El fotoperiodisme, periodisme fotogràfic, periodisme gràfic, fotoreportatge o reportatge gràfic és un gènere de fotografia i també de periodisme. Els professionals que s'hi dediquen són coneguts generalment com a fotoperiodistes o reporters gràfics, i solen ser fotògrafs o periodistes especialitzats en aquesta disciplina; el reportatge fotogràfic és la història que expliquen amb fotografies, a partir d'un determinat succés i de l'impacte que aquest causa en la gent.
Es diferencia d'altres branques fotogràfiques especialment per la seva narrativa i objectivitat. El perfil del fotoperiodista implica un interès per la fotografia, domini tècnic del mitjà, i sensibilitat visual, a més d'un coneixement de l'actualitat política, social i cultural.
Història El fotoperiodisme va néixer a finals del , de la necessitat que tenia la premsa de mostrar les imatges de les notícies que publicava d'una manera més realista i fidedigna, alhora que reduïa el temps del procés d'impressió d'imatges.
Atès que les tècniques d'impressió del moment no permetien reproduir les fotografies, les primeres imatges impreses en diaris no eren fotografies modificades. Així, alguns consideren la primera fotografia periodística la que va publicar l'any 1842 The Illustrated London News,1842, Illustrated London News, a VictorianWeb 1842, Illustrated London News, al Clarín mentre que altres opinen que va ser la que el Daily Graphic de Nova York va mostrar el 1880.1880, Daily Graphic, a HiperText 1880, Daily Graphic, al llibre El Fotoperiodismo de Pierre-Jean Amar 1880, Daily Graphic, a LaTecla
D'ençà llavors, s'ha desenvolupat gràcies al fet que el periodisme ha integrat la imatge com mitjà objectiu i representatiu d'un fet.
Orígens La primera imatge que pot ser considerada el primer document de la premsa il·lustrada va ser la que va aparèixer l'any 1842 a The Illustrated London News, i era un dibuix que mostrava l'intent d'assassinat de la Reina Victòria, profetitzant el caràcter violent que prendrien moltes de les fotografies periodístiques que l'han seguida. Malgrat ja feia anys que existien els daguerreotips encara no existien càmeres capaces de captar el moment i, per tant, les il·lustracions dels diaris eren versions d'artistes a partir de dibuixos o fotografies, que havien de ser reelaborats per a ser impressos.
A més de la manca d'entusiasme de certs sectors per les il·lustracions publicades, el reportatge fotogràfic havia de superar altres reptes, entre els quals es trobava el problema de com fer arribar la fotografia a la pàgina impresa. Durant els anys 50 del els diaris Frank Leslie's Illustrated Newspaper i Harper's Weekly ja havien començat a reproduir fotografies dels esdeveniments rellevants a les seves pàgines; ho feien pel mètode habitual de reproducció en aquells moments a Anglaterra i als Estats Units, que consistia a passar les fotografies a dibuix i després a gravat en fusta, i llavors ja eren aptes per a ser impreses.
El procés d'impressió de diaris i revistes no podia reproduir fotografies al costat de text, ja que només es podien imprimir els tons plens (blanc i negre), i no els mitjos tons (valors intermedis de gris). Així, doncs, el procediment era el següent: l'artista anava a l'escenari dels fets i en feia un esbós, del qual posteriorment en treia un dibuix de línies gruixudes apte per a ser gravat, i el copiava sobre una peça de fusta; l'artesà retallava la fusta deixant les línies, s'imprimia en argila i se'n treia un motlle de metall que, finalment, era apte per a col·locar-se a la impremta i treure'n múltiples còpies. El fotògraf es limitava a proporcionar-li a l'artesà el material amb el que havia de treballar, substituint l'esbós inicial.
Malgrat els daguerreotips ja havien començat a expandir-se per Europa i Amèrica el 1838, i l'ús de la càmera gaudia de gran popularitat des de la dècada de 1840, això no va revolucionar el periodisme il·lustrat atès al procés d'impressió que se seguia. De tota manera, es considera que els pioners del fotoperiodisme van ser els reporters que van assistir a la Guerra de Crimea (1853-1856) (William Simpson, de lIllustrated London News, i Roger Fenton) i a la de Secessió dels Estats Units (Mathew Brady, del Harper's Weekly), les obres dels quals van ser publicades en gravats.
Durant la segona meitat del , els principals esdeveniments mundials van quedar ben documentats en material fotogràfic de l'època, especialment els personatges històrics, les confrontacions armades, i d'altres fets polítics. Atès que els lectors demanaven representacions més realistes va ser necessari que aquestes primeres fotos fossin exposades en galeries d'art o copiades fotogràficament en nombres limitats, pràctiques encara vigents en els nostres dies.
El 4 de març de 1880 el Daily Graphic de Nova York va fer la primera publicació de notícies amb fotografies reals de la història. Però era necessari que la tecnologia progressés per tal que el fotoperiodisme agafés força, i a aquesta innovació van seguir-ne d'altres, però no van ser aplicats plenament fins a finals del . Tot i això, part del públic encara menyspreava l'ús de les il·lustracions a la premsa.
Joseph Pulitzer va adquirir el World el 1883, un improductiu diari de Nova York que va convertir en sensacionalista i, tres anys més tard, en el més lucratiu de la Història. Les seves pàgines estaven plenes d'històries de crims, i Pulitzer va utilitzar la seva idea d'educar els lectors en el gust per les imatges per començar a publicar fotografies que il·lustressin les notícies: escenaris d'assassinats, delinqüents, sospitosos,... i també retrats de ministres, actors, advocats i altres personatges d'interés periodístic dels cercles polític i social; les il·lustracions del seu diari van esdevenir l'element més important d'aquest.
Mentre Pulitzer es guanyava el favor del públic, la tecnologia va aportar els avenços necessaris perquè el fotoperiodisme seguís progressant. El 1887 es va inventar el primer flaix a Alemanya (el Blitzlichtpulver), cosa que va permetre que els fotògrafs poguessin fer preses en interiors i en condicions pobres de llum. A finals del segle es va popularitzar l'ús de càmeres portàtils més perfeccionades i plaques més fàcils d'utilitzar, i també el rodet de pel·lícula fotogràfica.
Però el progrés tècnic més important va ser el perfeccionament, el 1897, del sistema que permetia reproduir fotografies directament a les pàgines del diari, sense haver de passar-les prèviament a gravat. Aquesta tècnica permetia reproduir els mitjos tons de les fotos gràcies a la utilització d'un vidre amb una trama que dividia en punts la imatge i que deixava passar quantitats grans (gris fosc) o petites (gris clar) de negre, donant la sensació d'imatge real. El 21 de gener d'aquell any el Tribune de Nova York va ser el primer diari de gran tirada en publicar la primera reproducció de mitjos tons.
Avui dia Als inicis del els diaris imprimeixen amb la tècnica òfset i publicaven fotografies en color, atorgant a la imatge un lloc molt important.
Tipologies de fotoperiodisme El fotoperiodisme ens pot informar mitjançant diverses òptiques. Dintre d'aquest hi ha quatre tipologies diferents, que, tot i que representen diferents modalitats de la fotografia, estan fortament relacionats: la fotografia informativa, publicada per mitjans amb una finalitat purament informativa i editorial; la fotografia testimonial, coneguda també com a fotografia documental; l'assaig, una forma autoral d'expressió, opinió i interpretació dels fets, generant un missatge complex amb un punt de subjectivitat i per acabar, la fotoil·lustració.
En el fotoperiodisme el missatge està clarament determinat per objectius informatius, teòricament compromesos amb la societat.
Fotografia informativa La primera tipologia respon a les cinc preguntes del periodisme clàssic: Qui?, com?, quan?, a on? I per què? Es troba subjectada al mercat de la notícia i compleix plenament amb els objectius informatius. Caracteritzada pel seu compromís amb "la realitat", un dels seus grans paradigmes és la identitat del que s'entén com a "la veritat".
Aquest tipus de fotografia no profunditza en el missatge. La seva prioritat és informar del fet, defugint sovint dels conceptes profunds o de detalls sobre el significat de la notícia. Els principals mitjans de la fotografia informativa són els massius de comunicació, amb una gran cobertura mediàtica i molta rapidesa per a difondre informació a una gran quantitat de gent mitjançant diaris, revistes o altres canals. Una altra de les seves característiques és la immediatesa.
Aquesta es troba subjecta al present i amb el pas del temps va perdent certa vigència, atès que el món evoluciona i canvia diàriament. Per aquesta raó, entre d'altres, els mitjans de comunicació no solen aprofundir gaire en la informació que transmeten, ja que es dona més importància a comunicar que no pas analitzar detalladament.
La foto informativa s'entén com un vehicle de comunicació pels mitjans, els quals atenen a diferents temàtiques d'informació que van acords amb l'interès dels lectors i de les línies editorials del mateix mitjà. En funció dels temes fotografiats es pot dividir aquest subgènere en diferents categories: política, esports, socials, cultura, vida quotidiana, ciència'''... Amb possibles variacions de temes.
Fotografia testimonial Aquesta tipologia tradicionalment és coneguda com a fotografia documental. Neix de la pràctica d'observar fotogràficament qualsevol aspecte del món. Amb la imatge informativa comparteix el compromís amb la realitat, tot i que aquesta, més enllà d'informar sobre una notícia, hi ha una anàlisi d'aquesta. El seu objectiu, a més a més d'informar, és conscienciar i crear un pensament públic, sustentant-se en l'opinió del fotògraf. Els principals canals de difusió d'aquesta tipologia són els fòrums més especialitzats, dirigits a un públic concret i restringit.
Es difon mitjançant revistes temàtiques, seccions especialitzades en mitjans oficials o portals d'internet, entre d'altres. Normalment no es troba en mitjans massius, per la qual cosa té una audiència més limitada que la fotografia informativa.
Un exemple d'aquest tipus d'imatges és el treball d'en Jcob Riis sobre els ghettos novaiorquesos, una fotografia compromesa amb la realitat però que a la vegada descriu fenòmens estructurals i socials que transcendeixen de la immediatesa i la poca implicació del mitjà.
En la fotografia testimonial hi ha una implicació, anàlisi i interpretació de la realitat per part del fotògraf i el temps no és definitori. Molts cops aquest subgènere va lligat a projectes de la denúncia política, injustícies socials o situacions de minories marginades, entre altres coses.
Assaig De la mateixa manera que la fotografia documental, l'assaig fotogràfic està clarament subjectat al criteri i opinió de l'autor, qui realitza una anàlisi en profunditat del tema tractat. Constitueix una investigació temàtica iconogràfica, gairebé sempre subordinada al punt de vista del fotògraf, qui expressa la seva forma de pensar en la manera en què explica el missatge.
Amb una gran semblança amb tipologia escrita, el nucli de l'assaig fotogràfic és la tesi de l'autor i el posicionament que aquest assumeix davant del fet fotografiat. Mostra una perspectiva personal des de la qual el fotògraf ensenya fenòmens amb una emocionalitat tècnica, creativitat i estètica determinada.
S'entén aquest tipus de fotografia com un treball purament de l'autor. Les seves imatges solen superar el documentalisme, esdevenint missatges culturals o ideològics. En aquest, els temps són molt més dilatats: generalment es realitzen en grans períodes on hi ha una extensa investigació, reflexió i una certa participació vivencial del fotògraf amb el tema retratat.