miniatura|Miniatura medieval representant un rei investint un bisbe amb els seus atributs La Lluita de les Investidures (episodi conegut també com la Controvèrsia, la Querella, o la disputa de les Investidures) va ser un prolongat conflicte entre l'Església i les monarquies europees que es disputaven l'autoritat de nomenar (investir) els càrrecs eclesiàstics. L'enfrontament principal començà el 1075 quan l'emperador Enric IV convocà el sínode de Worms per a destituir el papa Gregori VII. Va derivar en gairebé cinquanta anys de guerra civil a Alemanya i Itàlia. La controvèrsia fou resolta pel concordat de Worms el 1122.
Rerefons Després de la Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, tot i que el nomenament dels càrrecs eclesiàstics corresponia en teoria a l'Església catòlica, en la pràctica era habitual que recaigués en les autoritats seculars. En moltes ocasions els càrrecs eclesiàstics, especialment els de bisbes i abats, comportaven els ingressos procedents d'extenses terres. Per això, era habitual que els monarques nomenessin gent de confiança o, fins i tot, els venguessin al millor postor. A més a més, l'emperador tenia la potestat de nomenar el papa, i el papa nomenava i coronava el següent emperador, de manera que el cercle de mútua dependència es perpetuava.
La crisi va començar quan un moviment intern de l'Església, de membres de la reforma gregoriana, va decidir de posar fi a la pràctica del pecat de simonia (venda de béns de l'Església) restituint el poder d'investir a la Santa Seu. Com que eren conscients que no podrien fer res mentre el papa fos nomenat per l'emperador, van aprofitar l'oportunitat que es presentà el 1056 quan Enric IV va esdevenir rei d'Alemanya a sis anys. Confiant que un nen no tindria capacitat per a reaccionar, van fundar un col·legi de Cardenals que escolliria el papa sense la intervenció de cap líder secular. Aquest mètode d'elecció papal és vigent encara avui dia.
La lluita El 1075 el papa Gregori VII va publicar els Dictatus Papae, una llista de 27 principis en què declarava que l'Església catòlica havia estat fundada només per Déu, i que només el papa podia nomenar o destituir els càrrecs eclesiàstics. Això suposava un canvi important en l'equilibri de poder i Enric IV, que ja no era un nen, va respondre de manera contundent qualificant Gregori de «fals monjo» i demanant l'elecció d'un nou papa.
La situació va empitjorar quan Enric va nomenar el seu capellà personal com a arquebisbe de Milà quan un altre candidat ja havia estat nomenat per Roma. Gregori va excomunicar Enric i el va deposar com a rei d'Alemanya.
Tot i que el papa no tenia el poder necessari per a fer efectiva la deposició, l'aristocràcia alemanya va aprofitar l'excusa per a rebel·lar-se contra el rei i apropiar-se de propietats reials. Els nobles locals van construir fortificacions sense permís del rei i van passar a governar amb autonomia respecte a l'imperi.
Veient-se incapaç de controlar la situació, Enric es va veure obligat a fer-se enrere i el 1077 va viatjar a Canossa, al nord d'Itàlia, per demanar perdó al papa personalment. Vestit amb pell d'animal i descalç sobre la neu, Enric va arribar a Canossa, on Gregori va acceptar la seva penitència i el restituí en el càrrec. Aquest episodi seria conegut com el «camí de Canossa».
Però els aristòcrates alemanys no van acceptar Enric al seu retorn i van elegir com a nou rei Rodolf de Suàbia. Aquest cop, Enric va nomenar un antipapa, Climent III, i va començar a combatre els rebels. Aquest cop la sort li fou més favorable. El mateix any va envair Roma amb la intenció de deposar Gregori per força. Els 1085, els normands del sud d'Itàlia, aliats del papa, van rescatar-lo dels alemanys i van fugir de Roma. Gregori va morir poc després.
La lluita de les Investidures va continuar durant les dècades següents, en què els nous papes van intentar minar el poder imperial fomentant la revolta a Alemanya. Enric IV va ser succeït pel seu fill Enric V, que s'havia rebel·lat contra el seu pare a favor del papat, i el va forçar a declarar il·legítima la línia d'antipapes que havia nomenat. En arribar al poder, però, Enric V va nomenar un nou antipapa, Gregori VIII, i va ser excomunicat.
El conflicte es va resoldre el 23 de setembre de 1122 amb la signatura del concordat de Worms entre Enric V i el papa Calixt II. Enric V admetia la lliure elecció i consagració del papa triat canònicament. Es comprometia, igualment, a restituir a l'Església de Roma els béns que li havien estat arrabassats en temps de la discòrdia i a ajudar el papa quan fos requerit per a això. A canvi, Calixt II concedia a Enric que estigués present en les eleccions que se celebressin en els bisbats del Regne alemany per controlar la transparència del procés.
Llegat Autoritat local A llarg termini, el declivi del poder imperial dividiria Alemanya fins al . De la mateixa manera, a Itàlia, la controvèrsia de la investidura va debilitar l'autoritat de l'emperador i va enfortir els separatistes locals.
Mentre la monarquia estava immersa en la disputa amb l'Església, el seu poder va disminuir i els drets locals de senyoriu sobre els camperols van augmentar, cosa que finalment va conduir a:
Augment de la servitud que va reduir els drets de la majoria Els impostos i les exempcions locals van augmentar, mentre que les arques reials van disminuir Drets de justícia localitzats on els tribunals no havien de respondre a l'autoritat reial
Selecció de líders El papat es va enfortir i els laics es van involucrar en afers religiosos, augmentant la seva pietat i preparant el terreny per a les croades i la gran vitalitat religiosa del segle XII.
esquerra|miniatura|El Papat d'Avinyó va tenir lloc diversos segles després del Concordat, i va indicar que hi va haver una interferència contínua en el papat per part dels reis.
Els reis alemanys encara tenien influència de facto sobre la selecció dels bisbes alemanys, tot i que amb el temps, els prínceps alemanys van guanyar influència entre els electors de l'església. El bisbe electe seria investit per l'emperador (o representant) amb el ceptre i, poc després, pel seu superior eclesial amb l'anell i el bastó. La resolució de la Controvèrsia va produir una millora significativa en el caràcter dels homes elevats a l’episcopat. Els reis ja no interferien tan sovint en la seva elecció, i quan ho feien, generalment nominaven candidats més dignes per al càrrec.
El Concordat de Worms no va posar fi a la interferència dels monarques europeus en la selecció del papa. A la pràctica, els reis alemanys van conservar una veu decisiva en la selecció de la jerarquia. Tots els reis van donar suport al desafiament del rei Joan d'Anglaterra al papa Innocenci III noranta anys després del Concordat de Worms en l'assumpte relacionat amb Stephen Langton. En teoria, el papa nomenava els seus bisbes i cardenals. En realitat, la majoria de les vegades, Roma consagrava el clergat un cop els reis li notificaven qui seria el titular. La recalcitància de Roma provocaria problemes al regne. En la seva major part, era una situació sense sortida per a Roma. En aquest sentit, el Concordat de Worms va canviar poc. El creixement del dret canònic als tribunals eclesiàstics es basava en el dret romà subjacent i va augmentar la força del pontífex romà.
Les disputes entre els papes i els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic van continuar fins que el nord d'Itàlia va ser perdut completament per l'Imperi, després de les guerres dels güelfs i els gibel·lins. L'emperador Otó IV va marxar sobre Roma i va ordenar al papa Innocenci III que anul·lés el Concordat de Worms i que reconegués el dret de la corona imperial a fer nomenaments a tots els beneficis vacants. L'església faria una croada contra el Sacre Imperi Romanogermànic sota Frederic II. Com va dir l'historiador Norman Cantor, la controvèrsia va trencar l'equilibri de principis de l'edat mitjana i va posar fi a la interpenetració de l'ecclesia i el mundus . De fet, els emperadors medievals, que eren en gran part la creació d'ideals i personal eclesiàstics, es van veure obligats a desenvolupar un estat burocràtic secular, els components essencials del qual van persistir en la monarquia anglonormanda .
Els reis van continuar intentant controlar el lideratge directe de l'església o indirectament a través de mitjans polítics durant segles. Això es veu més clarament en el Papat d'Avinyó, quan els papes es van traslladar de Roma a Avinyó. Es podria dir que el conflicte a Alemanya i al nord d'Itàlia va deixar la cultura madura per a diverses sectes protestants, com ara els càtars, els valdesos i, finalment, Jan Hus i Martí Luter.
Autoritat i reforma Tot i que l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic va conservar cert poder sobre les esglésies imperials, el seu poder va patir danys irreparables perquè va perdre l'autoritat religiosa que anteriorment pertanyia al càrrec del rei. A França, Anglaterra i l'estat cristià d'Espanya, el rei podia superar les rebel·lions dels seus magnats i establir el poder de la seva domini reial perquè podia confiar en l'Església, que, durant uns quants segles, li havia donat una autoritat mística. De tant en tant, els monarques rebels i recalcitrants podien entrar en conflicte amb l'Església. Aquests podien ser excomunicats i, després d'un temps adequat i penitència pública, ser rebuts de nou a la comunió i les bones gràcies de l'Església.
De les tres reformes que Gregori VII i els seus predecessors i successors papes havien intentat, la que va tenir més èxit havia estat la que es referia al celibat del clergat. La simonia havia estat parcialment frenada. Contra la investidura laica només van obtenir un èxit limitat, i un que va semblar menys impressionant a mesura que passaven els anys. Durant el temps posterior al Concordat de Worms, l'Església va guanyar tant en estatura com en poder.
La redacció del Concordat de Worms era ambigua, evitava alguns temes i n'evitava d'altres completament. Això ha fet que alguns estudiosos concloguin que l'acord va donar l'esquena a les autèntiques esperances de reforma de Gregori VII i Urbà II. Es va preservar la influència de l'emperador en assumptes episcopals, i podia decidir eleccions disputades. Si el compromís va ser una reprimenda a la visió més radical de la llibertat de l'Església, almenys en un punt la seva implicació va ser ferma i inequívoca: el rei, fins i tot un emperador, era un laic, i el seu poder almenys moralment limitat (per tant, el totalitarisme era inacceptable). Segons l'opinió de W. Jordan, el dret diví dels reis va rebre un cop del qual mai es va recuperar completament, però l'autoritat sense restriccions i el cesaropapisme no era quelcom que els medievals posteriors i els moderns primerencs entenguessin amb la frase per la gràcia de Déu (que molts d'ells defensaven ardentment). Si de cas, es va donar un cop als sentiments germànics precristians que romanien inconscientment de salutació reial.
Unificacions d'Alemanya i Itàlia