miniatura|Déu arquitecte, segle XIII Lexistència de Déu ha estat objecte d'arguments a favor i en contra per part de científics, filòsofs, teòlegs, entre d'altres. En la terminologia filosòfica, els arguments sobre l'existència de Déu concerneixen les escoles de pensament d'epistemologia de l'ontologia de Déu.
El debat que es desenvolupa entorn de l'existència de Déu fa sorgir moltes qüestions filosòfiques. Un problema bàsic és que no hi ha una definició universalment acceptada de Déu. Algunes definicions de la seva existència no són tan específiques com per a permetre dir que sigui cert que "alguna cosa" que existeix s'ajusta a la definició; en fort contrast, hi ha altres suggeriments que les definicions són en si mateixes contradictòries.
Els arguments a favor de l'existència de Déu acostumen a incloure qüestions metafísiques, lògiques, empíriques i subjectives. Les al·legacions en contra acostumen a incloure qüestions empíriques i raonaments deductius o inductius.
Aspectes filosòfics i religiosos Creença en Déu Bàsicament, l'origen de la creença en Déu rau en lexperiència religiosa, és a dir, o bé en el sentiment profund que hi hauria una entitat que és la causa suprema de l'ésser i que ordena el món, o bé en el fet de viure una experiència mística (experiència viscuda) que revelaria la presència d'aquesta entitat. La creença també té les seves arrels en les experiències morals on es té una sensació de profunditat o d'absolut que hom anomena 'Déu': relacions amb els altres, el sentit de la bellesa, la recerca de la veritat, la consciència de la finitud o confrontació amb el sofriment i la mort.Dieu, Microsoft ® Encarta ® 2009. © 1993-2008 Microsoft Corporation
Creure en Déu és doncs bàsicament una qüestió de fe, el que crea una certa tensió, probablement irreductible, entre la percepció teòrica de Déu per part dels diversos pensadors i la de la majoria de creients.
Definicions de Déu miniatura|Una representació del Brama hindú Les concepcions de Déu varien força d'una època i d'una civilització a l'altra. Considerat com a l'ésser suprem, creador i la font de tot allò que existeix, se'l pot concebre com més aviat transcendent ("més enllà" del món) o immanent ("habitant" el món); per analogia amb l'home, se l'ha imaginat com una persona o, inversament, moltes religions l'han considerat com a impersonal o suprapersonal. En els grans monoteismes, Déu és venerat com l'U, la unitat suprema que ho abasta o ho ha creat tot; se li atribueixen la perfecció, la infinitud, la immutabilitat, l'eternitat, la bondat, l'omnipotència i l'omnisciència. L'hinduisme antic o l'advaita vedanta més recent, consideren el Braman com un principi abstracte (principi d'expansió) i de realitat que conté el món "fictici" en el qual vivim. Al llarg de la història també ha existit la creença en diversos déus o politeisme; en la mitologia grecoromana, els déus són éssers amb diversos graus de poder i habilitats que apareixen antropomorfitzats, amb vicis i virtuts humanes.
Si el teisme clàssic occidental afirma que Déu posseeix tota la perfecció possible, altres enfocaments filosòfics el defineixen simplement com el "motor immòbil", la "causa incausada",Tomàs d'Aquino, vegeu Cinc proves de l'existència de Déu. el "creador definitiu"Una reexposició moderna, vegeu o "un ésser superior al qual res pot ser concebut"Segons l'anomenat argument ontològic de Sant Anselm a partir de qui es poden deduir les seves propietats clàssiques.Vegeu Richard Swinburne “Does God Exist?”, o John Polkinghore. Pel seu cantó, el panteisme no creu en un Déu personal. Per exemple, Spinoza i els seus seguidors filosòfics (com Albert Einstein) utilitzen el terme 'Déu' en un sentit filosòfic particular, per a voler dir, aproximadament, 'la substància o començament essencials de la naturalesa'.Vegeu els articles d'aquests autors, i sobretot l'article d'Einstein de l'any 1940 a la revista Nature.
Es pot demostrar l'existència de Déu? Diversos pensadors religiosos han sostingut que Déu és tan diferent dels éssers finits que constitueix un misteri que va més enllà de l'enteniment humà. Nogensmenys, la majoria han considerat que hom pot atènyer un coneixement limitat de Déu i han formulat diverses concepcions. Així, al llarg de la història s'ha intentat demostrar l'existència de Déu des de la filosofia i les diferents religions per part de professionals d'aquestes disciplines o de creients amb altres especialitzacions.
Les concepcions de Déu des del punt de vista filosòfic i religiós s'han afrontat sovint. Al , el matemàtic i filòsof cristià Blaise Pascal va oposar el "Déu de la fe", en tant que realitat viscuda, al "Déu dels filòsofs", idea abstracta. Pel seu cantó, els místics, que pretenen tenir una experiència directa del diví, consideren en general que el seu coneixement de Déu és superior a les demostracions formulades pels filòsofs i els teòlegs. Per això, pensadors com Nicolau de Cusa (), Søren Kierkegaard () o Paul Tillich (), han intentat de diverses maneres combinar la percepció filosòfica de Déu amb la seva experiència directa.
Les postures teistes de l'església catòlica, tot seguint la tradició tomista i la definició dogmàtica del Primer Concili Vaticà, postulen que l'existència de Déu ja ha estat racionalment demostrada, indicant que les proves estarien presents en les cinc vies de Sant Tomàs d'Aquino. Ja Sant Pau va insistir que els pagans no tenien excusa, perquè "des de la creació del món, la invisible naturalesa de Déu -és a dir, el seu poder etern i divinitat- s'ha percebut clarament en les coses que han estat fetes".
L'islam va desenvolupar el kalam, és a dir l'especulació filosòfica per tal de defensar la religió, demostrar l'existència de Déu i fer constar la superioritat de l'ensenyament de Mahoma. Aquesta metodologia va influir igualment el judaisme a través de l'anomenat kalam jueu, sent utilitzada sobretot pels caraïtes.
Pel seu cantó, el budisme preconitza que no cal especular sobre la divinitat, considerant que no és necessària per a acomplir el treball de millora humana que cal realitzar a la Terra.
Enfront d'aquestes visions, la creença en un ésser suprem ja va ser discutida des de l'edat antiga pels partidaris de l'escepticisme, el materialisme i l'ateisme, i va intensificar-se amb l'adveniment del pensament científic, a partir dels vols del .
Posicions sobre l'existència de Déu Segons s'afirmi l'existència de Déu, es negui o s'adopti una postura intermèdia, hom s'enquadra en una de les posicions sobre la creença en déus de les que segueixen: Teisme o fe: afirmació de l'existència de Déu. Pot ser considerat monoteisme, si es considera que només hi ha una divinitat; henoteisme (si es segueix a una divinitat superior sense negar la possibilitat que n'hi hagi d'altres) o politeisme, si es creu en diverses deïtats a les quals es ret culte. Agnosticisme: creença que sosté que és impossible racionalment afirmar o negar l'existència de Déu. Es subdivideix en agnosticisme fort (molt lligat a l'escepticisme), agnosticisme feble (afirmació que actualment no es pot demostrar l'existència o inexistència d'una divinitat però que és possible fer-ho en un futur), apateisme (donat que no es pot demostrar o falsar la seva existència, la divinitat apareix com quelcom teòric o filosòfic sense rellevància per a la vida quotidiana), agnosticisme teista (no es pot demostrar l'existència de Déu ni el contrari però es creu per fe en la seva presència) o agnosticisme ateu (com que no es pot demostrar que hi hagi déus, hom s'inclina per no creure-hi) Ateisme: negació de l'existència de Déu. Es classifica en ateisme positiu o fort (negació absoluta de la possibilitat d'acceptar racionalment un déu) i feble (constatació que no hi ha déus però que en pot haver-hi en altres circumstàncies) Ignosticisme: constatació que amb la disparitat de concepcions religioses i filosòfiques sobre la metafísica no es pot afirmar ni negar l'existència de déu amb consistència. Es diferencia de l'agnosticisme en la negació no solament d'una deïtat sinó del problema en els termes actuals per confusió conceptual.
Arguments a favor de l'existència de Déu Els arguments a favor de l'existència de Déu es poden agrupar en tres grans blocs: aquells que deriven l'existència de Déu del món, creació de la divinitat; els que parteixen de la mateixa definició o concepte de Déu per afirmar-ne l'existència necessària i els arguments específics de determinades professions de fe o casos particulars.
Arguments a partir del món terrenal miniatura|esquerra|Triomf de Tomàs d'Aquino (amb Plató i Aristòtil) sobre Averrois, oli sobre plafó () Si el món físic és obra d'un déu, aquest és la causa de l'existència del món. Tot fenomen té una causa, que al seu torn pot remetre's a una causa anterior. Però la relació de causes no pot ser infinita, ja que seria absurd explicar un fenomen per un altre que al seu torn depèn d'un anterior sense cap punt inicial, perquè deixaria de ser una explicació. Ha d'haver-hi, doncs, una primera causa de tot, o causa incausada, quelcom que origini els efectes posteriors i que pugui usar-se racionalment com a justificació. Aquesta entitat s'anomena Déu, que en ser etern no ha estat originat per res anterior (no existia el temps abans que ell, sinó que és també una creació seva). Aquest argument es troba formulat en les cinc vies de Tomàs d'AquinoAquinas, Thomas; Kreeft, Peter (1990). Summa of the Summa. Ignatius Press. p. 65–69. i constitueix una variant del motor immòbil d'Aristòtil, el qual considerava que tot el que es mou o canvia al món ho fa per un motor, que al seu torn depèn d'un moviment precedent fins a arribar al motor immòbil o primer motor, posteriorment identificat amb Déu. Les variants d'aquests arguments es coneixen sovint amb el nom d'argument cosmològic.
Un altre punt de vista es fixa no en l'origen del món i el que conté sinó en com està fet. L'ordre que el regeix és massa complex per ser fruit només de l'atzar, ha d'explicar-se amb un disseny intel·ligent o una entitat divina. Segons Voltaire: "Hi ha Déu, perquè no hi ha rellotge sense rellotger", al·ludint a la metàfora mecanicista del cosmos com a màquina perfecta. Aquest argument ha rebut el nom d'argument teleològic. Si es basa en la complexitat i caràcter únic de l'ésser humà, es denomina argument antròpic.
Els defensors del dualisme afirmen que existeixen dues classes de realitat, una material i una no material. La segona no pot explicar-se amb la ciència convencional i ha de dependre d'entitats abstractes com ara Déu. Així s'explicaria l'existència de l'ànima o la consciència, resolent parcialment el problema ment-cos. Igualment, prendrien tot el seu sentit conceptes com la lògica o l'ètica, justificada per una realitat transcendent.
L'altruisme, l'amor o la moral sovint no poden comprendre's només amb la selecció natural, que porta a la destrucció dels altres per salvar-se un mateix o a satisfer els instints. L'home és capaç d'estimar i actuar contra els seus propis interessos segons normes morals que no poden provenir d'ell mateix, sinó de quelcom superior que l'ajudi a anar més enllà de les inclinacions genètiques. És més senzill suposar l'existència d'aquesta realitat superior que buscar una justificació en el mateix món terrenal i per tant, seguint el principi KISS, és millor suposar que efectivament existeix Déu.