LOrde dels Frares Menors Conventuals (en llatí: Ordo fratrum minorum conventualium) és un institut religiós masculí de dret pontifici: els frares d'aquest orde mendicant, anomenats Franciscans Conventuals, posposen el seu nom amb l'acrònim O.FMConv. Juntament amb els frares menors i els frares menors caputxins constitueixen el primer orde de la família franciscana i que van néixer com una branca dintre de l'Orde dels Frares Menors original, fundat per Sant Francesc d'Assís el 1209. Constitueix l'anomenat primer orde franciscà o minorita. Es pot considerar el tronc original de l'orde, a partir del qual van néixer els diferents grups reformats.
La denominació oficial es pot substituir localment per les tradicionals de Minoriten ("Menors", als països germànics i altres del centre d'Europa), Franciszkanie ("Franciscans", a Polònia i Bohèmia ), Greyfriars ("Frares grisos", en el context anglosaxó) i Cordeliers ("Frares de la Corda", a França i als països de parla francesa).
El ministre general de l'Orde (des del 2019 l'argentí fra Carlos Alberto Trovarelli) resideix, juntament amb els assistents generals, a Roma, al convent proper a la Basílica dei Santi XII Apostoli, on hi ha la Cúria General.
Origen del nom miniatura|Estàtua de Sant Francesc Va ser el mateix Sant Francesc qui va voler que els seus frares fossin i es diguessin "menors". El primer biògraf escriu: "Mentre s'escrivien aquestes paraules «Que siguin menors» a la Regla, tan bon punt les va escoltar exclamà: «Vull que aquesta fraternitat es digui Orde de Frares Menors»". El nom va ser oficialitzat a la Regla de 1223 i va romandre específic de l'Orde fins a l'establiment de les primeres reformes que, per òbvia necessitat, es van distingir afegint una mena de proprio al nom (observants, reformats, descalços o alcantarins, recol·lectes).
Era inevitable que amb el temps també s'atribuís un nom concret al grup del qual es van separar les reformes. Entre els diferents que es van utilitzar entre els segles i arran del desenvolupament de la reforma observant (Communitas Ordinis fratres de claustro o claustrales, non de Observantia o non Reformati),Eugeni IV, Super gregem, 1r d'octubre de 1431: BFns I, p. 21; Lleó X, Ite vos, 29 de maig de 1517, en: L. Wadding, Annales Ordinis Minorum, vol. XVI, p. 51 i 55. un terme que ja prevalgué en ús a la segona meitat del : el de Conventuales. De fet, la distinció també es remunta a aquella època per als menors de les esglésies als quals se'ls atorgaven els drets i privilegis de les col·legiates com, per exemple, la celebració dels sagraments, la predicació i la sepultura eclesiàsticaInnocenci IV, Butlla Cum tamquam veri, 5 d'abril 1259 i 21 d'agost 1252: BF I, p. 538 e 622
Aquesta distinció també afectava als habitatges (la loca de la Regola non ButllataVII, 13: FF 26 o domus en la de 1223)Regola Butllata, VI, 1: FF 90 que les Constitucions Narbonenses de 1260 distingien en loca conventualia i loca non conventualia,VIII, 6; IX, 19-22: Statuta generalia Ordinis edita in Capitulis generalibus celebratis Narbonae an. 1260, Assisii an. 1279 atque Parisiis an. 1292 (Editio critica et synoptica), en AFH 34(1941)285; 295 diferenciant els convents de la ciutat (amb les necessitats apostòliques que els caracteritzaven) per les ermites. Dels llocs el terme s'utilitzava simultàniament per indicar els frares que hi vivien i hi treballaven: el desembre de 1277 es va fer un llegat a Perusa fratribus minorus conventualibus de Campo OrtiMazzatinti, Archivi, II, 243. tal com s'anomenen els frares conventuals els del sagrat convent d'Assís a un testament de 1317Archivio Storico del sacro convento di San Francesco in Assisi, Instrum., III, p. 27, in MF 63(1963)295
El mateix orde l'any 1259 fou anomenada i considerada conventual pel papa Alexandre IV que a la butlla Nimis iniuste identificava els Ordines fratres i els liberates Ordinis amb els fratres conventuales i els libertates de què gaudien com a prerrogatives.AFH 6(1913)390-391 Una situació que va fer dir que dans le principe, les Mineurs étaient tous conventuels (en el principi, els Menors són tots conventuals). No obstant això , la denominació fratres minores conventuales només es va oficialitzar a partir de 1517 arran de la butlla Ite vos amb la qual Lleó X establia la separació definitiva dels observants amb la constitució d'un orde autònim anomenat Fratres Minores sancti Francisci Regularis Observantiae, al qual donà, conjuntament amb l'establiment de l'orde, la primacia jurídica.
L'evolució del nom corresponia, doncs, a la de l'orde: d'un genèric "convental", atribuït a una església o a un convent, el terme va passar a indicar una manera particular de viure l'ideal franciscà, en la reunió dels frares sovint amb una realitat -la de les grans ciutats italianes i europees- "que demanaven una vida religiosa més sensible a les necessitats d'estudi i d'apostolat a les quals l'Església les cridava".
Història miniatura|Assís, basílica superior de San Francesc, Giotto et alii, La confirmació de la Regla( post 1296?)La Basilica di San Francesco ad Assisi / The Basilica of St Francis in Assisi, a cura de G. Malafarina, fotografia d'Elio i Stefano Ciol, G. Roli, G. Ruf, Modena, Franco Cosimo Paini, 2005, p. 162. De la intuïció a la institució (1209-1223) És el mateix Francesc en el seu testament de 1226 qui relata l'inici d'aquell moviment que aviat s'estructurarà en un autèntic orde: "I després que el Senyor em va donar alguns frares, ningú em va mostrar el que havia de fer, sinó el mateix Altíssim em va revelar que havia de viure segons la forma del sant Evangeli. I ho vaig fer escrit amb poques paraules i senzillesa, i el papa m'ho va confirmar".14-15: FF 116 Era "una norma de vida o Regla, composta sobretot d'expressions de l'Evangeli" amb l'afegit d'"algunes altres directrius indispensables i urgents per a una vida santa en comú",Tommaso da Celano, Vita prima di san Francesco d'Assisi, 32: FF 372 l'anomenada propositum vitae que en 1209 (segons altres el 1210), el 16 d'abril segons la tradició, "la va obrir a Innocenci, i d'ell va rebre / el primer segell de la seva religió".Dante Alighieri, Divina Commedia. Paradiso, XI 92-93. A diferència d'altres ordes mendicants o que volien una vida en la pobresa, Francesc no qüestionava l'autoritat de l'Església, sinó que la considerava com a "mare" i li oferia sincera obediència. Francesc era la persona ideal per al papa, que podria finalment canalitzar les inquietuds i el desig de participar en l'Església dels sectors més humils. D'aquesta regla no se'n conserva el text, però: es pensa que podia consistir en citacions i fragments dels Evangelis.
El 1217 va tenir lloc el primer capítol general de l'orde a l'església de la Porciúncula d'Assís, primer establiment de l'orde. S'hi establí la primera divisió de l'orde en províncies, com també les primeres missions: més enllà dels Alps (França i Alemanya especialment) i més enllà del mar (a Terra Santa).
Una confirmació pública, encara que no fos definitiva, que en nom de les coronas parvulas encara autoritzava la predicació.Bonaventura da Bagnoregio, Leggenda maggiore (Vita di san Francesco d'Assisi), III, 10: FF 1064. Es tracta d'un passatge -segons la nota del text- afegit posteriorment pel germà Bonaventura d'Ascoli, successor de sant Bonaventura al generalat, que el va treure directament d'una confiança del cardenal Riccardo de Annibalis, parent d'Innocenci III. També en virtut d'aquest consentiment, la fraternitat es va expandir considerablement fins a esdevenir i ser reconeguda per la mateixa autoritat papal com una veritable religio (sinònim dordo en l'ús de l'època) El mateix Francesc n'era conscient i "des del principi va considerar la comunitat de frares menors com un nou orde de l'Església: es considerava a si mateix i als seus seguidors com a membres d'una comunitat religiosa amb els mateixos deures que els altres ordes" de la qual però , la dels Menors, destaca clarament "perquè conté unes característiques absolutament noves i originals"" Sorgeix en el món un nou ordre, una nova vida extraordinària", canta l'antiga seqüència de la festa litúrgica de Sant Francesc, atribuïda a Tommaso da Celano
El 1220 Francesc va renunciar al govern de l'orde i nomenà vicari Pietro Cattani, que va morir un any després; el capítol general va nomenar el frare Elies vicari i va aprovar la Regla no butllada (Regola non bollata), que Francesc havia escrit el 1221. En ella, la fraternitat ja és anomenada Religio dels Germans Menors.
Però l'entusiasme que va marcar aquests inicis i la fascinació que aquesta novetat va tenir en molts va comportar inevitablement situacions crítiques no menyspreables, segno senyal que el "carisma" necessitava trobar una forma pròpia, la de la institució. El testimoni de Jacques de Vitry es pot llegir en aquest sentit, tal com va escriure a principis de 1220: "Aquesta religió augmenta molt en nombre arreu del món. La raó és aquesta: que imiten descaradament la forma de vida de l'Església primitiva i la vida dels apòstols en tot. Tanmateix, ens sembla que aquesta religió conté dins d'ella un perill molt greu, perquè són enviats de dos en dos per tot el món, no només els perfectes, sinó també els joves i immadurs, que haurien d'haver estat controlats i provats per algun temps sota disciplina conventual”.Lettera da Damiata: FF 2211 Una situació que devia preocupar bastant el mateix Francesc. El primer biògraf relata una visió nocturna, una "gallina petita i negra" que "tenia molts pollets que, per molt que vagaven al seu voltant, no podien reunir-se sota les seves ales". Francesc reconeix en aquells pollets els seus frares, "que han crescut en nombre i gràcia", als quals "és incapaç de protegir. Per tant, conscient de les seves limitacions, es va afanyar a apel·lar al mateix pontífex que li va concedir com a protector el cardenal Ugolino, aleshores bisbe d'Ostia, com a protector.Tommaso da Celano, Vita seconda di san Francesco d'Assisi, 24-25 FF 610-612
La intervenció papal no es va fer esperar. Amb la butlla Cum secondom consilium del 22 de setembre de 1220 Honori III va establir el noviciat (o any de prova) a l'orde, prohibint a qualsevol vagar fora de l'obediència amb hàbit de frare menor. Als superiors se'ls va concedir el poder d'imposar penes canòniques als transgressors. Aquestes regles les trobem al capítol II de la Regola non Butllata,FF 5-8 redactada l'any 1221, que fa referència explícita a "l'ordre del Senyor Papa" i tracta de "l'any de prova" i de la roba, ambdues del novicis (i panni) que dels altres frares "que ja han promès obediència". Una "promesa" com a acte jurídic que situa el beneficiari en una relació d'obediència específica amb el superior i, a través d'ell, amb la comunitat i amb la mateixa Església.La part introductòria de la Regla Non Butllata es pot llegir en aquest sentit: «El germà Francesc i qui estigui al capdavant d'aquesta Religió, promet obediència i reverència al Senyor Papa Innocent i als seus successors. I els altres frares són obligat a obeir el germà Francesc i els seus successors» (Premessa, 4-5: FF 3) No obstant això, es va continuar treballant sobre el text de tota la Regla que, privat de la majoria de les seves referències bíbliques i espirituals, es va fer més àgil i sensible a les necessitats d'un text canònic . És l'anomenada Regula bullata que el papa Honori III va publicar amb la butlla Solet annuere del 29 de novembre de 1223. Només llavors, l'orde va ser oficialment reconegut per l'església de Roma. Aquesta regla, definitiva, és coneguda com a Regla butllada (Regola bollata), per contraposició a l'anterior.
La conventualització de l'Orde i els conflictes amb els espirituals (1230-1318)