Smilodon és un gènere extint de fèlids de la subfamília dels maquerodontins. Es tracta d'un dels mamífers prehistòrics més famosos i el dents de sabre més conegut. Encara que de vegades és anomenat tigre de dents de sabre, ni era un tigre ni tenia una relació propera amb cap altre fèlid modern. Visqué a les Amèriques entre el Pliocè superior i el Plistocè superior. El gènere fou descrit el 1842 a partir de restes fòssils trobades al Brasil. El nom genèric Smilodon es pot traduir com a ‘dent d'escalpel’ o ‘dent de ganivet de doble tall’. Se'n reconeixen tres espècies: , i . Les dues últimes probablement descendien de S. gracilis, que al seu torn probablement evolucionà de Megantereon. Se n'han trobat centenars d'espècimens al Ranxo La Brea (Los Angeles), que constitueixen la col·lecció de fòssils de Smilodon més gran del món.
En general, tenia el cos més robust que qualsevol fèlid vivent. Tenia les potes anteriors molt desenvolupades i les dents canines superiors extremament llargues. Podia obrir la boca més que els fèlids moderns. Les canines superiors eren esveltes i fràgils i estaven adaptades per matar preses amb gran precisió. L'espècie més petita, S. gracilis, pesava 55-100 kg. S. fatalis pesava 160-280 kg i feia 100 cm d'alçada. La majoria de les restes fòssils d'aquestes dues espècies s'han trobat a Nord-amèrica, però també se n'han descobert a Sud-amèrica. S. populator, de Sud-amèrica, era l'espècie més grossa, amb un pes de 220-436 kg i una alçada de 120 cm, cosa que el situa entre els fèlids més grossos de tots els temps. Malgrat que es desconeix el patró de color de Smilodon, les il·lustracions paleontològiques sovint el representen amb el pelatge uniforme o clapejat.
A Nord-amèrica, caçava herbívors de grans dimensions, com ara bisons i camells, i no tingué cap dificultat per adaptar-se a les preses diferents que vivien a Sud-amèrica. Es creu que matava les preses mossegant-les mentre feia servir les potes anteriors per impedir que es moguessin, però no se sap ben bé com executava la mossegada. Encara es debat si era un animal social o solitari, car els estudis del comportament dels depredadors moderns i l'examinació dels fòssils de Smilodon es poden interpretar en tots dos sentits. Probablement ocupava hàbitats tancats, com ara els boscos i els matollars, on es podia amagar amb facilitat per parar emboscades a les preses. La seva extinció coincidí amb la desaparició de la major part de la megafauna americana, fa uns 10.000 anys. No estan clars els motius de la seva extinció, que podrien incloure la seva dependència de preses grosses, el canvi climàtic i la competència amb altres espècies.
Un mascle de és el protagonista del cinquè episodi de Walking with Beasts, una sèrie de paleontologia de la BBC.
Taxonomia miniatura|esquerra|Crani i dent canina (sintip) de de la col·lecció de Lund (Museu Zoològic de la Universitat de Copenhaguen) A mitjans de la dècada del 1830, el naturalista danès Peter Wilhelm Lund i els seus assistents trobaren milers de fòssils en coves calcàries situades prop de Lagoa Santa, a l'estat brasiler de Minas Gerais. Treballant amb aquest material, Lund atribuí unes dents postcanines aïllades a una hiena que el 1839 descrigué com a Hyaena neogaea. Noves troballes (incloent-hi dents canines i ossos de les potes) portaren Lund a concloure que en realitat els fòssils pertanyien a un nou gènere de fèlids, que veia com a forma de transició entre els altres fèlids i les hienes. Segons Lund, era un animal de mida comparable a la dels depredadors moderns més grossos i més robust que qualsevol fèlid vivent. La seva primera opció era anomenar-lo Hyaenodon, però com que aquest nom ja havia estat assignat a un altre depredador prehistòric, el 1842 es decidí per Smilodon populator. El nom genèric Smilodon deriva de les paraules gregues antigues σμίλη (smile), que significa ‘escalpel’ o ‘ganivet de doble tall’, i οδόντος (odontos), que significa ‘dent’, mentre que el nom específic populator vol dir ‘devastador’ en llatí. Malgrat que alguns autors posteriors empraren el nom específic triat per Lund de bell antuvi, neogaea, actualment es considera un nomen nudum i, per tant, invàlid, puix que ni fou descrit correctament ni fou associat a cap espècimen tipus. Alguns espècimens sud-americans que han estat referits a altres gèneres, subgèneres, espècies i subespècies, com ara Smilodontidion riggii, Smilodon (Prosmilodon) ensenadensis i S. bonaeriensis, es consideren actualment sinònims més moderns de S. populator.
miniatura|Litografia de l'holotip de (molar i fragment de maxil·lar superior) A partir de la segona meitat del es començaren a descobrir fòssils de Smilodon a Nord-amèrica. El 1869, el paleontòleg estatunidenc Joseph Leidy descrigué un fragment de maxil·lar superior amb una molar trobat en un jaciment de petroli del comtat de Hardin (Texas) i el referí al gènere Felis (que, en aquella època, agrupava la majoria de fèlids, tant vivents com extints), tot considerant-lo prou diferent per assignar-lo al seu propi subgènere amb el nom de F. (Trucifelis) fatalis. El nom específic fatalis significa ‘fatal’ en llatí. En el seu article sobre els fèlids americans extints publicat el 1880, Edward Drinker Cope advertí que la molar de F. fatalis era idèntica a les de Smilodon i recombinà l'espècie com a . La majoria de troballes nord-americanes foren escasses fins que començaren les excavacions al Ranxo La Brea (Los Angeles), d'on s'han extret centenars d'espècimens de S. fatalis des del 1875. Entre els sinònims més moderns de S. fatalis, hi ha S. mercerii, S. floridanus i S. californicus. Segons Annalisa Berta, l'holotip de S. fatalis no era prou complet per servir d'espècimen tipus, un dels motius pels quals de vegades s'ha classificat aquesta espècie com a sinònim més modern de S. populator. En un article publicat el 1990, Björn Kurtén i Lars Werdelin donaren suport a la idea que es tracta de dues espècies diferents. Un article del 2018 de John P. Babiarz et al. conclogué que S. californicus, representat pels espècimens de La Brea, era una espècie diferent de S. fatalis i que calen més estudis per acabar de posar en clar la taxonomia d'aquest llinatge.
En el seu article del 1880, Cope també descrigué una tercera espècie de Smilodon, , a partir d'una canina parcial trobada a la Port Kennedy Bone Cave, prop del riu Schuylkill (Pennsilvània), que era més petita i tenia la base més comprimida que les canines de les altres espècies de Smilodon. El nom específic gracilis significa ‘gràcil’ en llatí i es refereix a la constitució més lleugera d'aquesta espècie. S. gracilis és representat per material menys abundant i complet que els seus congèneres. De vegades, ha estat inclòs en gèneres com ara Megantereon i Ischyrosmilus. El consens imperant és que S. populator, S. fatalis i S. gracilis són les úniques espècies vàlides de Smilodon. Els caràcters emprats per definir la majoria dels seus sinònims més moderns es consideren variacions entre individus d'una mateixa espècie (variació intraespecífica). Smilodon, un dels mamífers prehistòrics més famosos, ha aparegut moltes vegades en la cultura popular i és el fòssil estatal de Califòrnia.
Evolució miniatura|Esquelet de S. populator al Museu de La Plata (Buenos Aires) Durant molt de temps, Smilodon fou el fèlid de dents de sabre del qual es tenien les restes més completes. Continua sent un dels membres més coneguts d'aquest grup, fins a tal punt que de vegades es confonen els dos conceptes. El terme «dents de sabre» es refereix a un ecomorf que es compon de diversos grups de sinàpsids (mamífers i afins) depredadors extints, que fruit de l'evolució convergent desenvoluparen dents canines superiors extremament llargues i adaptacions cranials i esquelètiques relacionades amb el seu ús. Inclou diversos gorgonops, els tilacosmílids, els maqueroidins, els nimràvids, els barbourofèlids i els maquerodontins. Aquests últims es coneixen com a «fèlids de dents de sabre» i es divideixen en tres tribus: els metailurinis («falsos dents de sabre»), els homoterinis («dents de simitarra») i els esmilodontinis («dents de daga»), entre els quals hi ha Smilodon. Els esmilodontinis tenien les dents canines llargues i esveltes, amb denticles extremament prims o inexistents, mentre que els homoterinis presentaven canines més curtes, amples i aplanades, amb denticles més bastos. Els metailurinis estaven menys especialitzats i tenien les canines més curtes i menys aplanades; alguns investigadors fins i tot els situen fora dels maquerodontins.
miniatura|esquerra|Dent canina de S. populator (punta a la dreta) Els primers fèlids aparegueren durant l'Oligocè. El més antic amb caràcters de dents de sabre és el pseudelur, del Miocè. La morfologia cranial i mandibular dels primers fèlids de dents de sabre era semblant a la de les panteres nebuloses d'avui en dia (Neofelis). Desenvoluparen adaptacions per matar animals grossos amb precisió, com ara dents canines allargades i una major obertura bucal, tot perdent força de mossegada pel camí. A mesura que les canines es tornaven més llargues, el cos esdevenia més robust, de manera que aquests depredadors podien immobilitzar les seves preses amb més facilitat. Els esmilodontinis i homoterinis derivats tenien les potes posteriors i la regió lumbar de la columna vertebral més curtes. Basant-se en seqüències d'ADN mitocondrial extretes de fòssils, es calcula que Smilodon i l'homoteri divergiren fa uns 18 milions d'anys. La primera espècie de Smilodon fou S. gracilis, que existí entre els estatges Blancà inferior (fa 2,5 milions d'anys) i Irvingtonià (fa 500.000 anys) i fou el successor de Megantereon a Nord-amèrica. Megantereon, el probable avantpassat de Smilodon, havia arribat a Nord-amèrica des d'Euràsia durant el Pliocè, juntament amb l'homoteri. S. gracilis arribà a les regions septentrionals de Sud-amèrica durant el Plistocè inferior, en el marc del gran intercanvi americà. Les espècies més recents de Smilodon possiblement deriven de S. gracilis. S. fatalis visqué entre l'Irvingtonià superior (fa 1,6 milions d'anys) i el Ranxolabreà (fa 10.000 anys) i substituí S. gracilis a Nord-amèrica. Finalment, S. populator existí entre l'Ensenadà (fa 1 milió d'anys) i el Lujanià (fa 10.000 anys) a les parts cisandines (situades a l'est dels Andes) de Sud-amèrica.
El nom col·loquial «tigre de dents de sabre» és enganyós, car Smilodon ni era un tigre ni tenia una relació propera amb cap altre fèlid modern. Una anàlisi d'ADN antic publicada el 1992 suggerí que calia agrupar Smilodon amb els fèlids moderns (subfamílies dels felins i dels panterins), però un estudi del 2005 conclogué exactament el contrari. Aquesta última hipòtesi fou corroborada per un article publicat el 2006, segons el qual els maquerodontins divergiren dels avantpassats dels fèlids moderns fa molt de temps i no tenen una relació propera amb cap espècie vivent.
El cladograma següent, basat en els fòssils i l'anàlisi de l'ADN, mostra la ubicació de Smilodon entre els fèlids extints i vivents (Rincón et al., 2011):
miniatura|Estàtua de S. populator al Parc Zoològic de Berlín-Friedrichsfelde
Morfologia miniatura|Comparació de la mida de les tres espècies de Smilodon amb la d'un ésser humà