La Guerra dels camperols (en alemany der Deutsche Bauernkrieg), també anomenada la revolució de l'home comú (en alemany Erhebung des gemeinen Mannes), va ser una revolta popular dels anys 1524 i 1525 al Sacre Imperi Romanogermànic. Va consistir, com el moviment precedent Bundschuh i les guerres hussites, en una sèrie de revoltes, tant econòmiques com religioses, per part de pagesos, ciutadans i nobles. El moviment no tenia un programa comú.
El conflicte, que va ser més profund en el sud, oest i centre d'Alemanya, però que també va afectar àrees d'Àustria i Suïssa, es va desenvolupar durant l'estiu i la primavera de 1525 amb un total estimat de 300.000 pagesos insurgents i va deixar un total de 100.000 víctimes entre els revoltats. La revolta popular va ser la més massiva i generalitzada a Europa fins a la Revolució Francesa de 1789. Cal assenyalar entre les moviments populars que el precediren el moviment de les Germanies en l'àmbit de la Corona d'Aragó.
Antecedents Al començament del , la disgregació del Sacre Imperi Romanogermànic s'accelerava. Els poders i prerrogatives dels prínceps territorials havien augmentat en el curs dels anys en detriment de l'emperador, que al seu torn estava ocupat en la defensa externa de l'imperi en les seves lluites contra França i l'Imperi Otomà. La part sud de l'imperi, Suàbia especialment, estava dividida en una multiplicitat de petits feus relativament autònoms.
Al seu torn, els diferents estaments socials d'aquests feus formaven un complex mosaic d'estrats socials, amb interessos i objectius de vegades contraposats, de vegades coincidents, que afavorien, fins i tot en el si d'un mateix grup, intricats jocs d'aliances i querelles.
Les raons que van conduir a l'aixecament de l'any 1525 eren múltiples, però radicaven principalment en la desfavorable evolució de la situació econòmica i legal dels camperols, evolució aquesta que no diferia principalment entre una i altra regió.
Situació de la pagesia La pagesia constituïa el gruix de la població de l'Imperi i totes les qüestions relatives a aquest eren tractades i resoltes a nivell local pels prínceps territorials. Els camperols no tenien, a diferència dels altres estaments socials, cap participació ni dret polític a la vida de l'imperi. Però sobre ells pesava la major càrrega del manteniment de la societat feudal: prínceps, nobles, funcionaris, patricis i clergat es beneficiaven de la força de treball d'aquells. El nombre de beneficiaris havia augmentat en successives generacions, però no els recursos dels camperols. Per contra, van ser les càrregues que pesaven sobre els pagesos les que van augmentar amb el transcurs del temps: en el , als delme se sumaven taxes de tota classe, impostos de guerra, duanes, interessos i nombrosos i variats tipus de serveis personals als que van ser obligats en beneficis dels nobles i es van desenvolupar lleis que lligaven els pagesos a les terres.
Les propietats comunals s'havien expropiat. Els drets d'utilització de terrenys comuns de pasturatge, de tala de boscos, de pesca i de caça, abans comunitaris, havien estat limitats o eliminats, i a l'Alta Suàbia, Württemberg, Francònia, Alta Saxònia i Turíngia era habitual la partició del territori cultivable entre els hereus, raó per la qual, la superfície global de producció es fraccionava cada vegada més. Moltes d'aquestes petites explotacions no eren econòmicament viables per raó de les càrregues que pesaven sobre aquestes.
Els problemes econòmics, les guerres, les males collites i la pressió exercida pels senyors acreixien la situació de dependència i la servitud de la pagesia.
La noblesa Durant l'edat mitjana i l'inici de la moderna, els reis van usar el seu poder per controlar la noblesa mentre impulsaven una nova aristocràcia entre la baixa noblesa i els ciutadans rics, però a la fragmentada Alemanya, una part dels nobles es va resistir i es va revoltar, com en la frustrada "Revolta dels cavallers" liderada per Franz von Sickingen del 1523.
Alguns petits nobles es dedicaven al saqueig, cosa que no contribuïa a millorar la situació en la qual ja es trobaven els camperols.
El clergat Les institucions eclesiàstiques eren un dels pilars centrals del sistema feudal. Alguns dels seus alts dignataris eren al mateix temps prínceps amb grans territoris amb serfs al seu càrrec, als que explotaven de manera tan brutal com els senyors seculars.
En el clergat existien estrats clarament diferenciats: D'una banda, la jerarquia eclesiàstica composta per arquebisbes, bisbes, abats i altres prelats que s'oposaven a qualsevol canvi de la situació existent. El clergat popular (sacerdots de pobles i de zones rurals), tenien una situació econòmica que s'assemblava més a la de les classes desafavorides que a la de l'aristocràcia eclesiàstica i no van ser a la simpatia de burgesos i de les classes desafavorides. Van ser nombrosos els que van participar en els moviments populars.
La Reforma protestant En l'església molts prelats duien un tren de vida llicenciós aprofitant les fundacions i herències al seu favor provinents dels sectors més benestants, els cànons impostos i les donacions dels més pobres, i explotant la credulitat popular amb mitjans com relíquies a les quals s'atribuïen poders miraculosos i, sobretot, la pedra de l'escàndol, a través de la lucrativa venda d'indulgències.
A Roma, el centre de l'autoritat espiritual, els papes actuaven tant com mecenes de les belles arts, com intrigants prínceps territorials i guerrers. Entre els mètodes corrents per a l'accés als alts càrrecs eclesiàstics figuraven el nepotisme, el clientelisme i la corrupció. Aquest estat de coses ja havia estat objecte de vives crítiques i originat revoltes, com ara els casos de Hans Böhm a la Baixa Francònia, de Girolamo Savonarola a Florència o de Jan Hus a Bohèmia.
Però quan el frare dominicà Johann Tetzel, per encàrrec d'Albert de Magúncia (l'endeutat arquebisbe de Magúncia) i del papa Lleó X, recorria Alemanya el 1517 en una reeixida gira de venda d'indulgències. l'agustí Martí Luter, protegit per alguns nobles, va estimar que la gota havia desbordat el got. El moment havia arribat: va elaborar les seves 95 tesis i el 31 octubre 1517 les va clavar a les portes de l'església del castell de Wittenberg, on l'endemà, diada de tots sants s'havien d'exposar centenars de relíquies, posant en marxa la Reforma Protestant i canviant el curs de la història.
L'argumentació de Martí Luter en el seu escrit A la llibertat d'un cristià (1520), en el sentit que "un cristià està subjecte sobretot al Senyor i a ningú més que a ell", així com la traducció el 1522 del Nou Testament a l'alemany, van constituir veritables detonants: a partir d'aquell moment era possible, Bíblia en mà, qüestionar els privilegis dels nobles i del clergat que estaven basats, pretesament, en la voluntat divina.
Per la seva banda, Huldrych Zwingli a Zuric i Thomas Müntzer a Allstedt van difondre les tesis que tots els homes podien trobar, sense necessitat d'intermediaris, el camí cap a Déu i aconseguir la salvació de les seves ànimes. Amb això es soscavaven les pretensions absolutistes de l'Església Catòlica i el monopoli de la interpretació bíblica. Així s'obria pas en l'home comú la idea que el clergat, a més d'haver-se allunyat de la seva pròpia doctrina, era en gran manera superflu.
La pagesia tampoc trobava raó bíblica alguna que justifiqués la situació calamitosa que vivia. Encara més, les limitacions efectuades pels senyors al dret antic contradeien el dret diví: si Déu havia creat animals i plantes sense la intervenció de l'home i per al profit de tots els homes per igual, per què no haurien d'aspirar als mateixos drets que els nobles i el clergat?
Precedents històrics El llarg deteriorament de la situació dels camperols havia estat font de nombrosos conflictes i aixecaments regionals. Disparadors d'aquests havien estat generalment problemes locals com en els aixecaments a l'antiga Confederació Suïssa contra els Habsburg des del 1291, les guerres hussites a Bohèmia de 1419-1420 i 1433-1434, la Revolta de Hans Böhm a Francònia el 1476, els aixecaments camperols a Caríntia i Algovia en 1478 i 1492 respectivament, i les conjures "Bundschuh" a Alsàcia 1493, Espira el 1502 i Brisgòvia el 1513 i la Selva Negra el 1517, l'aixecament del "pobre Konrad" a Wurtemberg el 1514.
El descontentament i les protestes no eren alienes als habitants de les ciutats. Així, ja el 1448 poden citar-se les manifestacions de Berlín. En els anys immediatament precedents a les guerres camperoles, van tenir lloc esdeveniments i manifestacions en el curs de les quals els habitants de les ciutats es van solidaritzar amb els camperols, entre d'altres el 1509 a Erfurt, el 1511 a Ratisbona, Brunswick, Espira, Colònia, Schweinfurt, Worms, Aquisgrà, Osnabrück i en d'altres.
Gairebé tots aquests aixecaments van ser violentament reprimits. Només la llarga protesta dels pagesos muntanyencs suïssos va ser coronada amb èxit, però per a la resta, la situació dels camperols no va millorar en absolut, en la majoria dels casos els aixecaments només van portar com a conseqüència l'augment de polítiques i mesures repressives.
Els actors Gran part dels petits camperols i serfs, oprimits per fortes dependències respecte als seus senyors, no estaven moguts per l'ardor guerrer. En la seva gran majoria analfabets, ignorants i habituats de temps enrere a la seva condició servil, el que els interessava era recuperar antics beneficis perduts i poder viure modesta i pacíficament, en el respecte i el temor de Déu. Els seus anhels es reduïen a limitar les càrregues i moderar les servituds que pesaven sobre ells, però tot això xocava contra l'ordre existent, el que feia créixer el seu sentiment d'injustícia.
Eren sobretot les classes superiors de les poblacions rurals les que anhelaven canvis més profunds. Entre aquests grups es trobaven funcionaris de les comunitats, jutges rurals, artesans, treballadors manuals, així com burgesos que explotaven possessions en els camps, els anomenats "ackerbürger", que sostenien l'aixecament i pressionaven en molts casos als més pobres i indigents a enrolar-se en les bandes camperoles. En realitat, nombrosos sectors de les burgesies ciutadanes es trobaven en una situació paradoxal: d'una banda, la seva prosperitat econòmica depenia dels favors del clergat i de la noblesa i dels hàbits de consum d'aquests, de l'altra, es veien limitats en els seus ambicions desitjos d'expansió per la rigidesa i les càrregues de les estructures feudals. Aquests factors expliquen que hom també s'ha referit a l'aixecament de l'any 1525 com "la revolució de l'home comú" i, més recentment, com "la primerenca revolució burgesa".
Finalment, un cert nombre de nobles, alguns trànsfugues, altres mercenaris, altres moguts per diverses raons i expectatives, es van enrolar del costat dels pagesos i els van brindar suport, no necessàriament desinteressat, per a les accions militars (o saquejos). Dos dels més cèlebres van ser Florian Geyer i Götz von Berlichingen, "el cavaller de la mà de ferro".
L'escalada: l'any 1524 El 1524 van començar els conflictes a Forchheim, prop de Nuremberg, i poc després a Mühlhausen i Erfurt. L'octubre de 1524 es van aixecar els camperols a Stühlingen, vall del riu Wutach. Després es van dirigir 3.500 camperols cap a Furtwangen.