Lescultura del Renaixement a la Corona d'Aragó va lligada a la cultura humanista procedent de la península Itàlica, encara que la repercussió inicial va ser escassa i, per tant, tardana l'acceptació del nou estil, per la qual cosa encara es van anar fent decoracions gòtiques a la mateixa època, fins ja entrat el , que es va implantar amb fermesa en pujar al tron el rei Carles V.Ceysson (1996), pàg. 112 miniatura|Escultura de Sant Sever per Bartolomé Ordóñez al rerecor de la Catedral de Barcelona. La major part de l'escultura va ser feta per artistes forans italians o bé arribats de la resta de la península. Entre els provinents d'Itàlia destaca Giovanni Merliano da Nola i el florentí Juan de Moreto, i el burgalès Bartolomé Ordóñez, format a Itàlia, autor de les mampares per a l'accés al cadiratge del cor i del rerecor de la catedral de Barcelona entre els anys 1515 fins a la seva mort el 1520; al seu taller van treballar artistes d'origen italià: Simón de Bellalana, Vitorio Cogono, Juan Florentino i el flamenc Joan Petit Monet. Després de la defunció d'Ordóñez, l'aragonès Pedro Villar es va fer càrrec de l'acabament dels treballs del rerecor de la catedral, i tot i tenir personalment una clara influència de Damià Forment, va haver de realitzar aquesta obra amb l'obligació que s'imposava al seu contracte, és a dir, de «fer-la a la màxima semblança per a l'harmonització amb els relleus realitzats per Ordóñez».Triadó (1998) pàg. 33-34
També van aportar el seu art, el vallisoletà Esteban Jordán, que per encàrrec de Felip II de Castella va realitzar el retaule del monestir de Montserrat, seguint el traçat de Francisco de Mora. Aquest retaule va ser incendiat durant la invasió de 1811 per les tropes napoleòniques a la Guerra de la Independència Espanyola. Gabriel Yoly d'origen francès; el castellà Cristóbal de Salamanca, autor del cadiratge per al monestir de Montserrat (1578) i del de la catedral de Tortosa (1587); així com l'austríac Perris Hostri o Ostri que, juntament amb el barceloní Jeroni Xanxo, van ser els autors de la caixa de l'orgue de la catedral de Tarragona.
Entre els artistes de la mateixa terra van destacar el valencià establert a Saragossa Damià Forment, Gil Morlanes el Vell, Jaume Amigó, Jeroni Xanxo, Pere Blai, Andreu Ramírez i Agustí Pujol (pare).Conegut també com Agustí Pujol I Al segon terç del , l'escultor d'origen basc Martín Díez de Liatzasolo va muntar un dels tallers més productius a Barcelona.Triadó (1998) pàg. 12-13
Context històric miniatura|Escut pontifici del Papa Calixt III, amb les armes dels Borja. La causa primordial del moviment renaixentista a la corona d'Aragó es va originar en primer lloc per la situació de les relacions econòmiques i socials amb Itàlia que des de feia ja temps mantenia la península Ibèrica pels seus dominis als regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya, que van créixer amb la fixació de la residència d'Alfons V d'Aragó a Nàpols i el papat de la família Borja de Calixt III (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503), tots dos d'origen valencià. Aquesta situació va facilitar la vida artística amb un constant bescanvi d'obres, materials i artistes amb Itàlia que van anar creixent amb els Reis Catòlics, Felip II i als quals es van anar afegint durant el regnat de Carles V encara que en una proporció més petita, els procedents de França, Flandes i països germànics.Història de l'Art Espasa, (2004) pàg. 722
La defunció de Ferran II d'Aragó (1516), que en morir sense descendència va provocar que la Corona d'Aragó passés als Àustria, va significar l'allunyament de la cort de Catalunya, que ja s'havia iniciat amb els Trastàmara temps enrere, amb l'emigració de part de la noblesa cap a Castella.Triadó pàg. 13 Aquesta va ser una de les causes de la falta d'encàrrecs reials respecte d'altres llocs de la península Ibèrica. La connexió amb Itàlia i els seus artistes va influir i va constituir la majoria de les obres escultòriques realitzades durant aquesta època, on els mecenes van ser principalment per part de l'església com l'ardiaca major Lluís Desplà i d'Oms i l'arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí i Albanell i de les institucions.
Materials miniatura|esquerra|Columna de marbre amb decoracions renaixentistes del Palau de la Generalitat de Catalunya (1545-1548). Els materials emprats van ser principalment la pedra d'alabastre, el marbre de Carrara importat d'Itàlia, com Bartolomé Ordóñez que es va traslladar allà per cercar els blocs per al rerecor de la catedral de Barcelona. Encara que majoritàriament va ser la fusta el material més utilitzat per a retaules i imatges religioses i el més idoni per a cadiratges de cor, que podia estar policromada i daurada o en blanc, envernissada o simplement encerada. La pedra es reservava per a la decoració d'elements arquitectònics, com ara portades, columnes, frisos o patis.Ceysson (1996), pàg. 120-121
Gravats com a model Des del 1460, la difusió de les arts impreses va tenir una influència decisiva a la propagació del renaixement. En aquesta mateixa època és quan van començar les reproduccions de làmines realitzades en gravats a la fusta (xilografia). Aquesta tècnica, a excepció de l'obra feta per Dürer i pocs artistes més, era realitzada amb una certa imperfecció. Més tard, amb el gravat en relleu, ja es mostrava unes línies més limitades i perfectes, podent-se apreciar molt millor els detalls. Aquestes van ser les estampes, que es van convertir en una de les fonts, on els artistes es van inspirar i van emprar com a punt de referència, de composicions i material d'estudi.Historia Universal del Arte (1984) pàg. 708-711 Durant el primer terç de , van arribar a Catalunya les primeres estampes dels països germànics realitzades per Martin Schongauer, Albert Dürer, Lucas van Leyden, l'italià Marcantonio Raimondi i cap a final de segle les de Cornelis Cort.Alcolea Gil (1988) pàg. 234
Així, s'observa el seu ús al cor de la catedral de Tortosa, realitzat per Cristóbal de Salamanca:
Als relleus per al sagrari de la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, el seu autor Gaspar de Liria s'inspira per a la seva realització en models de Cornelis Cort sobre unes obres de Federico Zuccaro i en gravats de J. Sadeler segons dibuixos de Marten de Vos.Triadó (1998) pàg. 23
Mecenes miniatura|esquerra|Part dreta del rerecor de la Catedral de Barcelona, encàrrec del mecenes Lluís Desplà i d'Oms. miniatura|La portada del monestir de Santa Engràcia (Saragossa), obra de Gil Morlanes el Vell. La figura del mecenes va exercir en aquesta època un paper important, amb l'església catòlica com un dels seus principals protagonistes, que va influir perquè la temàtica religiosa fos la més representada. Un dels més destacats mandants va ser Lluís Desplà i d'Oms (1444-1524), que com a canonge de la catedral de Barcelona va encarregar a Bartolomé Ordóñez la realització de part del cor i dues composicions del rerecor, encara que el seu mecenatge va abastar tota classe d'art i per diverses ciutats. L'abat del monestir de Poblet, Pere Caixal, va ser un altre promotor important, corrent a càrrec seu la realització del retaule de l'església d'aquest monestir, per Damià Forment. Un altre gran mecenes i tracista va ser l'arquebisbe Antoni Agustí, que principalment va finançar projectes per la Catedral de Tarragona.
Les famílies de la noblesa catalana van repartir els seus encàrrecs entre els ornaments per a les seves cases-palaus, on col·locaven frisos, medallons, mènsules i cartel·les amb els seus blasons, tot adornat amb elements grotescs o a candeliere, però sobretot, el seu patronatge es va centrar a la creació de capelles on incloure els seus monuments funeraris.
Els clients de la Corona d'Aragó, des del primer terç del , es van inclinar per la demanda «a lo romà» i no «a lo modern», entenent per modern l'art gòtic, ja que el renaixement es remuntava a les obres clàssiques (antigues) dels romans. L'obra realitzada amb més freqüència va ser el retaule. En aquesta època es va donar una massiva renovació de retaules a les catedrals i als monestirs.
Al primer terç del va destacar la figura de Gil Morlanes el Vell, natural de Daroca, que havia començat la seva carrera com a escultor en ple art gòtic arribant a tenir des de 1493 el títol d'«Escultor de Ferran el Catòlic». Aquest rei li va encarregar els sepulcres de Joan II i Juana Enríquez per al monestir de Poblet (1496-1499). El mestre Morlanes, ja entrat el , va saber adaptar-se perfectament a les noves formes de l'art renaixentista, essent el veritable introductor d'aquest canvi a l'Aragó. Les escultures del retaule del Judici Final de l'abadia del Castell de Montaragó són una bona mostra del seu quefer renaixentista. Aquestes escultures es troben actualment a la parròquia del Salvador de la catedral d'Osca. La seva última obra va ser la portalada principal del monestir de Santa Engràcia, de patrocini reial, el 1515. No va arribar a acabar-la, donada la seva avançada edat, traspassant l'obra al seu fill Gil Morlanes el Jove. Aquesta portalada va patir grans danys a la Guerra de la Independència Espanyola. Va ser restaurada treballant novament força escultures.
Sepulcres
miniatura|Sepulcre de Ramon Folc de Cardona-Anglesola a Bellpuig L'estructura dels sepulcres va anar canviant de la simple llosa o lauda amb algun gravat a la de l'estàtua del difunt sobre el sarcòfag en posició jacent o en actitud orant. L'arquitectura acostumava a ser d'arc de triomf adossat al mur i amb una representació semblant a un retaule, on la figura del mort ocupava la part central o tot el monument exempt, que llavors s'acostumava a col·locar enmig de la capella funerària.Ceysson (1996) pàg. 46-50
Als monuments es van copiar els ideals de virtut i valor d'una noblesa a les anomenades «tombes per la fama». Un dels primers encàrrecs, realitzat per autors italians i importants de Nàpols, va ser el construït cap a 1508 per al sepulcre de Joan II de Ribagorça, situat al monestir de Montserrat i que representa el difunt en actitud orant. És la tipologia que es copsa al sepulcre de Folc de Cardona (1525), realitzat per l'escultor Giovanni Merliano da Nola i executat per a la seva col·locació a la ciutat de Bellpuig (Urgell).Sepulcre de Ramon Folch de Cardona, Catalunya és cultura, Agència Catalana de Turisme, Consulta 3 de març de 2012 Sintetitza aquesta idea humanista de l'heroi i el seu triomf sobre la mort gràcies a la fama de les seves proeses —gravades als relleus prop del sarcòfag— i és similar a l'obra d'Andrea Sansovino a les tombes dels cardenals Ascanio Sforza i Girolamo Basso a la Basílica de Santa Maria del Popolo a Roma.Triadó (1998) pàg. 16 miniatura|esquerra|Sepulcre de Bernat II de Vilamarí (1516) a l'atri del monestir de Montserrat miniatura|Sepulcre del vicecanceller Antonio Agustín al Museu de Saragossa per Gil Morlanes el Jove S'anaven produint canvis en l'execució de sepulcres, essent el més representatiu la desaparició de les al·legories militars per la inclusió de temes més religiosos, comunament per les virtuts. Així es pot veure al sepulcre de l'almirall Bernat II de Vilamarí on es mostren les virtuts teologals sota el sepulcre i les cardinals a les fornícules laterals, així com la Intercessió de la Mare de Déu per a la salvació de la seva ànima al fons de l'arc i el Judici de Déu Pare col·locat a la part superior del monument; es troba a l'atri del monestir de Montserrat. El sepulcre del bisbe Guillem Ramon de Boil a la catedral de Girona, obra primerenca de Pedro Villar, és aproximadament de l'any 1530. La iconografia és una mica menys important que als anteriors, però el realisme de la imatge del jacent és extraordinari, amb una aportació italianitzant molt directa, així com tot l'aspecte arquitectònic inclòs dintre d'un arcosoli.Camón Aznar (1998) pàg. 260
Al Museu de Saragossa es conserva part del sepulcre en alabastre del vicecanceller Antonio Agustín realitzat cap a 1527 per Gil Morlanes el Jove.