El Vallès Oriental és una comarca de Catalunya inclosa dins de la vegueria de Barcelona. La capital n'és Granollers. La comarca limita amb Osona i el Moianès al nord, la Selva al nord-est, el Maresme al sud-est, el Barcelonès al sud i el Vallès Occidental al sud-oest. Forma part del territori històric del Vallès.
Geografia miniatura|Municipis del Vallès Oriental La Depressió Prelitoral és una vall allargassada i paral·lela a la costa, però separada del litoral per una sèrie de muntanyes i serres. On és més clar que es tracta d'una depressió, és a dir, d'un indret tancat per muntanyes, és precisament al territori comprès pel Vallès Oriental: al nord hi ha el massís del Montseny (1712 m.), la serra més elevada de la Serralada Prelitoral, i al sud hi ha el massís del Montnegre (760 m.), la serra amb més altitud de la Serralada Litoral.
El Vallès és la part septentrional d'aquesta depressió: més al nord hi ha les comarques de la Selva i Gironès. El Vallès ha estat dividit en dues comarques, sobretot a causa de la població elevada. La part més a l'oest, gairebé fins al curs del Llobregat, i entorn de dues grans ciutats com són Terrassa i Sabadell, és Vallès Occidental. La part de llevant el Vallès Oriental.
El límit comarcal entre ambdues comarques no és fàcil d'establir. Alguns dels pobles podrien ben bé pertànyer a qualsevol de les dues comarques. Ja en els escrits de 1932 en els quals s'explica el sentit de l'establiment de dues comarques al Vallès, s'indica la base per a delimitar-les és l'atracció de les dues capitals. Fins a una llei del gener de 1990, per la qual es modifiquen diverses comarques, aprova un canvi en els límits entre les dues comarques vallesanes. Per aquesta llei, el municipi de Caldes de Montbui se segrega del Vallès Occidental i s'agrega al Vallès Oriental.
El Vallès Oriental és, doncs, una comarca definida per la funció comercial i de serveis de Granollers, la capital comarcal. Però no tot el territori del Vallès Oriental és la plana que hi ha al fons de la Depressió Prelitoral. També el Vallès Oriental els vessants abruptes i alterosos de les serralades que l'envolten. Al nord i pertanyents a la Serralada Prelitoral hi ha el Montseny (turó de l'Home, 1.706 m), els cingles de Bertí, i els cingles de Sant Sadurní. Al Sud, i pertanyents a la Serralada Litoral, hi ha les serres del Montnegre i la del Corredor.
Aquests relleus fan que hi hagi algunes valls amb un paisatge i unes possibilitats econòmiques ben diferents als de la plana vallesana. Hi ha la vall del riu Congost, entre el Montseny i els cingles de Bertí, amb el Figueró, i la vall de la riera del Tenes, amb Castellcir, Sant Quirze Safaja, Castellterçol i Sant Feliu de Codines.
Pel nord-est el Vallès Oriental passa a la Selva. Tampoc aquí no ha estat fàcil establir el límit comarcal entre el Vallès Oriental i la Selva. De fet, Sant Celoni i els pobles del seu entorn immediat tenen molta relació amb els pobles inclosos a la comarca de la Selva.
Tot plegat fa que el Vallès Oriental sigui una comarca molt variada i diversificada. Sobre una superfície de 776.02 km² viuen 240.464 habitants (1986). Al costat d'una plana molt poblada i amb nombroses indústries, hi ha indrets amb grans extensions de boscos, com en el cas del Montseny, o amb pobles amb escassa població, com passa a la capçalera del Tenes. Anem ara a descobrir aquesta diversitat, tant física com humana.
Després de la creació oficial de la comarca del Moianès l'any 2015, actualment el Vallès Oriental té actualment tres subcomarques: el Vallès Central, amb capital a Caldes de Montbui, el Baix Montseny, amb capital a Sant Celoni i el Baix Vallès, amb capital a Mollet del Vallès.
Orografia miniatura|esquerra|Turó de l'Home, el cim més alt del Vallès Oriental El Vallès Oriental està repartit entre grans unitats de relleu: la Serralada Prelitoral, la Depressió Prelitoral i la Serralada Litoral. Aquesta esquema ja s'ha indicat, i s'ha explicat dins el conjunt de Catalunya. Però cal recordar-ho, ja que és essencial per a entendre com és el paisatge vallesà. Per comprendre millor aquestes grans unitats de relleu només cal mirar atentament un gràfic, i fixar-se com la depressió del Vallès és una part d'una antiga serralada que es va trencar i enfonsar.
La part de la Serralada Prelitoral és la més elevada del Vallès. Correspon al sector que va quedar més enlairat, en especial a l'extrem nord, on hi ha el Montseny, amb cims de més de 1700 m. El Montseny és un gran massís constituït per materials molt antics (granits i pissarres). Es divideix en tres grans sectors. La part oriental dona a la comarca de la Selva i part d'Osona: hi ha tres cims importants -turó de l'Home (1.706 m), les Agudes (1.705 m) i el turó de Morou (1.312 m)-, els quals encerclen la vall de Santa Fe del Montseny. La vall de Santa Fe, molt visitada, és situada per sobre dels 1.000 m i coberta per fagedes i avetoses. El sector central comprèn el conjunt del Matagalls (1.697 m), on els vessants solells dominen les landes i d'altres matollars, i als obacs les fagedes i avetoses. Finalment, al sector occidental, hi ha la Calma, un pla enlairat, o altiplà, vorejat de vessant abruptes i valls pregones: el cim més alt és el puig Drau (1.346 m). Aquests tres sectors són separats per colls on passen les dues carreteres que travessen el Montseny: el coll de Sant Marçal de Montseny i el Coll Formic.
El Montseny acaba als vessants del Tagamanent (1.056 m) i a la vall del Congost, que com el nom indica és una vall estreta i engorjada. A l'altra cantó del Congost les roques són calcàries. L'erosió hi ha esculpit relleus molt abruptes amb cingles i canals estretes, com en els cingles de Bertí. Continuant cap a ponent, hi ha més cingles i congostos, com el de Sant Miquel del Fai o els cingles de Sant Sadurní.
Al sud sud-est del Vallès Oriental hi ha un conjunt de serres concatenades pertanyents a la Serralada Litoral, aproximadament entre els cursos inferiors de la Tordera i el Besòs. És un sector muntanyós menys extens i amb altituds més baixes. Destaquen les serres de Montnegre i del Corredor, les quals separen el Vallès de les terres que miren al mar (el Maresme).
La plana del Vallès correspon a un sector que fa milions d'anys que es va enfonsar respecte als relleus circumdants dels quals ja se n'ha parlat. En aquest sector enfonsat es dipositaren els materials arrossegats per les aigües salvatges que descendien de les muntanyes veïnes, fins a formar un relleu força pla. Per això es parla de la plana del Vallès. Hi dominen els materials argilosos i conglomerats encara poc consolidats. Però aquesta plana del Vallès fou de mica en mica modificada pels rius. Els rius hi obrien noves valls, al fons de les quals es formaren noves planes. Aquestes planes són anomenades terrasses al·luvials o fluvials, que vol dir formades per les aigües dels rius.
El relleu actual del fons del Vallès és constituït per una sèrie de replans o petites planes allargassades al costat dels rius i per un conjunt de turons allargassats, també seguint el curs dels rius. Després veurem la importància d'aquests diferents replans per l'agricultura i la instal·lació humana al llarg dels segles.
Hidrologia miniatura|El riu Congost al seu pas per La Garriga Al Vallès Oriental no hi ha rius importants pel seu cabal. Però hi ha rius que han tingut i tenen molta importància, a causa de ser un sector molt poblat i industrialitzat. Hi ha un conjunt de rius, rieres i torrents que neixen en la mateixa Serralada Prelitoral. Es tracta de cursos d'aigua curts i amb conques d'extensió reduïda. S'agrupen en dues conques principals, la del Congost-Besòs i la de la Tordera.
La conca del Besòs és construïda per les subconques del Congost i del Mogent. De fet, es parla del Besòs a partir de la confluència del riu Congost i el Mogent, a Montmeló. El Besòs segueix el camí per Mollet del Vallès i Montcada i Reixac, ja el Vallès Occidental, on gira cap al sud, travessa la Serralada Litoral, i desguassa a Sant Adrià del Besòs (Barcelonès).
El Congost neix a l'extrem sud de la plana de Vic i travessa una vall estreta i engorjada. Per això és anomenat el Congost, que vol dir vall estreta entre muntanyes, de vores abruptes, excavada per les aigües d'un riu. Passa per Aiguafreda, el Figueró, la Garriga i Granollers.
El Mogent és format per la unió de nombroses rieres que recullen les aigües dels vessants meridionals de la Calma i dels vessants septentrionals del Corredor. Destaquen les rieres de Vallfornès o de Cànoves i de Vilamajor.
La conca alta i mitjana de la Tordera comprèn la part nord-est del Vallès Oriental. És també una conca petita, i recull les aigües dels vessants més plujosos del Montseny. Neix a la Font Bona, prop del coll de Sant Marçal, i passa per Sant Esteve de Palautordera i Santa Maria de Palautordera. Arriba fins al peu de la Serralada Litoral, on gira cap al nord-est. Passa per Sant Celoni, on recull les rieres de Vallgorguina i de Pertegàs. Aigües avall rep la riera de Gualba i ja a la comarca de la Selva, les rieres d'Arbúcies i de Santa Coloma, els afluents més importants de tota la conca.
Com tots els rius mediterranis, els cabals d'aquest rius són molt irregulars i normalment escassos. Durant l'estiu solen anar secs a causa de les minses precipitacions i, també, per l'aprofitament que l'home fa de les seves aigües, ja sigui per a regar, ja sigui per abastir els pobles i les indústries. Les aigües d'aquest rius i rieres són insuficients per a satisfer les necessitats de la població i indústries actuals.
A causa de la irregularitat dels cabals hi ha hagut nombrosos projectes per a construir embassaments, evidentment de dimensions reduïdes, no pas comparables amb els embassaments pirinencs. Els més són el de Santa Fe i de fa més poc temps el de Vallfornès.
Quan plou amb intensitat, el cabal d'aquest rius augmenta de manera sobtada i inunden terres de les planes properes. Un cop passat l'aiguat, el cabal ràpidament torna a nivells baixos. El mes de setembre és el més propens a aquestes avingudes.
Clima miniatura|esquerra|Una de les planes del Vallès Oriental per primavera El clima del Vallès Oriental és mediterrani amb influència marítima de muntanya mitjana. Però el relleu i l'orientació dels vessants respecte als vents humits provinents de la Mediterrània determinen diferències importants dins del conjunt comarcal. La presència de les muntanyes de la Serralada Litoral fa que la influència marítima quedi una mica atenuada. Al fons del Vallès es formen sovint boires de la tardor a la primavera. És degut a l'acumulació d'aire fred, que resta atrapat, sens poder sortir en dies de calma. Això dona lloc a un fenomen d'inversió tèrmica, és a dir, fa més fred al fons de la comarca que als vessants inferiors i mitjans de les muntanyes properes.
Als vessants superiors del Montnegre i sobretot del Montseny sovint hi ha boira. No és rar veure el Montseny tapat a partir de la cota 800 metres. Això passa en dies ennuvolats, però també en dies en què a la resta de la comarca el cel és serè. No és rar observar com cap a migdia d'un dia calorós d'estiu els cims del Montseny es van tapant. resten coberts fins cap al tard, moment en què la muntanya queda neta. Aquestes boires són degudes a la marinada, que és un vent que bufa sovint de dia, de mar cap a terra. La marinada, en ascendir pel Montseny, dona lloc a aquestes boires. La mitjana de dies de boira durant el període comprès entre l'any 1959 i el 1982 dona una mitjana de 241,5 dies/any. Ja veurem la importància d'aquestes boires en la vegetació. L'extensió de les fagedes i avetoses només pot explicar-se per la presència d'aquestes boires a l'estiu, que aporten humitat justament en els moments en què l'aire seria més sec, al migdia.