites possessions, i les representen a les seves obres: el llum que penja del sostre, els mobles finament llaurats, la roba, etc. En aquesta obra apareixen, a més a més, altres objectes aparentment injustificats, qüestió que va ser estudiada per Panofsky a la seva tesi. Aquesta solemnitat queda reflectida formalment per la simetria de la composició.Milicua, José (1988) pàg.327 El naturalisme; Van Eyck es preocupava molt per representar la realitat amb la més gran exactitud possible, encara que a l'ull modern la imatge sembli escassament realista per l'actitud hieràtica dels retratats i també del gos. El moviment és nul a la imatge; les formes tenen una solidesa escultòrica i l'escena, en general, és rígida, teatral i poc espontània. S'aprecia la preocupació per la llum i la perspectiva pròpies de Van Eyck, que en això es va avançar al seu temps, amb una llum suau que penetra per la finestra i que embolica les formes delicadament, i amb la claror que es dissol, a poc a poc, en una atmosfera tangible. El marc arquitectònic i el recurs del mirall del fons donen una sensació de profunditat molt versemblant. Aquest quadre de Van Eyck formava part de la col·lecció del palau de Felip IV quan Velázquez estava pintant Las Meninas, per la qual cosa es creu que s'hi va inspirar, ja que, sens dubte, coneixia molt bé aquesta pintura.López-Rey (1999) pàg. 214 Encara que al quadre de Van Eyck no hi ha exactament el sistema de joc especular que després utilitzaria Velázquez a Las Meninas, sí que hi ha un interessant precedent, que és la recerca de la superació de la bidimensionalitat del quadre imposada a la representació dels espais. Van Eyck reforça una «integració» de l'espectador dintre de l'espai virtual representat a la seva obra.
El simbolisme i iconografia Però, gràcies precisament a aquests petits objectes propis d'una societat que viu en l'opulència, l'expert en Història de l'Art, Erwin Panofsky, va aconseguir revelar el significat d'aquest quadre: que va interpretar com una al·legoria del matrimoni i de la maternitat. Milicua, Jose (1988) pàg. 326 En aquesta obra: Per fer-ho, ens desvela el sentit de multitud de detalls que, aparentment, no tenen importància, però que donen una nova dimensió al quadre. Alguns d'aquests detalls són: miniatura|Detall dels esposos Arnolfini En primer lloc, la representació dels esposos, que és antagònica i revela els diferents papers que compleix cadascú al matrimoni. No oblidem que parlem d'una societat de fa més de 500 anys, a cavall entre l'edat mitjana i l'edat moderna: ell és sever, beneeix o, potser, jura (fides levata) —en qualsevol cas, ostenta el poder moral de la casa (potestas)— i sosté amb autoritat la mà de la seva esposa (fides manualis), que ajup el cap en actitud submisa i posa la seva mà esquerra en el seu voluminós ventre, senyal inequívoc del seu embaràs (que no és real), que seria la seva culminació com a dona. La mateixa roba que porten reforça aquest missatge, encara que l'ambientació suggereix un temps estiuenc o, com a mínim primaveral. Porta pesants túniques que revelen la seva alta posició socioeconòmica, el tabard d'ell és fosc i sobri, encara que els acabats finals de pell de marta resultaven particularment cares, i ella llueix un ampul·lós vestit, de colors vius i alegres, amb punys d'ermini, complementats amb un collaret, diversos anells i un cinturó brocat, tot d'or. El color verd era un dels preferits per a les noces, ja que feia falta un tint car i, per tant, era un signe de luxe.