Stanley Baldwin, 1r comte Baldwin of Bewdley, 1r vescomte Corvedale KG PC (3 d'agost de 1867 - 14 de desembre de 1947) va ser un polític Conservador britànic, home d'estat i una de les principals figures de l'escena política al període d'entreguerres. Serví en tres ocasions com a Primer Ministre del Regne Unit, la primera entre 1923-24, després entre 1924-29 i de nou entre 1935-37.
Inicis Va néixer a Lower Park House, Lower Park, Bewdley a Worcestershire, Anglaterra, fill d'Alfred Baldwin. Era cosí germà de l'escriptor i poeta Rudyard Kipling.
Va ser educat a Harrow School i al Trinity College, Cambridge. Després de rebre el seu títol en Història es dedicà al negoci familiar de metal·lúrgia, servint durant una breu temporada com a Tinent de segona als Voluntaris d'Artilleria de Malvern. El 12 de setembre de 1892 es casà amb Lucy Ridsdale.
Baldwin demostrà ser molt hàbil com a home de negocis, adquirint una reputació com a modern industrial. Heretà £200.000 i la direcció de la Great Western Railway després de la mort del seu pare el 1908.
Inicis de la carrera política A les eleccions generals de 1906, es presentà per la circumscripció de Kidderminster, però va perdre. El 1908 succeí al seu pare com a Membre del Parlament per Bewdley. Durant la Primera Guerra Mundial va ser el Secretari Privat Parlamentari del líder conservador Andrew Bonar Law, i el 1917 va ser nomenat pel càrrec de Secretari Financer del Tresor, on havia d'aconseguir donacions voluntàries dels rics per tal de fer front al deute de guerra del Regne Unit, escrivint notablement a The Times sota el pseudònim de FST (ell mateix donà una cinquena part de la seva fortuna). Serví juntament amb Sir Hardman Lever, que havia estat nomenat el 1916, però des de 1919 portà a terme els seus deures tot sol. Als Honors d'Aniversari de 1920 va ser nomenat membre del Consell Privat, i el 1921 entrà al Govern com a President del Comitè de Comerç.
A finals de 1922 creixia la desafecció al Partit Conservador per la seva coalició amb el Partit Liberal de David Lloyd George. Després d'una trobada dels parlamentaris conservadors al Carlton Club a l'octubre, Baldwin anuncià que no sostindria més temps la coalició i condemnà a Lloyd George per ser una força dinàmica que portava la destrucció entre els polítics. La reunió va concloure en abandonar la coalició, tot i els desigs contraris de la major part dels líders del partit. De resultes de tot això Bonar Law, el nou líder conservador, es veié forçat a trobar nous ministres i així promogué a Baldwin al càrrec de Canceller de l'Erari. A les eleccions generals de 1922, els Conservadors tornaren a adquirir la majoria parlamentària.
Primer Ministre (1923-24) miniatura|esquerra|Baldwin, època desconeguda El maig de 1923 diagnosticaren un càncer terminal a Bonar Law, i aquest es retirà immediatament. Amb diverses de les principals figures conservadores fora del govern, quedaven només dos candidats per succeir-lo: Lord Curzon, Secretari d'Exteriors i Baldwin. L'elecció pròpiament estava en mans del Rei Jordi V, d'acord amb el consell dels ministres superiors i oficials de l'Estat. No estan clar els factors que es mostraren com a més crucials, però diversos polítics conservadors cregueren que Lord Curzon no podia exercir com a Primer Ministre en ser membre de la Cambra dels Lords (encara que això no va ser impediment perquè altres lords fossin considerats pel càrrec en ocasions posteriors). La manca d'experiència de Lord Curzon en els afers domèstics, el seu caràcter personal o el seu rerefons aristocràtic en un moment en què el Partit Conservador volia abandonar la seva imatge de patricis jugaren en contra de Lord Curzon.
El Rei es dirigí a Baldwin perquè fos el Primer Ministre. Baldwin també era el Canceller de l'Erari i, per tant, intentà nomenar un substitut. La primera elecció va ser l'anterior canceller liberal Reginald McKenna, però quan aquest es negà escollí a Neville Chamberlain.
Els conservadors ara tenien una majoria clara a la Cambra dels Comuns i podien governar durant cinc anys sense haver de convocar de nou eleccions, però Baldwin se sentia lligat a la decisió de Bonar Law que no introduiria noves tarifes sense convocar eleccions. Amb el país fent front a un atur creixent i davant de les importacions lliures, amb la baixada de preus i beneficis, Baldwin decidí convocar eleccions anticipades al desembre de 1923 per aconseguir un mandat en el qual pogués introduir tarifes proteccionistes per així enfrontar-se a l'atur,A. J. P. Taylor, English History, 1914–1945 (Oxford University Press, 1990), p. 206. tot i que el proteccionisme no era gaire popular entre els conservadors.Maurice Cowling, The Impact of Labour. 1920–1924. The Beginnings of Modern British Politics (Cambridge University Press, 1971), p. 329. El resultat de les eleccions va quedar inconclus: els Conservadors aconseguiren 258 escons, els Laboristes 191 i uns Liberals reunificats 159. Si bé els Conservadors retenien una pluralitat a la Cambra dels Comuns, havien estat derrotats en el principal assumpte electoral, que eren les tarifes. Baldwin continuà com a Primer Ministre fins a la sessió inaugural del nou parlament el gener de 1924, en la que el govern va ser derrotat en una moció de confiança, dimitint immediatament.
Cap de l'Oposició Baldwin aconseguí seguir com a líder del partit malgrat les demandes per a la seva dimissió des d'alguns sectors del partit.Cowling, The Impact of Labour, p. 383. Durant els deu mesos següents governà una minoria inestable laborista, amb Ramsay MacDonald com a Primer Ministre. El 13 de març de 1924 el govern laborista va ser derrotat per primera vegada als Comuns, encara que els Conservadors votessin amb els Laboristes i en contra dels Liberals.Cowling, The Impact of Labour, p. 410. Baldwin cooperà amb MacDonald en assumptes de la política irlandesa per evitar que es convertís en un problema partidista.Cowling, The Impact of Labour, p. 411.Keith Middlemas and John Barnes, Baldwin: A Biography (Weidenfeld and Nicolson, 1969), p. 269–70.
El govern laborista estava negociant amb el govern soviètic el que s'anomenà els Tractats Russos: un tractat comercial amb privilegis i estatus diplomàtic per a la seva delegació de comerç; i un tractat que posaria els fonaments per a les demandes dels obligacionistes britànics prerevolucionaris i propietaris de propietats confiscades, després del qual el govern britànic garantiria un préstec a la Unió Soviètica.Middlemas and Barnes, p. 271–2. Baldwin decidí votar en contra del govern en el tema dels Tractats Russos, la qual cosa va fer caure al govern el 8 d'octubre.Middlemas and Barnes, p. 273–4.
Les eleccions generals celebrades a l'octubre de 1924 portaren una majoria de 223 escons al Partit Conservador, principalment a expenses dels liberals, que foren substituits pels laboristes com a segon partit a la política britànica. Baldwin va fer campanya sobre la impossibilitat de practicar el socialisme, el Cas Campbell, la Carta de Zinóviev (que Baldwin tenia per genuïna) i sobre els Tractats Russos.Cowling, The Impact of Labour, p. 408–9.
Primer Ministre (1924-1929) El nou govern de Baldwin incloïa a diversos antics polítics associats a Lloyd George: els antics conservadors membres de la coalició Austen Chamberlain (com a Secretari d'Exteriors), Lord Birkenhead (Secretari per l'Índia) i Arthur Balfour (Lord President després de 1925); així com al Lliberal Winston Churchill com a Canceller de l'Erari. En aquest període va tenir lloc la Vaga General de 1926. Baldwin creà l'Organització pel Manteniment de Subministraments, un cos de voluntaris compost per gent que s'oposava a la vaga que es dedicà a les tasques essencials. A instàncies de Lord Weir, encapçalà un comitè per examinar el problema nacional de l'energia elèctrica. Les seves conclusions es publicaren el 14 de maig de 1925, amb la recomanació d'establir un Central Electricity Board, un monopoli estatal finançat a mitges entre el govern i per inversors locals. Baldwin acceptà les recomanacions de Weir i esdevingueren llei a finals de 1926, sent tot un èxit.
El 1925, John Keynes culpà a Churchill, llavors Canceller de l'Erari, del retorn al patró Or. El dany era culpa de la Retallada de Geddes de 1922, i l'atur estava estabilitzat en un 10% fins al 1929, quan la combinació del crac de Wall Street i les crítiques laboristes al Patró Or van fer augmentar l'atur fins al 20%.Bank of England Panel Paper No. xxiii, 1984.
Cap de l'Oposició El 1929 els Laboristes tornaren al Govern, sent el partit amb més representació als Comuns. Baldwin passà a ser el Cap de l'Oposició, mentre que alguns líders del Partit, com els barons de la premsa Lord Beaverbrook i Lord Rothermere, l'acusaven de gaudir del poder sense responsabilitats.
Lord President del Consell El 1931, Baldwin i els Conservadors entraren en coalició amb el Primer Ministre Laborista Ramsay MacDonald. Aquesta decisió porta al fet que el mateix MacDonald fos expulsat del seu propi partit i que, Baldwin, com a Lord President del Consell, esdevingués de facto Primer Ministre, especialment per la demència senil de MacDonald, fins que tornà a ser nomenat Primer Ministre el 1935. el seu govern assegurà amb gran dificultat l'Acta del Govern de l'Índia de 1935, davant l'oposició de Winston Churchill, les opinions del qual tingueren molta acceptació entre els conservadors.
El desarmament Baldwin no defensava el desarmament total, però creia que la cursa armamentística portava inevitablement a la guerra.Middlemas and Barnes, p. 722. Arribà a tal extrem que el 9 de novembre de 1932 arribà a afirmar que ha arribat el moment en què la Gran Bretanya pot procedir unilateralment al desarmament.Middlemas and Barnes, p. 735. El 10 de novembre de 1932 va dir que
Aquest discurs és sovint usat contra Baldwin per demostrar la futilitat tant del rearmament com del desarmament, segons el crític.Middlemas and Barnes, p. 736.
El gener de 1933, amb l'inici de la segona part de la Conferència del Desarmament, Baldwin intentà veure a través de la seva esperança de desarmament aeri.Middlemas and Barnes, p. 736–7. Però alhora es mostrà alarmat per la manca de defenses britàniques davant els atacs aeris i el rearmament alemany. L'abril del 1933, el Govern acordà seguir amb la construcció de la base militar de Singapur.Middlemas and Barnes, p. 739. El 15 de setembre de 1933, el delegat alemany a la Conferència del Desarmament rebutjà tornar-hi i marxà cap a Alemanya a l'octubre. El 14 d'octubre, Alemanya abandonà la Societat de Nacions. El govern decidí el 23 d'octubre que la Gran Bretanya seguiria intentat cooperar amb altres estats, inclòs Alemanya, per aconseguir el desarmament internacional.Middlemas and Barnes, p. 742. Però entre mitjans de setembre de 1933 i inicis de 1934, Baldwin canvià les seves esperances d'aconseguir el desarmament per afavorir el rearmament, incloent-hi la paritat en avions.Middlemas and Barnes, p. 743. En aquesta època també rebutjà una invitació de Hitler per trobar-se, ja que creia que les visites a les capitals estrangeres eren feina del Secretari d'Exteriors.Middlemas and Barnes, p. 748–51. El 8 de març de 1934 defensà la creació de 4 nous esquadrons de la Royal Air Force, tot i les crítiques Laboristes
El 29 de març de 1934, Alemanya publicà les seves estimacions de defensa, que mostraven un increment total d'un terç, i d'un 250% en la seva força aèria.Middlemas and Barnes, p. 756.
Una sèrie d'eleccions en la que els candidats contraris al govern van perdre per molta diferència a finals de 1933 i inicis de 1934 van fer creure a Baldwin que el públic britànic era profundament pacifista.Middlemas and Barnes, p. 745–6. Baldwin també rebutjà les opinions bel·ligerants de Churchill o de Robert Vansittart, ja que creia que els nazis eren gent racional que s'adonarien de la lògica de dissuasió mútua i equitativa.Middlemas and Barnes, p. 757.
Primer Ministre (1935–1937)